dimecres, 11 de juny de 2014

STRAUSS, Richard (1864-1949) - A Chappella Choral Works

Maria Fortuny (atribuido) - Mujer leyendo en un banco (c.1860)
Obra de Marià Fortuny (1838-1874), pintor català (1)



- Recordatori de Richard Georg Strauss -
En la dia de la celebració del seu 150è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Marià Fortuny i Marsal (Reus, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874) fou un pintor, dibuixant i gravador català. Fortuny va ser una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle XIX. Aquest pintor reusenc va tenir una vida breu, però va deixar una petjada molt destacada en la història de l'art. Fortuny no va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges. I totes aquestes experiències vitals van traspuar en la seva obra. El 1852, el pintor es va instal·lar a Barcelona i, l’any següent, va ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts, on va tenir com a mestres Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale, exponents de la generació romàntica i del corrent natzarè. La influència d’aquests professors es podia palpar en les primeres obres d’un Fortuny que s’inspirava en els romàntics i els natzarens. Escollia temàtica històrica i el pinzell evocava una edat mitjana mitificada. El 1858 va obtenir una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar estudis a Roma, amb l’obra de tendència natzarena ‘Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Fos’. Durant l’estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació li va encarregar la documentació gràfica de la guerra del Marroc. El viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va captar l’exotisme, la llum i els colors d’Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d’aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. El seu llenguatge va fer un gir i es va tornar més vigorós i expressiu. 

Orient també va inspirar la temàtica de la seva obra, com va ser el cas de ‘L’odalisca’ o ‘La Batalla de Tetuan’.  De fet, l’orientalisme, al segle XIX, estava de moda. En bona part gràcies a l’exaltació que en feien escriptors com Chateaubriand o Lord Byron i la pintura de Delacroix. El somni oriental, que proposava una evasió de la realitat, era certament temptador i suggeridor i es va expandir cap a la pintura d’altres artistes com Josep Tapiró, deixeble de Lorenzale. Fortuny va convèncer Tapiró de marxar cap a l’Àfrica, on va viure fins a la seva mort. Aquest coreligionari de Fortuny es va endinsar de ple en el món oriental i va pintar nombrosos retrats amb una tècnica precisa i virtuosa. La seva obra és un acurat relat de la societat de Tànger. El 1867, Fortuny es va casar amb Cecília de Madrazo. El matrimoni va inspirar l’artista de Reus, que va pintar una de les obres més completes i admirades, ‘La vicaria’, que va exposar a París l’any 1870 a partir del contracte amb el galerista Goupil. En aquesta època, el pintor va realitzar quadres detallistes de tema anecdòtic i realista, alhora que els viatges a Granada i Sevilla el van fer retornar a l’aire lliure i als temes orientalistes. Al principi dels anys setanta va retornar a Roma. Moriria quatre anys després, però els temes que va tractar, l’evocació de la llum, el color i l’expressivitat del moviment, eren un preludi del que succeiria poc temps després, quan el 1874 un grup de pintors van exposar a París sota el nom d’impressionistes.

Font: En català: Marià Fortuny (1838-1874) En castellano: Marià Fortuny (1838-1874) In english: Marià Fortuny (1838-1874) - Altres: Marià Fortuny (1838-1874) 



Parlem de Música...

Richard Strauss (Munich, 11 de juny de 1864 - Garmisch-Partenkirchen, 8 de setembre de 1949) va ser un compositor i director d'orquestra alemany i un dels orquestradors i polifonistes moderns més excepcionals. Va néixer a Munich i va estudiar a la universitat d'aquesta ciutat. Fill de Franz Strauss, cèlebre intèrpret de trompa, va començar l'estudi musical als 4 anys. Als 21 anys Richard Strauss va debutar com a director d'orquestra, primer a Meiningen i després a Munich. Al llarg de la seva vida va dirigir les principals orquestres d'òpera d'Alemanya i Àustria. Entre els anys 1919 i 1924 va treballar, juntament amb el director austríac Franz Schalk, com a director artístic de l'Òpera de Viena. Durant el règim nazi a Alemanya va exercir el càrrec de director honorari del departament de música del Tercer Reich (1933-1935). Strauss va romandre a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. L'obra de Strauss es pot dividir en tres períodes diferenciats. Les composicions del primer període (1880-1887), rarament interpretades actualment, mostren una gran influència dels mestres clàssics i romàntics i són d'una gran perfecció. En podem citar la Sonata per a violoncel i piano (1883), Burleske per a piano i orquestra (1885) i la fantasia simfònica Aus Italien (1887). En el seu segon període (1887-1904), en què va aconseguir un gran mestratge en l'art de l'orquestració, Strauss va crear una sèrie d'obres que figuren en el repertori habitual. Va perfeccionar el poema simfònic i va utilitzar el sistema del leitmotiv, ús de temes recurrents amb associacions extramusicals específiques, que havia estat desenvolupat principalment pel compositor alemany Richard Wagner.

També va introduir innovacions de tipus harmònic i d'instrumentació, ampliant així les possibilitats expressives de l'orquestra simfònica moderna. Entre les obres d'aquest període es troben Don Joan (1888), Macbeth (1890), Mort i transfiguració (1890), Till Eulenspiegel (1895), Així va parlar Zaratustra (1896), El Quixot (1897) i Vida d'heroi (1898). Al tercer període (1904-1949) pertanyen les seves òperes, considerades entre les més importants del segle XX. Arran de l'èxit de la primera, Salomé (1905), Strauss es va associar amb el poeta i llibretista austríac Hugo von Hofmannsthal, amb el que va produir les seves millors òperes com Elektra (1909), El cavaller de la rosa (1911), Ariadna de Naxos (1912, revisada el 1916), La dona sense ombra (1919), Elena egípcia (1928) i Arabella (1933). A la mort d'Hofmannsthal, Strauss va seguir escrivint òperes amb altres llibretistes, tot i que amb menys èxit; entre elles es poden citar La dona silenciosa (1935), Daphne (1938) i Capriccio (1942). Strauss també va compondre més de 100 cançons, algunes com Dedicatòria (1882-1883) i Demà (1893-1894) de qualitat excepcional. Altres de les seves obres són el ballet Josephslegende (Llegenda de José, 1914), les obres simfòniques Simfonia domèstica (1904) i Simfonia dels Alps (1915) i Quatre últimes cançons (1948). Va morir el setembre de 1949.

Font: En català: Richard Strauss (1864-1949) En castellano: Richard Strauss (1864-1949) In english: Richard Strauss (1864-1949) - Altres: Richard Strauss (1864-1949)



Parlem amb veu pròpia...

Richard Strauss és, en sí mateix, un autor de cromatismes divergents. És a dir, per una banda tenim el Strauss líric, el més conegut i admirat. Per altra, tenim el Strauss de joventut, el concertant clàssic, proper a Mozart en molts sentits. I finalment, tenim el Strauss més eclèctic, sense definir, que pot provocar somriures, llàgrimes, afecte o rebuig però que, inevitablement, seguirà essent, d'essència, el sempre majúscul Strauss. Possiblement, el d'avui forma part de la indefinició i del desconcert ja que el recull d'obres corals a capella, del repertori més "desconegut" (en el seu cas aquesta paraula és relativa), són partitures tant singulars en la forma com fins i tot en la dificultat, que resulten tot un atreviment auditiu fins i tot pel melòman més experimentat. D'entrada, la música exigeix un gran nombre de cantants per tal que el dibuix sigui precís i l'atmosfera no col·lapsi. La dificultat resulta, en paraules de molts intèrprets, desesperant per la qual cosa el vector exigència és crític. La varietat de matisos, el contrast solista i coral i especialment l'absència d'instrumentació situen el marge d'error proper al zero absolut. Aquest eclecticisme de Strauss es posa de manifest en aquestes partitures les quals, ja d'entrada, no són aptes per tots els públics ja que els menys avesats poden patir sobtades crisis de somnolència o d'intolerància espontània. En qualsevol cas, Der Abend opus 34 No 1Hymne opus 34 No.2Die Göttin im Putzzimmer són obres corals, poètiques, sacres algunes i seculars altres. Les dues primeres són obres religioses, de gran format, escrites el 1897. La tercera obra que escoltarem data de 1943 i està escrita per a doble cor. La interpretació del nombrós cor danès és, en general, bona fet que accentuarà les possibilitats de conèixer al Strauss més enigmàtic. Personalment, la digestió no ha estat fàcil ja que no crec tenir el coneixement ni la pertinent opinió a l'entorn d'un gran compositor a qui només coneixia a través dels seus concerts de trompa. Per ara, i a l'espera de vents més favorables, seguiré decantant-me per el Strauss de joventut, el més clàssic!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Strauss, R.: A Cappella Choral Works

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

7 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Very interesting post! Thank you.

    ResponElimina
  3. Hola
    Seria posible revivir el link?
    Saludos y gracias

    ResponElimina
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Muchas gracias de nuevo.
    Todos estos discos los tiene físicamente? Hay algunos muy raros.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisamente los más raros solo se pueden obtener comprándolos por Internet.

      Saludos!

      Elimina