divendres, 27 de febrer de 2015

OCÓN, Eduardo (1834-1901) - Miserere

Alfred Dehodencq - A Confraternity in Procession along Calle Geneva, Sevilla (1851)
Obra d'Alfred Dehodencq (1822-1882), pintor francès (1)



- Recordatori d'Eduardo Ocón -
En el dia de la commemoració del seu 114è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Alfred Dehodencq (París, 23 d'abril de 1822 - París, 2 de gener de 1882) va ser un pintor francès. Després d'iniciar la seva formació artística a París, com a deixeble de Léon Cogniet, Dehodencq va decidir explorar alguns dels països considerats exòtics, realitzant viatges a Algèria i al Marroc. Profund admirador del romanticisme de Géricault i Delacroix, va debutar al Saló de París de 1844 amb els quadres El Dante i Santa Cecília, aconseguint una tercera medalla en l'edició de 1846 quan va presentar un retrat i el llenç Sant Esteve conduït al suplici. El 1849 va viatjar a Espanya des de Barèges, on es trobava convalescent d'una ferida de bala i, al seu pas per Madrid, va quedar profundament impressionat pel descobriment en el Museu del Prado de la pintura espanyola del Segle d'Or, i molt especialment de Velázquez. Allà va pintar el quadre titulat Corrida de novillos en el Escorial de Abajo (Musée de Pau), la seva primera obra de temàtica espanyola, que va presentar a l'Exposició de l'Acadèmia de San Fernando de 1850 i al Saló de París d'aquell mateix any. Durant la seva estada a Madrid va entrar en contacte amb el duc de Montpensier, que el va acollir sota la seva protecció, establint-se a Sevilla el novembre de 1850. Allà va realitzar algunes de les seves millors obres per als Montpensier, entre les quals destaquen els dos llenços pertanyents avui a la col·lecció Thyssen-Bornemisza. Des d'Espanya va enviar a París el quadre Gitanos y gitanas a la vuelta de una fiesta en Andalucía, que seria premiat amb una altra tercera medalla al Saló de 1853. Casat amb una gaditana el 1857, va tornar a França el 1863, on no va aconseguir l'èxit assolit durant la seva estada a Espanya, si bé va obtenir una primera medalla al Saló de 1865, pels quadres titulats Una festa jueva al MarrocLa buenaventura, andaluces gitanos, així com el nomenament de cavaller de la Legió d'Honor el 1870. Va ser un pintor de quadres de tipus i escenes costumistes, va ser a més destacat retratista i autor de nombrosos llenços i aquarel·les de tema oriental produïdes durant els seus viatges al Marroc, ressaltant sempre l'exotisme i la sensualitat brillant i càlida del color, aprenentatge de Delacroix. El seu fill, Edmond Dehodencq, va ser també pintor. Va morir a París el gener de 1882.

Font: En català: No disponible En castellano: Alfred Dehodencq (1822-1882) In english: Alfred Dehodencq (1822-1882) - Altres: Alfred Dehodencq (1822-1882)



Parlem de Música...

Eduardo Ocón y Rivas (Benamocarra, 12 de gener de 1834 - Màlaga, 28 de febrer de 1901) va ser un compositor andalús. Va estudiar, a la seva vila natal, solfeig, contrapunt i fuga amb Mariano Reig, mestre de capella de la Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación de Màlaga, i piano amb l'organista Murguia, nebot del també músic Joaquín Tadeo de Murguía. Als 18 anys va aconseguir, mitjançant oposició, la plaça de segon organista de la catedral de Màlaga, càrrec en què va substituir al seu mestre Munguia. El 1867 va viatjar al Conservatori de París, on va estudiar orgue amb Benoit i contrapunt i fuga amb Ambroise Thomas. Pocs mesos després va guanyar per oposició una de les places de professor de cant de les escoles comunals de París. Durant la seva estada a França es va relacionar amb alguns músics francesos com Auber, Gounod, entre altres. Precisament Gounod va promocionar una de les Misses d'Ocón. Aquesta es va representar, amb gran èxit, a l'Església de Sant Eustaqui de París. Després d'una breu visita a Brussel·les, expressament per conèixer l'eminent historiador i musicògraf François-Joseph Fétis, va retornar a Màlaga, on va ocupar la vacant d'Antonio José Cappa en la direcció de la Societat Philarmonica acabada de fundar el 1870, i que Ocón y Rivas va transformar en el primer conservatori de la ciutat. El 1879 va entrar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, i el 1884 va recuperar la seva plaça de segon organista de la catedral de Màlaga abans de convertir-se en director del Conservatori Maria Cristina d'aquella ciutat. Va morir a Màlaga el febrer de 1901.

OBRA;

Vocal religiosa:

Himno al Corazón de Jesús, Himno á San José, Tota pulchra;
Bone Pastor, a quatre veus i orquestra;
Motete a la Virgen, a quatre veus i orquestra;
Salves;
Responsorio á la Concepción;
Misa sobre el Credo 'Misa Imperial';
Lletanies;
Coplas del Rosario;
Cánticos de la Virgen;
Varies Misses;
Avemaria, per a solo, violoncel i piano, (París);
Cantates, et al.

Instrumental:

Estudi en si bemoll, per a piano.
Barcarola, per a piano,
Rapsòdia andaluza, per a piano, arranjada més tard per a sextet (editada a Alemanya)
El pescador, (amb versos d'Espronceda) etc.,.

Font: En català: Eduardo Ocón (1834-1901) En castellano: Eduardo Ocón (1834-1901) In english: No disponible - Altres: Eduardo Ocón (1834-1901) 



Parlem amb veu pròpia...

La vida del compositor andalús Eduardo Ocón Rivas va estar sempre lligada a la Catedral de Màlaga. Amb només 6 anys va començar a estudiar-hi i exceptuant el seu període a l'estranger va estar-hi relacionat la resta de la seva vida com a músic però també com a campaner i alcaid de la seva torre. Per tant, la seva vocació artística va anar acompanyada per un profund sentiment d'afecte i d'estreta vinculació emocional amb la ciutat de Màlaga. I si bé en aquest espai hem recuperat centenars de compositors, ja he perdut el compte, crec que aquesta és la primera mirada en territori andalús (si erro si us plau que algú reclami). Un andalús que personalment no coneixia i que he descobert a través del seu Miserere, una obra de pre-adolescència ja que la va compondre amb només 13 anys i en honor a la Catedral Basílica de la Encarnación de Màlaga. Aquest extens Miserere està pensat per a tres solistes, soprano, tenor i baix, cor a quatre veus mixtes i una plantilla orquestral molt pròpia de mitjans del segle XIX, és a dir, cordes, flauta, oboè, dos clarinets, dos fagots, dos cornetins i tres trombons. La seva interpretació és habitual a la Catedral de Màlaga tot i que per la resta de ciutadans espanyols, europeus o d'altres continents és, i seguirà sent, una obra en general desconeguda de la mateixa manera que el seu autor. Estilísticament, Ocón presenta estructures formal de marcada fluïdesa i espontaneïtat, especialment en les melodies, protegides i emmarcades per harmonies i formes de gran profunditat tècnica, tot i que el conjunt parteix de principis conservadors romàntics. En general l'obra està imbuïda de religiositat sense caure en tints ombrívols ni excessivament dramàtics i amb una harmonització escolàstica en les intervencions corals amb interessants cromatismes. L'orquestració dóna suport en tot moment a les successions melòdiques i essencialment té un paper secundari en el global de la partitura. L'única gran restricció, si més no d'aquesta edició, és la interpretació clarament insuficient a tots els nivells com per dimensionar i especialment gaudir d'una de les obres més importants d'Ocón. Existeix una altra edició, vull creure amb major criteri interpretatiu, disponible de la mateixa obra. En qualsevol cas, poques seran les oportunitats discogràfiques, si més no de moment, a l'entorn d'aquest compositor malagueny. Un rodamón que, enyorat, va decidir tornar al seu Born!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Eduardo Ocón: Miserere

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

5 comentaris: