diumenge, 31 de maig de 2015

HAYDN, Franz Joseph (1732-1809) - Missa Solemnis

Nicolas Bernard Lepicie - La Conversión de San Pablo (1797)
Obra de Nicolas Bernard Lepicie (1735-1784), pintor francès (1)



- Recordatori de Franz Joseph Haydn -
En el dia de la commemoració del seu 206è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Nicolas Bernard Lépicié (París, 16 de juny de 1735 - París, 15 de setembre de 1784) va ser un pintor francès. Fill dels gravadors François-Bernard i Renee-Elisabeth, va rebre la primera formació a càrrec dels seus pares. Més tard va estudiar amb artistes de renom del seu temps com Carle Vanloo. El 1769 va ser acceptat a l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura de París. El 1772 es va convertir en professor assistent i, el 1777, en professor de ple dret. Allà va tenir nombrosos alumnes com  Carle Vernet, Jean-Frederic Schall, Jean-Antoine-Théodore Giroust, Jean-Joseph Taillasson, Henri-Pierre Danloux, Jean-Baptiste Regnault i Nicolas-Antoine Taunay. L'obra de Lépicié va rebre la influència del pintor Chardin, bon amic del seu pare. Va realitzar, en proporcions similars, retrats, escenes històriques i religioses i obres de gènere. Va morir a París el setembre de 1784.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Nicolas Bernard Lepicie (1735-1784) - Altres: Nicolas Bernard Lepicie (1735-1784)



Parlem de Música...

Franz Joseph Haydn (Rohrau, 31 de març de 1732 - Viena, 31 de maig de 1809) va ser un compositor austríac, una de les figures més influents en el desenvolupament de la música del classicisme. D'origen humil, va a Rohrau an der Keitha, prop de Viena. Va ser el més gran dels dos músics fills d'un fabricant de rodes. Alguns suposen que era descendent de croats. Amb 8 anys va entrar a l'escola coral de la Catedral de Sant Esteve, a Viena, on va rebre la seva única formació acadèmica. Als 17 anys va abandonar el cor i va passar diversos anys treballant com a músic independent. Va estudiar els tractats de contrapunt i va rebre algunes lliçons del prestigiós mestre de cant i compositor italià Nicola Porpora. El 1755 va treballar pel baró Karl Josef von Fürnberg, època en què va compondre els seus primers quartets de corda. El 1759 va ser nomenat director musical del comte Ferran Maximilian von Morzin. L'any 1760 va contreure matrimoni amb Maria Anna Keller, unió que va fracassar i de la qual no hi va haver descendència.

La sort d'Haydn va canviar el 1761, any en què va ser nomenat director musical adjunt del príncep Pál Antal Esterházy, i el 1762 mestre de capella. Va treballar per a tres prínceps de la família Esterházy. El segon d'ells, el príncep Miklós József Esterházy, va ser un gran amant de la música. A Esterházy (Hongria), el seu lloc d'estiueig, Miklós tenia una fundació musical important, que va ser dirigida per Haydn. A més de les simfonies, òperes, operetes de titelles, misses, obres de cambra i música de dansa que el príncep li encarregava, també va fer que assagés i dirigís les seves pròpies obres, així com les d'altres compositors. Havia d'ensenyar als cantants, mantenir la col·lecció d'instruments i la llibreria musical, treballar com a organista, violista i violinista quan fos necessari i solucionar les disputes dels músics que estaven al seu càrrec. Encara que amb freqüència es va queixar del pes del seu treball i de l'aïllament que sentia a Esterházy, la seva posició era envejable pels músics del segle XVIII. Un aspecte important del seu contracte després del 1779 va ser la llibertat de vendre la seva música als editors i d'acceptar comissions per això.

Com a resultat, durant la dècada del 1780 la seva obra va començar a conèixer-se més enllà dels límits d'Esterházy i la seva fama es va estendre considerablement. Després de la mort del príncep Miklós el 1790, el seu fill, el príncep Antal, va reduir les ajudes per a la fundació d'Esterházy. El violinista i empresari britànic Johann Peter Salomon el va contractar pels seus concerts a Londres. Els dos viatges que va fer a la capital britànica per assistir a aquests concerts (1791-1792 i 1794-1795), van ser les ocasions perfectes per a l'èxit de les seves últimes simfonies. Conegudes com les Simfonies Salomon o Simfonies de Londres, inclouen algunes de les seves obres més famoses. Durant els seus últims anys a Viena, Haydn va començar a compondre misses i grans oratoris com La creació (1798) i Les estacions (1801, basat en el poema del mateix nom de l'escocès James Thomson). També d'aquest període és L'himne de l'emperador (1797), que més tard es va convertir en l'himne nacional d'Alemanya. Després d'aconseguir fama i riquesa, va morir a Viena el 31 de maig de 1809.

Haydn va abastar pràcticament tots els gèneres: vocals, instrumentals, religiosos i seculars. Moltes de les seves obres no es coneixien fora d'Esterházy, especialment els 125 trios i altres peces compostes per a viola baríton, instrument híbrid de corda que el príncep Miklós tocava. La majoria de les seves 19 òperes i operetes de titelles les va compondre segons el gust i les directrius del príncep. Haydn va admetre la superioritat de les òperes del seu jove amic Wolfgang Amadeus Mozart. No obstant això, en altres gèneres, les seves obres van tenir bona acollida i la seva influència va ser molt important. Les 107 simfonies (104 és el nombre tradicional, altres tres s'han inclòs posteriorment) i els 83 quartets per a corda, que van revolucionar la música, són proves fefaents de la seva original aproximació a nous materials temàtics i formes musicals, així com del seu mestratge en la instrumentació. Les seves 62 sonates i 43 trios per a piano mostren un ampli ventall, des d'aquells compostos per aficionats fins els destinats a virtuosos del teclat, aquests últims pertanyents a les seves obres de maduresa.

La influència que va exercir en el desenvolupament de la sonata va ser decisiva. Aquesta era la forma predominant del classicisme, que van utilitzar els compositors fins al segle XX per a crear estructures musicals cada vegada més extenses. Haydn la va utilitzar de dues maneres diferents: en primer lloc, va desenvolupar el que fins llavors havia estat una simple exposició de temes en diferents tonalitats i va crear una sofisticada interacció entre diferents grups temàtics, les diferents tonalitats definien l'extensa estructura dels moviments; en segon lloc, va economitzar el material temàtic de manera que només les tonalitats diferenciaven les diferents parts. Aquesta tendència cap a l'austeritat temàtica es pot apreciar en les últimes simfonies de Jean Sibelius, cent vint anys més tard. La productivitat d'Haydn es va veure reforçada per la seva inextingible originalitat. La forma innovadora en què transformava una simple melodia o motiu en complexos desenvolupaments va fascinar als seus contemporanis. Són característics del seu estil els canvis sobtats de moments dramàtics a efectes humorístics així com la seva inclinació per les melodies de tipus folklòric. Un escriptor de la seva època va descriure la seva música com "art popular", i, de fet, el seu equilibri entre la música directa i els experiments innovadors van transformar l'expressió instrumental del segle XVIII.

OBRA:

Veure catàleg d'obres de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK

Font: En català: Joseph Haydn (1732-1809) En castellano: Joseph Haydn (1732-1809) In english: Joseph Haydn (1732-1809) Altres: Joseph Haydn (1732-1809)



Parlem amb veu pròpia... (vacances)

A new Mass from „Haiden"?

It is well known, that when Haydn's house in Eisenstadt burned down, manuscripts to many of his early compositions were lost, not least of which, was the great „Cäcilienmesse“.
But whom is this „Haydn“ who signed his name with an „ai“? Conductor Mario Schwarz says that the composer of the present Missa Solemnis is noneother than „Papa“ Haydn himself. He cites as evidence Haydn's Great-Grandfather, Casper Haiden, who favored the alternate spelling of the family name inscribed on the manuscript by a later copyist.

Together with choir-master Friedrich Hägele, Mario Schwarz has collaborted on several music projects, including the present recording. The work was first discovered by Hägele at the library of the cloister Ottobeuren, where he was researching the early choral music of Franz Joseph Haydn. The music had survived on as a set of parts and Hägele assembled a first draft of the score and presented his findings to Maestro Schwarz.

Whoever „Jos. Haiden“ really was remains a mystery and many suggestions as to the work's actual composer have been hypothesized: even Mozart has been proposed as a likely candidate. What is certain is that the composition falls into the stylistic traits of the Viennese Classical school. One tantalizing detail that really does little to establish definitive authorship of the work, is that the Quoniam of „Haiden's“ mass posseses strong resemblance to the Quoniam of Haydn's „Cäcilienmesse“. Did Haydn later reuse this music, believing it to have been burnt in the Eisenstadt fire, or did another composer „borrow“ this movement to complete his own composition? The number of spurious, early Haydn compositions leaves this final answer elusive. In any event, this is a marvelvous work of scholarship and will be a joy to anyone insterested in the choral music of the Classical era.

Missa Solemnis & Perfice gressus meos (Haenssler-classic)

---

Is it or isn’t it? On the parts found by Friedrich Hägele in 2000 at the Benedictine Abbey in Ottobeuren, Austria, the Missa solemnis given its premiere recording here is attributed—as explained by conductor Mario Schwarz’s booklet notes—to Joseph Haiden, and “Haiden” is a spelling that earlier generations of Haydn’s family used. It’s easy to hear the style of this work as that of Franz Joseph Haydn, though there are some anomalies. One of those, the lack of timpani, was corrected when compared to another set of the same music in the Statni oblasi library in Litomerice, Hungary (there attributed, dubiously, to Mozart), which does include timpani (in Prague, it’s attributed to Vaclav Pichl). As Schwarz points out, the Sanctus is unusually brief compared to other Haydn masses, but that may or may not mean anything. Whoever wrote this 45-minute work, it’s ingratiatingly tuneful and elegantly shaped.

The other work here is also a premiere recording, of a two-movement work by Franz Joseph’s younger brother Johann Michael Haydn. The first movement, “Perfice gressus meos,” is for solo soprano, while the second, “Dominus firmamentum,” is for choir. It’s quite a showcase for the soprano, both in length (the first movement is three times the duration of the second) and virtuoso writing, although ultimately the impression it leaves is more of craft than inspiration.

The choir’s tuning is occasionally a bit imprecise at the top end. Before careful perusal of the booklet, I assumed this could be blamed on boy sopranos, but the photo of the choir shows 15 singers, nine of whom look like women, so perhaps it’s just female sopranos singing with “white” tone, including one who gets the solo in “Qui tollis peccata mundi” instead of featured solo soprano Judith Graf. Graf’s voice sometimes sounds as if it’s about to fly off the tracks in the florid passages of “Quoniam tu solus Sanctus,” but she sounds more comfortable elsewhere and absolutely shines in “Perfice gressus meos.” Alto soloist Ingrid Alexandre is a tad turgid but more than adequate. The male soloists are not given much to sing and handle their parts well enough. The modern-instrument accompaniment is nicely scaled. The recording is from the St. Laurenzenkirche, the choir’s home turf, and the engineering allows the acoustic halo that a reverberant church imparts, but without letting things get too indistinct. Certainly, nothing goes so far amiss in any department as to impede a recommendation of this disc while it’s the only one of this repertoire, which will be of obvious interest to any Haydn connoisseurs and choral music fans.

Steve Holtje, (FANFARE)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
Haydn J - Missa Solemnis & Perfice Gressus Meos

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: