dilluns, 17 de febrer de 2014

CARULLI, Ferdinando (1770-1841) - Trio & Nocturne

John Martin - Landscape, Possibly the Isle of Wight or Richmond Hill (1815)
Obra de John Martin (1789-1854), pintor anglès (1)



- Recordatori de Ferdinando Carulli -
En el dia de la commemoració del seu 173è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

John Martin (Haydon Bridge, 19 de juliol de 1789 - DouglasIlla de Man, 17 de febrer de 1854). Va ser un dels artistes anglesos més importants de la seva època. És conegut sobretot pels seus impressionants gravats de temàtica diversa. A ell li devem gravats de l'Antic i Nou Testament i d'esplèndids paisatges naturals (clarament influenciat pel corrent estètic kantiana d'allò sublim). La seva fama va ser inqüestionable quan va realitzar el 1821 el tema bíblic: El festí de Baltasar. Així mateix, és digne de recordar per altres obres mestres com el El paradís perdut, estampes que il·lustren el poema del poeta anglès John Milton. Finalment, cal esmentar els seus aiguaforts sobre dinosaures, on es va esforçar en la recreació fidedigna del seu possible hàbitat.

Font: En català: No disponible En castellano: John Martin (1789-1854) In english: John Martin (1789-1854) - Altres: John Martin (1789-1854)



Parlem de Música...

Ferdinando Maria Meinrado Francesco Pascale Rosario Carulli (Nàpols, 9 de febrer de 1770 - París, 17 de febrer de 1841) va ser un guitarrista i compositor italià. Va néixer al si d'una família benestant i com molts joves de l'època, va aprendre teoria musical amb un sacerdot músic amateur, sent el seu primer instrument el violoncel. Amb 20 anys va descobrir la guitarra i va decidir abandonar el violoncel per a dedicar-se completament a aquest nou instrument. En aquell temps no existia acadèmia ni professors de guitarra a Nàpols, fet que el va obligar a desenvolupar el seu estil i tècnica pròpies d'una forma autodidacta. Amb posterioritat, aquest treball nascut de la seva creativitat i que ell mateix publicaria en el seu famós mètode per a guitarra, es convertiria en una de les màximes referències. Els seus concerts a Nàpols li van donar la suficient popularitat com per començar una sèrie de gires per la resta d'Europa. El 1801, Carulli es va casar amb la francesa Marie-Josephine Boyer, amb qui va tenir el seu fill Gustavo Carulli, també guitarrista i compositor. Després es va traslladar a Milà, on va publicar algunes de les seves obres. La seva enorme popularitat va fer que el 1808 es traslladés a París, on va coincidir amb Ferran Sor, i a on hi romandria la resta dels seus dies component i exercint de mestre de guitarra. Va morir en aquesta ciutat el 17 de febrer de 1841. Compongué un gran nombre de concerts, sonates, nocturns i altres obres per a guitarra, guitarra i piano, flauta i violí. Entre les seves composicions, destaca la titulada Les trois jours Op. 331, descripció musical de la Revolució de Juliol. A més, se li deu el notable tractat teòric L'harmonie apliqueé à la guitare (1825), i un Méthode dè guitare, del qual se'n feren diverses edicions. També són remarcables, especialment, els seus 3 concerts per a guitarra i orquestra, l'opus 8 en La major, l'opus 140 "Petit Concert de Société" i el Doble Concert per a Flauta, Guitarra i Orquestra



Parlem amb veu pròpia...

Va haver-hi un temps en què Ferdinando Carulli, el reconegut i virtuós guitarrista, va estudiar violoncel abans de decidir-se per la guitarra. Un canvi inèdit i motivat per causes desconegudes ja que a Nàpols la guitarra era un instrument devaluat a finals del XVIII fins el punt que Carulli, per sí mateix, va haver de forjar el seu propi art amb què se'l coneixeria arreu del món. Aquesta voluntat autodidacta va motivar la creació del seu mètode per a guitarra (publicat a París el 1811) convertint-se, posteriorment, en un dels tractats teòrics més importants per aquest instrument i que, actualment i més enllà dels 200 anys d'història a les esquenes, encara segueix vigent. Com tantes vegades n'he parlat, en sintonia amb altres referències anteriors, van ser molts els compositors que a principis del XIX es van establir a París, la nova capital de la música europea a mesura que el romanticisme s'anava imposant. Carulli va ser un d'ells motivat, per una banda per l'èxit de les seves gires concertants i per l'altra, per la possibilitat de desenvolupar-se professionalment. Allà, es va convertir en un autèntic referent tot escrivint més de 400 obres per a guitarra i també per a altres combinacions d'instruments en què, sempre, la guitarra hi era partícip. Alhora, a la seva carrera interpretativa i compositiva s'hi va sumar la seva labor docent. Tot i les aparences i la llum brillant de la seva història, el cert és que Carulli va viure més de l'etiqueta d'intèrpret i professor que de la de compositor per la qual cosa, encara, moltes de les seves obres són poc conegudes.

Tanmateix, la seva contribució creativa per la guitarra no es va començar a dimensionar al nivell adequat fins el moment que la seva obra va ser catalogada per l'italià Mario Torta l'any 1993. La seva descripció, en base a la ciència del seu exhaustiu estudi de Carulli, de "...un compositor virtuós i decisiu en la modulació del futur de l'instrument" i la seva afirmació de "...la seva riquesa d'invenció en les composicions així com la gran varietat i la força de la seva música de cambra instrumental" van provocar el primer indici de recuperació del seu interessant i extens univers musical. Des d'aleshores, les edicions de Carulli l'han anat consolidant com el gran mestre que va ser. En aquest dia de record, nosaltres el recuperarem amb obra de guitarra, evidentment, però acompanyada de dos simpàtics convidats, la flauta i el violí. D'entrada, el Trio sonata No. 2 en Re Major opus 9 per a flauta, violí i guitarra. Una partitura de tres moviments, en la forma de sonata clàssica i en què els tres instruments es complementen i s'equilibren alegrement. L'acompanyarà el Nocturn No.2 en Do major opus 119 per a flauta, violí i guitarra. De 1817, és també de tres moviments, el largo inicial és molt breu i és introductori del segon moviment més alegre Larghetto con variazioni. El final allegretto tanca el conjunt d'un nocturn musicalment clàssic. Aquest llenguatge aparentment fàcil de Carulli resulta gustosament agradable i fàcilment addictiu. L'exemple més eloqüent de l'addicció que comentem és l'esplèndida edició de Brilliant Classics en què es recupera la integral de música de guitarra i piano de l'italià. Absolutament recomanable com quasi la totalitat del seu repertori. Avui un petit exemple que tant de bo pugui fer justícia, per un dia, al seu nom!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Giorgio Sasso (violí); Guido Sasso (flauta); Stefano Cardi (guitarra)
AMAZON: Carulli: Duetti e Trii
IMSLP: Ferdinando Carulli (1770-1841)
CPDL: No disponible
Ferdinando Carulli (1770-1841) - Duetti e Trii

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: