divendres, 12 de desembre de 2014

RABASSA, Pere (1683-1767) - Requiem Aeternam

Bartolomeo Manfredi - The Capture of Christ
Obra de Bartolomeo Manfredi (1582-1622), pintor italià (1)



- Recordatori de Pere Rabassa -
En el dia de la commemoració del seu 247è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Bartolomeo Manfredi (Ostiano, 25 d'agost de 1582 - Roma, 12 de desembre de 1622) va ser un pintor italià proper a Caravaggio. Probablement es va formar directament amb Caravaggio a Roma ja que el mateix Caravaggio, en el seu famós judici per libel del 1603, va afirmar que un "cert Bartolomeo", acusat de distribuir poemes injuriosos atacant el detestat rival de Caravaggio Giovanni Baglione, havia estat un criat seu. Bartolomeo Manfredi va ser un pintor molt proper de l'innovador estil de Caravaggio, amb el seu mateix clarobscur i la seva insistència en el naturalisme, amb un talent per narrar la història a través de l'expressió i el llenguatge corporal. Caravaggio va tenir molts seguidors i d'aquests Manfredi en va ser un dels més destacats fins el punt que moltes de les seves obres es van atribuir erròniament a Caravaggio abans d'autentificar-les. Manfredi va ser un artista amb èxit, capaç de mantenir el seu propi criat abans d'assolir els trenta anys d'edat, "un home d'aparença distingida i conducta refinada", segons el seu biògraf Giulio Mancini, si bé escassament sociable. Va construir la seva carrera amb pintures de cavallet per a clients privats, tot i que ràpidament es va fer conegut fins i tot més que el mateix Caravaggio. També va treballar com a professor amb alumnes com Gerard Seghers. Va morir a Roma el desembre de 1622.




Parlem de Música...

Pere Rabassa (Barcelona, bap. 21 de setembre de 1683 - Sevilla, 12 de desembre de 1767) va ser un compositor i teòric català. Va néixer en el sí d'una família de músics i va estudiar a la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona on va ser cantant i on va rebre formació de Francesc Valls. Allà va entrar en contacte amb la música austríaca i italiana d'autors que treballaven en aquell temps a la Cort de l'Arxiduc Carles III, instal·lat temporalment a Barcelona durant la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). El 10 de març de 1713 va ser oficialment nomenat mestre de capella de la Catedral de Sant Pere Apòstol de Vic. Per poc temps ja que el 24 de maig de 1714 va ser nomenat mestre de capella de la Catedral de Santa Maria de València, un càrrec que va mantenir fins el 1724. El 9 de juny d'aquell any va rebre la petició formal de la Catedral de Santa Maria de la Sede de Sevilla per a treballar-hi com a mestre de capella. Allà, va compartir música i espai amb Felip V, instal·lat aquell temps, amb la seva Cort, a Sevilla i hi va romandre fins el 1757, any que va decidir jubilar-se de les seves obligacions. No obstant, va seguir escrivint música per la Catedral de Sevilla fins el desembre de 1767, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal secular:

3 cants.:
Herido de sus flechas, S, acc., c1710, GB-CDp;
Herido de sus flechas, S, acc., US-SFs;
Monstruo voraz, c1708, P-Ln

Other:
Amor a cuyas aras rendido, song, 2vv, acc., E-SEG
Elissa gran reina, tono, S, acc., 1710, Bc, ed. in Carreras y Bulbena and Bonastre

Vocal religiosa:

44 masses, 4–12vv, insts, E-CZ(13), Olivares, Colegiata (3), RO(2, incl. Requiem), SA(2), Sc(9), SEG(1), VAc(9), VAcp(5)
83 pss, 1–12vv, mostly with insts, CZ(26), MA(2, dated 1713 and 1727), Olivares, Colegiata (15), SA(7), Sc(3), SEG(2), VAc(18), VAcp(10)
75 motets, 1–12vv, mostly with insts, E-Bc(2, 1 acc. org), CZ(23), Jeréz de la Frontera, Colegiata (1), MA(1), Sc(16), SEG(1), VAc(23), VAcp(6), Puebla Cathedral, Mexico (2); 1 for 12vv ed. in Lira sacro-hispana, ser.1, i (Madrid, 1869)
9 Mag settings: 5 for 1–4vv, insts, Olivares, Colegiata, 3 for 10–12vv, insts, VAc, 1 for 12vv, insts, VAcp
8 Lamentations: 6 for 1–4vv, insts, Olivares, Colegiata, 1 for 2vv, insts, SEG, 1 in VAc
6 res, 8vv, insts, CZ
6 Miserere settings, 4–8vv, insts, Sc
3 Salve regina, 6–8vv, insts, CZ, Puebla Cathedral, Mexico
3 hymns: 2 for 6vv, insts, E-Sc, 1 for 2vv, insts, CZ
2 seqs, VAc
Lit, 6vv, insts, CZ
Stabat Mater, 4/8vv, insts, CZ
6 miscellaneous pieces, Sc

110 villancicos, 1–12vv, insts, Canet de Mar, Parish Church (1), Olivares, Colegiata (64), RO(1, dated 1719), SA(1), SEG(2), TE(3), VAc(34), GCA-Gc(2, 1 dated 1766), Durango Cathedral, Mexico (1, dated 1731), Puebla Cathedral, Mexico (1); 1 partially ed. in Ripollés
7 cants., 1–2vv, insts, E-PAL, TE, V, GCA-Gc, Jesús Sánchez Garza's private collection, Mexico City
2 songs: 1 for S, acc., E-Bc, 1 for 4vv, vns, other inst acc., GCA-Gc
La gloria de los santos, orat, 5vv, acc., Oratorio de S Felipe Neri, Palma de Mallorca
Deslumbrada navecilla, tono, S, acc., 1714, TE
Miscellaneous piece, E-Vp
3 orats sung at S Felipe Neri, Valencia: La caida del hombre y su reparación, 1718, Oratorio sacro a San Juan Bautista, 1720, Diferencia en la buena y mala muerte, 1721, music lost

Instrumental:

Sonata, kbd, E-BcU

Literatura:

Guía para los principiantes que dessean perfeycionarse en la compossicion de la musica (MS, c1720, E-Vacp; facs. (Barcelona, 1990)
Reglas generales para la graduación de las voces (MS, late 18th-century copy, Bc)
Rudimentos para la composición (MS, AS)

Font: En català: Pere Rabassa (1683-1767) En castellano: Pere Rabassa (1683-1767) - In english: Pere Rabassa (1683-1767) - Altres: Pere Rabassa (1683-1767)



Parlem amb veu pròpia...

Pere Rabassa va ser un dels compositors més destacats del Barroc espanyol. Nen de cor a la Catedral de Barcelona, es va formar amb una de les figures més emblemàtiques del segle XVIII, el teòric i compositor Francesc Valls. Mestre de capella a la Catedral de Vic i a la Catedral de València, va ser a Sevilla, no obstant, on el seu art va assolir l'èxit i l'esplendor més elevat. Rabassa va desenvolupar una gran capacitat compositiva i la seva obra va gaudir d'una àmplia difusió, com demostren les còpies localitzades a diferents llocs de la Península Ibèrica i Llatinoamèrica. Un dels trets més citats del seu estil va ser la mirada vers els models italians, en especial els derivats del llenguatge operístic, el recitatiu i l'ària da capo. A més, la seva obra mostra una interessant connexió amb els recursos compositius de la tradició hispànica, conjugats amb un estil modern en major o menor proporció segons el tipus de repertori. El Rèquiem o Missa defunctorum d'avui és una mostra del seu art i en relació a la seva història i a la seva forma, ens remetrem a allò que explica el documentat llibret de l'edició en la qual el trobarem:
"Com ja s’ha dit, P. Rabassa va residir a Barcelona fins als trenta anys, formant-se i participant activament com a intèrpret i compositor a la capella musical de la catedral al temps que, paral·lelament, intervenia com a compositor en algunes de les celebracions musicals de la cort de l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquest fet ens fa pensar que l’anotació “para funerarias reales” que apareix a la portada del tiple 1r de la present Missa defunctorum datada del “1713” pogués tenir alguna relació amb la mencionada cort reial establerta a Barcelona, i tot pareix apuntar que P. Rabassa degué compondre aquesta missa amb motiu de les exèquies d’un membre de la família de l’arxiduc Carles –nomenat rei com a Carles III el 1705. No obstant això, precisament en aquest any (1713) no es produiren ni a Barcelona ni a Vic (llocs on va viure P. Rabassa) exèquies reials, raó que ens porta a suposar que, molt probablement, la data de 1713 es deu correspondre no pròpiament amb l’any de la composició de l’obra, sinó més aviat amb una còpia posterior o, fins i tot, amb una nova interpretació –fet, d’altra banda, prou habitual a l’època, en el cas de les misses de rèquiem. En canvi, sí que es van celebrar dos anys abans a Barcelona funerals reials amb motiu del decés del germà de l’arxiduc Carles, l’emperador Josep I. 
L’òbit de l’emperador tingué lloc el 17 d’abril de 1711 i, encara que el succés es va conèixer a la ciutat barcelonina a final de maig, les exèquies no tingueren lloc fins al mes de juliol, de manera que els compositors van tenir prou temps per escriure ex profeso música per a tan especial esdeveniment. A la Biblioteca de Catalunya es conserven tres impresos que especifiquen les dates i els llocs on es celebraren exèquies commemoratives per l’emperador Josep I el 1711: a la catedral de Barcelona l’11 de juliol, al “Salón de San Jorge” de la Diputació de Barcelona el 13 i a la Llotja el 21 del mateix mes. Aquests impresos recullen el text de les oracions, així com el cerimonial i els panegírics laudatoris que es realitzaren durant les exèquies i, això no obstant, no aporten cap notícia sobre l’autoria de la música que es va interpretar en cadascuna de les mencionades ocasions. L’única informació que se n’ofereix fa referència al fet que, a la Llotja, la capella encarregada de la interpretació de la missa fúnebre va ser la de la seu (catedral) de Barcelona. D’aquesta manera i per totes les dades esmentades, és possible formular la hipòtesi que en algunes d’aquestes exèquies potser tingué lloc la interpretació de la present Missa defunctorum de P. Rabassa, de la qual n’he pogut localitzar dos exemplars manuscrits, un a l’arxiu de música de la catedral de València (47/5), a partir del qual s’ha realitzat la transcripció i edició que ha possibilitat el present enregistrament, i un altre a l’arxiu de la col·legiata de Roncesvalles a Navarra (26.483). 
L’estructura formal d’aquesta missa de difunts està estretament unida al text i s’ajusta a la convenció i moviments habituals d’aquest tipus d’obres, gènere que es remunta a final del segle XV i del qual es va produir un desenvolupament espectacular al llarg de tot el segle XVI. Cal recordar que, inicialment, aquest gènere musical estava format per les seccions de l’ordinari de la missa, a les quals es van afegir algunes del propi, així com alguns motets i la seqüència Dies irae. Després del Concili de Trento, el text va quedar fixat per l’Església Catòlica i els músics feren ús d’aquest particular tipus de missa per plasmar els seus coneixements i recursos musicals més sòlids i, en general, es componien per la seva interpretació en ocasions asenyalades com és el cas de la present obra, és a dir, per exemple per a funerals reials. La present Missa defunctorum està escrita per a vuit veus distribuïdes en dos cors (C 1: S 1, 2, A, T; C 2: S, A, T, B), dos violins, dues flautes i acompanyament continu. P. Rabassa va compondre la major part dels moviments d’aquesta obra de manera concertant, és a dir, alterna seccions a vuit veus amb altres a quatre, a dues i a solo. La plantilla vocal d’aquesta missa és l’habitual i típica de la música barroca hispànica del segle XVIII: dos cors, el primer dels quals té una tímbrica més aguda i el segon està format pel quartet bàsic que contrasta en incloure la veu de baix –quant a la interpretació a l’època, solia ser habitual que el cor primer estiguera format per solistes i el segon contara amb més d’un cantor per veu. Aquestes veus apareixen soles o bé acompanyades pels violins o les flautes en les diferents seccions de l’obra, això sí, però, mai apareixen a capella, sinó que és una constant de tota la composició la presència de l’acompanyament continu.
En general, la missa està concebuda encara dintre del sistema modal tot i que s’hi observa com aquesta modalitat es va ampliant amb la presència d’un major nombre d’alteracions a l’armadura, modulacions pròximes a la tonalitat, cromatismes o la utilització d’acords amb funció tonal. En allò referent al propi text, P. Rabassa segueix fidelment l’accentuació del llatí, que queda subratllada freqüentment per la mateixa accentuació rítmica de la música, i també es deixa persuadir per la retòrica dels afectes, omnipresent en quasi totes les composicions barroques, que expressen mitjançant la música el significat de les paraules. Per posar un exemple, es pot observar l’ús que fa de les dissonàncies i notes de pas que produeixen una sonoritat aspra quan el text té un significat de dolor, com és el cas del “Lacrimosa” de la seqüència. En definitiva, es podria dir que aquesta sòlida i bella obra de P. Rabassa és una interessant mostra i una baula imprescindible en l’evolució del gènere de misses de difunts durant el barroc hispànic que mereix un lloc al costat de les obres de Sebastián Durón, José de Torres, Melchor López o José de Nebra, entre d’altres."
Rosa Isusi Fagoaga (extracte de la versió en català del llibret de l'edició del Rèquiem de Pere Rabassa).

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
Rabassa: Requiem Æternam

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salut, Pau
      Moltes gràcies, per aquest any de Música i Pintura. Llarga vida per a tu, i els teus.
      M@nel: collita del 50

      Elimina
    2. Gràcies Manel!!! Intentarem resistir un any més...

      Bones festes!

      Pau: collita del 80 ;-)

      Elimina