dissabte, 12 de setembre de 2015

RIETZ, Julius (1812-1877) - Sonate für pianoforte und flöte oder violine Op.42

Anselm Feuerbach - Nanna, Brustbild schräg von Rückwärts gesehen, Profil nach links
Obra d'Anselm Feuerbach (1829-1880), pintor alemany



- Recordatori de Julius Rietz -
En el dia de la commemoració del seu 138è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Anselm Feuerbach (Espira, 12 de setembre de 1829 - Venècia, 4 de gener de 1880) va ser un pintor alemany, considerat un dels millors pintors neoclàssics de l'Escola Alemanya del segle XIX, al costat d'Arnold Böcklin i Hans von Marées. Va néixer en el si d'una notable família de Jena, va ser nét del filòsof Paul Johann Anselm von Feuerbach, fill de l'arqueòleg Joseph Anselm Feuerbach i nebot de Ludwig Feuerbach, filòsof, i del matemàtic Karl Wilhelm Feuerbach. Com a pintor va ser un gran retratista, va pintar innumerables autoretrats, va realitzar nombroses escenes inspirades en l'antiguitat clàssica, mitològiques i literàries. Es va formar a les escoles d'art de Munich i Dusseldorf. Posteriorment es va traslladar a residir a Anvers. Després va viatjar a París, on va rebre classes de Thomas Couture i va pintar la seva primera gran obra 'Hafiz a la font' el 1852. A continuació va marxar a Venècia, on va rebre la influència de l'estil més colorista de la ciutat. Durant el seu pas per Viena, va fer amistat amb Brahms. Decebut amb la recepció de la seva obra 'La caiguda dels titans', va tornar a Venècia, on va residir la resta de la seva vida. Les seves pintures estan representades fonamentalment en els grans Museus alemanys i entre les seves obres mestres destaquen 'La batalla de les amazones', 'Pietà', 'El simposi de Plató', 'Orfeu i Eurídice', 'El jardí d'Ariosto' i 'El concert', la seva última gran obra. Va morir a Venècia, el gener de 1880.




Parlem de Música...

Julius Rietz (Berlin, 28 de desembre de 1812 - Dresden, 12 de setembre de 1877) va ser un violoncel·lista, director, editor i compositor alemany. Germà del violinista Eduard Rietz es va formar amb el violoncel amb Franz Schmidt, Bernhard Romberg i Moritz Ganz. El 1829 es va unir a l'orquestra del Teatre de Königstadt. Més tard va rebutjar una oferta de Spontini per a unir-se a l'orquestra de la cort de Berlin. El 1834 va viatjar a Düsseldorf on va servir com a assistent de director en una òpera de Mendelssohn. Poc després es va convertir en el director musical de la ciutat de Düsseldorf, consolidant la seva carrera en aquesta ciutat. Va publicar una dotzena llarga de composicions, entre elles, dues simfonies, un concert de violoncel, obra de cambra, el Singspiel Jery und Bately i cançons. Va ser el director, així mateix, del Lower Rhine Festival el 1845, 1856 i 1869. El 1847 va succeir a Stegmayr com a director de l'Opera de Leipzig i de la Singakademie. Més tard es va convertir en professor de composició al Conservatori de la ciutat i va succeir a Niels Gade com a director de la Gewandhaus. Va ser secretari de la Bach-Gesellschaft (1855-60) i va editar la Missa en Mi menor i la Passió de Sant Mateu de Bach. El 1860 va succeir a Reissiger com a director musical de Dresden, ciutat on hi va viure fins el setembre de 1877, l'any de la seva mort.

Font: En català: Julius Rietz (1812-1877) En castellano: Julius Rietz (1812-1877) In english: Julius Rietz (1812-1877) - Altres: Julius Rietz (1812-1877)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Exemples com el de Rietz, és a dir, artistes de factura acadèmica impol·luta i de currículum brillant ja són habituals en aquest espai, i especialment en veu de l'escola alemanya. La pregunta, doncs, és per què el repertori d'aquests autors roman, tot i estar editat, en l'oblit més incomprensible. Julius Rietz va ser un compositor a l'estela de Mendelssohn a qui admirava amb devoció i a qui va seguir de prop. Tant és així que Rietz va heretar diversos càrrecs anteriorment propietat del gran geni alemany. No obstant, el seu ressò com a compositor fou escàs i geogràficament molt limitat a la seva Alemanya natal. De fet, si fem una ullada ràpida al repertori publicat observarem, amb desencant, com el seu nom forma part del reliquiari musical. I el més sorprenent és observar com les seves tres simfonies (No.1 de 1843; No.2 de 1846; No.3 de 1854) no han gaudit encara d'interpretació moderna. Això en part es deu a la (im)merescuda etiqueta de compositor d'estil musical tradicional, és a dir, hereu i potser excessivament fidel a Mendelssohn, en el seu temps superat pel ressò d'autors com Liszt i Wagner. Alhora, el seu posicionament públic en favor de la tradició romàntica va definitivament enfonsar en l'oblit més recòndit un llegat que a dia d'avui, i sense discussions, mereix un redescobriment. Un dels pocs exemples del seu repertori més citats és precisament l'obra d'avui, la Sonata en Sol menor opus 42 per a piano i flauta de 1870. Considerada pels entesos com una de les obres mestres de Rietz, el seu recorregut temàtic, més favorable al llenguatge pur i no tant a un virtuosisme ostentós, l'ha preservat de la crítica i la situat en el punt més àlgid de la seva carrera com a compositor. De quatre moviments característics, destaca el tercer escrit en una forma de brevíssim intermezzo proper a l'essència de Brahms i que ens anticipa un enèrgic final. Tot un descobriment d'un autor a qui marcarem en groc, a l'espera de les anhelades simfonies, dels seus concerts i obertures o fins i tot del seu Te Deum!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Bruno Meier (flute); Roger Bruegger (piano)
AMAZON: Romantic Flute
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Romantic Flute



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina