dimarts, 4 de març de 2014

VIVALDI, Antonio (1678-1741) - Sinfonie d'opera e concerto a due organi

Vittore Ghislandi - Portret van een oude dame (c.1720)
Obra de Giuseppe Ghislandi (1655-1743), pintor italià (1)



- Recordatori d'Antonio Vivaldi -
En el dia de la celebració del seu 336è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Giuseppe Vittore Ghislandi conegut amb el nom de Frá Galgario (Bergamo, 4 de març de 1655 - Bergamo, 1743) va ser un pintor italià, actiu principalment a Bergamo com a retratista durant el període rococó i barroc tardà. Va néixer a Bergamo fill d'una família d'artistes. Inicialment, es va formar a l'estudi de Giacomo Cotta, al de Bartolomeo Bianchi i al de Sebastiano Bombelli a Venècia durant la dècada del 1690. A Milà, també va rebre la formació del retratista alemany Salomon Adler. El 1702, va entrar a formar part del sacerdoci en l'Ordre dels Mínims del Monestir de Galgario, a Bèrgam. Allà va adoptar el nom amb el qual se'l va conèixer, Frá Galgario. El 1717 va entrar a l'Acadèmia Clementina Milanese on va desenvolupar la major part de la seva carrera. El seu art barrejava l'atenció al cromatisme i l'estil que va caracteritzar el retrat renaixentista-barroc de Venècia amb un profund realisme exportat de l'art milanès, centralitzat en la figura del pintor manierista italià Giovanni Moroni.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Giuseppe Ghislandi (1655-1743) - Altres: Giuseppe Ghislandi (1655-1743)



Parlem de Música...

Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, 4 de març de 1678 - Viena, 28 de juliol de 1741) va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del Barroc. Era anomenat "Il prete rosso" (El capellà roig) per la seva condició de sacerdot pèl-roig. És especialment conegut, a nivell popular, per ser l'autor de la sèrie de concerts per a violí i orquestra Les quatre estacions. Aquesta obra, que forma part del cicle de seu opus 8 Il cimento dell'armonia e dell'inventione, té una importància cabdal pel trencament del paradigma del concerto soli, establert pel mateix Vivaldi. Fins aleshores, el concerto soli era un concert en què l'instrument solista portava tot el pes de la melodia i la composició i la resta de l'orquestra es limitava a exercir d'acompanyament segons les regles d'harmonia. Va néixer a Venècia i va estudiar amb el seu pare, violinista a la Basílica de Sant Marc. Es va ordenar sacerdot el 1703 i va començar a ensenyar a l'Ospedale della Pietá, un conservatori per a nenes òrfenes. Va treballar-hi com a director musical fins el 1740, també com a professor i en les seves estones lliures componia concerts i oratoris pels concerts setmanals amb els que va assolir fama internacional. A partir del 1713, Vivaldi també va treballar com a compositor i empresari d'òperes a Venècia i sovint viatjava a Roma, Màntua i altres ciutats per a supervisar les representacions de les seves òperes. El 1740 va entrar al servei de la cort de l'emperador Carles VI a Viena. Vivaldi va escriure més de 500 concerts i 70 sonates, 45 òperes, abundant música religiosa com l'oratori Juditha triumphans (1716), el famós Glòria en Re (1708), misses i motets. Les seves sonates instrumentals són més conservadores que els seus concerts i la seva música religiosa sovint reflecteix l'estil operístic de l'època i l'alternança d'orquestra i solistes que va ajudar a introduir en els concerts.

Johann Sebastian Bach, contemporani seu, encara que una mica més jove, va estudiar l'obra de Vivaldi en els seus anys de formació i d'alguns dels concerts per a violí i sonates de Vivaldi només hi ha les transcripcions (majoritàriament per a clavecí) fetes pel mateix Bach. Els concerts de Vivaldi es van convertir en model del seu gènere a tot Europa i van influir en l'estil dels seus contemporanis, fins i tot en els de més edat. Més de 300 dels seus concerts estan escrits per a solista (220 per a violí i altres per a fagot, violoncel, oboè i flauta). També va escriure concerti grossi, 25 per a dos violins i 32 per a tres o més instruments i alguns són concerti de ripieno (per a orquestra sense solistes). Vivaldi, virtuós intèrpret amb el violí i que sovint sorprenia l'auditori per la seva tècnica, va establir una de les característiques bàsiques del concert dels segles següents: el seu ús per a lluïment del virtuós. Els seus concerts per a violí també van ser decisius en l'evolució de l'execució violinística quant a la seva escriptura de cordes creuades i al desenvolupament d'una nova tècnica per al maneig de l'arc. Vivaldi va ser el primer compositor que va utilitzar de forma coherent el ritornello, que es va arribar a imposar en els moviments ràpids del concert. El ritornello es repetia en diferents tonalitats i era interpretat per tota l'orquestra. Alternava amb episodis interpretats pel solista, sovint de caràcter virtuosista. Va establir la forma de tres moviments per al concert i va ser un dels primers a introduir cadenzas per al solista. Els seus concerts per a violí opus 8, Les quatre estacions, són un dels primers exemples de música programàtica que, com gran part de la seva música, es caracteritza per ritmes vigorosos i forts contrastos. Vivaldi va morir a Viena el juliol de 1741.

Font: En català: Antonio Vivaldi (1678-1741) En castellano: Antonio Vivaldi (1678-1741) In english: Antonio Vivaldi (1678-1741) - Altres: Antonio Vivaldi (1678-1741)



Parlem amb veu pròpia...

Crec que si no hi han canvis d'última hora o descobriments realment sorprenents o inesperats, el dia 4 de març de tots els anys seran els dies en què Vivaldi serà el nostre inseparable company musical. La seva història, si fa o no fa ben documentada, és la d'un il·lustre venecià mundialment famós i musicalment prou conegut arreu del planeta. En nom de la pertinent celebració, en aquest espai recuperarem dues edicions monogràfiques al seu nom en què l'orgue per una banda i els instruments de corda per l'altra, en seran els notables protagonistes. D'entrada, tot el nostre recull musical s'aglutinarà a l'entorn d'una partitura enigmàtica, potser poc coneguda per algunes de les ànimes que progressivament sintonitzen amb Vivaldi, però tant sorprenent com ben estructurada, tant per la forma com pel contingut. Es tracta del Concerto in due cori con due organi obbligati, RV 584. Aquesta partitura concertant de la que només es conserva el primer moviment, es va compondre a principis del segle XVIII i es va interpretar solemnement per a celebrar dos esdeveniments importants en la vida de Vivaldi: l'adquisició d'un nou i gran orgue per a l'Ospedale della Pietà i la tornada del mateix Vivaldi com a mestre de concerts de la institució. Aquest únic moviment que es preserva és una meravella de la tècnica compositiva de Vivaldi ja que estableix un interessant diàleg d'una precisió singular entre els dos orgues i els violins sense perdre, en cap cas, l'estil característic del venecià. Virtuosisme compositiu que necessàriament ha de tenir una exigent contrapartida, la interpretació. Sense ser antològica, és acadèmicament solvent fet que ens permetrà apreciar fins a quin punt Vivaldi va ser un mestre en el seu art.

I si bé la nostra selecció s'ha centralitzat en aquesta partitura d'orgues i violins, el cert és que a l'entorn d'aquesta escoltarem una edició que recupera les simfonies-obertures d'algunes de les òperes més representatives de Vivaldi. No hem de perdre de vista que el venecià, a banda d'excel·lent intèrpret, va ser un "empresari" de gran èxit pel que fa a les representacions teatrals. De les cinquantena òperes que va escriure, tot i que Vivaldi presumia que n'havia produït fins a 94, moltes d'elles presenten unes simfonies (obertures) d'una marcada riquesa melòdica que les converteixen en relíquies instrumentals úniques pel seu perfil teatral tot i el seu caràcter breu. La dinàmica, la tonalitat cromàtica i el contrast que s'estableixen entre els moviments, dibuixen l'escenari propici per a introduir-nos, amb èxit, en les seves òperes. De les nombroses simfonies-obertures d'aquesta edició, he seleccionat L'Olimpiade, RV 725, la Simfonia en Do Major, RV 112 i les dos parts de l'Obertura La Senna festeggiante, RV 693. La interpretació de les obertures amb instruments originals, entre ells la viola d'amor, és brillant, tant pel so, com per la qualitat de l'enregistrament. Probablement, és un dels millors exemples musicals d'aquest gènere del venecià. Tot plegat, una confluència de colors i instruments per a celebrar un aniversari que possiblement ningú oficialment recordarà però que per nosaltres significa un abans i un després en la complexa història de la música. Vivaldi, indiscutiblement, va ser un visionari i un exemple únic per la qual cosa el seu mèrit és i ha de ser inqüestionable!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Antonio Vivaldi (1678-1741) - Sinfonie D'Opera

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

13 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Hola Pau!
    Muy grande Vivaldi! Sus sonatas, en efecto, no son muy innovadoras pero es igualmente una música de una inspiración y belleza extraordinaria. En particular destacaría sus sonatas para violoncello aunque la verdad es que las sonatas de Dresde, las Manchester, etc. son también de escucha muy placentera.
    Gracias por tu impecable trabajo diario. Por cierto, la sinfonía de Macfarren, que casualmente había descubierto hace pocos días, me parece una obra interésante. No estaría nada mal que los de cpo publicasen el resto.
    Lo dicho, muchísimas gracias y felicidades por el buen trabajo que haces cada día.
    Salut!
    Frantisek

    ResponElimina
  3. Hola Pau!
    Unicamente romper una lanza en favor de las sonatas vivaldianas que, aunque no son muy innovadoras, tienen una inspiración y belleza que las hace de escucha muy placentera. Como ejemplo, ahí están sus sonatas para violoncello pero también las Dresden Sonatas o las Manchester Sonatas, etc.
    La sinfonía de Macfarren de ayer, que casualmente había descubierto hacía unos pocos días, interesante, al menos para los que como yo, somos fans de Parry y de Stanford.
    Muchas Gracias y Felicidades por tu inconmensurable y más que meritorio trabajo.
    Salut!
    Frantisek

    ResponElimina
  4. Hola Pau!
    Unicamente decir que las sonatas de Vivaldi, si bien no son tan innovadoras como otras de sus obras, son de una gran inspiración y de una belleza considerable. Como ejemplo, citar sus sonatas para violoncello pero también las Dresden Sonatas o las Manchester Sonatas, etc.
    Macfarren, ayer, una agradable sorpresa, al menos para los que somos incondicionales de Stanford y Parry.
    Felicidades por tu inconmensurable y meritorio trabajo diario.
    Muchisimas Gracias!!!!!
    Salut!
    Frantisek

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Frantisek!!

      No te preocupes por las duplicidades, siempre puedes borrar el mensaje duplicado jeje.
      En relación a Macfarren, no tenía conocimiento de él hasta que encontré por casualidad sus sinfonías. Sin ser obras maestras, son interesantes para contextualizar a los autores que comentas. Además, su repertorio es tan extenso como desconocido, espero poder hablar de él en un futuro cercano...

      Y aunque parezca mentira, en mi caso Vivaldi sigue siendo un gran desconocido para mi. Probablemente, aún no he escuchado las sonatas que comentas ya que sin duda lo que más conozco de él son sus maravillosas piezas sacras.

      Muchas gracias!!
      Saludos!
      Pau

      Elimina
    2. Hola Pau!
      Gracias por tu comprensión. Ya me gustaría saber la manera de borrarlo je, je. Me temo que mis ínfimos conocimientos de informática no dan para tanto.
      Saludos!
      Frantisek

      Elimina
    3. De Nada!! Nunca es tarde para aprender... jejeje!

      Saludos!!
      Pau

      Elimina
  5. Perdón por duplicar el comentario. En la primera ocasión me ha dado un problema. Ayer ya me sucedió y no me he dado cuenta hasta hoy de que finalmente el comentario no había llegado a publicarse.
    Sorry!
    Frantisek

    ResponElimina
  6. ¡¡¡VIVA V I V A L D I!!!. Mil gracias Pau.

    ResponElimina