diumenge, 11 de maig de 2014

VOGLER, Georg Joseph (1749-1814) - Großes Requiem

Charles Le Brun - The Road to Calvary (c.1640)
Obra de Charles Le Brun (1619-1690), pintor francès (1)



- Recordatori de Georg Joseph Vogler -
En la setmana de la commemoració del seu 200è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Charles Le Brun (París, 24 de febrer de 1619 - París, 22 de febrer de 1690) va ser un pintor francès que amb recarregats dissenys barrocs va dominar l'art realitzat a França durant dues generacions. Va néixer a París, en el si d'una família d'artistes, i va rebre la seva formació artística a la seva ciutat natal i a Roma, on va treballar amb el pintor classicista francès Nicolas Poussin. Al seu retorn a París el 1646, Lebrun va anar desenvolupant de manera gradual un estil clàssic basat en el gust barroc pel drama, el naturalisme i la decoració. El 1648, amb el ministre de finances francès Jean-Baptiste Colbert, i altres, va intervenir en la fundació de la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura. Lebrun va pintar els frescos de grans castells com Vaux-le-Vicomte que estan considerats com la seva obra mestra, Sceaux i la Galeria d'Apolo, al Louvre. Va obtenir el favor del rei Lluís XIV gràcies a una sèrie de cinc llenços que documentaven les gestes d'Alexandre el Gran (1661-1673, Museu Louvre, París), va ser nomenat pintor del rei i va aconseguir la noblesa el 1662. Un any més tard Lebrun es va convertir en el director de la Reial Fàbrica dels Gobelins de tapissos i mobles, per a la qual va pintar diferents cartrons. A partir del 1679-1684 va dirigir la decoració del Palau de Versalles, incloent l'Escala d'Ambaixadors i el Saló dels Miralls i a més a més va concebre el disseny dels seus jardins. Va morir a París el febrer de 1690.

Font: En català: Charles Le Brun (1619-1690) En castellano: Charles Le Brun (1619-1690) In english: Charles Le Brun (1619-1690) - Altres: Charles Le Brun (1619-1690)



Parlem de Música...

Georg Joseph Vogler (Würzburg, 15 de juny de 1749 - Darmstadt, 6 de maig de 1814) va ser un teòric, professor, pianista, constructor d'orgues i compositor alemany. La seva teoria de l'harmonia va influenciar alguns dels enfocaments del segle XIX. Es va anticipar a l'època romàntica amb la seva harmonia cromàtica, orquestració colorista i melodies provinents de la tradició popular i de les cultures exòtiques. El seu concepte radical en el disseny d'orgues va despertar l'interès però també la controvèrsia generalitzada; els seus escrits sobre la reforma de la música sacra van anticipar el moviment cecilià. El treball de Vogler no va deixar indiferent. Se'l va criticar per les seves excentricitats i els seus detractors el van titllar de "xarlatà". Ell, però, va gaudir de l'admiració de la majoria dels seus clients i alumnes al llarg de la seva carrera i, en retrospectiva, es va destacar com un pensador musical profundament innovador i professional. Els seus èxits no només agreguen una nova veu a la vida musical europea de finals del segle XVIII i principis del XIX sinó també una notable influència en els seus successors romàntics. Fill d'un fabricant d'instruments de Würzburg, Vogler va assistir a un Gymnasium jesuïta abans de matricular-se als estudis humanístics a la Universitat de Würzburg el 1763. Anys més tard va estudiar Dret Canònic. En aquests primers anys va compondre ballets i música teatral per a diverses actuacions universitàries. El 1770 va obtenir una plaça de capellà de la Cort de Mannheim. Ambiciós en la seva carrera musical, ben aviat va tenir la confiança dels electors i va poder realitzar diversos viatges d'estudis a Itàlia.

Allà va conèixer i estudiar amb el Pare Martini a Bologna i amb Francesco Antonio Vallotti a Padova. A Roma va entrar com a soci de l'Accademia dell'Arcadia i el Papa Pius VI el va nomenar protonotari papal, camarlenc i Cavaller de l'Esperó Daurada. El 1775 va tornar a Mannheim ja amb el càrrec de conseller espiritual i segon mestre de capella de la Cort. Va fundar la Mannheimer Tonschule i va començar a publicar escrits didàctics, incloent el manual Tonwissenschaft und Tonsezkunst (1776), un recull de material pedagògic titulat Kuhrpfälzische Tonschule (1778) i la sèrie de tres volums Betrachtungen der Mannheimer Tonschule (1778-81). El 1780 va viatjar a París per guanyar-se l'aprovació de la seva teoria de l'harmonia de l'Académie Royale des Sciences. En aquells anys va treballar tant a París com a Versalles. El 1783 va viatjar a Londres. El 1784 va tornar a Alemanya on va succeir a Andrea Bernasconi com a primer mestre de capella. El 1786 va abandonar aquest càrrec per entrar al servei, com a director musical i mestre del príncep hereu, del Rei Gustav III de Suècia. A Estocolm va reprendre el seu treball pedagògic sense abandonar la composició i els seus viatges. En un d'aquests, concretament a Espanya, va ser arrestat al confondre'l amb un espia. Sense més conseqüències va continuar viatjant per la Mediterrània a la recerca de cançons tradicionals.

El 1793 va retornar a Suècia on va conservar el seu càrrec reial fins el 1799. A partir d'aleshores va continuar viatjant en la seva nova faceta de dissenyador d'orgues. Copenhaguen (1799-1800), Berlin (1800-1801), Praga (1801-2) i Viena (1802/3-5), on va conèixer a Haydn i on va competir amb Beethoven. Va obtenir una comissió d'Emanuel Schikaneder per la seva òpera Samori (1804) i es va convertir en mestre d'un jove Carl Maria von Weber. El 1810 es va unir a un cercle d'amics de Weber, a qui va ensenyar, amb, entre altres, compositors com Meyerbeer, el teòric Gottfried Weber i l'austríac Johann Gänsbacher. Va continuar treballant en el disseny innovador d'orgues fins el mes de maig de 1814, any de la seva mort. Musicalment Vogler va ser un compositor extraordinàriament prolífic tot i el seu treball polifacètic en diversos camps. Les seves composicions inclouen obres sacres vocals, òperes, nombrosa música instrumental i innovadora música de teclat. Si bé van ser poques les obres de Vogler que van aconseguir el reconeixement públic, alguna de la seva música es va guanyar immediatament l'admiració. Diversos dels seus treballs es van dur a terme en molts concerts fins ben entrat el segle XIX i, entre altres, el mateix Robert Schumann va elogiar ferventment, el 1838, la música de Vogler. Extraordinàriament reeixit com un organista virtuós se'l coneixia pels efectes sonors sorprenents. El mateix Mozart va poder gaudir d'alguna de les seves interpretacions en viu tot afirmant, en una carta a Leopold Mozart del 18 de desembre de 1777, que possiblement "era un dels organistes i clavecinistes més sorprenents d'Europa"




Parlem amb veu pròpia...

La història de Vogler, tot i estar ben documentada, és poc coneguda tot i ser un dels màxims acadèmics alemanys del segle XVIII. En certa manera, proper al que va representar el Pare Martini a Itàlia, va ser l'exponent d'una innovadora corrent musical, va gaudir del suport i de l'admiració de molts dels que sol·licitaven els seus serveis així com dels nombrosos alumnes que va tenir. No obstant, en vida la seva música "diferent", avançada al seu temps i més pròxima al romanticisme que al classicisme en el que va viure, el van situar a l'ombra i sovint en el menyspreu. Viatger incansable, va recorre la quasi totalitat del territori europeu, primer com a virtuós organista i després com a arquitecte d'orgues el disseny dels quals va despertar la controvèrsia de molts contemporanis. Va ser autor, així mateix, de nombrosos tractats teòrics els quals van ser àmpliament editats i publicats a Alemanya, especialment durant el segle XIX. Musicalment, va ser un autor extraordinàriament prolífic tot i que la majoria de les seves obres romanen inèdites, fins i tot, a dia d'avui: Òperes (la més coneguda de les quals va ser Samori, 1804), Música Incidental (Hamlet, Die Spanier in Peru, et al.), Ballets (Utili Dulci, 1808; La soirée enchantée, 1771; et al.), Música religiosa (Missa pastorella, 1768; Missa pastoritia, 1775; Missa Solennis, 1784; Rèquiems, 1776 i 1809; Motets, Vespres, Salms, Himnes, Cantates et al.), Obra vocal secular (Le dernier morceau de la cantate suédoise, 1786; Amore prigionero de P. Metastasio, 1804; et al.) i música instrumental (Simfonies, Concerts de Pianoforte, Variacions per a piano i orquestra, obra de cambra per a diversos instruments, sonates per a piano, clavecí i orgue).

Avui explorarem algunes de les poques edicions disponibles de la seva extensa obra. Tenint en compte que aquesta setmana es commemora el 200 aniversari de la seva mort, és una llàstima observar el silenci a l'entorn del seu nom. En qualsevol cas, recuperarem una de les grans obres del seu repertori litúrgic. El Großes Requiem en Mi bemoll per a solistes, cor i orquestra va ser escrit durant la seva estada a Munich en els anys 1805-1806. Publicat probablement a Viena el 1809, Vogler tenia l'esperança de poder-lo representar en el funeral del seu amic Joseph Haydn. No va ser així i, de fet, el mateix Vogler no va poder escoltar en vida el seu propi rèquiem. El 1818 es va publicar i interpretar oficialment. Aquest rèquiem va ser particularment ben conegut pels coetanis alemanys de Vogler, especialment pel seu fidel alumne Carl Maria von Weber. No obstant, el propi rèquiem com la majoria de les obres de Vogler van desaparèixer d'escena pocs anys després de la seva mort. Considerat com un "Rèquiem divi" en paraules de Weber, la crítica de l'època el va "lloar" tot comparant-lo amb el de Mozart. Tant l'estil, a vegades proper al del seu propi rèquiem de 1776 com a vegades visionari i romàntic, és únic i hereu de l'empremta heterodoxa i informal d'un Vogler que tant va ser admirat com defenestrat però a qui avui, 200 anys després de la seva mort, hem de recuperar ja que forma part, indiscutiblement, de la història de la música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Mozart And His Contemporaries: Kraus, Vogler And J.G. Berwald

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

5 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Bienvenido, Pau. Se te echaba de menos. Ojalá haya sido descansado para ti este período. Tu labor es inestimable. Muchas gracias.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, intentaremos seguir con la fuerza de la música aun los imprevistos de la vida que uno nunca sabe cuando se presentan!

      Saludos!
      Pau

      Elimina
  3. Pau,
    Gràcies per tornar.
    El Mesías de Dune:
    "Decimos que Muad'dib se fue a un viaje a aquel país en donde andamos sin dejar las huellas de nuestros pasos" - Preámbulo al Credo de la Qizarate.
    Dune:
    "No conoceré el miedo. El miedo mata la mente. El miedo es el pequeño mal que conduce a la destrucción total. Afrontaré mi miedo. Permitiré que pase sobre mí y a través de mí. Y cuando haya pasado, giraré mi ojo interior para escrutar su camino. Allí por donde mi miedo haya pasado ya no quedará nada, sólo estaré yo." - <>
    *M@nel*

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Los descubrimientos son peligrosos... pero también lo es la vida. Un hombre que no desea correr riesgos está destinado a no aprender jamás, ni a madurar, ni a vivir." -Planetolog Pardot Kynes

      Gràcies!
      Pau

      Elimina