dimarts, 21 de gener de 2014

MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Un Requiem per a Claudio Abbado

Jean-François Millet - The Angelus (c.1857)
Obra de Jean-François Millet (1814-1875), pintor francès (1)



- En record del gran mestre Claudio Abbado -
(Milano, 26 de gener de 1933 - Bologna, 20 de gener de 2014)



Parlem de Pintura...

Jean-François Millet (Gruchy, La Hague, Normandia, 4 d'octubre de 1814 - 20 de gener de 1875) va ser un pintor realista i un dels fundadors de l'Escola de Barbizon, a la França rural. Va destacar per les seves escenes de camperols i grangers. Va néixer al poble de Gruchy, però es va traslladar a París el 1839. Va rebre el seu ensenyament acadèmic amb Paul Dumouchel i amb Jérome Langlois a Cherbourg. Després de 1840 es va allunyar de l'estil de pintura oficial i es va sentir atret per la pintura d'Honoré Daumier, de qui en va aprendre el sentit del contrast de les llums i ombres, així com de la construcció del cos humà, amb simplicitat de volums. El 1849 va arribar a Barbizon i va entrar en el cercle de l'escola que pren el nom d'aquesta localitat. Millet posseïa un profund sentit de la natura, igual que Théodore Rousseau; interpretava la naturalesa, més que no pas reflectir-la, i comprenia les veus de la terra, els arbres o les senderes. Millet afirmava que sentia en la natura més del que els sentits li donaven. Millet i Rousseau prompte van intimar i Rousseau, amb més recursos econòmics, ajudava el pobre Millet. Tots dos van morir a Barbizon amb pocs anys de diferència i estan enterrats a molt poca distància l'un de l'altre.




Parlem de Música...

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor de música clàssica. Probablement el músic més prodigiós, les seves primerenques gires per Europa el van fer famós i el van familiaritzar amb els estils musicals europeus, que després va sintetitzar a les seves obres. Únic en la història de la música gràcies als seus assoliments en tot tipus de gèneres i formes, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició, va ser el primer compositor important que va intentar establir una carrera musical «independent». Mozart va néixer a Salzburg, aleshores capital de l'homònim principat arxiepiscopal, independent dins del Sacre Imperi Romano-Germànic. Va ser l'últim fill de Leopold Mozart, natural d'Augsburg, músic al servei del príncep-arquebisbe de Salzburg. A causa de l'alta mortalitat infantil de l'Europa antiga, Wolfgang i la seva germana Maria Anna, coneguda familiarment com a Nannerl, van ser els únics supervivents de set fills. Des de molt joves ambdós van mostrar unes extraordinàries facultats per a la música, sobretot Wolfgang. Als quatre anys practicava el clavicordi i va començar a compondre petites cançons i minuets de considerable dificultat. Als sis tocava amb destresa el clavecí i el violí. Podia llegir música a primera vista, tenia una memòria prodigiosa i posseïa una inesgotable capacitat per a improvisar frases musicals. El seu progenitor era un home intel·ligent, orgullós i religiós. Creia que els dots musicals del seu fill eren un miracle diví que ell, com a pare, tenia el deure de fer créixer. Leopold componia i feia classes de música. L'any del naixement de Wolfgang va publicar un llibre sobre l'art del violí, que va tenir èxit i el va fer famós. Després del naixement del seu fill, va abandonar-ho tot, llevat de les tasques pròpies del seu càrrec, per dedicar-se de forma exclusiva a la formació del menut. Va ser exigent com a pare i com a mestre, i en tot moment va estar vigilant la formació del seu fill per a guiar-lo com a home i com a artista.

Durant els anys en què Mozart s'estava formant, la seva família va realitzar diversos viatges per Europa, en els quals van mostrar a ell i a la seva germana Nannerl com a nens prodigi. Aquest gran viatge de la família Mozart va començar el 9 de juny de 1763. Al llarg de tres anys i mig van recórrer les principals ciutats d'Europa, aconseguint grans èxits. A Viena van ser cridats a palau per l'emperadriu Maria Teresa. L'emperadriu va quedar fascinada amb el nen Wolfgang Amadeus. Va ser allà on, en una ocasió, en relliscar pel terra enllustrat i caure, Wolfgang va ser auxiliat per la princeseta Maria Antonieta, que vint anys després seria guillotinada durant la Revolució Francesa. A Versalles, els Mozart van tocar davant el monarca Lluís XV. A Londres van causar l'admiració del rei Jordi III; al llarg d'aquest viatge el jove músic va compondre la seva primera simfonia i va conèixer Johann Christian Bach. A Holanda va enlluernar tocant l'orgue més gran i complicat del món, i va compondre el seu primer oratori, a nou anys. La família va tornar a Salzburg el 30 de novembre de 1766. El setembre de 1767 Mozart va viatjar a Viena acompanyat pel seu pare i la seva germana Nannerl. Aquest cop no per demostrar les seves habilitats de nen prodigi sinó per desenvolupar les seves facultats de compositor. A la ciutat imperial va desenvolupar una intensa activitat: va escriure concerts, simfonies, misses, oratoris (La Betulia liberata...), cantates i també les seves primeres operes. El 1769 Mozart guanyà a Salzburg la plaça de mestre de concerts -gran honor per a un noi- però sense sou. Se li va finançar un viatge d'estudis a Itàlia, on Leopold pensava que Wolfgang Amadeus triomfaria component òperes. Va ser admès com a compositor a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya on coneixeria a un dels seus mestres, el pare Giovanni MartiniDe tornada a Salzburg, amb un nou príncep-arquebisbe, Mozart se sentia presoner, sentia que no progressava i, alterat per l'ambient provincià de Salzburg, l'agost de 1777 va reclamar a l'arquebisbe Colloredo la llibertat per a abandonar el seu càrrec. Més tard, en companyia de la seva mare, va iniciar un llarg viatge a París. En una escala a Munich va conèixer la família Weber i es va enamorar de la seva filla gran, Aloysia. A Mannheim va fer una gran amistat amb un grup de compositors d'aquesta ciutat, la qual era coneguda perquè les seves orquestres, per primer cop a la història de la música, exageraven la diferència entre els passatges suaus i els forts.

El 3 de juliol la seva mare va morir d'un infart. Deprimit per aquesta mort i alguns fracassos, Wolfgang decideix retornar al servei de Colloredo. Malenconiós, s'aturà a Munich per a proposar-li matrimoni a Aloysia Weber, però ella ho rebutjà. Va tornar a Salzburg el gener de 1779. Colloredo li va augmentar el salari, però també les seves obligacions: havia de dedicar-li molt més temps al seu càrrec. Aquell mateix any va escriure la Missa de la Coronació. Fart, no obstant, del tracte humiliant del ser protector, Mozart va decidir instal·lar-se a Viena. Va intervenir en concerts, va impartir classes i va escriure nombroses obres. Després del seu fracàs sentimental amb Aloysia Weber, va trobar consol amb Constanze, la germana menor. El 4 d'agost de 1782, sense el consentiment del seu pare, Wolfgang Amadeus i Constanze es van casar a Viena. Per celebrar-ho i per calmar al seu moralista pare, Mozart va compondre la inacabada Missa en do menor (KV 427). Dels set fills que Wolfgang Amadeus va tenir amb Constanze, només dos van arribar a sobreviure: Karl Thomas Mozart i Franz Xaver Wolfgang Mozart, aquest dos únics fills restaren solters i per això amb ells s'acabà la nissaga Mozart. El desembre de 1784, Mozart va ingressar a la francmaçoneria, en la qual va trobar un ideal filosòfic. 1785 va ser un any de gran activitat artística i social. Wolfgang es va sentir entusiasmat davant l'aplaudiment que els vienesos van fer de la seva música. Va ser en aquella època quan dedicà uns quartets de corda a Haydn. L'anècdota ens explica que, en escoltar-los, Haydn va manifestar a Leopold davant Déu que Wolfgang Amadeus era el més gran compositor que podia haver conegut. Va ser un gran període per a la creació. El 1786 Mozart es trobava al punt àlgid. Va estrenar l'òpera Les noces de Fígaro amb un gran èxit, i, el 1787, a Praga, Don Giovanni.

El març de 1791 Mozart va oferir un dels seus últims concerts públics a Viena. Un dia es va presentar a casa seva un desconegut, que va refusar identificar-se, i va encarregar a Mozart la composició d'un rèquiem. Li avançà part dels honoraris i van quedar que tornaria al cap d'un mes. Però el compositor va ser cridat des de Praga per escriure l'òpera La clemenza di Tito, per festejar la coronació de Leopold II. Més endavant es va saber que aquell obscur personatge era un enviat del comte Franz Walsseg, l'esposa del qual havia mort. El vidu desitjava que Mozart compongués una missa de difunts per als funerals de la seva dona, però volia fer creure a la gent que l'obra era seva i per això es volia mantenir en l'anonimat. Mozart, des de la defunció del seu pare, estava obsessionat amb la idea de la mort. A més, estava debilitat per la fatiga i la malaltia i era molt sensible a les coses sobrenaturals per la seva vinculació amb la francmaçoneria. Tot això, més la impressió que li havia causat l'aspecte de l'enviat, va fer que acabés creient que aquest era un missatger del destí o que el rèquiem que havia de compondre seria per al funeral propi. La salut del geni va començar a declinar i la seva concentració disminuïa. La clemenza di Tito va ser acollida amb fredor pel públic. En retornar a Viena, Mozart es va posar a treballar en el rèquiem encarregat i va preparar, en companyia de l'empresari teatral i cantant Emanuel Schikaneder els assajos per a l'òpera La flauta màgica. Aquesta es va estrenar amb un gran èxit el 30 de setembre de 1791, amb el mateix Mozart com a director. Un músic rival, Antonio Salieri, es trobava entre el públic. El 5 de desembre de 1791 Mozart va morir a 35 anys, a Viena, ciutat que va veure triomfar al nen i morir l'home.




Parlem amb veu pròpia...

Claudio Abbado, el geni, l'intel·lectual lliure, el defensor de la cultura, el promotor acèrrim de la música a les noves generacions i, evidentment, el gran director d'orquestra del segle XX, amb el permís de tots els grans mestres d'aquest segle, ha mort. I, pel que sembla, el seu traspàs ha estat tranquil, ben acompanyat i amb la serenitat dels que han après que la vida i la mort són els dos màxims absoluts d'una mateixa realitat. El conjunt de la humanitat, com a espècie cultural, ha perdut un referent, un lluitador i una ment que brillava a dins i a fora dels escenaris que l'han fet internacional. El cor se'ns compungeix als que mantenim intactes les visions romàntiques de la música i creiem en la seva potent capacitat transformadora que traspassa dimensions, fronteres i fanatismes. Abbado, que així ho va entendre i així ho va transmetre a les seves orquestres i també a la joventut que tant estimava i a la que incentivava a creure en la música, ha mort i sense ell el silenci, per un dia, guanya la partida. Musicalment, Claudio va ser un incansable que va tocar tots els gèneres possibles, des del clàssic, el romàntic, el contemporani o el postmodern, sempre alçant la veu per la música, sense distincions de classe ni dogmatismes i amb un marcat compromís social. Marcat pel càncer que va patir i el qual va superar in-extremis, ha viscut en el temps afegit durant 13 anys amb una passió i amb una transformació evident en la seva actitud, en la seva condició humana i en la seva filosofia de vida. Avui el recordarem amb una de les tantíssimes interpretacions que quedaran per a la història i el record. Amb la seva Berliner Philharmoniker, dirigint el Rèquiem de Mozart en una versió de luxe i en una missa que automàticament es convertirà en un homenatge pòstum a qui va ser un dels il·lustres ciutadans del segle XX. El Cel té un nou convidat que, batuta en mà, ja deu estar revolucionant la plàcida tranquil·litat celestial. I, en paraules d'Abbado i en relació al món que ens ha tocat viure, un bon dia va dir: "La riquesa no engendra la cultura, és la cultura la que engendra la riquesa". Gràcies, maestro!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

9 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Amén. I ara entenc per qué som cada vegada mes pobres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho pots dir ja...

      A la meva feina quasi bé ningú em sabia dir qui era Claudio Abbado... sense comentaris.

      Elimina
  3. Sentit homenatge. Moltes gràcies, Pau. Moltes gràcies, Claudio!

    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan! És el mínim que podia fer... una gran pèrdua.

      Elimina
  4. Sí senyor, un homenatge com cal...no podia ser d´una altre manera. Gràcies Claudio, i gràcies Pau!

    Víctor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Victor! Sempre ens quedarà la seva música i el seu record.

      Salut!

      Elimina
  5. Dear Pau,

    we have to be gratefull that mr. Abbado gave us so many wonderful musical experiences, may he rest in peace.

    A sad Peter

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dear Peter!

      I agree with you! Abbado will be with us forever!

      Pau

      Elimina