dilluns, 2 de novembre de 2015

DARD, Antoine (1715-1784) - Basson Sonatas

Jean-Siméon Chardin - The Young Schoolmistress
Obra de Jean Siméon Chardin (1699-1779), pintor francès (1)



- Recordatori d'Antoine Dard -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jean Siméon Chardin (París, 2 de novembre de 1699 - París, 6 de desembre de 1779) va ser un pintor francès, i un dels més importants del segle XVIII pel que fa a natures mortes i a pintura de gènere en què hàbilment va reflectir la vida de la burgesia parisenca. Fill d'un ebenista, va ser un artista autodidacta que va rebre gran influència dels mestres flamencs del segle XVII com Gabriel Metsu i Pieter de Hooch. En sintonia amb ells es va dedicar a pintar temes senzills i escenes de la vida quotidiana i va crear una obra que va contrastar amb els temes heroics i les alegres escenes del rococó que van constituir la corrent artística principal durant la meitat del segle XVIII. El 1728 va ser admès a la Reial Acadèmia de Pintura després de presentar dos dels seus primers bodegons, La ratlla i El bufet (ambdós de 1728, Museu del Louvre, París). En la dècada del 1730 va començar a pintar escenes de la vida quotidiana de la burgesia parisenca, com a Dama tancant una carta (1733, antics Museus Estatals, Berlín), La serventa (1738, Museu Hunterian, Glasgow) i La benedicció (1740, Museu del Louvre). 

Aquestes obres, que es van caracteritzar per la delicadesa del colorit i la llum tènue i van ser un cant a la bellesa de la norma i tot projectant una aura d'humanitat, intimitat i honestedat casolanes. El domini de la tècnica li va permetre a dotar a les seves pintures d'una sorprenent textura realista. Va aconseguir crear formes amb jocs de llum, mitjançant pinzellades superposades carregades de matèries i centelleigs fins i lluminosos. Els crítics el van denominar el gran mag i no hi va haver cap altre pintor igual en el segle XVIII. Al principi de la seva carrera, Chardin va aconseguir el suport d'alguns mecenes aristocràtics i del propi Lluís XV però més tard va obtenir gran fama amb la difusió de nombroses còpies dels seus gravats. Al final de la seva vida va emprar la tècnica del pastel quan va començar a fallar-li la vista i, tot i que en el seu moment aquestes obres, caracteritzades per una profunda humanitat, no van ser apreciades, posteriorment van ser molt ben considerades. Va morir a París el desembre de 1779.




Parlem de Música...

Antoine Dard (Chapaize, 2 de novembre de 1715 - París, 13 d'agost de 1784) va ser un fagotista i compositor francès. Pocs són els detalls de la seva joventut. El 1734 es va casar a Dijon amb Claudine Garnier i el 1760 es va situar a París on va ser nomenat 5è fagot de l'Académie Royale de Musique. Poc després, el 1763, va entrar a la Cort del Rei Lluís XV. De les seves obres van destacar una col·lecció de sonates per a fagot i una sèrie de sonates per a flauta travessera. També va escriure música vocal secular, un mètode de solfeig per nom Nouveaux Principes de musique (París, 1769) i una extensa obra històrica, Origine et progression de la musique (París, 1769). Va morir a París l'agost de 1784.

Font: En català: No disponible En castellano: Antoine Dard (1715-1784) In english: Antoine Dard (1715-1784) - Altres: Antoine Dard (1715-1784)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Los datos que disponemos sobre la vida de Antoine Dard son los de un digno instrumentista a la madera que, sin aspirar a más fama, se hizo un lugar como músico profesional en la Francia dieciochesca. Lo que no es poco, sobre todo si recordamos sus vinculaciones con la corte. No obstante, es notable la discreción con la que le ha tratado la historiografía: ni siquiera aparece, por ejemplo, en el célebre Dictionnaire de la musique en France de Marcelle Benoit. Nada de lo dicho impide que estemos ante unas obras de enorme interés, y más aún, precisamente, por tan inédita autoría. Las peculiares sonatas para fagot de Dard, publicadas el mismo año de la muerte de Handel, son bien significativas del cruce de épocas y estilos que estaba aconteciendo en la vida musical europea. Se suman al tan en boga debate entre lo fácil y lo complejo, como se insinúa claramente en el prólogo de las partituras. En éste, con orgullo son descritas por su trabajada dificultad; algo bastante llamativo a tenor de lo que ocurriría en el mercado editorial, cada vez más pensado para intérpretes aficionados. Pero, sin embargo, a pesar de sus intensos malabarismos melódicos, a pesar de sus incesantes figuraciones en escala… en realidad, las obras suenan adulantes y nítidas, participan también del espíritu rococó de su época. De cualquier forma, a esta impresión contribuye, subrayémoslo, el hermoso y suavísimo fraseo en legato de Ricardo Rapoport, capaz de hacernos creer que su fagot respira solo, que acaso lo que toca es sencillo (y mentirnos así es, tal vez, el mayor mérito de un intérprete). En el disco se incluyen, alternadas, cuatro breves y curiosas chansons para flauta y soprano. La última de las cuales no es sino una parodie vocal de las gavotas de la cuarta sonata. Un nuevo acierto del sello Ramée, siempre tan preciosista como impecable.  

Pablo del Pozo (source/font: aquí)

---

Antoine Dard was one of the many musicians who moved in the circles of the leading musical institutions of the French monarchy in the eighteenth century, being the First bassoon of the Royal Academy of Music in Paris, and the Grand hautbois de la Chambre et écuries du Roi in Versailles. Although no »forgotten genius« of music history, Mr Dard — as he signed all his scores — can certainly be considered a composer of special interest. The following advertisement appeared in the Parisian press on the 11th of January, 1759: »6 sonatas for bassoon, composed by Mr Dard, very useful for those who would play this instrument well. It is said that these sonatas are unique amongst their kind, and can also be successfully played on the violoncello.« The pieces are remarkable both within Dard's body of work and the context of 18th-century music in general, but particularly as part of the specific bassoon repertoire. Dard uses the bassoon as though it were an operatic »bel canto« tenor, often employing the very high register, amongst other difficult techniques as no other composer of his time, or indeed long after, did. 

Even though the fingering tables for the bassoon include d'' or f'' from the second half of the 18th century onwards, the music of the period never calls for notes higher than g' or a', excepting the mysteriously elevated orchestral parts of Rameau and the infamous b'-flat of the Mozart concerto. But even these don't reach the same register as the sonatas. The high register would not become standard for sixty years after Dard, and only after innumerable improvements in instrument design. From a melodic point of view, thanks in part to the copious decoration, the bassoon part is very full and lyrical, and the mix of this ornamentation with the galant style produces a singular effect. Although, on the other hand, the structure of the works remains quite traditional, the slow movements exhibit an interesting formal feature: they are through-composed, without repeat or reprise, nearly approaching the arioso form, then not in use in France. Despite their marked French character, however, the sonatas also display a definite Italian influence. Dard would certainly have been familiar with the numerous works of Italian composers then in circulation in France.  Antoine Dard departed the Paris musical scene as discreetly as he had entered it. He leaves the impression of an orderly, straightforward man, well integrated with his surroundings, and far removed from the capricious virtuoso he could, given his abilities, undoubtedly have been.

RAMÉE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Ricardo Rapoport (fagot); Pascal Dubreuil (clave);
LAQUINTADEMAHLER: Dard - Basson Sonatas
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: