dimecres, 28 de gener de 2015

WÜLLNER, Franz (1832-1902) - Te Deum

Jean-Léon Gérôme - L’Eminence Grise (1873)
Obra de Jean-Léon Gérome (1824-1904), pintor francès (1)



- Recordatori de Franz Wüllner -
En el dia de la celebració del seu 183è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jean-Léon Gérôme (Vesoul, 11 de maig de 1824 - París, 10 de gener de 1904) fou un pintor i escultor francès academicista. Fill d'un orfebre, va estudiar dibuix al liceu de la seva ciutat natal. El 1839 va marxar a París per estudiar al taller de Paul Delaroche, esdevenint ben aviat el seu deixeble més avançat. Va debutar al Salon de 1847 amb la seva obra Joves grecs fent lluitar uns galls, amb la que va guanyar una medalla de tercera classe, el seu primer premi com a pintor. El seu estil va entusiasmar Théophile Gautier, que anomenà aquests pintors neogrecs o pompeians perquè buscaven els seus referents en els vasos grecs i en les pintures murals romanes. A l'Exposició Universal hi va enviar les pintures L'edat d'August i El naixement de Crist, que van tenir un gran èxit. En aquestes obres s'aprecia el seu progressiu abandonament de l'estil neogrec per un hiperrealisme orientalista. El seu orientalisme s'havia alimentat en els seus viatges a Turquia, als Balcans i a la ribera del Danubi el 1854 i a Egipte el 1857. En la seva producció hi trobem també grans pintures d'història de gust neoclàssic, temes napoleònics i composicions ambientades al segle XVII. Jean-Léon Gérôme va ser nomenat professor de l'École des Beaux-Arts l'any 1864, on va exercir la docència durant 39 anys. Va treballar simultàniament al seu taller fins al 1894. Va ser elegit membre de l'Institut de France el 1865 i gran oficial de la Legió d'Honor el 1878. En els seus darrers anys, l'artista va fer una defensa aferrissada de l'academicisme enfront del nou art impressionista, del qual va ser un feroç detractor. Això el va dur a enfrontar-se, principalment, al pintor impressionista Claude Monet. Gérôme va morir al seu taller el 10 de gener de 1904. El van trobar davant d'un retrat de Rembrandt i a la vora de la seva pintura "La Veritat". A petició pròpia, se li va donar un enterrament senzill, sense flors. Però a la missa de rèquiem que figura en les seves memòries hi van participar un expresident de la República, els polítics més prominents i molts pintors, escriptors i artistes. Va ser enterrat al Cementiri de Montmartre, al davant de l'Estàtua del Dolor elaborada pel seu propi fill Jean, mort el 1891.




Parlem de Música...

Franz Wüllner (Münster, 28 de gener de 1832 - Braunfels, 7 de setembre de 1902) va ser un director d'orquestra, pianista i compositor alemany. Fill de Franz Wüllner, un professor de filologia clàssica, es va formar musicalment amb el violí i el piano, especialitzant-se en la interpretació de les obres de piano de Beethoven. Quan va morir el seu pare el 1842, la seva família es va traslladar a Münster, on Franz va seguir estudiant piano i composició amb Carl Arnold. Entre 1846 i 1850 va estudiar amb Anton Schindler a Münster i a Frankfurt. A partir del 1850 i fins el 1854 va realitzar gires de concerts, interpretant sonates de Beethoven, i va completar els seus estudis, tot visitant Berlín, Brussel·les, Colònia i Leipzig ciutats on va conèixer a molts dels músics més destacats de la seva època. El 1856 va ser nomenat professor de piano a l'escola de música de Munich abans de ser nomenat director musical d'Aquisgrà el 1858. Va tornar a Munich el 1865 com a director de música de la cort i com a Vokalkapelle d'una església. El 1871 es va convertir Kapellmeister de l'Òpera de la Cort gràcies al seu èxit com a director de les primeres representacions de Das Rheingold (1869) i Die Walküre (1870). El 1877 va succeir a Julius Rietz com a director del Conservatori de Dresden. El 1883 va abandonar Dresden en direcció Berlín abans d'acceptar un càrrec del Conservatori de Köln en substitució de Ferdinand Hiller. El seu fill Ludwig Wüllner va ser baríton i actor. Va treballar a Köln fins el 1902, any que va viatjar a Braunfels, ciutat on va morir el setembre d'aquell mateix any.

OBRA:

Vocal religiosa:

Messe Nr.1 op.20 für 4-stimmig gem. Chor und 4 Solo-Stimmen (1865)
Miserere op.26 für Doppel-Chor und Soli a cappella (1867)
Messe Nr.2 op.29 für 4-stimmig gem. Chor und 4 Solo-Stimmen (1868)
Drei Motetten zum Gebrauch in Concert und Kirche op.42 für 4-stimmig gem. Chor (1889/90)
Stabat Mater op.45 für 8-stimmig gem. Chor (1886)
Drei Motetten (Gradualien) zum Gebrauche in Kirche und Konzert op.47 für 4-5-stimmig gem. Chor (1887?)
Abendgesang op.52 für 6-stimmig gem. Chor oder 6-stimmigen Männerchor (1892)
Te Deum op.50 für 4-8 stimmigen gem. Chor und großes Orchester (1888)

Instrumental:

Variationen über ein altdeutsches Volkslied op.24 (1862) für Klavier zu vier Händen
Violinsonate e-Moll op.30 (1871)
Variationen über ein Thema von Franz Schubert op.39 für Violoncello und Klavier (1875)

Font: En català: Franz Wüllner (1832-1902) En castellano: Franz Wüllner (1832-1902) In english: Franz Wüllner (1832-1902) - Altres: Franz Wüllner (1832-1902)



Parlem amb veu pròpia...

Franz Wüllner encarna en primera persona els ideals i principis de l'acadèmic perfecte. És a dir, amb un currículum impressionant de direcció, docència i composició però que no obstant resulta absolutament desconegut fronteres enllà de les pròpies acadèmies. Elevat al cel a dins de les aules i defenestrat a fora d'aquestes, Wüllner és l'exemple pertinent i eloqüent d'aquesta afirmació. Només cal fer una cerca ràpida per descobrir el silenci musical existent a l'entorn de la seva persona. Cap edició, desconec si en un àmbit germànic més local és així, fa honors a la seva esplendorosa i brillant carrera. Serà que la biografia actual amplifica els èxits i minimitza els fracassos o potser l'excés d'acadèmia resulta tant insípidament perfecte que desencoratgen el seu redescobriment... potser ambdues idees hi tenen cabuda i són complementàries, tanmateix, el seu nom encara que sigui per la pròpia inèrcia dels contemporanis amb qui va viure, s'ha de merèixer un mínim de culte i respecte. De moment, el silenci continua i potser haurem d'esperar al 2032, en el bicentenari del seu naixement, per poder-lo visitar de nou. En qualsevol cas, avui intentarem fer un mínim de justícia en el dia del seu aniversari recuperant la única partitura a gran escala interpretada amb certa dignitat. El Te Deum opus 50 per a cor i gran orquestra és una de les composicions solemnes de Wüllner. Absència de veus solistes en un Te Deum que Wüllner va compondre primer com a una petició personal de Lluís II, conegut amb l'etiqueta del 'Rei boig'. La mort del rei el 1886 va fer variar el plans i l'obra no es va finalitzar fins el 1888. Molt proper a l'academicisme de Mendelssohn, l'obra parteix d'un esquema tonal que es manté, amb variacions, en la totalitat de l'obra, exceptuant el final en fuga. Estrenat a Köln el 1895, probablement sota la direcció del mateix Wüllner, la crítica el va rebre amb entusiasme pel seu caràcter heroic i grandiloqüent però també pels subtils detalls, pel depurat contrapunt i per la forma en què estava estructurat. El gran cor (més de 60 cantants) és el gran i permanent protagonista amb el suport majestuós de l'orquestra en una interpretació gravada en directe i per tant amb alguns defectes de qualitat i audició que no obstant no desmereixen aquesta monumental i romàntica partitura de Franz Wüllner!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Rodenkirchener Choir and Orchestra; Harald Jers (conductor)
IMSLP: Franz Wüllner (1832-1902)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Franz Wüllner (1832-1902)



















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Beautiful !!!!!!! Thank you. Greetings, Sasja.

    ResponElimina