dimarts, 18 de febrer de 2014

VITALI, Giovanni Battista (1632-1692) - Sonatas Op. XI

Michelangelo Buonarroti - Cleopatra (c.1532)
Obra de Michelangelo Buonarroti (1475-1564), pintor, escultor i arquitecte italià (1)



- Recordatori de Giovanni Battista Vitali -
En el dia de la celebració del seu 382è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni o, simplement, Michelangelo o Miquel Àngel (Caprese, 6 de març de 1475 - Roma, 18 de febrer de 1564) va ser un escultor, pintor, poeta i arquitecte renaixentista italià considerat un dels grans mestres artístics de la història de la civilització humana. Va ser un dels majors creadors de tota la història de l'art i, juntament amb Leonardo da Vinci, la figura més destacada del Renaixement. En la seva condició d'arquitecte, escultor, pintor i poeta va exercir una enorme influència tant en els seus contemporanis com en tot l'art occidental posterior a la seva època. Va néixer el 6 març 1475 al petit poble de Caprese, prop d'Arezzo, encara que, en essència, ser un florentí que va mantenir al llarg de tota la seva vida uns profunds lligams amb Florència, el seu art i la seva cultura. Va passar gran part de la seva maduresa a Roma treballant en encàrrecs dels successius papes però sempre es va preocupar de deixar instruccions oportunes per ser enterrat a Florència, com així va ser. El seu cos descansa a l'Església de Santa Croce. El pare de Miquel Àngel, Ludovico Buonarroti, oficial florentí al servei de la Família Médicis, va col·locar al seu fill, amb tan sols 13 anys d'edat, al taller del pintor Domenico Ghirlandaio. Dos anys després es va sentir atret per l'escultura al jardí de Sant Marc, lloc on anava sovint per estudiar les estàtues antigues de la col·lecció dels Médicis. Convidat a les reunions i tertúlies que Lorenzo el Magnífic organitzava al Palau dels Medici amb altres artistes, Miquel Ángel va tenir l'oportunitat de conversar amb els Médicis més joves, dos dels quals posteriorment van arribar a ser papes (Lleó X i Climent VII). Va conèixer també a humanistes de la talla de Marsilio Ficino i a poetes com Angelo Poliziano, habituals visitants del palau. 

En aquells dies Miquel Ángel un jove de 16 anys, ja havia realitzat almenys dues escultures en relleu, el Combat dels lapites i els Centaures i la Verge de l'Escala (ambdues datades dels anys 1489-1492), amb les que va demostrar que ja havia aconseguit el seu personal estil a tant primerenca edat. El seu mecenes, Lorenzo el Magnífic, va morir el 1492 i dos anys després Miquel Ángel va abandonar Florència en el moment en què els Médicis van ser expulsats per un temps de la ciutat per Carles VIII. Durant una temporada es va establir a Bolonya, on va esculpir, entre els anys 1494 i 1495, tres estàtues de marbre per l'Arca de Sant Domènec a l'Església Sant Domènec. Més tard, Miquel Ángel va viatjar a Roma, ciutat en la que podia estudiar i examinar les ruïnes i estàtues de l'antiguitat clàssica que en aquells dies s'estaven descobrint. Poc després va realitzar la seva primera escultura a gran escala, el monumental Bacus (1496-1498, Museu del Barguello, Florència), un dels pocs exemples de tema pagà en comptes de cristià realitzats pel mestre, molt exalçat a la Roma renaixentista i clarament inspirat en l'estatuària antiga, en concret a l'Apolo del Belvedere. En aquesta mateixa època Miquel Ángel va esculpir també la Pietà (1498-1500) per Sant Pere del Vaticà, magnífica obra en marbre que encara es conserva en el seu emplaçament original.

La Pietà és una de les obres d'art més conegudes i és probable que Miquel Àngel l'acabés abans de celebrar els seus 25 anys. És l'única gran obra en què apareix la seva signatura. El punt culminant de l'estil de joventut de Miquel Àngel ve marcat per la gegantina (4,34 metres) escultura en marbre de David (Florència), realitzada entre els anys 1501 i 1504, després del seu retorn a Florència. Paral·lelament al seu treball com a escultor, Miquel Àngel va tenir l'oportunitat de demostrar la seva perícia i habilitat com a pintor quan li van fer l'encàrrec de la decoració de la volta de la Capella Sixtina al Vaticà. Miquel Àngel hi va plasmar algunes de les més exquisides imatges de tota la història de l'art. Amb anterioritat a la volta de la Sixtina, el 1505, Miquel Ángel havia rebut l'encàrrec del papa Juli II de realitzar la seva tomba, planejada des d'un primer moment com la més magnífica i grandiosa de tota la cristiandat. Pensada per a ser emplaçada a la nova Basílica de Sant Pere, aleshores en construcció, Miquel Ángel va iniciar amb gran entusiasme aquest nou desafiament que incloïa la talla de més de 40 figures, passant diversos mesos en les pedreres de Carrara per obtenir el marbre necessari. L'escassetat de diners, no obstant, va portar el Papa a ordenar a Miquel Àngel que abandonés el projecte en favor de la decoració del sostre de la Sixtina. Quan anys després va reprendre el treball de la tomba, la va redissenyar a una escala menor. Tanmateix, Miquel Ángel va poder acabar algunes de les seves millors escultures amb destinació a la tomba de Juli II, entre les quals destaca el Moisés (c.1515), figura central de la nova tomba, avui conservada a l'Església de Sant Pere in vinculis, Roma. 

Si bé el projecte per a la tomba de Juli II havia requerit una planificació arquitectònica, l'activitat de Miquel Àngel en aquest sentit no va començar de fet fins l'any 1519, quan va dissenyar la façana (mai realitzada) de l'Església de Sant Llorenç a Florència, ciutat a la qual havia tornat després de la seva estada a Roma. Durant la dècada de 1520 va dissenyar també la Biblioteca Laurenciana (sala de lectura i vestíbul amb l'escalinata d'accés), annexa a l'esmentada església, tot i que els treballs no van finalitzar fins a diverses dècades després. També durant aquesta llarga etapa de residència a Florència, Miquel Ángel va emprendre, entre els anys 1519 i 1534, l'encàrrec de fer les tombes dels Mèdici a la Sagristia Nova de Sant Llorenç. Ja a Roma, Miquel Àngel va començar a treballar el 1536 en el fresc del Judici Final per decorar la paret posterior de l'altar de la Capella Sixtina, donant per conclosos els treballs el 1541. El 1538-1539 es van iniciar les obres de remodelació dels edificis al voltant de la Plaça del Capitoli (Campidoglio), sobre el turó del mateix nom, cor polític i social de la ciutat de Roma. Va concebre el Capitoli com un espai ovalat, i en el seu centre va col·locar l'antiga estàtua eqüestre en bronze de l'emperador Marc Aureli. Entorn d'ella va disposar el Palau dels Conservadors i el Museu Capitolí, així com també el Palau del Senat, donant al conjunt una nova uniformitat constructiva d'acord amb la monumentalitat pròpia de l'antiga Roma. La culminació de Miquel Àngel com a arquitecte va ser la pròpia Basílica de Sant Pere. La seva cúpula es va convertir en model i paradigma per tot el món occidental.




Parlem de Música...

Giovanni Battista Vitali (Bologna, 18 de febrer de 1644 - Mòdena, 12 d'octubre de 1692) fou un compositor italià del Barroc. Nascut a Bolonya, el seu primer mestre va ser, probablement, Maurizio Cazzati (1616-1678), mestre de capella de l'Església Sant Petronio. Precisament, la primera evidència documentada a l'entorn de Vitali apareix en els registres de la orquestra de Sant Petronio i és de l'any 1658 on, amb només 14 anys, hi apareix amb el títol de "violini". El seu primer opus 1, de l'any 1666, ens dóna a entendre que era membre de l'Accademia dei Filaschisi. Vitali va romandre en diferents orquestres fins el 1673, any que va ser nomenat mestre de capella de la Confraternitat del Rosari de Bolonya. En aquest càrrec, a banda d'escriure música instrumental, va escriure nombrosa obra vocal, entre ella, els oratoris Agare i Il Gefte. Alhora, i a banda de violinista i compositor, també va ser organista. El 1674 va assolir la posició d'un dels dos càrrecs d'ajudant de mestre de capella de la cort de Mòdena, ciutat on hi romandria fins a la seva mort l'any 1692. Vitali és autor de cantates, oratoris i virtuoses produccions instrumentals. Va crear una síntesi entre el contrapunt de la característica sonata d'església d'Arcangelo Corelli i la melodia lliure de cambra. Influenciat per Jean-Baptiste Lully, va ser precursor, juntament amb Giuseppe Torelli, d'introduir el minuet a la Suite. Entre les seves obres cal destacar 12 sonates instrumentals i dos salms. El seu fill Tomasso Antonio Vitali, també fou compositor i músic.




Parlem amb veu pròpia...

El cognom Vitali em resulta conegut gràcies, principalment, a la internacional xacona (l'autoria de l'obra és dubtosa) de Tomasso Antonio Vitali. Tanmateix, el Vitali de nom Giovanni Battista és una novetat en la meva discografia musical i avui, en la celebració del seu aniversari, intentarem posar llum a l'ombra de la seva vida. Establert quasi tota la seva vida a Itàlia i geogràficament entre les coordenades de Bologna i Mòdena, va formar part de diverses orquestres abans d'assolir el prestigiós càrrec de mestre de capella. Alhora, a Mòdena va treballar activament en la cort del duc Francesc II produint, en aquest càrrec, important i abundant música instrumental com la que escoltarem avui. De fet, el conjunt de Sonatas opus XI és un recull d'obres instrumentals publicades l'any 1684, per tant, en la seva última etapa artística. Consten de deu sonates-suites de durada variable que conclouen amb una simfonia barroca. Amb el nom de Varie Sonate alla Francese e all’Italiana, fan un recorregut per les diferents influències musicals del moment, des de la típica suite francesa, basada en els balls i danses populars, fins a les suites italianes, més complexes en la seva harmonia i contrapunt.

En la nostra selecció, que inclourà una Barabano festiva i alegre inicial, hi escoltarem dues Sonates en Do major intercalades, entre elles, per la Simfonia a 6 en Re menor. Els instruments que participen en aquesta edició són tres violins, dos violes, violó, espineta, orgue, tiorba i llaüt. L'ús de l'orgue és discutible ja que no existeix documentació històrica que acrediti que Vitali el fes servir tot i que la seva presència no és crítica tenint en compte que, a Itàlia, la característica sonata da chiesa era sovint acompanyada per l'orgue. La majoria de moviments són breus, contrastats, vivaços i amb l'encant inherent del barroc mitjà. La segona sonata finalitza amb una preciosa xacona per a violí que, per moments, ens recordarà el cànon de Pachelbel. Giovanni Battista Vitali és, actualment, una de les llums menors i un dels tants compositors italians del segle XVII. El seu fill, Tommaso Antonio Vitali, es va convertir en un destacat violinista i compositor de música instrumental a la cort de Mòdena i actualment és el més conegut dels Vitali. Si bé aquesta música no ens il·luminarà el camí del cel, certament és molt agradable, poc exigent i que fàcilment acomplirà amb l'objectiu de traslladar-nos, imaginàriament, al barroc d'un autor que avui celebraria 382 anys. En aquest temps la nostra forma d'entendre el món ha canviat però l'essència de l'art barroc de Vitali i, de passada, de l'extraordinari i meravellós art renaixentista de Miquel Àngel, de qui avui en commemorem el 450 aniversari de la seva mort, seguirà essent, pels segles dels segles, eterna!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: