dijous, 1 de setembre de 2016

GUZMAN, Federico (1836-1885) - Obra de piano

José Tomás Errázuriz - Retrato de Eugenia Huici
Obra de José Tomás Errázuriz (1856-1927), pintor xilè (1)




Parlem de Pintura...

José Tomás Errázuriz (Santiago, novembre de 1856 - London?, 1 d'abril de 1927) va ser un pintor xilè. Va ser el fill gran de Maximiano Errázuriz Valdivieso i d'Amalia Urmeneta Quiroga, qui va morir quan José Tomás tenia 5 anys. El seu pare, desconsolat, va decidir marxar a Europa, d'on no va tornar fins el 1864, de manera que els quatre germans van quedar en mans de familiars. Entre els anys 1865 i 1870 va ser alumne del Col·legi de Sant Ignasi, d'on va sortir en direcció a Europa juntament amb els seus germans, el seu pare i la segona dona d'aquest. Quan van tornar a Xile, a mitjans dels 1872, la mort de la seva madrastra va deixar als petits sumits en el dolor. Tot i aquest patiment, l'art albirat a Europa va fer madurar la seva sensibilitat artística. El 1879 es va casar amb Eugenia Huici Arguedas. A principis del 1884 la parella va viatjar a Europa, on es van establir primer a Londres i després a París. Allà José Tomás va cursar estudis de pintura amb els mestres Humbert i Gervex, especialitzats en pintura de temàtica històrica, i des del 1886, va exposar al Saló de París. Així va poder obtenir el 1888 una primera menció al seu honor. Aquell mateix any va enviar a Xile el quadre Primavera en las dunas que va aconseguir la medalla d'or en el Saló Oficial de Santiago.

Els seus paisatges van presentar sovint una barreja de l'estil impressionista francès, ja que estaven fets a l'aire lliure i tractaven de captar l'atmosfera del moment, amb el delicat cromatisme dels anglesos, tal com s'adverteix en les obres com Tarde de primavera después de la lluvia, Sol poniente, Tarde de verano, Tiempo lluvioso y Marea alta, totes de 1886. En plena Belle Époque es va traslladar a la petita localitat costanera d'Etretat, un dels llocs favorits de Manet, on va pintar alguns dels seus millors llenços, com ara Pescadoras en Villerville, Lavanderas, Interior de una finca normanda o Gaviotas en el Támesis, on es percep una considerable millora de la tècnica i un major dinamisme plàstic. El 1890 va viatjar a Santiago, per estar a prop del seu pare en el moment de la seva mort, però la difícil situació política, precursora de la Revolució de 1891, el va obligar a tornar una altra vegada a Europa. Allà, la seva dona, la "belle chilienne", com se l'anomenava en els cercles parisencs, havia estat immortalitzada en marbre per Rodin i retratada per Boldini, Sargent, Helleu i Picasso, cercle d'artistes que començaven a destacar i en el qual Errázuriz acollia amb freqüència en els seus salons. Malgrat aquesta intensa vida social, Errázuriz no va descurar la seva tasca amb els pinzells. Va fer el 1910 una exposició a Santiago, basada en quadres de paisatges, flors i retrats que aviat es transformarien en escenes de la guerra que va sacsejar el continent entre els anys 1914 i 1918. Els darrers anys va viure a Anglaterra, on hi va morir l'abril de 1927.

Font: En català: No disponible En castellano: José Tomás Errázuriz (1856-1927) In english: José Tomás Errázuriz (1856-1927) - Altres: José Tomás Errázuriz (1856-1927)



Parlem de Música...

Federico Guzmán Frías (Santiago, 17 d'agost de 1827 - Paris, 8 d'agost de 1885) va ser un pianista i compositor xilè, considerat el més important del segle XIX al seu país. Nascut en el si d'una família musical d'arrels argentines i peruanes, Guzmán va manifestar des de petit habilitats al piano, component fins i tot algunes obres, com la seva coneguda zamacueca, publicada el 1851 per la casa editorial del seu pare, Eustaquio Guzmán I. El 1866, el cèlebre pianista i compositor nord-americà Gottschalk va reparar en els dots de Guzmán i va decidir estimular-lo i donar-li suport perquè es perfeccionés a París aquell mateix any. Un cop allà va realitzar nombrosos concerts privats i públics com a solista i amb acompanyament d'orquestra simfònica. També va aconseguir un objectiu impensat per a aquella època, el d'acreditar i editar les seves composicions en les grans cases editorials de música europees, com l'Editorial Schott. El 1869 va tornar a Xile i es va dedicar principalment a donar classes, a participar en concerts i a compondre, impressionant als seus compatriotes amb el bagatge adquirit en terres europees. Inquiet per continuar amb el seu desenvolupament com a artista i curiós per conèixer els seus avantpassats, va partir el 1872 a Lima, on va ser tant ben acollit que va decidir quedar-s'hi durant 7 anys, tornant després al seu país i coincidint amb els inicis de la Guerra del Pacífic. Però Guzmán no va poder viure aquest període a Xile i aviat va viatjar a l'Argentina i, particularment, al Brasil, on hi va viure treballant com a professor i continuant la seva tasca com a compositor. En aquest sentit el seu repertori va ser molt extens, amb dos centenars d'obres, principalment per a piano. Com a corol·lari d'una vida nòmada, Guzmán va partir novament a París, on va morir l'agost 1885.

Font: En català: Federico Guzman (1836-1885) En castellano: Federico Guzman (1836-1885) In english: No disponible - Altres: Federico Guzman (1836-1885)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Al llarg del temps he procurat estar atent, tot i la quilomètrica distància que em separa, a les músiques que es van escriure, segles enllà, en el continent americà. Països com Perú, Argentina, Mèxic o el Brasil han estat protagonistes en aquest espai. Altres com Xile, exuberant musicalment en període colonial, ha romàs en la foscor a partir de finals del XVIII i XIX. Conscient d'aquest fet, trobar un dels seus músics autòctons és un d'aquells regals impagables ja que el compositor i pianista Federico Guzmán Fredes, nascut a Santiago de Xile, va ser un d'ells. I potser l'únic des d'una perspectiva internacional, sent el primer compositor professional de la societat civil de Xile després de la independència, el primer a conrear al país la música romàntica i el primer creador i intèrpret xilè que va arribar a tenir una sòlida projecció més enllà del seu país. Si bé i anàlogament a molts músics europeus, la vida i carrera musical de Federico Guzmán va encarnar en certa forma l'ideal del músic romàntic del segle XIX, és a dir, la d'un artista dual, pianista i compositor, de vida viatgera i de virtuosisme explosiu, creador prolífic i personatge il·lustrat, fortament influït per la cultura francesa regnant i per la música dels grans pianistes de l'època, com Frederic Chopin i Franz Liszt. De fet, la labor de difusió que va fer de la música europea al seu país va ajudar decisivament en la implantació de la música a Xile i alhora el va promocionar arreu de les amèriques, la del Sud i la del Nord, rebent l'apadrinament del pianista nord-americà Gottschalk (escoltar aquí). Com a compositor va escriure principalment obra de piano la qual va gaudir d'àmplia difusió arreu i que avui podrem escoltar en una de les poquíssimes edicions monogràfiques al seu nom i que inevitablement ens farà d'estació d'enllaç amb alguns dels seus col·legues europeus, sens dubte, els seus grans referents. La música, me n'oblidava, deliciosa!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Bárbara Perelman (piano)
PORTALDISC: Federico Guzman
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. ¡Todo un descubrimiento, Paul!
    He escuchado música barroca sudamericana, pero no me ha agradado tanto como este compositor romántico chileno.

    Muchas gracias por darnos a conocer la buena música.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ya lo puedes decir... lamentablemente, los compositores románticos de Latinoamerica son muy desconocidos aún.

      Un placer!
      Saludos,
      Pau

      Elimina