diumenge, 13 de juliol de 2014

SALAS, Esteban (1725-1803) - Misa en Sol menor

Anonymous Cusco School - Holy Family with Saint John and a Goldfinch (c.1740)
Obra d'autor anònim del segle XVIII, membre de l'escola cusquenya de pintura (1) 



- Recordatori d'Esteban Salas -
En el dia de la commemoració del seu 211è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

La cèlebre escola de pintura cusquenya o pintura colonial cusquenya, potser la més important de l'Amèrica colonial espanyola, es caracteritza per la seva originalitat i el seu gran valor artístic, resultat de la confluència de dues corrents importants: la tradició artística occidental d'una banda, i l'afany dels pintors indis i mestissos d'expressar la seva realitat i la seva visió del món de l'altra. L'aportació espanyola i, en general, europea, a l'escola cusquenya de pintura es dóna des d'època molt primerenca, quan s'inicia la construcció de la gran Catedral de Cusco. Serà l'arribada del pintor italià Bernardo Bitti, el 1583, el que marca el primer punt i a part en el desenvolupament de l'art cusqueny. Aquest jesuïta introdueix en el Cusco un dels corrents en voga a Europa d'aleshores, el manierisme, en què les principals característiques eren el tractament de les figures de manera una mica allargada i amb la llum focalitzada en elles. Un altre dels grans exponents del manierisme cusqueny va ser el pintor Luis de Riaño, nascut a Lima i deixeble de l'italià Angelino Medoro. El barroc en la pintura cusqueña és sobretot el resultat de la influència del corrent tenebrista a través de l'obra de Francisco de Zurbarán i de l'ús com a font d'inspiració dels gravats d'art flamenc provinents d'Anvers. Marc Ribera, nascut en el Cusco pels vols de 1830, va ser el màxim exponent d'aquesta tendència. Cinc apòstols seus s'aprecien a l'església de Sant Pere, dos al retaule major i un altre en un retaule lateral. El Convent de Santa Caterina guarda La Pietat, i el de Sant Francesc, alguns dels llenços que il·lustren la vida del fundador de l'ordre, que pertanyen a diversos autors. La creixent activitat de pintors indis i mestissos a finals del segle XVII, fa que el terme "Escola Cusquenya" s'ajusti més estrictament a aquesta producció artística. Aquesta pintura és "cusquenya", d'altra banda, no només perquè surt de mans d'artistes locals sinó, sobretot, perquè s'allunya de la influència dels corrents predominants en l'art europeu i segueix el seu propi camí. 

Aquest nou art es caracteritza, en allò temàtic, per l'interès per assumptes costumistes com, per exemple, la processó del Corpus Christi, i per la presència, per primera vegada, de la flora i fauna andines. Pel que fa al tractament tècnic, es prescindeix de la perspectiva i es realitzar una fragmentació de l'espai en diverses zones concurrents o en escenes compartimentades. Noves solucions cromàtiques, amb la predilecció pels colors intensos, són un altre tret típic del naixent estil pictòric. La sèrie més famosa de l'escola cusquenya és, sens dubte, la dels setze quadres del Corpus Christi, que originalment van estar a l'església de Santa Anna i ara es troben al Museu d'Art Religiós de l'arquebisbat, excepte tres que estan a Xile. De pintor anònim de finals del segle XVII (alguns investigadors els atribueixen als tallers de Quispe Tito i Pumacallao), aquests llenços són considerats veritables obres mestres per la riquesa del seu colorit, la qualitat del dibuix i l'assoliment dels retrats dels personatges principals de cada escena. Per si fos poc, la sèrie té un enorme valor històric i etnogràfic, ja que mostra en detall els diversos estrats socials del Cusco colonial, així com gran quantitat d'altres elements d'una festa que ja llavors era central en la vida de la ciutat. Tal és la fama assolida per la pintura cusquenya en el segle XVII, que durant la centúria següent es produeix un singular fenomen que, curiosament, va deixar empremta no només en l'art sinó en l'economia local. Ens referim als tallers industrials que elaboren teles en grans quantitats per encàrrec de comerciants que venen aquestes obres en ciutats com Trujillo, Ayacucho, Arequipa i Lima, o fins i tot en llocs molt més allunyats, en els actuals Argentina, Xile i Bolívia.

Font: En català: No disponible En castellano: Escola cusquenya de pintura In english: Escola cusquenya de pintura - Altres: Escola cusquenya de pintura 



Parlem de Música...

Esteban Salas (La Habana, 25 de desembre de 1725 - Santiago de Cuba, 14 de juliol de 1803) va ser un compositor cubà. Fill d'espanyols originaris de les Illes Canàries, va començar a estudiar música mentre cantava en el cor de la Catedral de l'Habana. Amb 15 anys es va matricular al seminari per estudiar teologia tot i que va haver d'abandonar els seus estudis degut a la sobtada mort del seu pare. Les seves obligacions familiars el van obligar a treballar per tal de poder mantenir econòmicament la seva mare i germans. Es va convertir en l'organista i director del cor de l'església de Sant Cristobal. Allà va atraure l'atenció del bisbe Pablo Agustín Morell que ràpidament el va nomenar director musical de la Catedral de Santiago de Cuba. Allà, establert el 1764, es va fer càrrec del cor i d'un nombrós conjunt instrumental, inclòs l'organista José Nicolás de Villavicendo. El 1769 va finalitzar un exhaustiu estudi, inventari i classificació dels arxius de la catedral. Allà va compondre nombroses obres religioses de les que destaquen fins a 7 misses, 31 villancets i més de 60 obres menors. Alhora, va promocionar la música d'autors europeus i espanyols. El 1790 va ser ordenat sacerdot i es va dedicar a la docència de filosofia i teologia en el Seminari de San Basilio fins el dia de la seva jubilació, el 1798. Va morir en la penúria el juliol de 1803.

Dominic Serres the Elder - The Piazza at Havana (c.1762)
Vista de La Habana (c.1762), obra de Dominic Serres (1722-1793), pintor francès (2)

Font: En català: No disponible En castellano: Esteban Salas (1725-1803) In english: Esteban Salas (1725-1803) - Altres: Esteban Salas (1725-1803)



Parlem amb veu pròpia...

Esteban Salas és probablement el compositor, en singular, del segle XVIII cubà. Per sí mateix, la seva història és, obligadament, la història de tot un segle musical a la caribenya illa de Cuba. Allà va néixer i allà va desenvolupar tota una carrera centralitzada en la litúrgia musical. En nom d'aquesta, va compondre misses, motets, salms, himnes, villancets, etc. Curiosament, tot i el desconeixement que en tenim a casa nostra, la seva veu s'està deixant sentir amb força en els darrers anys amb la recuperació sistemàtica de la seva música. La curiositat en el seu cas resideix probablement en dos factors importants. D'entrada, en el propi aïllament musical que va haver de viure a Cuba que el va desconnectar de les innovacions estètiques i formals que s'estaven produint a la llunyana Europa. Aquest aïllament va afavorir un segon factor característic, el del seu propi estil, diferenciat i propi i sovint contradictori en funció de si parlem de música d'església de perfil ordinari (misses, salms, motets, etc) o de perfil extraordinari, és a dir, d'obres creades adhoc per a celebracions especials (villancets, cançons, etc.). En el domini de la composició musical, Esteban Salas va ser creador de música litúrgica, concebuda sovint per a conjunts vocals, en els quals utilitzava texts principalment en llatí (dins d'aquest grup hi ha la major part de la seva obra que ha sobreviscut), i composicions profanes o religioses no llatines (entre elles les nombroses nadales, villancets i pastorals), amb lletres en forma de romanç en castellà. La seva tasca com a autor i proveïdor de repertori per a totes les parròquies de la governació oriental de Cuba va incloure actuacions sacramentals, misses, salves, nadales, poemes pastorals i les que escrivia cada any per a la celebració pasqual. Gran part de la seva obra musical s'inscriu dins de models espanyols, conservadors de la tradició pre-clàssica, especialment, a l'estil barroc i, sobretot, en cànons de l'Escola Napolitana, especialment emmirallat en Francesco Durante i Pergolesi.

Tanmateix, Salas va ser un compositor de transició en la mesura que va pertànyer a dues èpoques dins de la història de la música, a to amb els profunds canvis que es van succeir a finals del segle XVIII. Per entendre la dualitat d'estils, antic i modern de Salas, recuperarem dues obres diferenciades tant per la forma com per la motivació. D'entrada, l'espectacular, no sabria dir-ho d'altra forma, villancet Guerra viene declarando per a doble cor i instrumentació de 1798. En els villancets, conscient que la seva glòria era efímera ja que probablement s'interpretaven en una única ocasió, Salas procurava introduir-hi elements innovadors i desvinculats de l'ortodòxia amb la que escrivia la música "ordinària" litúrgica. Clar és en aquest villancet on Salas l'estructura en quatre parts, introducción, estribillo, coplas i final, i en format policoral. Tot un exemple de villancet de "batalla", amb tambors solemnes i amb uns tremolos de violí esplèndids. Contraposició absoluta a l'equilibri tranquil de la Misa en Sol menor on Salas, a diferència del villancet, retorna a un estil antic hereu de la polifonia clàssica espanyola tot imprimint un caràcter eminentment sobri i auster en l'ordinari de la missa. Cal tenir en compte que aquestes eren obres destinades al culte setmanal, per tant, havien de mantenir les formes i el respecte per la qual cosa Salas es manté fidel a la tradició més pre-clàssica. Dues edicions diferenciades, una d'elles d'una qualitat exageradament bona, característica del segell K617, i l'altra de perfil més local i, per tant, més irregular en la interpretació. En qualsevol cas, exemples de l'art de Salas, el nom propi de la música clàssica cubana!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: