dissabte, 29 de març de 2014

AMON, Johannes Andreas (1763-1825) - Chamber Music

Caspar David Friedrich - The Grosse Gehege near Dresden (1832)
Obra de Caspar David Friedrich (1774-1840), pintor alemany (1)



- Recordatori de Johannes Andreas Amon -
En el dia de la commemoració del seu 189è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Caspar David Friedrich (Greifswald, 5 de setembre de 1774 - Dresden, 7 de maig del 1840) fou un pintor i destacat paisatgista del moviment romàntic alemany. Les seves obres sovint representen paisatges, i la natura sovint s'hi presenta amb un caràcter transcendent. Els impressionants paisatges i marines no són només fruit d'una meticulosa observació de la natura, sinó que sovint tenen també caràcter al·legòric. Va néixer el 5 de setembre de 1774 a Greifswald i va estudiar a l'Acadèmia de Copenhaguen. El 1798 es va establir a Dresden, on va entrar a formar part d'un cercle literari i artístic imbuït dels ideals del moviment romàntic. Els seus primers dibuixos, perfilats amb precisió a llapis o sèpia, ja exploren motius que seran recurrents al llarg de la seva obra. Platges de roques, planícies de tot tipus i nues, cadenes muntanyoses infinites i arbres que s'eleven cap al cel. Més endavant la seva obra comença a reflectir cada vegada més la resposta emocional de l'artista davant dels escenaris naturals. Va començar a pintar a l'oli el 1807. Un dels seus primers llenços, La creu de les muntanyes (c.1807, Staatliche Kunstsammlungen, Dresden), és representatiu del seu estil de maduresa. Aquesta obra, que trenca totalment amb la pintura religiosa tradicional, és íntegrament un paisatge on la figura del Crist crucificat, vista des del darrere i retallada contra la posta de sol a la muntanya, es troba gairebé perduda en l'escenari natural. Segons els escrits del propi Friedrich, tots els elements de la composició tenen caràcter simbòlic. Les muntanyes són una al·legoria de la fe, els raigs del sol del capvespre simbolitzen el final del món precristià i els avets representen l'esperança. Els colors freds, àcids, la il·luminació clara i els contorns contrastats potencien els sentiments de malenconia, aïllament i impotència humana davant la força inquietant de la naturalesa que s'expressa en la seva obra. Com a professor de l'Acadèmia de Dresden, va determinar l'obra dels pintors romàntics alemanys posteriors. Tot i que la seva fama va declinar després de la seva mort, esdevinguda el 7 de maig de 1840 a Dresden, la seva simbologia segueix produint una hipnòtica fascinació en l'actualitat.




Parlem de Música...

Johannes Andreas Amon (Bamberg, 1763 - Wallerstein, 29 de març de 1825) va ser un compositor i director d'orquestra alemany. Va començar a estudiar cant amb Luigi Fracassini (1733-1798), un violinista, compositor i professor alumne de Tartini. Pocs anys més tard va abandonar el cant i va començar a estudiar trompa amb Jan Václav Stich. Amb ell va començar un tour de concerts per Alemanya, França i Àustria. En els anys 1781-82 va viure a París on va estudiar composició amb Antonio Sacchini pocs anys abans que aquest morís. En els viatges següents va conèixer diversos compositors; Haydn, Mozart, Reichardt, entre altres. Va seguir viatjant amb Stich fins el 1789 quan va acceptar el càrrec de director musical a Heilbronn. Malauradament, la seva salut delicada el va obligar a abandonar la interpretació de la trompa. A partir d'aquest moment es va dedicar a perfeccionar la seva tècnica amb el violí, la viola i el piano. El 1817 va assolir el càrrec de Kapellmeister al servei del Príncep d'Oettingen-Wallerstein on hi va romandre fins el 1825, l'any de la seva mort. Amon va ser un director experimentat i un músic versàtil capaç de tocar la trompa i més tard el violí, la viola i el piano. Alhora, va dedicar molt temps a la docència en el cant i en la instrumentació. El seu repertori compositiu inclou nombrosa música instrumental: concerts, trios, quartets, simfonies i sonates per a un i diversos instruments. Va escriure dos singspiels, dues misses, cantates, cançons i dos rèquiems un d'ells interpretat, a petició pròpia pocs dies abans de morir, en el seu funeral. La majoria de les seves obres actualment no s'interpreten i el seu nom, a diferència del seu company de viatge Giovanni Punto (Stich), roman en l'oblit.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johannes Andreas Amon (1763-1825) - Altres: Johannes Andreas Amon (1763-1825)



Parlem amb veu pròpia...

Amon va ser un destacat intèrpret de trompa, director d'orquestra i compositor de qui, com diria Darwin, la selecció natural n'ha apaivagat la seva història amb el pas del temps. Tot i tenir constància d'una acadèmia, capacitats i intel·ligència admirables, la llum d'Amon brilla pàl·lidament talment com la d'una nana marró ja que, tot i saber-ne de la seva existència, no la veiem. Avui amb els nostres telescopis de llarg abast, dotats d'òptica adaptativa i amb la millor de les nostres tècniques de cerca buscarem aquesta llum remota i la caracteritzarem, en farem espectrometria i en determinarem la seva química. Aquesta de ben segur que, poc o molt, ens sorprendrà perquè a l'Alemanya de transició dels segles XVIII i XIX, en plena efervescència romàntica, la música, així com l'art, la literatura, la filosofia o el teatre, va viure, de nou, una edat d'or. Amon en va formar part tot i que actualment el seu nom viu confinat en un ostracisme forçós. Per ara i malauradament, tot i que el 2013 es va celebrar el seu 250è aniversari de naixement, no existeix cap edició monogràfica del seu opus. Una llàstima tenint en compte que el seu repertori hi trobarem rèquiems, misses, obres teatrals i abundant música instrumental. En relació a aquesta, la selecció d'avui recupera alguns dels pocs exemples disponibles musicalment del seu art. D'entrada, la Sonata Concertant en Fa Major opus 88 per a fagot i piano. D'estructura en tres moviments, és una sonata clàssica en un estil proper al de Franz Danzi. L'acompanyarà el Quintet en Fa major No.1 opus 110 per a trompa, flauta, violí, viola, violoncel i contrabaix. De data desconeguda, tot i que possiblement situada entre els anys 1820-25, és una obra de cambra de quatre moviments característics certament originals. Allegro ma non troppo, minuetto, andante i finale allegro. La trompa i la flauta, amb el contrast dels instruments de corda, dibuixen un divertimento de filosofia clàssica. Un descobriment per engrandir, encara més, la monumental història de la música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Compagnia di Punto (ensemble)
INTÈRPRETS: Jurgen Gode (fagot); Martin Galling (piano)
CLASSICSONLINE: Bassoon Recital



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina