dimecres, 21 de gener de 2015

CIMA, Giovanni Paolo (c.1570-c.1630) - Concerti Ecclesiastici

Paolo Veronese - The Holy Family with the Infant St. John the Baptist (c.1560)
Obra de Paolo Veronese (1528-1588), pintor italià (1)




Parlem de Pintura...

Paolo Caliari, dit Paolo Veronese, (Verona, 1528 - Venezia, 19 d'abril de 1588) va ser un pintor italià i un dels mestres més importants del renaixement venecià. Es va formar com a pintor a Verona al taller d'Antonio Badile, bon exponent de la tradició local. Aquesta tradició es va convertir en part fonamental de l'estil de Veronés al llarg de tota la seva carrera, fins i tot després del seu trasllat a 1553 a Venècia. Entre els anys 1510 i 1540, la pintura que es feia a Verona es caracteritzava per la solidesa, la regularitat en els volums, els contrastats colors i el convencionalisme en les figures. Veronés va combinar tots aquests elements del primer renaixement local amb altres ja manieristes, com van ser la introducció de complexos esquemes compositius utilitzant sovint perspectives i figures en postures fortament contorsionades o en escorç, inspirades en obres de Miquel Àngel. La barreja resultant es va plasmar amb gran mestria en La temptació de Sant Antoni, pintada per Veronés el 1552 per a la Catedral de Màntua (Museu de Belles Arts de Caen) i en els frescs dels sostres del Palau Ducal de Venècia (1553-1554). La primera fase de maduresa artística de Veronés, entre els anys 1555 i 1565, està ben representada pel cicle pictòric que va realitzar per a l'Església de Sant Sebastià, a Venècia. El color es va convertint en la llum mateixa i els tons purs i contrastats accentuen la majestuosa solidesa de les estructures i els personatges. La lliure articulació de les masses en l'espai es resol mitjançant una capacitat imaginativa fresca i poderosa, una gran lluminositat i un vibrant colorit. 

El conjunt de Sant Sebastià constitueix, en definitiva, l'exemple més bell de decoració eclesiàstica veneciana de la segona meitat del segle XVI. D'aquesta mateixa època és també el cicle de frescs de la Vila Barbaro (c.1561). Amb ells va ampliar l'arquitectura de la vila edificada per Andrea Palladio (1555-1559), pintant arquitectures fingides sobre les quals disposava escenes al·legòriques i mitològiques en què retratava també als mateixos propietaris de la vila. El creixent interès de Veronés per les escenografies arquitectòniques, inspirades en part per l'obra d'arquitectes contemporanis seus com Palladio i en part pels decorats teatrals que es feien en aquells dies, es posa de manifest en la seva gran obra Les noces de Canà (1562-1563, Museu del Louvre, París), que no és sinó un paisatge urbà sobre el qual es disposen les figures de manera casual. En definitiva, ens trobem davant un pretext per recrear, mitjançant grans escenografies poblades de personatges en actituds pintoresques, la realitat de la vida mundana de Venècia, emmascarat sota l'argúcia de representar un tema de caràcter religiós. Dins d'aquesta línia arquitectònica destaquen també Dinar a casa de Levi (1573, Acadèmia Venècia) i Jesús disputa amb els doctors al temple (Museu del Prado, Madrid). 

La pintura de plena maduresa de Veronés, entre 1565 i 1580 aproximadament, ve marcada per la tranquil·litat, per la simplificació dels mitjans expressius, les composicions més clàssiques, més matís de les tonalitats i una utilització de la llum i del color encara més enlluernadora. Aquest brillant estil s'atenua a vegades per uns tons més apagats, sobretot quan l'artista tracta temes com La Crucifixió (c.1572, Museu del Louvre). La preocupació pel paisatge i els sentiments dels personatges, és a dir, l'aparició d'un nou compromís emocional amb l'objecte representat, seran característiques de les seves obres finals, com Moisès salvat de les aigües i Jesús i el centurió. Cap el 1583, i de manera definitiva, la llum crepuscular va reemplaçar la resplendor del migdia i el caràcter festiu va ser substituït per la serietat. La Pietat (c.1582, Ermitage) il·luminada per la lluna és un clar exemple. D'aquest període, però, data el més aclaparador dels seus frescos, El triomf de Venècia al sostre del gran saló del Palau Ducal. Venècia apareix personificada com una gran dama asseguda en un tron de núvols surant dins d'un espai arquitectònic sobre el qual es congrega la multitud, i tot això vist des de baix en una empinada perspectiva contra un cel de color safir. Malgrat el seu gran èxit, no va crear escola. No obstant això, pel pintor flamenc Petrus Paulus Rubens i per altres pintors venecians del segle XVIII, especialment Giovanni Battista Tiepolo, el maneig del color i el tractament de la perspectiva de Veronés es van convertir en un indispensable punt de referència. Veronés va morir a Venècia l'abril de 1588. 

Font: En català: Paolo Veronese (1528-1588) En castellano: Paolo Veronese (1528-1588) In english: Paolo Veronese (1528-1588) - Altres: Paolo Veronese (1528-1588)



Parlem de Música...

Giovanni Paolo Cima (Milano, c.1570 - Milano, c.1630) va ser un compositor i organista italià. Es desconeix bona part de la seva primera etapa. El 1595 va succeir en el càrrec d'organista de l'Església S Maria presso S Celso a Ottavio Bariola. Un càrrec que va mantenir la resta de la seva vida. Des del 1607 al 1611 i des del 1614 fins a la seva mort, va ser actiu també com a mestre de capella de la mateixa església. Va representar un dels compositors més importants de l'escola milanesa instrumental de principis del segle XVII. Va ser autor de nombrosa obra vocal religiosa i instrumental. Va morir durant la plaga que va afectar Milà en una data desconeguda.

OBRA:

Vocal religiosa:

Il primo libro delli motetti, 4vv (Milan, 1599)
Concerti ecclesiastici, 1–5, 8vv, Messa, 2 Magnificat e falsi bordoni, 4vv, 6 sonate a 2–4, bc (Milan, 1610); Adiuro vos, edn in Adrio; 1 motet, 5vv, ed. F. Commer, Musica sacra, xiii (Regensburg, 1882)
Vesperae de communi BVM, 5vv, D-Mbs
3 bicinia, 1598;
6 motets, 1608;
2 motets, 1610;
2 motets, 1612;
1 capriccio, 1617;
1 motet, 1619;
1 motet, 1620;
2 motets, 1 canzona, 1626;

Instrumental:

Partito di ricercari, canzoni alla francese (Milan, 1606); ed. in CEKM, xx (1969); 1 ed. in AMI, iii (n.d.)
Ricercare et canoni, 2–4vv, in C. Angleria, La regola del contrapunto, e della musical compositione (Milan, 1622)
Ricercare e canzoni, I-Vnm;
2 contrafacta spirituali in Il secondo libro della musica di Claudio Monteverde e d'altri autori (Milan, 1608), mentioned in VogelB
Canzoni, consequenze e contrapunti doppi, 2–4vv (Milan, 1609), lost, mentioned in Picinelli, 315

Font: En català: Giovanni Paolo Cima (c.1570-c.1626) En castellano: No disponible In english: Giovanni Paolo Cima (c.1570-c.1626) - Altres: Giovanni Paolo Cima (c.1570-c.1626)



Parlem amb veu pròpia...

Giovanni Paolo Cima va ser el membre més conegut i probablement respectat d'una família musical activa, principalment a Milà però també a Roma. De major a menor entitat trobem a Tullio Cima, mestre de capella a Roma, Andrea Cima, germà de Giovanni Paolo, organista i compositor, i Giovanni Battista Cima (1596-c.1675), organista i mestre de capella de la Catedral de Como. Doncs bé, el nostre Cima d'avui va destacar per la seva labor musical religiosa però també instrumental introduint, en aquest sentit, notables innovacions com per exemple la Trio Sonata, un format àmpliament estès durant el barroc. Precisament, en l'edició que recuperarem podrem trobar alguns dels exemples depurats de la seva obra instrumental en contrast amb algunes de les seves obres vocals més destacades del seu repertori. Concerti Ecclesiastici fou una col·lecció musical que Cima va publicar a Milà el 1610 i que recollia partitures instrumentals i vocals sacres. Dedicat a l'editor Ottavio Valera, aleshores patró de Cima, es una de les primeres col·leccions musicals on apareix el concepte, per escrit, de sonata per designar expressament les obres purament instrumentals. Exemples per a violí i corneta, violí i violó, corneta i trombó... i totes elles amb acompanyament de continuo a l'orgue i violoncel segons el cas. D'estètica prebarroca i de contrapunt clarament innovador, la deliciosa combinació i l'excel·lència amb què Cima treballa i explora la instrumentació és sencillament fascinant. Alhora, el joc de contrastos que s'estableix amb les obres vocals en llengua llatina acabarà per desfigurar, en positiu, els nostres sentits. Una edició antològica i absolutament imprescindible, tant per la qualitat dels intèrprets que la recuperen com per l'inesperat descobriment de l'italià Giovanni Paolo Cima!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Cima: Concerti Ecclesiastici

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

5 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Dead link again....
    Statring from 1st of January 2015, I will pass trough all the posts and will ring the bell for dead links, if you don't mind :))

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Rather lovely, thank you!

    ResponElimina