divendres, 13 de març de 2015

LUYTHON, Carolus (c.1557-1620) - Opus musicum in Lamentationes Hieremiae prophetae

Anton Van Dyck - Christ carrying the Cross
Obra d'Anthony van Dyck (1599-1641), pintor flamenc (1)




Parlem de Pintura...

Anthony van Dyck (Anvers, 22 de març de 1599 - Londres, 9 de desembre de 1641) va ser un pintor flamenc, un dels retratistes més importants i prolífics del segle XVII i un dels més brillants en el maneig del color. Va néixer a Anvers fill d'un ric comerciant de sedes. Amb 11 anys, després de mostrar un talent artístic precoç, va començar a treballar com a aprenent del pintor flamenc de temes històrics Hendrik van Balen. El 1618, sense haver complert els 19 anys, va ser admès en el gremi de pintors d'Anvers. Durant els dos anys següents va treballar al taller de Petrus Paulus Rubens en aquesta mateixa ciutat. En aquest període segueix l'estil exuberant i dinàmic de Rubens, que es manifesta en La Presa (c.1618, Museu del Prado, Madrid). A partir del 1620 i fins el 1627 Van Dyck va residir a Itàlia, on va ser un retratista molt sol·licitat i va aconseguir la seva maduresa artística. La força de la pintura flamenca de la seva primera època es va anar suavitzant fins a donar pas a un estil més elegant i solemne. En els seus retrats d'aristòcrates italians va crear figures idealitzades, amb postures dretes i orgulloses, físics prims i mans delicades famoses per la seva expressivitat. Influenciat pels grans mestres venecians Ticià i Paolo Veronese, va utilitzar colors brillants i de gran riquesa. Cap pintor de l'època va superar Van Dyck en els blancs tornassolats dels setins, els blaus suaus de les sedes o el carmesí dels velluts. 

Va ser la quinta essència dels pintors de l'aristocràcia i va aconseguir especial fama a Gènova, on va demostrar una gran capacitat per plasmar els seus personatges amb una semblança notable i desenvolupar tot un repertori de tipus de retrats que posteriorment li serien de gran utilitat a la cort de Carles I d'Anglaterra. Entre els anys 1627 i 1632 va tornar a Anvers, on va realitzar retrats i quadres religiosos. El 1632 es va instal·lar a Londres com a pintor de cort de Carles I, que el va nomenar cavaller poc després de la seva arribada. Va retratar a gran part de l'aristocràcia anglesa de l'època i el seu estil es va tornar més suau i lluminós, amb una pinzellada menys carregada i major quantitat de tocs de llum daurats i platejats. En alguns casos els seus retrats mostren certa rapidesa i superficialitat en la realització a causa de la urgència d'execució per poder fer front a l'allau d'encàrrecs que rebia. El 1635 va pintar la seva obra mestra, Carles I com a caçador (Louvre, París), on el monarca apareix de peu en una postura que realça la seva altiva elegància. Al Museu del Prado es conserva una àmplia mostra de les seves obres, destacant els retrats de Sir Endimió Porter i Van Dyck, el del pintor Martin Ryckaert i un retrat eqüestre de Carles I. Van Dyck va ser un dels pintors més influents del segle XVII. Va renovar l'estil flamenc i va fundar l'escola anglesa de pintura, Joshua Reynolds i Thomas Gainsborough, retratistes pertanyents a aquesta escola, van ser els seus hereus artístics. Va morir a Londres el desembre de 1641.




Parlem de Música...

Carolus Luython (Antwerp, c.1557 - Praga, agost de 1620) va ser un organista i compositor flamenc que va passar gairebé la totalitat de la seva vida al servei de la capella imperial dels Habsburg a Viena i Praga. El 1566 va ser seleccionat membre del cor de la cort de l'emperador Maximilià II a Viena. Jacobus Vaet, Alard du Gaucquier i Philippe de Monte van ser, probablement, alguns dels seus mestres a Viena. A més a més, va estudiar orgue amb l'organista de la cort Wilhelmus Formellis i possiblement amb Wilhelm von Mülin o amb Paul van Winde. El 30 de juliol de 1571 va deixar la capella per iniciar una sèrie de viatges per Itàlia. El 1576 va tornar al servei de la cort imperial com a 'músic de cambra' o com a organista amb un salari de 10 florins mensuals. El 1577 Luython es va traslladar a Praga on Maximilià II va establir la seva residència. Allà va seguir exercint d'organista. A la mort de Formellis, va accedir al càrrec, l'1 de gener de 1577, de tercer organista de la cort. Durant un viatge a Venècia el 1582 va publicar el seu primer llibre de madrigals, que va dedicar al magnat Johann Fugger.

Luython va col·laborar amb el fabricant d'orgues Albrecht Rudner en la reconstrucció de l'orgue de la Catedral de Sant Guiu de Praga. El 1587 va publicar la seva primera col·lecció de motets, Popularis anni jubilus, amb dedicatòria a l'Arxiduc Ernst, el germà de Rudolf II, en motiu de la seva consagració com a bisbe. L'1 d'abril d'aquell mateix any, Luython va ser condecorat amb el Wappen mit Lehenart en reconeixement als seus serveis com a organista de la cort. El dia de la mort de De Monte, el 4 de juliol de 1603, Luython el va succeir com a compositor de la cort. El 1603 va publicar a Praga un altre volum de motets, el 1604 un llibre de Lamentacions i el 1609 una col·lecció de misses. Aquest darrer el va dedicar a Rudolf II i va rebre, com a recompensa, 500 florins per la dedicatòria. El 1611 es va jubilar i va ser premiat amb una pensió vitalícia pels 35 anys de servei 'lleial' a la cort imperial. No obstant, els nombrosos deutes que havia acumulat, la dissolució de la cort després de la mort de Rudolf II el 1612 van empobrir a Luython, que va morir en la pobresa l'agost de 1620 a Praga.

OBRA:

Vocal secular:

Il primo libro de madrigali, 5vv (Venice, 1582);
3 ed. in DTÖ, lxxvii (1934);
11 transcr. in Sass
7 Ger. songs, 1609;
3 Lat. odes, 1610
Song, PL-WRu

Vocal religiosa:

Popularis anni jubilus, 6vv (Prague, 1587)
Selectissimarum sacrarum cantionum … fasciculus primus, 6vv (Prague, 1603)
Opus musicum in Lamentationes Hieremiae prophetae, 6vv (Prague, 1604); ed. in Musica sacra, xx (Berlin, 1879)
Liber primus missarum, 3–7vv (Prague, 1609); 4 ed. in Musica sacra, xiii, xvii, xix (Berlin, 1876–8)
5 motets, hymn, 1604, 1611, 1621, 1629
3 masses, 3 motets, hymn, A-Gu, Wn, CZ-Pnm, D-Bsb, PL-WRu
4 masses, Kyrie, 5 motets: lost, formerly Breslau Stadtbibliothek, Liegnitz Ritter-Akademie, now ?WRu

Instrumental:

Fuga suavissima, 1617; ed. in Ritter, ed. in MMBel, iv (1938)
3 ricercares, a 4, 3 fantasias, A-Wm (org tablature), D-Bsb (doubtful) [1 ricercare also attrib. J. Hassler, I-Pu]; ed. in MMBel, iv (1938)

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Carolus Luython (c.1557-1620) - Altres: Carolus Luython (c.1557-1620)



Parlem amb veu pròpia...

Per entendre el context històric de Luython cal fer un apassionant viatge en el temps fins a situar-nos als contraforts del 1600. I cal, també, visualitzar la bipolaritat de la seva existència marcada pel seu èxit musical al llarg dels seus 35 anys de servei a la cort però també per les paupèrrimes condicions amb què va haver de viure el final de la seva vida. Un exemple, en aquest darrer sentit, són les paraules de Praetorius, afirmant ‘clavicimbalum universale seu perfectum’ en relació a la venta, per poc més de 100 florins, de l'apreciat clavicèmbal de Luython. Tot i el trist i miserable final, ofegat pels deutes, Luython va viure un període de plenitud, especialment en la seva etapa al servei dels emperadors del Sacre Imperi RomanogermànicMaximilià II i del seu fill Rudolf II. Sota protecció d'aquests, Luython va poder viure i desenvolupar, al seu gust, una part de la música de la cort. Obres d'orgue i madrigals però principalment música religiosa són el testimoni del seu art i que avui recuperarem.

I ho farem en nom de les Opus musicum in Lamentationes Hieremiae prophetae (1604, Praga) per a 6 veus i instruments. En general, la música vocal de Luython es un reflex especular dels seus mestres, destacant especialment Philippe de Monte, un belga directament vinculat al famós Orlando de Lassus, amb qui havia estudiat. Polifonia tenebrosa sense treva que pot sembrar cert desànim si no contextualitzem prou bé aquest conjunt de partitures en record al profeta Jeremies, autor precisament del Llibre de les Lamentacions on es descriu poèticament la destrucció de Jerusalem i la catàstrofe resultant. El conjunt vocal i instrumental es manté fidel al cant renaixentista no obstant, potser és un punt de vista personal, crec que aquest tipus d'obres exigeixen absència d'instrumentació o bé presència d'instruments de vent com els sacabutxs o les cornetes ja que normalment, si la interpretació és bona, complementen les veus de forma més natural que les violes de gamba d'aquesta edició. En qualsevol cas, el global de l'obra no decebrà als experts en la matèria tot i que assumeixo que la singularitat pròpia de la música religiosa del Renaixement exigeix un mínim de cultura prèvia per a gaudir-ne en la plenitud que mereix!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Musik am Prager Hof Kaiser Rudolfs II

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci de nous faire connaitre des compositeurs qui sont, pour la plupart, pour nous peu connus mais qui gagnent à l'être.

      Elimina