dimarts, 12 de gener de 2016

DE ZUBIAURRE, Valentín Maria (1837-1914) - Sinfonía en Mi Mayor (1870)

Valentín de Zubiaurre - Retrato familiar
Obra de Valentín de Zubiaurre (1879-1963), pintor basc (1)



- Recordatori de Valentín María de Zubiaurre -
En el dia de la commemoració del seu 102è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Valentín de Zubiaurre Aguirrezábal (Madrid, 22 d'agost de 1879 - Madrid, 24 de gener de 1963) va ser un pintor basc. El seu pare, Valentín Maria de Zubiaurre, va ser compositor i mestre organista de la Capella Reial. Tot i que els dos van ser sordmuts, van rebre una educació avançada que els va permetre superar aquesta deficiència. Es va formar, com el seu germà Ramon de Zubiarre, a l'Escola de Belles Arts de la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid, on va ingressar als 15 anys, després d'haver rebut classes del pintor Daniel Perea, també sordmut. Va ser deixeble del paisatgista Carlos de Haes i dels pintors Muñoz Degrain, Ferrant i Moreno Carbonero. Va obtenir una sòlida preparació a la qual va contribuir el seu coneixement del Museu del Prado, on va copiar als mestres. Acabats els seus estudis va viatjar amb el seu germà per França, Països Baixos i Itàlia. El 1902 van rebre una beca de la Diputació de Biscaia que els va permetre instal·lar-se a París, on van estudiar a l'Académie Julian, i a on van conèixer la pintura moderna i es van interessar per l'impressionisme, si bé sense rebre'n influència destacable, degut al pes de la seva formació acadèmica i a les seves preferències pels primitius flamencs i italians, i entre els espanyols coetanis Ignacio Zuloaga, i, en menor mesura, Darío de Regoyos. Participant assidu a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, va obtenir diverses medalles (segona el 1908 i primera el 1917). La dècada del 1920 i fins la Guerra Civil Espanyola va ser l'època de major èxit internacional de tots dos germans, ja diferenciats estilísticament, Ramon més colorista, Valentín més classicista, però sense rigideses acadèmiques. Després de la guerra, Valentín va seguir a Madrid, mentre que el seu germà va viure a Amèrica fins el 1951. El reconeixement oficial a Espanya de la seva trajectòria artística es va assentar amb el seu nomenament com a acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando el 1945 que va culminar amb la medalla d'honor a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1957. Les seves pintures més característiques van representar escenes costumistes basques i castellanes, d'un realisme el qual la forma de les figures i sobretot el color van tenyir les escenes d'un cert simbolisme. De Zubiaurre va morir a Madrid el gener de 1963.

Font: En català: Valentín de Zubiaurre (1879-1963) En castellano: Valentín de Zubiaurre (1879-1963) In english: No disponible - Altres: Valentín de Zubiaurre (1879-1963)



Parlem de Música...

Valentin Maria de Zubiaurre (Garai, 13 de febrer de 1837 - Madrid, 13 de gener de 1914) va ser un compositor basc. Es va formar com a cantant de cor a la Catedral Basílica de Santiago a Bilbao abans d'estudiar orgue amb Nicolás Ledesma. El 1852 va ser nomenat organista a una església de Santurce i el 1853 va viatjar a Sud Amèrica on va treballar com a professor. El 1866 va tornar a Espanya on va iniciar estudis d'harmonia i composició amb Hilarión Eslava al Conservatori de Madrid. Allà va guanyar, precisament, dos premis en ambdues especialitats (harmonia i composició). El 1873 va viatjar a Roma on va ser alumne de la recent creada Acadèmia Espanyola de Belles Arts. Poc després va iniciar una gira per Europa abans de tornar a Espanya. El 1875 va ser nomenat segon mestre de la Capella Reial de Madrid. El 1878 va succeir a Eslava en el càrrec de primer mestre i es va convertir, també, en professor al Conservatori on va continuar treballant la resta de la seva vida. Com a compositor fou molt prolífic en el camp religiós escrivint nombroses misses i ordinaris de missa així com motets, vespres, un Rèquiem, un Te Deum, una Passió de Sant Mateu i un Stabat Mater. També va ser autor de música instrumental entre ella una Simfonia (1870). No obstant, va ser amb les seves òperes amb què es va donar a conèixer. Entre elles van destacar Don Fernando el emplazado (1869) i Ledia (1877). Va morir a Madrid el gener de 1914.

Font: En català: No disponible En castellano: Valentín Maria de Zubiaurre (1837-1914) In english: Valentín Maria de Zubiaurre (1837-1914) - Altres: Valentín Maria de Zubiaurre (1837-1914)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Zubiaurre began his musical life as a chorister in Bilbao. 1852 saw him moving to Venezuela for an eight-year stay. There he spent his twenties travelling widely and teaching music. Three years after his return he was awarded the Concours National de Musique for his opera Don Fernando El Emplazado – a lyric tragedy in three acts. With a grant from the Académie des Beaux Arts he toured France, Italy and Germany in 1873. He became Second Kapellmeister of the Capella Real two years later and First Kapellmeister in 1878. These positions he held in parallel with his academic activities at the Madrid Conservatory. Among two hundred works there are three operas written between 1869 and 1874: the first of which is Don Fernando El Emplazado and the last Ledia. Other works range across zarzuela, masses, orchestral, chamber and vocal ensemble music. Zubiaurre’s Symphony in E Major is a serious-minded, four-movement, forty-two minute structure and is the main event here. It’s his only symphony and was written in Rome. If there was a constituency between Schubert’s Great C major and Brahms’ last two symphonies then this symphony would occupy it. The performance, as with all of the works here, is polished and concentrated. It emerges as a sturdy piece that for all its length holds the interest with clear orchestration, incisive ideas and dynamic contrast. 

All of this is attended to with some zeal and communicative engagement by a well-prepared orchestra and conductor. Zubiaurre clearly has a penchant for smoothly polished long lyrical lines for the upper strings and these dominate. After an agitated and sometimes irritable Allegretto (III) there’s a final unfailingly smiling Allegro ma non troppo. There is more tempest to be heard in the prelude to Don Fernando El Emplazado as befits the overture to a full-scale tragedy encompassing all the usual extremes of the opera-house: death, betrayal and lovers triumphant. The Ledia prelude also has its stormy episodes but this aspect is relieved by a gentle predominance. The little charmer that is Ecos de Oiz is for cello and orchestra. It’s seemingly the only example of Zubiaurre engaging with solo instrument and orchestra. This is roundedly romantic music in the pattern familiar from the short lyrical solos by Tchaikovsky, Bridge and Saint-Saens. A nostalgic and sentimental piece, this is evocative of the composer’s home town of Garay and the surrounding mountains although their drama is not what we hear from Zubiaurre.

Rob Barnett (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Euskadiko Orkestra SinfonikoaJuan José Ocón (conductor)
AMAZON: ZUBIAURRE, V.M. - Symphony et al
CPDL: No disponible
SPOTIFY: ZUBIAURRE, V.M. - Symphony et al



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

6 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Si et plau, podrias pujar també el booklet (només la versió espanyola)? Gracias

    ResponElimina
  3. Gracias Pau,Master,linda Sinfonia para empezar la épica difusión de Musas que haces todos los años,abrazos desde la Patagonia.Tapirman.

    ResponElimina