dimecres, 18 de maig de 2016

GARCIA-VIARDOT, Michelle Pauline (1821-1910) - Songs

Ferdinand Hodler - Giulia Leonardi (1910)
Obra de Ferdinand Hodler (1853-1918), pintor suís (1)


- Recordatori de Michelle Pauline García-Viardot -
En el dia de la commemoració del seu 106è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Ferdinand Hodler (Bern, 14 de març de 1853 - Ginebra, 19 de maig de 1918) va ser un pintor simbolista suís, l'obra del qual va influenciar el desenvolupament de l'expressionisme. Afectat per una tragèdia familiar des de ben petit, Hodler va perdre tota la seva família. Orfe, va viatjar a Ginebra on es va formar al Collège de Genève. Després d'un primer període de paisatges naturalistes poc inspirats, va optar per un estil de formes planes i repetitives, traç precís i dissenys rítmics, conegut amb el nom de paral·lelisme. Les seves obres van mostrar un marcat efecte de grandiositat. En els paisatges i murals de grans dimensions va expressar la seva preocupació de caràcter místic pel poder de la natura i la crisi de la humanitat. En el seu famós mural Nit (1890, Kunstmuseum, Berna), el sinistre personatge del Malson vola per sobre d'un grup de figures nues que dormen intranquil·les. Els seus paisatges alpins i els seus vívids retrats, com l'Autoretrat (1891, Museu d'Art i Història, Ginebra), de gran intensitat, mostren semblances amb el fauvisme. Va morir el maig de 1918 a Ginebra.

Font: En català: Ferdinand Hodler (1853-1918) En castellano: Ferdinand Hodler (1853-1918) In english: Ferdinand Hodler (1853-1918) - Altres: Ferdinand Hodler (1853-1918) 



Parlem de Música...

Michelle Pauline García-Viardot (Paris, 18 de juliol de 1821 - Paris, 18 de maig de 1910) va ser una cantant, pianista i compositora francesa, d'ascendència espanyola. Filla menor de Manuel García, tenor pioner en el bel canto modern i fundador de la nissaga familiar més important de la lírica espanyola del segle XIX, va ser germana de Manuel García II, mestre de cant i inventor del laringoscopi, i de Maria Felicia, més coneguda pel cognom Malibrán, primadonna indiscutible de l'escena italiana durant la dècada de 1830. El seu pare, seguint la tradició familiar, va ser l'encarregat de la seva educació musical, incloses classes de piano amb el compositor Franz Liszt i de cant amb el seu propi germà Manuel. Després de començar cantant com a concertista, va realitzar la seva presentació en el gènere líric amb l'òpera Otello, en què va interpretar la part de Desdèmona. A continuació va passar al Teatre dels Italians de París, dirigit per Luis Viardot, amb qui va contreure matrimoni i de qui va adoptar el cognom amb el qual es va conèixer artísticament a partir d'aleshores. En aquest escenari, on també va triomfar el seu pare, va ratificar la seva condició d'artista amb gran classe i sensibilitat, al marge de la completa formació musical rebuda, que incloïa el domini del francès, l'italià i l'anglès. El 1843 va participar, en la Gran Òpera de Sant Petersburg, en La somnàmbula de Bellini, i del mateix compositor va cantar també Capuleti e Monteschi al Covent Garden de Londres. Va ser aquest teatre el preferit a l'hora d'actuar ja que hi va aparèixer regularment fins a la seva retirada. No obstant, va ser a París on va realitzar les seves actuacions més aclamades, entre les quals van destacar el seu personatge de Fides a Le prophète i el d'Eurídice a l'òpera de Gluck del mateix nom, així com diverses estrenes dels joves compositors francesos Saint-Säens i Massenet. Després d'abandonar l'escena, les seves inquietuds artístiques la van incentivar a compondre petites peces musicals i a dibuixar caricatures, a més de ser amant i musa de l'escriptor Iván Turguéniev. Va morir a París, en el més complet anonimat, el maig de 1910.

OBRA:

Vocal secular:

Stage (operettas unless otherwise stated):
Trop de femmes (I. Turgenev), 1867;
L’ogre (Turgenev), 1868;
Le conte de fées, 1869;
Le dernier sorcier (Der letzte Zauberer) (Turgenev), perf. Weimar, 1869;
Cendrillon (oc), 1904;
Au Japon (pantomime);
Phèdre et Atholie;
Andromaque

Choral:
Choeur bohémien, soloists, SSA;
Choeur des elfes, soloists, SSA;
Choeur de fileuses (from L’ogre);
La jeune République (P. Dupont), 1v, chorus (Paris, ?1848)

Other vocal:
Duo, 2 solo vv, pf:
c100 songs, incl. 5 Gedichte (St Petersburg, 1874), 4 Lieder (Berlin, 1880), [5] Poésies toscanes (L. Pomey) (Paris, 1881), 6 mélodies (Paris, 1884), [6] Airs italiens du XVIIIe siècle (trans. Pomey) (Paris, 1886), 6 chansons du XVe siècle (Paris, 1886), [3] Album russe;
Canti popolari toscani; arrs. for 1v, pf of inst works by Brahms, Chopin, Haydn, Schubert;
other arrs.

Instrumental:

2 airs de ballet, pf; Défilé bohémien, pf 4 hands [also as song];
Gavotte et sérénade, pf (Paris, 1885);
Introduction et polonaise, pf 4 hands (Paris, 1874);
Marche militaire, 2 fl + pic, 2 ob, 2 brass choirs;
Mazourke, pf; 6 morceaux, vn, pf (Berlin, 1868);
Album russe, pf; Sonatine, vn, pf (Paris, 1874);
Suite arménienne, pf 4 hands

Font: En català: Michelle Pauline García-Viardot (1821-1910) En castellano: Michelle Pauline García-Viardot (1821-1910) In english: Michelle Pauline García-Viardot (1821-1910) - Altres: Michelle Pauline García-Viardot (1821-1910)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Para presentar a un artista no siempre resulta necesario remontarse a sus orígenes familiares, pero la vida y la trayectoria de Pauline García difícilmente se explicarían sin tener en cuenta que fue la hija menor del tenor y maestro de canto Manuel del Pópulo García, además de hermana de la mezzosoprano María Malibran y del maestro de canto, autor del Tratado completo del arte del canto e inventor del laringoscopio Manuel Patricio García. Como en el caso de sus hermanos mayores, la insistencia de su padre en que, aparte de desarrollar su voz, todos ellos adquirieran un conocimiento integral de la música y del resto de las artes que forman parte de la experiencia operística resultó determinante. A partir de estos orígenes privilegiados desde el punto de vista tanto intelectual como físico, son enteramente suyos el mérito de haber desarrollado su talento como compositora e intérprete profesional mucho más allá de lo que consiguieron la mayoría de los estudiantes y profesionales de la música de su generación. Conocida por el apellido de su marido, el director teatral Louis Viardot, Pauline es uno de esos personajes fronterizos entre los terrenos de la literatura, el escenario, el mundo instrumental y la vida social que no sólo consiguen desarrollar una carrera propia, sino que alientan e impulsan el arte y a los artistas a su alrededor.  

Aunque su vocación más temprana fue el piano, desarrolló, igual que su hermana María, una carrera profesional como contralto, en ocasiones compartiendo repertorio con ella, como en el caso del personaje de Desdemona en el Othello de Rossini. Su amistad cercana y prolongada con la escritora George Sand, así como la admiración rendida -y amistad resignada- de Alfred de Musset  y de Ivan Turgeniev estimularon su propia sensibilidad literaria. Paralelamente, el estudio con el teórico y compositor Anton Reicha y con Franz Listz, así como el intercambio de conocimientos y experiencias con Fréderic Chopin dieron lugar a una larga lista de composiciones de las que hoy se catalogan unas cien. Entre éstas destacan cinco óperas de salón, tres de ellas sobre libretos de Ivan Turgeniev y las dos últimas sobre libretos propios. A falta de grabaciones sonoras de sus interpretaciones, estas composiciones sí nos permiten hoy apreciar un sentimiento profundo y a veces atormentado, ya plenamente romántico e inserto en la estética europea contemporánea.  Durante toda su vida mantuvo soirées musicales en las que congregó a talentos que, a su vez, le dedicaron sus obras: Robert Schumann su Liederkreis op. 24, Johannes Brahms la Rapsodia para alto, Charles Gounod su drama sacro Marie Magdeleine, Camille Saint-Saëns la ópera Samson et Dalila y Gabriel Fauré sus mélodies op. 4 y op. 7, entre otros.

Lucía Díaz Marroquín (source/font: aquí)

---

Pauline Viardot was born in France in 1821 into a Spanish musical family -- her father was a composer and had created the role of Almaviva in The Barber of Seville, and her sister Maria Malibran went on to become one of the most acclaimed divas of the nineteenth century. While she was a child, her family moved to New York, where her father introduced Italian opera to American audiences. Her own accomplishments were staggering. She made her debut at the age of 17 as Desdemona in Rossini's Otello; premiered many important works, such as Brahms' Alto Rhapsody; and had numerous works dedicated to her. She wasn't a beauty, but the force of her personality made her a riveting performer, and she was the subject of extravagant adulation, from both musicians and the public. Although she didn't consider herself a composer, she wrote many songs and operettas, many of them in collaboration with her lover, Ivan Turgenev, who immortalized her in a fictionalized character in his play, A Month in the Country. She provided Berlioz so much assistance with Les Troyens that he referred to it as "our opera," and called her "one of the greatest artists...in the past or present history of music."

Opera Rara has hit on an ingenious way of introducing Viardot's life and work -- as a concert-lecture, with a narrative punctuated by performances of her music and of the repertoire in which she excelled. The producers couldn't have found a more compelling advocate for Viardot than French actress Fanny Ardant, who invites us to fall in love with Viardot and who provides the commentary on Viardot's life with a ravishingly limpid accent. Anyone who doesn't go limp at the sound of Ardant's scrumptious, knowing voice must be made of very stern stuff indeed. Soprano Anna Catarina Antonacci, mezzo Frederica von Stade, and baritone Vladimir Chernov, accompanied by pianist David Harper and cellist David Watkin, perform the songs with passion and conviction, although none of them have the white-hot intensity that was Viardot's trademark. The songs themselves are attractive examples of mid-nineteenth century art songs, strongly melodic, showing influences, as would be expected, of bel canto opera, as well as of Schumann and Brahms. This handsome set succeeds as a highly entertaining introduction to one of the nineteenth century's most remarkable musicians.

Stephen Eddins (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Frederica von Stade (mezzo-soprano); Vladimir Chernov (baritone); Anna Caterina Antonacci (soprano); Fanny Ardant (narrator); David Watkin (cello); David Harper (piano)
OPERA-RARA: Pauline Viardot and Friends
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Pauline Viardot and Friends



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

5 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Many thanks, Paul, wonderful music

    ResponElimina
  3. Personalmente tengo que felicitarte porque esta semana te estás superando. Yo creía que tras Sor todo era ya ir bajando el nivel pero estos lied de Viardot son uno de mis discos preferidos. En general la biografía de esta mujer y de toda su familia me parece interesantísima y sus cualidades musicales maravillosas. Hace muchos años que los escucho y nunca me canso. No serán unas obras rompedoras pero sí son unas pequeñas maravillas llenas de sabor y de belleza vocal. Y ya por último reivindicar el sello Opera Rara, sin lugar a dudas una maravilla por su calidad, interpretación, presentaciones y labor musicológica. Muchísimas gracias por esta contribución.

    Josep.

    ResponElimina