dijous, 20 de març de 2014

MARINI, Biagio (1594-1663) - Allegrezza del Nuovo Maggio

David Teniers the Younger - Spring (c.1644)
Obra de David Teniers el Jove (1610-1690), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Biagio Marini -
En el dia de la commemoració del seu 351è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

David Teniers el Jove (Anvers, 15 de desembre de 1610 - Brussel·les, 25 d'abril de 1690) va ser un pintor i gravador, fill del també pintor David Teniers II el Vell. Va ser un artista flamenc de gran fama entre els seus contemporanis gràcies a les seves escenes quotidianes. Va ser un dels més grans pintors d'aquest període, amb una producció catalogada de prop de 1000 obres. David Teniers el Jove va néixer a Anvers i possiblement es va formar al costat del seu pare. La seva primeres obres, de temàtica religiosa i escenes camperoles de gènere, mostren la influència del seu sogre, Jan Brueghel, a més de la de Frans Franchen II i la de Adriaen Brouwer. La millor producció de David el Jove, que data de la dècada de 1640, destaca pel seu refinament, delicadesa i tonalitats platejades. Va ser un pintor prolífic i les seves escenes de gènere van ser molt sol·licitades per l'aristocràcia dels Països Baixos. El 1645, David el Jove va ser nomenat degà de la guilda (gremi) de pintors d'Anvers. Un any abans es va incorporar com a professor a l'Acadèmia de Pintura d'aquesta ciutat. D'altra banda, va ser pintor de cambra a la cort de l'arxiduc Leopold Guillem d'Àustria, governador dels Països Baixos austríacs i conservador de la col·lecció de pintures de l'arxiduc, on va realitzar nombroses còpies d'aquestes obres, especialment dels quadres dels pintors venecians renaixentistes. D'aquesta època és el quadre titulat L'arxiduc Leopold Guillem a la seva galeria de pintures de Brussel·les (1647, Museu del Prado, Madrid), on apareixen representades nombroses obres renaixentistes i barroques. La seva temàtica és molt variada, encara que són freqüents escenes costumistes, com a festes camperoles i escenes d'interior, principalment tavernes, amb una gran força plàstica i acurat detallisme. Entre les obres d'aquest tipus cal destacar Festa camperola flamenca (1652, Reials Museus de Belles Arts, Brussel·les), Festa vilatana (1646, Museu del Prado, Madrid), Fumadors en una posada (c.1650, Galeria de l'Estat, Schwerin, Alemanya), i Bevedors i fumadors (Museu del Prado, Madrid). La seva extensa obra està molt repartida, hi ha una col·lecció de 20 obres a la National Gallery, a Londres, altres 48 a l'Ermitage de Sant Petersburg tot i que el grup més important per quantitat i qualitat són les 52 obres del Museu del Prado, a Madrid. Va morir a Brussel·les l'abril de 1690.




Parlem de Música...

Biagio Marini (Brescia, 5 de febrer de 1594 - Venecia, 20 de març de 1663) va ser un violinista i compositor italià. El seu oncle Giacinto Bondioli va ser també compositor i probablement va ser el seu primer mestre. El 26 d'abril de 1615 Marini va ser nomenat violinista a la orquestra de la Basílica de Sant Marc per la qual cosa és factible que treballés directament amb Monteverdi. El 1620 va retornar a Brescia com a mestre de capella. El 1621 va viatjar a Parma on va ser contractar com a instrumentista de la cort. Els anys 1623-1649 va alternar diversos càrrecs, entre ells, el de mestre de capella a la cort Wittelsbach. Possiblement, en aquest període Marini va rebre diversos encàrrecs que l'obligaven a viatjar contínuament per Europa. El 1649 es va instal·lar a Milà, com a mestre de capella i posteriorment va treballar a Ferrara i a Venècia. Fins a tres vegades es va casar i segons sembla va tenir cinc fills. La música existent de Marini està impresa sovint en males condicions per la qual cosa es dedueix que molta d'ella i com a mínim 7 volums s'han perdut. Marini abasta molts dels gèneres vocals de l'època, el madrigal, la monodia i la polifonia. En aquest sentit, va ser especialment prolífic pel que fa a música religiosa tot i que molta d'ella és actualment desconeguda o s'ha perdut. Durant els seus últims anys de vida, no obstant, va posar especial atenció en el desenvolupament de la música instrumental amb nombroses sonates que així ho acrediten. És precisament la seva obra instrumental la més coneguda i actualment recuperada del seu repertori. El seu Op.1 (1617) és una col·lecció de simfonies, sonates, canzones i danses per a un o dos violins i baix continuo. Més innovadora, fruit de l'experiència, és la seva col·lecció del seu Op.8 que conté exemples de pràcticament tots els gèneres instrumentals de l'època. Va morir a Venècia el 1663.

Font: En català: No disponible En castellano: Biagio Marini (1594-1663) - In english: Biagio Marini (1594-1663) - Altres: Biagio Marini (1594-1663)



Parlem amb veu pròpia...

La nostra mirada d'avui retrocedirà uns bons anys en el temps per a situar-nos a una encantadora Italià dominada musicalment per Monteverdi. Sota l'auspici d'aquest, molts compositors van fer fortuna amb menor o major èxit segons el cas. Un d'ells, l'italià Biagio Marini i pel que sembla, va ser un d'aquests afortunats mestres que, més enllà de la difícil competència vers la que va haver de fer front, va poder establir i consolidar el seu art. Ara bé, com bonament sabem i sovint ens hi trobem, tot i detestar-ho amb la més ferma de les nostres forces, la meteorització derivada, entre altres, del pas del temps i del pes de la història, distorsiona les realitats i les bondats de molts autors musicals. Marini, tot i tenir un historial acadèmic impecable, pateix aquesta restricció per la qual cosa el seu corpus musical és esbiaixat. Tot i això, farem l'esforç per entendre'l i per a commemorar-lo amb la més gràcil de les seves habilitats, la música. Actualment, a Marini se'l recorda principalment per una música instrumental d'un alt nivell artesà i refinat ja que la seva escriptura melòdica té un marcat lirisme individual. Les seves audaces incursions en el cromatisme, les seves progressions d'acords més inusuals i el seu estès ús de la imitació i de la fuga, són alguns dels punts forts dels seus treballs. En aquest dia de primavera, curiosament, tenim musicalment una referència expressa per part de l'italià en el seu recull de Les Estacions. Sota el títol de l'Allegrezza del Nuovo Maggio per a soprano i instrumentació barroca, Marini expressa una sensacional al·legoria i oda a la primavera, l'estació a la qual avui saludarem amb un somriure. Introduïda per un simpàtic Passacalio per a instruments, aquesta oda se'ns presenta d'una forma agradable, tranquil·la però també dansaire i en alguns moments amb un lirisme fascinant i profundament sensible que delicadament ens convidarà, poèticament, a donar la benvinguda a la primavera!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
Biagio Marini (1594-1663) - Allegreza del Nuovo Maggio

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: