dilluns, 15 de febrer de 2016

FITZENHAGEN, Wilhelm Karl Friedrich (1848-1890) - Cello Concerto No. 2 in a minor, Op. 4

Charles-François Daubigny - Harvest (1851)
Obra de Charles-François Daubigny (1817-1878), pintor francès (1)



- Recordatori de Wilhelm Karl Friedrich Fitzenhagen -
En el dia de la commemoració del seu 126è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Charles-François Daubigny (Paris, 15 de febrer de 1817 - Paris, 19 de febrer de 1878) va ser un pintor francès. La seva primera formació va tenir lloc en l'àmbit familiar ja que el seu pare, Edme-François, va ser pintor. Durant la seva joventut va visitar Itàlia, on hi va viure sis mesos. Al seu retorn a França, va realitzar les seves primeres il·lustracions com a gravador i va continuar el seu aprenentatge al taller de Paul Delaroche, artista important en aquell temps. A partir del 1838 va presentar obres al Saló de París sent premiat, deu anys més tard, amb el quadre Port de Gylieu. Durant la dècada del 1840 va treballar a Fontainebleau i en aquesta etapa les seves relacions amb l'Escola de Barbizon es van fer més estretes. Va ser el seu amic Corot qui el va animar a pintar a l'aire lliure. A principis de la dècada del 1850 va publicar dos àlbums d'aiguaforts que el van acreditar com a gravador. El 1854 va visitar les costes de Normandia, lloc on va acudir diversos estiu i en poblacions com Villerville i Trouville. El 1857 va decidir habilitar una embarcació com estudi flotant que va batejar amb el nom de 'Le botin' i amb ella va navegar pel Sena i el Oise, servint alhora de plataforma per realitzar les seves composicions. L'any 1858 va ser el del seu reconeixement oficial com a pintor principalment de paisatges i aquell mateix any també va participar en l'Exposició Universal. Posteriorment, va visitar Londres els anys 1866 i 1870, el 1871 va estar amb Manet a Holanda i el 1872 està documentada una estada d'un any a Auvers amb Cézanne. Daubigny, que va ser considerat com un dels impressionistes més avançat i un nexe entre l'Escola de Barbizon i aquest moviment, es va interessar en els seus paisatges per elements com l'aigua, l'aire i el cel, que va saber plasmar magistralment en la seva obra. Va morir a París el febrer de 1878.




Parlem de Música...

Wilhelm Karl Friedrich Fitzenhagen (Seesen, 15 de setembre de 1848 - Москва, 14 de febrer de 1890) va ser un violoncel·lista i compositor alemany. Fill del director musical de la seva ciutat, es va formar amb el seu pare des de ben petit. Als 5 anys al piano, als 8 al violoncel i als 11 el violí, també va rebre formació en instruments de vent amb els quals va debutar a l'orquestra del seu pare. El 1862 va fer el seu primer debut solista amb el violoncel motiu pel qual va rebre el reconeixement i va ser admès com alumne de Theodor Müller. Tres anys després va interpretar davant el duc i va ser alliberat de l'obligació del servei militar. El 1867 va viatjar a Dresden on va estudiar amb Grützmacher. Un any després va ser admès a la Dresden Hofkapelle on va iniciar la seva carrera com a solista. El 1869 va interpretar al Festival de Leipzig i el 1870 al Festival Beethoven. Liszt el va intentar persuadir que es quedés a Weimar, no obstant, va viatjar a Moscou on va ser nomenat professor del Conservatori Imperial. Allà va guanyar popularitat ràpidament com un dels millors professors de violoncel de Rússia i alumnes d'arreu van viatjar a Moscou per tal de rebre classes. El 1884 va ser nomenat mestre de concerts de la Societat Musical Imperial Russa i director de la Societat Musical i Orquestral de Moscou. Allà va fer estreta amistat amb Tchaikovsky sent, sovint, intèrpret de les obres del compositor rus. En contrapartida, Tchaikovsky va dedicar a Fitzenhagen les seves Variacions sobre un Tema Rococó Op.33. Com a compositor es creu que va ser considerablement prolífic tot i que només es conserven una seixantena d'obres. Va morir a Moscou el febrer de 1890.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Wilhelm Karl Friedrich Fitzenhagen (1848-1890) - Altres: Wilhelm Karl Friedrich Fitzenhagen (1848-1890)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

If the name Fitzenhagen is familiar to you then it’s almost certainly in connection with his editing of Tchaikovsky’s Rococo Variations. He was born in Seesen in 1848 and studied with Grützmacher, one of the leading players of the time. By his early twenties he was in high demand – Liszt wanted him as solo cellist in Weimer and Nikolai Rubinstein offered him the Cello Professorship at the Moscow Conservatory. He chose Moscow. And here he remained, one of the most influential figures in Russian string teaching and playing until his early death in 1890. But he also earned a measure of success as a composer. He had four cello concertos to his name as well as the expected morceaux and smaller genre pieces. Oehms has combined these twin facets of his compositional life in the shape of the Second Concerto and a selection of smaller pieces for cello and piano. None is dated in the notes. The overriding influence on the Concerto is Schumann. In fact it’s strongly modelled on Schumann’s own concerto for the instrument even to the extent of being through-composed. It’s rather more showy however as one would perhaps expect of an executant-composer and more overtly virtuosic and less introspective. The first movement cadenza sounds especially tricky – doubtless Fitzenhagen owed his command to the intense demands made by Grützmacher, notoriously scrupulous when it came to the acquisition of technique - but in the second movement he relaxes nicely. There are, it’s true, elements of salon style here – the supportive harp tissue is rather too domestic for so ostensibly extrovert a work for instance. And the orchestration is sometimes a little too sketchy. 

Still, the finale is enjoyable, sprightly, sports another tricky cadenza and ends well. The work is as complete an example as I know of Schumann’s pervasive influence on another composer. The smaller pieces are splendidly written for the instrument, which surely won’t come as a surprise. The Elegie is a warm and effusive opus in the style of Tchaikovsky. The Capriccio’s more propulsive and finger-busting tendencies are relieved by a lyric "B" section – and it also opens like a snippet of The Barber of Seville. The very Slavic Gavotte takes the player up very high and tests his bowing arm into the bargain to a considerable degree. Fitzenhagen must have had excellent intonation. The Impromptu cleaves more to the Schumann-Mendelssohn axis and there are two versions of Ave Maria – one with piano and the other harmonium. The former, predictably, is warm whilst the latter is slightly pious. There is also an extensive Dämonenfantasie, after motifs from the Anton Rubinstein’s opera Dämon. The piano part is demanding and sometimes portentous, the cello writing lyric and equally tough. The piece itself is a kind of dual tribute to Rubinstein and Tchaikovsky – and it includes a variation theme based on the Rocco Variations. Performances are generous and attractive; Jens Peter Maintz is a fine player and an imaginative one as well. The booklet notes have some excellently reproduced period photographs of the heavily bearded Fitzenhagen and the disc is a worthy and worthwhile salute to his memory.

Jonathan Woolf (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Jens Peter Maintz (cello); Munich Radio Symphony Orchestra; Peter Rundel
PRESTOCLASSICAL: FITZENHAGEN, W. - Cello Music
CPDL: No disponible
SPOTIFY: FITZENHAGEN, W. - Cello Music



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Like usually, another talent is resurected with your sense of music romantic ....
    Thanks you very much again & again

    ResponElimina