divendres, 19 de febrer de 2016

VECCHI, Orazio Tiberio (1550-1605) - Motets & Canzoni

Frans Pourbus the Younger - Portrait of a man
Obra de Frans Pourbus el Jove (1569-1622), pintor flamenc (1)



- Recordatori d'Orazio Tiberio Vecchi -
En el dia de la commemoració del seu 411è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Frans Pourbus 'el jove' (Antwerpen, 1569 - Paris, 19 de febrer de 1622) va ser un pintor flamenc. Membre d'una important família de retratistes encapçalada pel seu avi Pieter Pourbus I de Bruges, i continuada pel seu pare Frans Pourbus I, Pourbus el Jove es va formar amb el seu pare abans d'entrar al Gremi de Sant Lluc el 1591. Poc després va entrar al servei dels arxiducs Albert i Isabel, tot i que també va realitzar retrats per a membres de la cort flamenca. El 1599 va entrar al servei de Vicenç i Gonzaga, després d'un viatge d'aquests a Brussel·les. Pourbus va viatjar després a Màntua, on va conèixer a Rubens, tot i que ben aviat va marxar a Innsbruck i Graz, on va ser sol·licitat per a retratar diversos personatges de la cort imperial en el marc del matrimoni de l'emperador Rodolf II, destacant el retrat de l'arxiduquessa reina. Posteriorment, va ser a Torí on va realitzar diversos retrats de les filles de Carles Manuel de Savoia i el 1606 va viatjar a París per retratar la família reial en ocasió del baptisme del Lluis XIII. A l'entorn del 1610 va treballar al servei de Maria de Médicis a París. Allà va participar en les decoracions de la petita galeria del Louvre, amb representacions mitològiques. També va realitzar nombrosos retrats que van incloure el d'Isabel de França (Musée des Beaux-Arts, Valenciennes) i alguns quadres religiosos com L'Últim Sopar (Musée du Louvre, París). La seva íntima relació amb la societat francesa en va facilitar la ciutadania el 1618, arribant a ser pintor de la cort de Lluís XIII. En el seu estudi de París va acollir a Justus Sustermans com a ajudant. Encara que els seus retrats denoten una dependència del realisme d'Adriaen Thomasz Key, la seva principal influència va ser la d'Anthonis Mor. Els seus quadres van mostrar una estricta severitat en la presentació del retratat, amb personatges en postures mancades d'emoció i marcadament distants, que va combinar amb una tècnica personal, on la plasticitat i sensació tàctil dels teixits va predominar per damunt d'altres aspectes. Va morir a París el febrer de 1622.




Parlem de Música...

Orazio Tiberio Vecchi (Modena, bap. 6 de desembre de 1550 - Modena, 19 de febrer de 1605) va ser un compositor, poeta i crític italià. Es va iniciar en la música amb el monjo i compositor Salvatore Essenga al monestir benedictí de Sant Pietro de Mòdena, on posteriorment va ser ordenat sacerdot. El 1577 es va traslladar a Bèrgam amb el mecenes Baldasare Rangoni. Va ser mestre de capella de la Catedral Santa Maria Annunziata de Saló (1582-1584) i de la Catedral Santa Maria Assunta de Mòdena (1584-1586). Després es va traslladar a Correggio, on va ser canonge de la col·legiata entre els anys 1586 i 1591 i arxidiaca del cabildo entre el 1591 i el 1592. Allà va dur a terme la revisió del Gradual Romà en col·laboració amb Giovanni Gabrielli i Ludovico Balbi. Va tornar a Mòdena on novament es va fer càrrec de la capella de la catedral. El 1598 va ser nomenat mestre de capella i professor de música de la cort de Cesare d'Este. El 1601 va rebre una oferta per a succeir a Philippe de Monte com a mestre de capella de l'emperador Rodolf II, oferta que per motius desconeguts va rebutjar. En la seva producció van destacar, degut a la seva condició de clergue, un considerable nombre d'obres religioses, en un estil simple i auster inspirat en els preceptes de la Contrareforma. No obstant això, la seva originalitat es va fer més patent en les seves col·leccions profanes; La selva si vari ricreatine, Convito musicale i Le veglie di Siena es van aproximar a les obres del venecià Giovanni Croce, van seguir l'esperit festiu de Clement Janequin, de les peces humorístiques d'Orlando di Lassus i de molts altres compositors italians del segle XVI. Va morir a Modena el febrer de 1605.

OBRA:

all printed works except anthologies published in Venice

Vocal secular:

Canzonette libro primo, 4vv (2/1580); ed. in RRMR, xcii (1993)
Canzonette libro secondo, 4vv (1580); ed. in RRMR, xcii (1993)
Madrigali libro primo, 6vv (1583)
Canzonette libro terzo, 4vv (1585); ed. in RRMR, xcii (1993)
Canzonette, 6vv (1587); ed. in Dalmonte and Privitera, 2 ed. in AMI, ii (1897/R)
Madrigali libro primo, 5vv (1589)
Canzonette libro quarto, 4vv (1590); ed. in RRMR, xcii (1993)
Canzonette, 3vv (159721); 1 ed. in EinsteinIM
Selva di varia ricreatione, 3–10vv, some with lute (1590); 12 ed. in Biblioteca di rarità musicali, v (Milan, 1892/R); 1 ed. in AMI, ii (1897/R)
L’Amfiparnaso, comedia harmonica, 5vv (1597); ed. in PÄMw, xxvi (1902/R), in Capolavori polifonici del secolo XVI, v (Rome, 1953), and in Early Musical Masterworks (Chapel Hill, NC, 1977)
Il convito musicale, 3–8vv (1597); ed. in Capolavori polifonici del secolo XVI, viii (Rome, 1966)
Le veglie di Siena (1604); ed. in Capolavori polifonici del secolo XVI, ii (Rome, 1940)
Dialoghi da cantarsi et concertarsi con ogni sorte di stromenti, 7, 8vv (1608)
Works in 1579, ed. F. Ghisi, Feste musicali della Firenze medicea 1480–1589 (Florence, 1939/R)

Vocal religiosa:

Mottetti a otto voci, libro primo (1579), inc.
Lamentationes cum 4 paribus vocibus (1587);
1 ed. in Musica sacra, xxvii (Berlin, 1886)
Motecta, 4–8, 10vv (1590);
2 ed. in Musica sacra, xxiii (Berlin, 1882), xxvii (Berlin, 1886);
4 ed. C. Proske, Musica divina, ii (Regensburg, 1854);
1 ed. in Sammlung ausgezeichneter Kompositionen für die Kirche, iii (1884–5);
2 ed. in AMI, ii (1897/R1968);
1 ed. in Rüegge
Sacrarum cantionum liber secundus, 5–8vv (1597);
1 ed. in Musica sacra, xxvii (Berlin, 1886); 1 ed. in Rüegge
Hymni qui per totum annum in Ecclesia Romana concinuntur, 4vv (1604)
Missarum liber primus, 6, 8vv (1607);
1 ed. C. Proske, Selectus novus missarum, ii (Regensburg, 1861); 1 ed. in Cw, cviii (1967)
Missa Julia, 8vv, I-MOd
Magnificat, 5vv, MOd; ed. E. Pancaldi (Bologna, 1912)

Font: En català: Orazio Tiberio Vecchi (1550-1605) En castellano: Orazio Tiberio Vecchi (1550-1605) In english: Orazio Tiberio Vecchi (1550-1605) - Altres: Orazio Tiberio Vecchi (1550-1605)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Vecchi also composed an impressive amount of distinguished sacred music, including masses, a Magnificat, and three volumes of motets, as well as a volume of Lamentations and one of hymns. These works reveal that this master of nearly every 16th-century secular genre produced an equally wide range of sacred works. The influence of the Venetian style and of his own secular music is immediately apparent. In his motets he combines a seemingly endless variety of the latest contrapuntal techniques with the skilful use of homorhythmic passages for contrast and text reinforcement. Word-painting, triple-metre sections and the use of note values approximating those of the canzonetta and madrigal give his sacred works an extraordinary sense of drama, movement and variety. He also recalls the wide range of familiar techniques used during the previous part of the 16th century, even including the use of cantus firmus, fauxbourdon and a puzzle canon. His cori spezzati motets, although not as numerous as those of his contemporary Giovanni Gabrieli, rival them in virtuosity. In these works he contrasts a deft use of imitative counterpoint in and between the two groups with homorhythmic passages for maximum effect.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

It is likely that Orazio Vecchi suffered from the fact that his fame in Europe was tied above all to the canzonetta, a basically “minor” genre to which other great masters periodically dedicated themselves, though it also inspired a host of less distinguished composers. In his preface to the Motecta of 1590, Vecchi confessed his burning desire to become known to European musicians, and to this end he chose to dedicate his first series of motets to Prince Wilhelm, Duke of Baveria, in the hopes that these compositions might reach the musicians of the Bavarian court. This collection, which includes a total of thirty-three compositions, makes no attempt to be homogeneous in its forces: seven pieces are for four voices, six for five, six others for six, thirteen for eight, and one for ten voices. The compositional styles are the result of a duplicitous approach, which on the one hand attempts to preserve the ties to the great masters of the past (in particular Palestrina and De Victoria) while, on the other, adopting more modern elements with which Vecchi had in part successfully experimented in his secular music.

TACTUS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

1 comentari: