dimarts, 29 de març de 2016

GUILMANT, Alexandre (1837-1911) - Piano & Harmonium

Georges Seurat - Circus Sideshow (1887-88)
Obra de Georges Seurat (1859-1891), pintor francès (1)



- Recordatori de Félix Alexandre Guilmant -
En el dia de la commemoració del seu 105è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Georges Seurat (Paris, 2 de desembre de 1859 - Paris, 29 de març de 1891) va ser un pintor francès i un dels més destacats del neoimpressionisme. Va rebre la seva formació a l'Escola de Belles Arts. Rebutjant els efectes borrosos de les pintures impressionistes, realitzades amb pinzellades irregulars, va inventar la tècnica més científica del puntillisme, en el qual les formes sòlides es construeixen a partir de l'aplicació de molts petits punts de colors purs sobre un fons blanc. Aquest revolucionari puntillisme de Seurat va trobar molts seguidors i imitadors. Moltes de les teories de Seurat referides a la pintura van derivar de l'estudi dels tractats contemporanis d'òptica i la seva tendència científica es reflecteix també en els seus hàbits de treballar, que van incloure horaris fixos i una meticulosa sistematització de la seva tècnica. El 1884 va acabar Els banyistes (National Gallery, Londres), una escena on uns joves es banyen al riu Sena, sent aquest el primer dels sis grans llenços que van conformar la major part del seu treball artístic. En aquesta i altres pintures posteriors, va continuar la tradició impressionista de mostrar les activitats ludíques dels dies festius. La seva obra mestra, Un diumenge d'estiu a la Grand Jatte (1884-1886, Institut d'Art, Chicago), va representar els passejants de diumenge d'una illa del Sena. La pintura mostra una atmosfera de dignitat monumental a través d'un ordre equilibrat dels seus elements i dels contorns de les seves figures. Les models (1888, Fundació Barnes, Filadèlfia), La parada (1889, Col·lecció de Stephen Clark, Nova York), El chahut (1889-1891, Museu Kröller-Müller, Otterlo) i El circ (1890, Museu del Louvre, París) van ser altres de les seves grans obres. Va morir a París el març de 1891.

Font: En català: Georges Seurat (1859-1891) En castellano: Georges Seurat (1859-1891) In english: Georges Seurat (1859-1891) - Altres: Georges Seurat (1859-1891)



Parlem de Música...

Félix Alexandre Guilmant (Boulogne-sur-Mer, 12 de març de 1837 - Meudon, 29 de març de 1911) va ser un professor, editor, organista i compositor francès. Fill de Jean-Baptiste Guilmant, organista a St Nicolas de Boulogne, es va formar amb ell abans de rebre classes de Gustav Carulli. Aficionat a l'orgue des de ben petit, es va formar també de forma autodidacta tot practicant i estudiant tractats de composició. Als 16 anys va esdevenir organista de l'església de St Joseph i dos anys més tard va representar la seva primera obra, una Messe solemnelle. Poc després va assolir un càrrec de professor de l'Ecole Communale de Musique. El 1860 va viatjar a Brussel·les on va rebre formació de J.N. Lemmens i amb qui va entrar en contacte estret amb la música de Bach. El seu ràpid progrés va ser determinant per assolir el prestigiós càrrec d'organista de La Trinité el 1871. El 1878 va ser nomenat organista del Palau del Trocadéro on va iniciar una brillant carrera com a intèrpret d'orgue. Alhora va ser editor i divulgador d'obres antigues d'autors com Titelouze, Grigny, Clérambault i Couperin, entre molts altres. També va ser un prolífic intèrpret de recitals per Europa, Anglaterra i Amèrica on va ser rebut amb tots els honors. En els seus anys de professor al Conservatori de París, entre el 1896 i 1911, va tenir molts alumnes, entre ells, Marcel Dupré, Nadia Boulanger, Clarence Eddy i William C. Carl. El 1894 va fundar, juntament amb Vincent d’Indy i Charles Bordes, la Schola Cantorum on van procurar seguir el model iniciat per César Franck. Guilmant va morir a Meudon el març de 1911.

OBRA:

Vocal secular:

Ariane, symphonie-cantate (c1890);
Balthazar, scène lyrique, soloists, chorus, orch (1879);
Couronnement de Notre Dame de Boulogne-sur-mer, 1v, chorus, orch, op.62 (1885);

Vocal religiosa:

Messe solemnelle;
Echos du mois de Marie (1875);
12 motets, 1/2/3/4vv, org/hmn (1876);
Motets, solo vv, org (1874–94);
Ecce panis, op.66 (c1890);
O salutaris, op.37 (1895);
Mass no.1, solo vv, chorus, orch/org, op.6 (1887);
Mass, 4 vv, chorus, orch/org, op.11 (1865);
Christus vincit, chorus, orch, hps, org, op.64 (1886)

Instrumental:

8 sonatas, org:
no.1, d, op.42 (1875);
no.2, D, op.50 (1883);
no.3, c, op.56 (1883);
no.4, d, op.61 (1885);
no.5, c, op.80 (1885);
no.6, b, op.86 (1897);
no.7, F, op.89 (1902);
no.8, A, op.91 (?1912)

Org, orch:
Sym. no.1, op.42 (1879);
Marche-fantaisie, op.44 (1886);
Méditation sur le Stabat mater, op.63 (1886);
Final alla Schumann, op.83 (1897);
Sym. no.2, op.91 (1911)

Org collections:
L’organiste practique (1874–83) [12 bks];
Pièces de différents styles pour orgue (1869–1912) [18 bks];
L’organiste liturgiste, op.65 (1887–99) [10 bks];
18 pièces nouvelles pour orgue (1914)

Other insts:
Idylle, pf (1872);
Pauline polka, pf (1872);
Prière, vc, vn (1873);
Mazurka de salon, hmn (1874);
Mélodie, vn, pf, hmn (1880);
2 romances sans paroles, vc/vn, op.67 (1888);
Chant du matin, pf (1911)

Editions:
André Campra: Tancrède, tragédie (Paris, 1882)
André Campra: Les festes vénitiennes, opéra-ballet (Paris, 1883)
Ecole classique de l'orgue (Paris, 1898–1903)
Archives des maîtres des 16e, 17e, 18e siècles (Paris, 1898–1914)

Font: En català: Alexandre Guilmant (1837-1911) En castellano: Alexandre Guilmant (1837-1911) In english: Alexandre Guilmant (1837-1911) - Altres: Alexandre Guilmant (1837-1911)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Guilmant’s own large output for the organ includes eight attractive sonatas which, if much less original and exploratory than Widor’s organ symphonies, have at least the merit of greater accessibility. Yet striking passages can be found, notably the impressionistic stream of dominant 7th chords in the Seventh Sonata’s Lento assai, reflecting his broad-minded approval of Debussy’s then controversial Pelléas et Mélisande. He also wrote ‘La musique d’orgue: les formes, l’exécution, l’improvisation’ (printed in EMDC, II/ii (1926), 1125–80). Here is something typically inovative from Hortus. A collection of Christmas music for the Parisian salon by Alexandre Guilmant, performed on the composer's own Mustel harmonium, dating from around 1870. The instrument had, in fact, not been played since Guilmant's death in 1911, and was specially restored to playing condition by Yves Fossaert for this recording. The Mustel harmonium was apparently especially useful to Guilmant during his early years as organist in La Trinité, as the Cavaillé-Coll was unplayable following the Franco-Prussian war. Guilmant performed regularly with Saint-Saëns at the Société National de Musique, and well-known Christmas songs were a core influence on his prodigious output as a composer. He was of course not incidentally famed for his improvisations. Here, the influence of other composers also plays its part, for example Mozart and Haydn, as Kurt Lueders suggests "perhaps to recall for the young lady the memory of some particularly appealing piece for piano studied during her youth...." In any case Mozart and Haydn are clearly dressed in 19th century Parisian attire.

It is difficult to imagine today the popularity enjoyed by the harmonium after its invention in the 1840s. In the salons it rivalled that of the piano, through its mobility and expressivity. Lefébure-Wély described it, not unreasonably, as a 'symphonic' instrument. Further testament to its popularity is given by the scale of its repertoire from composers such as Guilmant, Lefébure-Wély, Chauvet, Karg-Elert, Vierne and even Bizet! Guilmant himself commented in a book published in 1903 about the history of the instrument, "my admiration for the marvellous harmoniums by Mustel is well known! … one day your organs will be snatched up like Stradivarii". His faith in the instrument's future perhaps doesn't quite rival Alkan's fervent faith in the 'pedalier' in terms of being misplaced, but readers will get my point. How good then that the current movement towards heightened awareness of all aspects of the relationship between literature and specific instruments in the organ world has encompassed the harmonium. Leading figures include the Belgian, Joris Verdin, and, in Britain, Anne Page. The American-born musicologist and organist of Paris's Reformed church of the 'Saint-Esprit', Kurt Lueders, is another leading figure in the championing of the harmonium and his exquisite playing here, matched by the beautiful contributions of soprano Francoise Masset - 'Coeur de Jesus' especially irresistible - and the young pianist Francois Lambret, playing a 1905 Pleyel, make this an essential purchase. This is quite brilliantly conceived, performed and presented. Well done, yet again, Hortus. 

Chris Bragg (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: François Lambret & Ernst Breidenbach (piano); Kurt Lueders & Johann Matthias Michel (harmonium)
RECICLASSICAT: GUILMANT, Alexandre (1837-1911)
HORTUS: GUILMANT-Noel au Salon
AMAZON: GUILMANT-Duos pour Piano et Harmonium
SPOTIFY: GUILMANT-Noel au Salon



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: