dissabte, 8 de març de 2014

BACH, Carl Philipp Emanuel (1714-1788) - Symphonies & Concertos

John Sell Cotman - North Doorway of Hales Church, Norfolk (c.1818)
Obra de John Sell (1782-1842), pintor anglès (1)



- Recordatori de Carl Philipp Emanuel Bach -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

John Sell Cotman (Norwick, 16 de maig de 1782 - Londres, 24 de juliol de 1842) fou un pintor de paisatges anglès. Contemporani de Joseph Mallord William Turner i destacat exponent de l'edat d’or de la aquarel·la britànica, John Sell Cotman va néixer a Norwick, i es va traslladar a Londres el 1798, amb 17 anys. Malgrat la seva aparent poca formació fins aquest moment, el 1800 se li atorgà el prestigiós premi "Paleta d’argent" de la Societat de les Arts i per aquell temps ja exposava paisatges a la Royal Academy. Reunia el material necessari per a elaborar les seves pintures en els seus viatges per realitzar esborranys; el més famós i productiu fou un viatge a Yorkshire, el 1805, on explora els magnífics boscos de "Rokeby Park" prop del riu Greta, i les consegüents aquarel·les representen alguns del més bells i originals assoliments del mitjà. Cotman també pintà a l'oli i es forjà una reputació com a gravador de temes arquitectònics amb sèries de gravats com Les Antiguitats arquitectòniques de Normandia (1822), per les que es guanyà el títol del "Piranesi Anglès". El 1823 tornà a la seva ciutat natal i es convertí en membre destacat de l'Escola de Norwick, important grup de paisatgistes que treballaven i exposaven en la ciutat. També formaven part d'aquest grup els fills de Cotman, Miles Edmund i John Joseph, la obra dels quals és semblant en aparença i en estil a la del seu pare. L'originalitat de Cotman radica en el seu talent per la composició pictòrica i en els seus progressos tècnics. Fou un dels primers artistes en aplicar aiguades pures sense capa de fons. Les seves personals obres es caracteritzen per les formes simples i allisades, així com per un sentit del dibuix que, a voltes, quasi sembla abstracte. Al final de la seva vida s'allunyà de les tonalitats fredes de la paleta de colors i experimentà amb colors més rics i aquarel·les texturades espassades amb pasta de farina.




Parlem de Música...

Carl Philipp Emanuel Bach (Weimar, 8 de març de 1714 - Hamburg, 14 de desembre de 1788) va ser un organista i compositor alemany i una de les figures més influents del segle XVIII. Va ser el tercer fill de Johann Sebastian Bach. Als 10 anys va ingressar a l'Escola de Sant Tomàs de Leipzig, de la que l'any 1723 el seu pare n'havia esdevingut cantor, i va continuar la seva educació com a estudiant de jurisprudència a les universitats de Leipzig (1731) i Frankfurt de l'Oder (1735). El 1738, amb 24 anys, va obtenir el grau, però va decidir abandonar la carrera de Lleis i va emprendre el camí de la música. Pocs mesos després va obtenir un lloc al servei de Frederic II de Prússia "Frederic el Gran", príncep hereu de la corona. Quan Frederic va ascendir al tron, l'any 1740, Carl Philipp esdevingué membre de la cort reial. En aquest temps va esdevenir un dels més reputats instrumentistes de teclat d'Europa. La seva reputació es va establir arran de la composició de dues sèries de sonates que va dedicar respectivament a Frederic el Gran i al gran duc de Württemberg. L'any 1746 va assolir el lloc de músic de cambra, i durant 22 anys va compartir amb Carl Heinrich Graun, Johann Joachim Quantz, i Johann Gottlieb Naumann el continu favor del rei. Mentre va viure a Berlín, va compondre un Magnificat (1749), en el que mostra una influència del seu pare major del que era habitual en les seves altres obres; una cantata de Pasqua (1756); diverses simfonies i obres concertants; almenys tres volums de cançons; i unes poques cantates seculars i altres peces. Però la seva obra principal va estar dedicada al clavicèmbal, instrument pel que va compondre 200 sonates i altres peces, incloent-hi la col·lecció Mit veränderten Reprisen (1760-1768).

A més, es va situar com un dels teòrics capdavanters de l'instrument a Europa, amb l'edició del tractat Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen, que l'any 1780 ja havia assolit una tercera edició, i que va posar les bases per als futurs treballs teòrics de Muzio Clementi i Johann Baptist Cramer. Va ser un dels compositors més representatius del empfindsamer Stil (estil expressiu) alemany que posava en relleu contrastos emocionals i anticipava trets representatius de l'estil clàssic. El seu Assaig sobre el veritable art de tocar instruments de tecla (dos volums, 1753-1762) és un important tractat que ens mostra la tècnica i forma de tocar durant el període barroc (les notes escrites en les partitures no sempre indiquen tot el que el compositor pretenia). L'any 1768 Bach va succeir a Georg Philipp Telemann com Kapellmeister a Hamburg, i com a conseqüència d'aquesta nova ocupació va començar a parar més atenció a la música religiosa. L'any següent va compondre el seu oratori Die Israeliten in der Wüste, una obra remarcable no només per la seva gran bellesa sinó per ser una les majors influències de l'oratori Elies (Elijah) de Felix Mendelssohn. A més, entre 1769 i 1788 va compondre vint obres sobre La Passió, i al voltant de setanta cantates, lletanies, motets, i altres peces litúrgiques. Al mateix temps, el seu geni per a la composició instrumental es va veure estimulat per la carrera de Joseph Haydn. Va morir a Hamburg el 14 de desembre de 1788. Possiblement, la frase "Bach és el pare, nosaltres els fills", atribuïda a Mozart és el testimoni més eloqüent de la importància i de la influència de Carl Philipp Emanuel Bach al llarg de tota la seva vida.



Parlem amb veu pròpia...

Els dies passen i de sobte ens trobem amb el segon gran aniversari d'aquest any 2014. Si el primer, en nom del fill espiritual de Bach, el centràvem en la figura d'Homilius, aquest segon gran aniversari el centrarem, pròpiament, en un Bach de família, el fill del pare o el pare dels clàssics segons la perspectiva amb què el mirem. Perquè Bach fill, a qui no confondrem amb tots els seus germans, va ser probablement el Bach més admirat, reconegut i referenciat en el segle XVIII per damunt, fins i tot, del Deu Bach, aquell que tots nosaltres situem al cel. Perquè Carl Philipp Emanuel Bach va ser un reformador, un músic poc motivat per la ortodòxia formal i acadèmica i que va començar a construir els sòlids pilars per duplicat de dos estils, el clàssic i sorprenentment el romàntic. Visionari, el seu estil és un batibull de gèneres, colors, formes i paisatges de textures harmòniques però també de línies difuses i sovint properes a la més pura de les abstraccions tot construint, en sí mateix, una imatge composta per l'academisme més virtuós i la independència creativa més lliure. El seu context i la seva història de vida ens el situen a Alemanya, en un ambient de grandesa imperial motivat pel seu mecenes i protector Frederic el Gran, per la relativa llibertat de la que va gaudir així com per la facilitat amb la que va poder interpretar i compondre les més de 1000 partitures del seu extens repertori. El seu aniversari, lluny de ser una anècdota, és probablement l'efemèride musical més important del present 2014, amb el permís del seu col·lega clàssic Christoph Willibald Gluck.

Per a iniciar la pertinent celebració, que al llarg de l'any tindrà continuïtat, explorarem dos dels gèneres amb els que va innovar i sorprendre les més diverses audiències del seu espai-temps. D'entrada, amb l'orgue, amb el seu Preludi en Re major H.107 que ens recordarà hàbilment la seva condició d'organista, instrument que dominava a la perfecció i en sintonia amb el seu talent natural amb el clavecí. Introducció solemne per la seva Simfonia en Mi bemoll major Wq.179 per a cordes, vents i continuo. De tres moviments, ens farà trontollar les emocions amb el prestissimo d'obertura, seguit d'un larghetto amb un contrapunt molt ben elaborat per finalitzar amb un presto explosiu. Acabarem amb el Concert en Sol major H.444 per a orgue i orquestra i que havíem pogut escoltar en la seva versió per a clavecí en la darrera entrada de CPE Bach. Escrit l'any 1755, Bach es regala a sí mateix una espectacular fantasia per a orgue o clavecí i orquestra en què l'experimentació és la base dels tres moviments en la forma concertant italiana en què s'estructura l'obra. Si per nosaltres la festa serà grossa, a Alemanya la celebració serà majúscula amb concerts diaris (veure la pàgina oficial del 300 aniversari de Bach) en moltes de les ciutats en les quals Bach va viure. Aquest fet em desperta un somriure voluntari i permanent observant, des de la distància, el pòstum i massiu reconeixement del que gaudirà, ja sigui en la forma de concerts o en la forma de les permanents novetats, revisions i edicions del conjunt de les seves obres. Per això i molt més en seguirem parlant, felicitats Carl!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Carl Philipp Emanuel Bach (1714-1788) - Concertos for organs, strings and harpsichord

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Les 12 i no ha tret res... em feies patir. :-) I ara, un apunt "normal", es a dir, com tots, es a dir esplendid.

    "Somriure voluntari i permanent " ,no sé si de enveja o de riure per no plorar...


    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho pots dir ja... casualment he trobat la web del 300 aniversari i literalment he "flipat" amb l'agenda de concerts... Per cert, ahir vas anar al Palau amb Monteverdi? Jo no hi vaig poder anar (imperdonable pecat)... devia ser una meravella, no ho dubto!!! Ja faràs alguna crònica al respecte...

      Gràcies!!!
      Salut!

      Elimina