divendres, 31 d’octubre de 2014

LEO, Leonardo (1694-1744) - Miserere Mei Deus

Titian - Ecce Homo (1547)
Obra de Tiziano Vecellio (1477-1576), pintor italià (1)



- Recordatori de Leonardo Leo -
En el dia de la commemoració del seu 270è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Tiziano Vecellio (Pieve di Cadore, 1477 - Venècia, 27 d'agost de 1576) va ser un pintor italià i la figura principal de l'escola veneciana del segle XVI. A Venècia, va ser condeixeble de Giorgione al taller dels Bellini, un autor que va deixar una destacada empremta en la seva obra. Les obres juvenils de Tiziano es confonen amb les del pintor venecià Giorgione, creant problemes als especialistes a l'hora de diferenciar-les. La primera referència documental que tenim de Tiziano data del 1508, arran de l'encàrrec dels frescos per l'exterior del Fondaco dei Tedeschi (Llotja dels alemanys), en col·laboració amb Giorgione. Per desgràcia, els frescos ens han arribat només de manera fragmentària. Els especialistes dissenteixen sobre les obres de principis del segle XVI que s'han d'adscriure a Tiziano ja que algunes d'elles es confonen amb les de Giorgione. A Pàdua, Tiziano realitza el 1511 els frescos dels Miracles de Sant Antoni per la Scuola del Sant. Aquestes narracions demostren la seva capacitat per dotar les figures d'un sentiment d'aflicció convincent, de vida impulsiva, alhora que ordena els fets amb realisme en el marc d'uns paisatges de gran vivesa. 

Tiziano poc a poc va enriquir l'idíl·lic estil de Giorgione. Els cossos i els objectes adquireixen progressivament una sensual densitat i esplendor, els paisatges es tornen més ressonants, la gamma cromàtica guanya en intensitat i profunditat però també en harmonia com s'observa en Les tres edats de l'home (c.1513) i Amor diví i amor profà (c.1515). El procés va culminar en les bacanals que Tiziano va pintar per al duc Alfons d'Este en una estada al seu palau de Ferrara entre els anys 1518 i 1522. Aquestes obres es consideren les més famoses i influents del renaixement, i transformen la idíl·lica Arcàdia de Giorgione en celebracions dionisíaques. Estan basades en la literatura clàssica i adapten personatges de l'estatuària antiga i de Miquel Àngel però reprodueixen un món de vital sensualitat, bellesa i contemporaneïtat. Les dinàmiques vibracions d'aquestes peces tenen el seu paral·lel en la seva obra de temàtica religiosa corresponent del mateix període. Entre les primeres obres sobre aquest tema destaca l'Assumpció de la Mare de Déu (1516-1518) sobre l'altar de Santa Maria dei Frari a Venècia, que destaca pel mestratge en la composició i moviments d'un nodrit nombre de personatges tractats amb un sorprenent sentit de la monumentalitat.

La mateixa tònica de monumentalitat s'observa en la Mare de Déu de Pesaro (1519-1526) del mateix temple, on Tiziano realitza un canvi crucial en el model renaixentista de sacra conversazione (pintures de la Verge amb el Nen entre sants, establint-se alguna relació entre els personatges sagrats), situant a la Mare de Déu, tradicionalment col·locada en el centre de la composició, a la part dreta del quadre, i pintant després d'ella dues enormes columnes en perspectiva que s'eleven més enllà de l'espai pictòric. Aquest nou esquema va ser adoptat per artistes posteriors, com Paolo Veronese o els Carracci, obrint el camí de l'estil barroc pel seu sentit de moviment i d'infinit. La més dinàmica de les obres de Tiziano d'aquest període va ser la colossal Mort de Sant Pere màrtir (1530, destruïda), on l'acció violenta troba ressò en la convulsió dels arbres i del cel. Aquestes obres, religioses i profanes, revelen el coneixement de Tiziano dels èxits aconseguits pel renaixement a Roma i Florència. Abans que visités Roma els anys 1545-1546, el coneixement d'aquests treballs el faria l'artista a través de dibuixos i gravats, que actuarien com un estímul i ajuda per crear un equivalent venecià, un estil renaixentista de la mateixa manera complex, monumental, dinàmic, però amb la particularitat d'explotar al límit els recursos cromàtics tradicionalment venecians, la pinzellada solta, impressionista en el cas de Tiziano, i la creació d'efectes atmosfèrics. 

Les seves obres de la dècada del 1530 estan traspassades per una relativa serenitat, subtilesa i refinament cromàtic, com s'observa en la seva Venus d'Urbino (1538-1539), que fa una revisió de la Venus adormida de Giorgione (c.1510). No obstant això, un nou ímpetu d'energia es plasma en La batalla de Cadore (c.1540, en la seva època en el Palau Ducal de Venècia i avui coneguda a través de còpies) i en tres grandioses pintures de sostres (1543-1544, Santa Maria della Salute, Venècia), en què escorços violents i figures titàniques indiquen el coneixement de l'estil manierista per part del pintor. Tiziano va ser un retratista de primera qualitat i les seves innovacions més importants es centren en aquest camp entre les dècades dels anys 1530 i 1550. El 1516 havia estat nomenat pintor oficial de la República veneciana i va treballar a les corts de Ferrara i Màntua. En les dècades dels anys 1530 i 1540 va viatjar a Bolonya per a realitzar els retrats de l'emperador Carles V i del papa Pau III, i va visitar Roma per ordre d'aquest últim, on va conèixer a Miguel Ángel. Entre els anys 1548 i 1550 consta la seva permanència a la cort de Carles V a Augsburg, Alemanya, el que li proporcionaria l'encàrrec de multitud de retrats. Tiziano crea com a retratista un tipus de descripció solemne i opulenta, fent una síntesi entre la captació de la psicologia i temperament del personatge i l'atenció als detalls de vestuari i l'escenari, que defineixen al seu torn la categoria social de la persona retratada. 

Entre els seus nombrosos retrats cal destacar el del Cavaller del guant (c.1520), i la significativa col·lecció que posseeix el Museu del Prado de Madrid, Federico Gonzaga (c.1526), el famós Autoretrat (c.1560-1566) del pintor als 80 anys, amb una tècnica gairebé impressionista, Carles V a la batalla de Mühlberg (1548), que és un retrat eqüestre, els dos de Felip II, un jove amb armadura (1551) i un altre de grans dimensions, l'Emperadriu Isabel de Portugal (c.1548), i el del Marquès del Vast arengant les seves tropes. Enfront dels fons neutres dels seus primers quadres d'aquest gènere, introdueix en la majoria d'aquests retrats cortesans algun detall d'ambientació com pot ser una columna, una cortina o una vista del paisatge. A partir del 1550, de tornada a Venècia, el seu estil va canviar de nou. En les sèries de pintures mitològiques realitzades pel rei Felip II d'Espanya, les formes perden de forma gradual solidesa, diluint-se parcialment en vagues textures i pinzellades vibrants, alhora que el color es fa més intens. Exemples d'això són La nimfa amb el pastor i El rapte d'Europa (c.1559-1562). El punt culminant s'aconsegueix en la violenta Mort d'Acteón (c.1561), amb la seva tonalitat broncínea i textures espentejants. De major profunditat és Marsias escorxat (c.1570-1576). Dins del capítol de la faula pagana portada als seus màxims extrems de sensualitat i magnífica interpretació del nu femení tenim Danae rebent la pluja d'or, un dels més bells nus sortits del seu pinzell, Venus i Adonis, i Venus i la música, pintades en la dècada de 1540 per encàrrec de Felip II i avui al Museu del Prado. 

Tiziano va utilitzar el terme poesies per a denominar aquestes pintures mitològiques. Aquestes obres són contemporànies d'una sèrie de pintures religioses en què s'observa la mateixa dissolució progressiva de les formes a través del color i la llum. Sovint en escenaris nocturns, destaquen La Anunciació (1560-1565) i La coronació d'espines (c.1570). En aquestes obres l'estil desmaterialitzat de Tiziano busca crear un ambient transcendent. Aquest estil tardà, com a fenomen sorprenent en el context de l'art renaixentista, té la seva última manifestació a La Pietat, realitzada per Tiziano per a la seva capella sepulcral, obra que va deixar inacabada i que avui es conserva a l'Acadèmia de Venècia. Tiziano va morir a Venècia el 1576. La seva obra, que va afectar de manera decisiva a l'evolució de la pintura europea, va proporcionar una alternativa igualment poderosa i atractiva que la lineal i plàstica tradició florentina seguida per Miguel Ángel i Rafael. Aquesta alternativa, que seria presa per Petrus Paulus Rubens, Diego Velázquez, Rembrandt, Eugène Delacroix i els impressionistes, segueix viva en l'actualitat. Per dret propi, l'obra de Tiziano es considera un dels cims de la història de l'art. Va morir a Venècia l'agost de 1576.

Font: En català: Tiziano Vecellio (1477-1576) En castellano: Tiziano Vecellio (1477-1576) In english: Tiziano Vecellio (1477-1576) - Altres: Tiziano Vecellio (1477-1576) 



Parlem de Música...

Leonardo Leo (San Vito degli Schiavoni, actualment San Vito dei Normanni, 5 d'agost de 1694 - Nàpols, 31 d'octubre de 1744) va ser un professor i compositor italià i un dels més importants representants musicals de l'Escola Napolitana. A partir del 1709 va estudiar al Conservatori de la Pietà dei Turchini de Nàpols, on va ser deixeble d'A Basso i N. Fago. Tres anys després, es va estrenar al Teatre de la Cort la seva primera òpera sacra, L'infidelitá abbattuta in Assisi con la fuga dei Saraceni a gloria di S. Chiara. El 1713 va ser nomenat organista adjunt de la capella reial, passant a ocupar el lloc de primer organista després de la mort d'Alessandro Scarlatti (1725), vicemestre assistent (1730), vicemestre (1737) i mestre poc abans de la seva mort, el 1744. Entre els anys 1734 i 1737 també va ser vicemestre de capella del Conservatori de la Pietà dei Turchini, el 1739 va ser mestre de capella del Conservatori de S. Onorifio i el 1741 primer mestre de la Pietà dei Turchini. Es va destacar també com un magnífic pedagog, i entre els seus deixebles hi destaquen Jommelli, Piccini i Cafaro.

Malgrat tota aquesta activitat, va ser també un compositor molt prolífic, tant en el camp de la música sacra com en l'òpera i la música instrumental. Va destacar en el camp de la música vocal, en la qual va mantenir una concepció propera a l'estil antic. En les seves obres teatrals i els seus oratoris es va distingir pel seu domini de l'ofici, l'escriptura coral i la riquesa harmònica. A partir del 1714 va escriure una trentena d'òperes, de les quals només se'n conserven vuit, i que el van situar com a una de les principals figures nacional. Va viatjar constantment per supervisar les estrenes i atendre encàrrecs. El 1725 la seva supremacia a l'òpera seriosa es va debilitar a Nàpols en favor de Vinci i Hasse, el que el va portar a dedicar-se principalment a l'òpera còmica, gènere amb el qual va aconseguir grans èxits. També va ser famós pels seus oratoris i, des dels seus càrrecs a S. Onorifio i la Pietà, es va concentrar en la reforma de la música sacra, en què va tornar a introduir la tècnica contrapuntística i les sonoritats de conjunt. Va morir a Nàpols l'octubre de 1744.

Font: En català: Leonardo Leo (1694-1744) En castellano: Leonardo Leo (1694-1744) In english: Leonardo Leo (1694-1744) - Altres: Leonardo Leo (1694-1744)



Parlem amb veu pròpia...

Quan parlem dels inicis de l'Escola Napolitana ràpidament associem un nom, el de Pergolesi. Tanmateix, en l'embrió de la que posteriorment seria una de les escoles líriques més importants d'Itàlia, hi trobem desenes d'autors amb major o menor presència. Un dels més destacats, per la seva versatilitat a l'hora d'ensenyar i compondre va ser Leonardo Leo, a qui hem de situar en un lleu esglaó per sota del mateix Pergolesi o dels seus rivals directes d'aleshores, Francesco DuranteLeonardo Vinci i Johann Adolph Hasse. Si bé Leo va emprar un llenguatge conservador en el seu estil, les cantates de cambra per exemple segueixen fidels al llenguatge barroc, la seva música instrumental i especialment les seves simfonies representen un salt endavant i una de les llavors de la posterior simfonia pre-clàssica. Ara bé, i en relació a la seva música religiosa, aquesta denota una devoció sincera vers el renaixement. I una d'aquestes partitures, considerada una de les obres mestres del seu extens repertori, va ser el Miserere Mei Deus a capella i amb acompanyament, quasi imperceptible, d'orgue. De profunda espiritualitat, el tall precís de les veus així com la puresa en la interpretació, el converteixen en un Miserere sensible i penitencial. Una obra que acompanyarem amb l'oració Christus factus est pro nobis obediens usque ad mortem, autem crucis. Propter quod et Deus exaltavit illum et dedit illi nomen, quod est super omne nomen (Crist es va fer obedient per nosaltres fins a la mort, precisament en la creu. Per la qual cosa, Déu també l'ha exalçat i li va donar un nom sobre tots els noms) per a soprano i orgue. Palestrina és el referent pretèrit d'un Leonardo Leo que religiosament va decidir fixar la mirada al renaixement!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Miserere: Works by Gregorio Allegri, Leonardo Leo, Giovanni Moro da Viadana & Francesco Scarlatti

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

5 comentaris: