dimecres, 2 de juliol de 2014

GLUCK, Christoph Willibald (1714-1787) - Les Chinoises

Jacques Sablet - LaTarentelle (c.1799)
Obra de Jacques Sablet (1749-1803), pintor suís (1)



- Recordatori de Christoph Willibald Gluck -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jacques Sablet (Lausanne, 1749 - París?, 1803) va ser un pintor suís. Fill d'un decorador i orfebre de Laussane, va estudiar amb el seu pare abans de traslladar-se a París el 1772. Allà va estudiar i treballar amb Joseph-Marie Vien durant tres anys. Quan aquest fou nombrat director de l'Acadèmia Francesa de Roma, Sablet va viatjar amb ell. Ràpidament, es va especialitzar en pintura de gènere, paisatges i retrats. Es va centrar en la vida i les costums tradicionals italianes tot pintant quadres realistes adornats amb l'idealisme clàssic dominant. En aquell temps va compartir estudi amb el també pintor Hubert Drouais i es va fer bon amic de Simon Denis. El 1793, fruit d'una rebel·lió antifrancesa va haver de fugir a Florència on des d'allà va tornar a París. Es va convertir en el pintor oficial de Lucien Bonaparte i el va acompanyar a Madrid tot servint com a assessor artístic de la seva col·lecció d'art. Va morir probablement a París el 1803.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Jacques Sablet (1749-1803) - Altres: Jacques Sablet (1749-1803)



Parlem de Música...

Christoph Willibald Gluck (Erasbach, 2 de juliol de 1714 - Vienna, 15 de novembre de 1787) va ser un compositor alemany. Fill d'un guardaboscs, va estudiar música al seminari jesuïta de Komotau (avui dia Chomutov, República Txeca), a Praga i a Milà. En aquesta última ciutat va rebre classes del compositor italià Giovanni Battista Sammartini (1698-1775). La primera òpera de Gluck, Artaxerxes, es va estrenar a La Scala de Milà el 1741. Durant els nou anys següents va compondre i estrenar aproximadament 16 òperes en diverses ciutats europees. Entre elles destaquen Sofonisba (1744) i Artamene (1746). El 1750 va marxar a Viena, on hi treballaria la major part de la seva vida, si s'exceptuen breus períodes a Nàpols, Roma i París. El 1754 Maria Teresa, emperadriu d'Àustria, el va nomenar director d'òpera del teatre de la cort. Entre les òperes que va compondre des del 1750 fins el 1760 es va troben La Clemenza di Tito (1752) i Antígona (1756). Fins el 1762 va compondre en l'estil dels seus contemporanis, conreat especialment a Itàlia i marcat per una música destinada als virtuosos del cant. Però amb el temps, Gluck es va mostrar en desacord amb el caràcter convencional de l'òpera italiana que es distingia per una brillantor superficial i una densa ornamentació melòdica. Va començar a desenvolupar un nou estil, per mitjà del qual va intentar recuperar el propòsit original de l'òpera: expressar sentiments i emocions transformats en paraules, per mitjà de la música. Perseguint aquesta fita, va col·laborar amb el gran renovador del ballet, el francès Jean Georges Noverre.

El 1760 va entrar en contacte amb el poeta italià Ranieri di Calzabigi; aquest va escriure un llibret per Gluck que va coincidir perfectament amb les idees del compositor sobre l'equilibri que havia d'existir entre la música i les paraules. L'òpera que va resultar d'aquesta unió va ser Orfeo i Eurídice, que va sobrepassar en grandesa, qualitat dramàtica i espontaneïtat a totes les seves anteriors composicions. Es va estrenar amb gran èxit a Viena l'any 1762. De la resta de les seves grans òperes en destaquen Alceste (1767) i Paris i Elena (1770), amb texts de Raniero de Calzabigi; Ifigenia en Áulide (llibret de Ruullet, 1774) i Armide (1777). Les reformes operístiques de Gluck no sempre rebre bones crítiques, especialment a París on, entre els anys 1774 i 1781, hi va haver un enfrontament entre els defensors de les idees del compositor alemany i aquells que preferien les òperes italianes i les del compositor napoleònic Niccolò Piccini. El director de l'òpera de París va encarregar als dos músics la composició d'una obra basada en el mateix text, Ifigènia a Tàurida. La de Gluck (amb llibret de Guillard) es va convertir en la seva obra mestra i es va estrenar a la capital francesa el 1779. La d'Piccini, estrenada el 1781, es va considerar inferior. Les innovacions de Gluck van deixar empremta en el desenvolupament del gènere operístic. Les seves idees van influir en la majoria de compositors clàssics i romàntics com Wolfgang Amadeus Mozart, Luigi Cherubini, Ludwig van Beethoven i Richard Wagner. Gluck va morir a Viena el 15 de novembre de 1787.

Font: En català: Christoph Willibald Gluck (1714-1787) En castellano: Christoph Willibald Gluck (1714-1787) In english: Christoph Willibald Gluck (1714-1787) Altres: Christoph Willibald Gluck (1714-1787)



Parlem amb veu pròpia...

Christoph Willibald Gluck és un compositor relativament ben conegut a casa nostra, especialment pels amants de l'òpera. Personalment, és un autor que conec a nivell biogràfic però del qual en desconec, encara, la majoria de les seves grans òperes. Per tant, no sóc el més indicat per emetre judicis de valor a l'entorn del seu nom. Tanmateix, en aquesta efemèride especial de celebració del 300è aniversari seria massa agosarat de la meva part no fer-ne una petita referència. En la d'avui, recuperarem una de les "òperes-serenades" del seu repertori, és a dir, obres teatrals còmiques d'un sol acte. Sota llibret de MetastasioLes Chinoises per a solistes i orquestra és una obra que ens permet traçar una singular realitat del segle XVIII, la de la moda per tot allò provinent d'orient, en especial de la Xina. La història original bascula a l'entorn de tres noies xineses cadascuna d'elles amb la seva particular existència tragicòmica. Metastasio introdueix un element dissuasiu important, el d'un personatge masculí que s'encarregarà de coquetejar amb dues de les tres dones que participen en aquest drama jocós. Gluck aprofita aquest personatge per escriure àries de gran bellesa per a tenor. Hem de recalcar que l'obra és fidel a la seva primera representació feta a Schlosshof el 24 de setembre de 1754, és a dir, amb extensos recitatius que poden resultar farregosos si es desconeix l'idioma. En la nostra selecció els he omès adhoc per tal de no allargar excessivament l'audició. La interpretació, a càrrec d'un gran mestre com Rene Jacobs és impecable tot i ser una gravació del 1985. Les veus solistes són sòlides, sentimentals i ben implicades. L'únic però el situaria en algun desajust orquestral lleu que no malmet en absolut el conjunt d'aquesta simpàtica partitura del gran mestre alemany a qui avui festivament celebrarem!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
Gluck: Les Chinoises

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: