dilluns, 30 de març de 2015

WILMS, Johann Wilhelm (1772-1847) - Violin Sonata in E Major, Op. 11

Francisco Goya - El cacharrero (1779)
Obra de Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Johann Wilhelm Wilms -
En el dia de la celebració del seu 243è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d'abril de 1828) va ser un pintor i gravador espanyol considerat un dels grans mestres de la pintura del seu país. Marcat per l'obra de Velázquez, hauria d'influir, al seu torn, a Edouard ManetPicasso i gran part de la pintura contemporània. Format en un ambient artístic rococó, va evolucionar a un estil personal i va crear obres que, com el famós El 3 de maig de 1808, els Afusellaments a la muntanya del Príncep Pío (1814, Museu del Prado, Madrid), segueixen causant, avui dia, el mateix impacte que en el moment en què van ser realitzats. Goya va néixer a la petita localitat aragonesa de Fuendetodos. El seu pare era pintor i daurador de retaules i la seva mare descendia d'una família de la petita noblesa d'Aragó. Poc se sap de la seva infantesa. Va assistir a les Escoles Pies de Saragossa i va començar la seva formació artística als 14 anys, moment en què va entrar com a aprenent al taller de José Luzán, pintor local competent encara que poc conegut, on Goya va passar quatre anys. El 1763 el jove artista va viatjar a Madrid, on esperava guanyar un premi a l'Acadèmia de San Fernando (fundada el 1752). Encara que no va aconseguir el premi desitjat, va fer amistat amb un altre artista aragonès, Francisco Bayeu, pintor de la cort que treballava en l'estil acadèmic introduït a Espanya pel pintor alemany Anton Raphael Mengs. Bayeu (amb la germana, Josefa, s'hi casaria Goya més endavant) va tenir una enorme influència en la formació primerenca de Goya, i a ell es deu que participés en un encàrrec important, els frescos de l'Església de la Verge del Pilar a Saragossa (1771, 1780-1782), i que s'instal·lés més tard en la cort. 

El 1771 va anar a Itàlia on va passar aproximadament un any. La seva activitat durant aquesta època és relativament desconeguda, se sap que va passar alguns mesos a Roma i també que va participar en un concurs de l'Acadèmia de Parma en què va aconseguir una menció. Al seu retorn a Espanya, al voltant del 1773, es va presentar a diversos projectes per a la realització de frescos, entre ells el de la Cartoixa d'Aula Dei, prop de Saragossa, el 1774, on les seves pintures prefiguren les dels seus millors frescos realitzats a l'Església de Sant Antoni de la Florida a Madrid, el 1798, data en què va començar a fer gravats a partir de l'obra de Velázquez que, juntament amb la de Rembrandt, seria font d'inspiració durant tota la seva vida. El 1789 Goya va ser nomenat pintor de cambra per Carles IV i el 1799 va ascendir a primer pintor de cambra, decisió que el va convertir en el pintor oficial de Palau. Goya va gaudir d'una posició especial en la cort, fet que va determinar que el Museu del Prado de Madrid heretés una part molt important de les seves obres, entre les quals s'inclouen els retrats oficials i els quadres d'història. Aquests últims es basen en la seva experiència personal de la guerra i transcendeixen la representació patriòtica i heroica per a crear una salvatge denúncia de la crueltat humana. Els cartrons per a tapissos que va realitzar a finals de la dècada de 1780 i començaments de la de 1790 van ser molt apreciats per la visió fresca i amable que ofereixen de la vida quotidiana espanyola. Amb ells va revolucionar la indústria del tapís que, fins a aquest moment, s'havia limitat a reproduir fidelment les escenes del pintor flamenc del segle XVII David Teniers

Alguns dels retrats més bells que va realitzar dels seus amics, de personatges de la cort i de la noblesa daten de la dècada del 1780. Obres com Carles III de caçador (1786-1788), Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788) o el quadre La Marquesa de Pontejos (c.1786, Galeria Nacional, Washington) demostren que en aquesta època pintava amb un estil elegant, que en certa manera recorda al del seu contemporani anglès Thomas Gainsborough. Dos dels seus quadres més famosos, obres mestres del Prado, són La maja nua (1800-1803) i La maja vestida (1800-1803). A l'hivern del 1792, en una visita al sud d'Espanya, Goya va contreure una greu malaltia que el va deixar totalment sord i va marcar un punt d'inflexió en la seva expressió artística. Entre els anys 1797 i 1799 va dibuixar i va gravar a l'aiguafort la primera de les seves grans sèries de gravats, Els capritxos, en els quals, amb profunda ironia, satiritza els defectes socials i les supersticions de l'època. Sèries posteriors, com els Desastres de la guerra (1810) i els Disbarats (1820-1823), presenten comentaris encara més càustics sobre els mals i bogeries de la humanitat. Els horrors de la guerra van deixar una profunda petjada en Goya, que va contemplar personalment les batalles entre soldats francesos i ciutadans espanyols durant els anys de l'ocupació napoleònica. El 1814 va realitzar El dos de maig de 1808, la Lluita contra els mamelucs, El tres de maig de 1808Els afusellaments a la muntanya de Príncep Pío

Aquestes pintures reflecteixen l'horror i dramatisme de les brutals massacres de grups d'espanyols desarmats que lluitaven als carrers de Madrid contra els soldats francesos. Aquestes estan pintades, com moltes de les últimes obres de Goya, amb pinzellades de gruix empastament de tonalitats fosques i amb punts de groc i vermell brillant. Senzillesa i honestedat directes també s'aprecien en els retrats que va pintar a la cúspide de la seva carrera. Les cèlebres Pintures negres (c.1820, Museu del Prado) reben el seu nom pel seu espantós contingut i no tant pel seu colorit. Originalment estaven pintades al fresc en els murs de la casa que Goya posseïa als afores de Madrid i van ser traslladades a llenç el 1873. Destaquen, entre elles, Saturn devorant el seu fill (c.1821-1823), Aquelarre (escena sabàtica, 1821-1823). Predominen els tons negres, marrons i grisos i demostren que el seu caràcter era cada vegada més ombrívol. Possiblement, es va agreujar per l'opressiva situació política d'Espanya pel que després de la primera etapa absolutista del rei Ferran VII i el Trienni constitucional (1821-1823), va decidir exiliar-se a França el 1824. A Bordeus va treballar la tècnica, llavors nova, de la litografia, amb la qual va realitzar una sèrie d'escenes taurines, que es consideren entre les millors litografies que s'han fet. Encara que va fer una breu visita a Madrid el 1826, va morir dos anys més tard a l'exili, a Bordeus, el 16 d'abril de 1828. Goya no va deixar hereus artístics immediats però la seva influència va ser determinant en els gravats i en la pintura de mitjans del segle XIX i en l'art del segle XX.




Parlem de Música...

Johann Wilhelm Wilms (Witzhelden, 30 de març de 1772 - Amsterdam, 19 de juliol de 1847) va ser un pianista i compositor alemany que va viure la major part de la seva vida a Holanda. Va estudiar piano i composició amb el seu pare i el seu germà gran. Després va estudiar flauta abans de viatjar, el 1791, a Àmsterdam on es va convertir en professor de piano. Allà també va participar, com a flautista, a les orquestres Felix Meritis i Eruditio Musica on va participar en la interpretació d'alguns concerts de piano de Mozart i Beethoven. La seva fama el va convertir ràpidament en un dels músics més importants d'Holanda participant en comitès de la Koninklijk Nederlandsch Instituut voor Wetenschappen, la Letteren en Schoone Kunsten d'Amsterdam (1808–47) i la Maatschappij tot Bevordering der Toonkunst (1829–41). Va treballar en el jurat de diversos concursos, va supervisar els organistes de les esglésies i va ser el corresponsal holandès de l'Allgemeine musikalische Zeitung. Entre els anys 1823 i 1846 va ser l'organista de la Baptistekerk d'Amsterdam. Va ser l'autor, així mateix, de l'himne oficial holandès del segle XIX. Va morir a Àmsterdam el juliol de 1847.

OBRA:

Vocal secular:

Ter Feestviering van het vijfentwintigjarig bestaan van Harmonica, Kantate für Soli, gemischten Chor und Orchester (1814)
Treur-Zangen gewyd aan de Nagedachtenis van den Dichter Helmers, Kantate für Soli, gemischten Chor, Kinderchor und Orchester (1814)
Wien Neêrlandsch bloed, Volkslied für Singstimme und Klavier (1816); bearbeitet für gemischten Chor (1817), sowie für Soli, Chor und Orchester
Wij leven frij, Volkslied für Singstimme und Klavier (1816), bearbeitet für gemischten Chor, ed. 1817
Zes liederen für Singstimme und Klavier op. 56, ed. 1820
Drie geestelyke Liederen für Bass und Orchester, ed. 1835 (in der Bearbeitung für Bass oder Alt und Klavier)
Drei Lieder (nach Ludwig Uhland) für Singstimme und Klavier, ed. 1837

Vocal religiosa:

Zahlreiche weitere Gelegenheits-Kantaten zu festlichen Anlässen für Soli, Chor und Orchester (zwischen 1814 und 1838)

Instrumental:

Orch.:
7 Symphonien: C-Dur op. 9, ed. 1806; F-Dur op. 10; ed. um 1808; Es-Dur op. 14; ed. um 1808; c-Moll op. 23 (1807 oder eher), ed. 1812; D-Dur op. 52, ed. zwischen 1814 und 1819; Nr. 6 d-Moll op. 58 (1819/20), ed. 1823; Nr. 7 c-Moll (1835)
5 (Konzert-)Ouvertüren: f-Moll; D-Dur; Es-Dur; Es-Dur; E-Dur (alle nicht datiert)
2 Concertante für mehrere Soloinstruimente und Orchester: F-Dur für Flöte, Oboe/Klarinette, Fagott, Horn und Orchester op. 35, ed. 1814; C-Dur für Flöte, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orchester (1814)
Variationen über Wilhelmus van Naussauwe für Flöte, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orch. op. 37, ed. 1814
Variationen über Chants nationaux für Flöte, Oboe, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orchester op. 57, ed. um 1820
5 Klavierkonzerte: E-Dur op. 3; ed. um 1799; C-Dur op. 12, ed. 1807; D-Dur op. 26, ed. um 1810; F-Dur op. 32, ed. um 1813; Es-Dur op. 55, ed. um 1820
Konzert D-Dur für Flöte und Orchester op. 34, ed. um 1813
Konzert B-Dur für Klarinette und Orchester op. 40, ed. um 1815
Weitere verschollene Konzerte für Klavier, Oboe, Fagott und Violoncello

Chbr.:
2 Klavierquartette: C-Dur op. 22, ed. 1812; F-Dur op. 30, ed. um 1812
2 Streichquartette: g-Moll, A-Dur op. 25, ed. 1812
2 Klaviertrios: C-Dur, ed. um 1799; D-Dur op. 6, ed. um 1800
5 Sonaten für Klavier und Violine: E-Dur op. 11, ed. 1807; C-Dur, F-Dur, D-Dur op. 21, ed. 1809; B-Dur op. 29, ed. um 1813
6 Sonaten für Klavier und Flöte: A-Dur, F-Dur , C-Dur op. 15, ed. um 1810; D-Dur, G-Dur op. 18, um 1813; D-Dur op. 33, um 1813
Zahlreiche kleinere Stücke und Variationenwerke für Klavier und (zumeist) Flöte

Piano:
3 Sonaten für Klavier zu vier Händen D-Dur op. 7, ed. um 1800; C-Dur op. 31, ed. um 1813; B-Dur op. 41, ed. 1814
Sonate B-Dur op. 13, ed. um 1808
6 Sonatinen C-Dur, G-Dur, F-Dur, D-Dur, B-Dur, C-Dur op. 16, ed. um 1809
Die Schlacht von Waterloo oder la Belle-Alliance, historisches Tongemälde op. 43, ed. um 1815
Zahlreiche Variationenwerke und Tänze

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johann Wilhelm Wilms (1772-1847) - Altres: Johann Wilhelm Wilms (1772-1847)



Parlem amb veu pròpia...

L'arqueologia musical, nascuda de la unió interdisciplinària de la musicologia i l'arqueologia, és l'encarregada de la difícil reconstrucció de la monumental i intricada història de la música. Sovint els noms, músiques, paisatges i colors s'entrellacen, es barregen i es confonen amb facilitat fruit de molts factors entre ells, i a banda del temps i l'espai, de les similituds que s'estableixen, o més ben dit es van establir, entre els incomptables músics d'un temps pretèrit que avui tractem d'identificar i situar en context. A vegades ho tenim més assequible i altres és un veritable trencaclosques i tot plegat amb la idea que més enllà dels noms de sempre a qui més o menys hem situat en el mapa, la cartografia general segueix sent a una escala massa petita com per fer-nos una idea del detall i de la delimitació efectiva de cada músic d'aleshores. El nostre protagonista del dia, per exemple, sabem que va néixer en un espai, Alemanya, i va viure en un altre, Holanda. Allà, pel que sembla, va ser capaç de construir per sí mateix un capítol diferenciat dins de la desconeguda escola musical holandesa assolint, per mèrits propis, l'èxit i el reconeixement amb el qual va haver de conviure la resta de la seva vida.

No obstant, ell mateix es considerava, comparant-se amb Johann Nepomuk Hummel, com un 'pobre jornaler musical' menystenint-se a sí mateix potser en un excés de modèstia, comprensible tenint en compte que s'estava comparant, ni més ni menys, que amb l'hereu directe de Mozart. Wilms no va ser hereu d'un nom concret ja que potser ho va ser del classicisme en general ja que el seu estil, franc i directe, es mou còmodament pels seus principis. L'exemple, aquesta Sonata en Mi major opus 11 per a violí i piano de data probable a l'entorn del 1800. Molt ben considerada al seu moment, de fet podem llegir-ne la crítica que se'n va fer en el rotatiu Zeitung für die elegante Welt (diari fundat per Johann Gottlieb Karl Spazier) el 1807: "...combina plaer, interès i substància; de novel·la i melodies encantadores, amb una elegant modulació i una exquisida harmonia. El seu magnífic estil es compara molt favorablement amb les millors obres [d'aquest gènere] de Mozart". Paraules que no dubtaré a traslladar al 2015 per adonar-nos com, fins i tot 200 anys més tard, la música, si es construeix amb amor, amb talent o amb acadèmia, seguirà essent irrefrenablement irresistible!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

WILMS, J.W. - Violin Sonatas & Piano Trio in C major

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: