dimecres, 8 de gener de 2014

GILLES, Jean (1668-1705) - Requiem

Charles Le Brun - Dead Christ on the Knees of the Virgin (c.1643-45)
Obra de Charles Le Brun (1619-1690), pintor francès (1) 


- Recordatori de Jean Gilles -
En el dia de la celebració del seu 346è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Charles Le Brun (París, 24 de febrer de 1619 - París, 22 de febrer de 1690), fou un pintor i decorador francès del segle XVII, conegut especialment per la decoració del Palau de Versalles i la famosa galeria dels miralls. Als 11 anys el canceller Pierre Séguier el confià al taller del mestre Simon Vouet, de qui aprendrà l'ofici ajudat per François Perrier. El 1642 viatge a Itàlia amb Nicolas Poussin, on passaran 4 anys gràcies a l'ajuda financera del canceller. A la tornada a París, el superintendent de les finances del rei, Nicolas Fouquet li demanà que treballi per a la decoració del seu castell de Vaux-le-Vicomte. El 1648, sota la regència d'Anna d'Àustria, aconsegueix la fundació de l'Académie royale de peinture et de sculpture, conjuntament amb el també pintor Philippe de Champaigne. Després de la mort de Mazzarino i la caiguda en desgràcia de Jean Fouquet, Charles Le Brun és apropat a la cort del rei de la mà de Jean-Baptiste Colbert. Les pintures que va fer per a l'entrada triomfal de Lluís XIV a París el 1660 van servir-li per atraure l'atenció del monarca fins el punt d'ennoblir-lo i de nomenar-lo el 1663 "Primer pintor del Rei" amb una pensió de 12.000 lliures. Aquell mateix any Colbert el nomena director de l'Academie Royale amb l'encarrec de reorganitzar-la. El 1666, fundaran conjuntament l'Acadèmia de França a Roma. Responsable de la decoració interior del palau de Versalles, té sota les seves ordres diverses desenes d'artistes i d'artesans. Durant tot aquest temps treballa també per a altres personalitats. A la mort de Colbert, fou succeït pel seu enemic, François Michel Le Tellier, marquès de Louvois. El marquès no va mostrar cap mena de favor cap a Le Brun, qui malgrat que seguia rebent el suport del rei, va sentir un canvi amarg en la seva posició. Això va contribuir a la malaltia que el va dur a la seva mort el 1690, a la seva mansió privada de París. Va ser inhumat a l'església Saint-Nicolas-du-Chardonnet.

Font: En català: Charles Le Brun (1619-1690) En castellano: Charles Le Brun (1619-1690) In english: Charles Le Brun (1619-1690) - Altres: Charles Le Brun (1619-1690)



Parlem de Música...

Jean Gilles (8 de gener de 1668 - Tolosa, 5 de febrer de 1705) va ser un compositor francès nascut a Tarascó. Després de debutar a Aix-en-Provence i Avignon, va esdevenir mestre de música de la Catedral de Sant-Étienne a Tolosa. La seva música està inspirada en el seu contemporani André Campra (1660-1744), com la majoria dels músics de l'època. És autor d'un famós Rèquiem i de diversos motets. Les seves composicions alternen passatges cantats per solistes, amb altres pel cor. En 1752, en les seves Cartes sobre els homes famosos del regnat de Lluís XIV, Louis-Pierre Aquino va escriure que Jean Gilles probablement hauria estat el substitut de Michel-Richard Delalande (1657-1726), com a director d'orquestra de la cort, si hagués viscut més temps, va morir amb només 37 anys.

Font: En català: No disponible En castellano: Jean Gilles (1668-1705) In english: Jean Gilles (1668-1705) Altres: Jean Gilles (1668-1705)



Parlem amb veu pròpia...

La Messe des Morts o Rèquiem de Gilles va ser una de les obres més famosos de la França del segle XVIII, tant al sud, on va viure i va treballar Gilles, com al nord. Segons algunes cròniques de l'època, "La missa de Gilles és present en quasi bé tots els funerals". El mateix Jean Gilles, els músics Pancrace Royer i Jean-Philippe Rameau, i molts grans dignataris, entre ells Lluís XV, van ser enterrats amb els sons celestials d'aquest rèquiem. Per raons de caràcter històric, i amb independència de la seva música, aquesta obra hauria de constar en les publicacions escolars de música. Però més enllà de la història, el cert és que la Messe des Morts de Gilles, escrita pocs anys abans del 1700, és molt més que una curiositat, ja que per sí mateixa és un important monument espiritual de l'Europa barroca, i una de les obres corals més belles i atractives de tota la història de la música francesa. Gilles, igual que altres compositors de l'escola franco-provençal, va aconseguir combinar els elements de l'estil de la cort de París-Versailles, l'elegància, el refinament, la transparència, amb alguns més típicament mediterranis com la gràcia melòdica, l'exteriorització del gest i la intensitat emocional. Aquesta és una gran obra solemne i majestuosa, escrita per a veus solistes, cor a cinc veus i orquestra. S'inicia amb parsimònia, amb una marxa fúnebre de ritme constant que es manté fins a l'Introit.

El tenor solista anuncia el primer vers Requiem aeternam i amb el cor replicant amb el Lux et perpetua evocant la pau eterna. Aquests probablement, per dimensió, són els dos motius principals i l'essència d'aquest rèquiem. A continuació, es presenta el versicle del salm 64, Et decet humnus, Deus en Sion cantat per la soprano i després a duo. L'introit arriba al seu clímax amb el cant coral, joiós, de l'Exaudi orationem meam. El Kyrie, ascendent, el cantà el tenor i el contratenor en diàleg constant amb la instrumentació per finalitzar amb un potent cor. El Gradual retorna al tema de l'Introit. Ràpidament, l'In memorial aeterna coral canta a la felicitat dels creients. A diferència d'altres rèquiems, Gilles suprimeix el text del Dies Irae, tanmateix, organitza l'ofertori en tres seccions cadascuna d'elles amb un patró melòdic diferent. El Sanctus es divideix en dos capítols en què el fervor solista contrasta amb l'alegria coral de l'Hosana. El mateix esquema segueixen el Benedictus i l'Agnus Dei. Finalment, el post-communion retorna a l'introit i al gradual amb algunes variacions les quals preludien la gran fuga final que tanca el rèquiem amb serenitat i una sensació de pau espiritual. No dubto que d'haver viscut més anys, Gilles s'hauria convertit en un formidable rival de Rameau i en un dels grans de l'escola barroca francesa. Desgraciadament, no va ser així. Tanmateix, tenim entre mans la que és, possiblement, una de les grans obres mestres del barroc francès!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Can you put this cd again, please? Thank you my friend!

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina