dijous, 23 de gener de 2014

CLEMENTI, Muzio (1752-1832) - Piano Trios & Sonatas for Piano four hands

Edouard Manet - Woman with Fans (c.1873)
Obra d'Edouard Manet (1832-1883), pintor francès (1)



- Recordatori de Muzio Clementi -
En el dia de la celebració del seu 262è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Édouard Manet (París, 23 de gener de 1832 - París, 30 d'abril de 1883) fou un cèlebre pintor francès, un dels principals representants de l'Impressionisme. El llarg abast de la seva influència en la pintura francesa i en el desenvolupament de l'art modern, en general, es va deure a la seva forma de retratar la vida quotidiana, a la seva utilització d'àmplies i simples àrees de color i a la seva tècnica de pinzellada vívida. Manet va néixer a París el 23 de gener de 1832, fill d'un alt funcionari del govern. Per no estudiar dret, tal com desitjava el seu pare, va intentar fer la carrera de mariner, encara que no va superar les proves d'ingrés. Després, va estudiar a París amb el pintor acadèmic francès Thomas Couture i va visitar Alemanya, els Països Baixos i Itàlia per estudiar la pintura dels vells mestres. L'obra de Frans Hals, Diego Velázquez i Francisco de Goya van ser les principals influències en el seu art. Manet va començar pintant temes de gènere, com captaires, murris, personatges de cafè i escenes taurines espanyoles. Va adoptar una atrevida tècnica de pinzellada directa en el seu tractament dels temes realistes. El 1863, el seu famós El berenar campestre va ser exhibit al Saló dels Rebutjats, una nova sala d'exposicions oberta per Napoleó III accedint a les protestes dels artistes rebutjats al Saló Oficial. 

El llenç de Manet que representava una dona totalment nua acompanyada de dos homes completament vestits va atreure immediatament l'atenció general, però va ser atacat amb duresa pels crítics. Aclamat com a líder pels pintors joves, Manet es va convertir en figura central de la disputa entre l'art acadèmic i l'art rebel del seu temps. El 1864, el Saló Oficial va acceptar dues obres seves i el 1865 va exposar la seva Olimpia, nu basat en una Venus de Ticià, que va aixecar una tempesta de protestes dins dels cercles acadèmics donat el seu realisme poc ortodox. El 1866 el novel·lista francès Émile Zola, que defensava l'art de Manet al diari Le Figaro, es va fer bon amic del pintor. Aviat el jove grup de pintors impressionistes va créixer amb pintors com Edgar Degas, Claude Monet, Auguste Renoir, Alfred Sisley i Camille Pissarro. El seu mestratge no va ser reconegut fins a una edat avançada. El 1882, una de les seves millors obres, El bar del Folies-Bergère, va ser exposada al Saló i un vell amic, el ministre de belles arts, va aconseguir per a l'artista la Legió d'Honor. El 1882 va pintar L'amazona de front, llenç inacabat, que mostra la fermesa de construcció del pintor i la seva tendència a contraposar grans masses de colors clars i foscs. Manet va morir a París el 30 d'abril de 1883. Va deixar, a part de moltes aquarel·les i pastels, 420 olis.

Font: En català: Edouard Manet (1832-1883) En castellano: Edouard Manet (1832-1883) In english: Edouard Manet (1832-1883) - Altres: Edouard Manet (1832-1883)



Parlem de Música...

Muzio Clementi (Roma, 23 de gener de 1752 - 10 de març de 1832) va ser un virtuós del piano i se'l reconeix com el primer compositor que escrigué específicament per a piano. Contemporani de grans compositors com Mozart i Beethoven, aquests van fer ombra sobre la seva obra, almenys pel que fa a l'àmbit concertístic. Malgrat això, Clementi s'ha guanyat una posició central en la història de la música per a piano i en el desenvolupament de la forma sonata. Va néixer a Roma el 1752, on fou el primer de set fills de Nicolò Clementi, un orfebre romà respectat, i de Magdalena Kaiser, de nacionalitat suïssa. El seu talent musical es va iniciar ben aviat i amb set anys començà la seva instrucció musical. El seu progrés fou tan notable que amb tretze anys guanyà el càrrec d'organista local d'una església. El 1766, Sir. Peter Beckford (1740-1811), un acabalat cosí de l'excèntric William Beckford, mostrà interès en el talent musical del jove músic i va intentar convèncer al seu pare per a dur-lo a la seva Mansió de Blandford Forum a Dorset, Anglaterra, on Beckford acordaria uns pagaments trimestrals per a l'educació musical de Clementi. A canvi d'aquesta educació, Clementi s'encarregava dels esdeveniments musicals de la Mansió. Clementi passà els set anys següents entregat plenament a l'estudi i pràctica del clavicordi. Tanmateix, les composicions que escrigué durant aquest període inicial foren poques i la majoria s'han perdut. El 1770, Clementi es va presentar per primera vegada en públic com a intèrpret. L'audiència es va quedar molt impressionada amb la seva execució.

Fou el començament d'una de les carreres com a concertista del piano més reeixides de la història. El 1774, Clementi va ser alliberat de les seves obligacions envers Peter Beckford, i es va traslladar a Londres on, entre altres coses, va fer diverses presentacions en públic tocant el clavicordi, i va dirigir des del teclat en el teatre del rei, el Haymarket. La seva fama va créixer, en part gràcies a la popularitat de les seves Sonates Op. 2 que havia publicat, i va ser considerat en molts cercles musicals com el pianista més virtuós del món. El 1781 inicia una gira europea per França, Alemanya i Àustria. A Viena, Clementi va convenir amb l'emperador Josep II de tenir un duel musical amb Mozart com un entreteniment per l'Emperador i els seus convidats. Cada executant va ser convidat a improvisar i a executar seleccions de les seves pròpies composicions. L'habilitat d'ambdós compositors i el seu virtuosisme va ser tan gran que l'Emperador es va veure forçat a declarar un empat. Mozart no s'ho va prendre bé i va menystenir el seu rival. Els atacs de Mozart envers Clementi, i probablement cap els italians en general, ha portat a considerar ambdós músics com a grans rivals.

Però pel que sabem, l'animositat no va ser tan gran, ja que no va ser corresposta per Clementi i, de tota manera, les cartes de Mozart, que estan plenes de burles i irreverències s'han de situar en el context que foren escrites, que és en un 'àmbit totalment privat. Clementi també es va dedicar al negoci de la construcció de pianos, però el 1807 la fàbrica va ser destruïda per un incendi. Aquell mateix any va iniciar contactes amb Beethoven, un dels seus admiradors més grans, qui li va donar drets de publicació de la seva música. El nivell assolit per Clementi dins de la història de la música com editor i intèrpret de Beethoven no és certament menor que com a compositor, tot i que també va ser criticat per algunes de les edicions publicades en les que, per exemple, feia "correccions harmòniques" d'algunes de les obres de Beethoven. Clementi va compondre al voltant de 110 sonates per a piano de les quals les més conegudes són la seva col·lecció d'estudis per a piano Gradus ad Parnassum. A més de repertori per a piano sol, Clementi va escriure una gran quantitat de música, incloent algunes obres recentment trobades i composicions llargues com algunes simfonies inacabades que gradualment estan tenint un reconeixement més gran per la comunitat musical. Concerts de piano i gran quantitat de música de cambra són testimonis, també, del seu bon art.

Font: En català: Muzio Clementi (1752-1832) En castellano: Muzio Clementi (1752-1832) In english: Muzio Clementi (1752-1832) - Altres: Muzio Clementi (1752-1832)



Parlem amb veu pròpia...

Una de les anècdotes més divertides en relació a Clementi ens remunta a l'any 1781 quan va començar un tour per Europa, en el qual va viatjar a França, Alemanya i Àustria. A Vindabona, l'emperador Josep II va preguntar a Muzio si es volia inscriure en un certamen musical en què un jove conegut amb el nom de Wolfgang Amadeus Mozart hi participaria. Clementi, segur de sí mateix, va acceptar la proposta de concurs-espectacle en què havia de competir amb el piano, ni més ni menys, vers Mozart. Les normes del concurs consistien en improvisar i en presentar obres de pròpia creació. Clementi va exhibir una sonata per a piano amb acords en Si bemoll Major, mentre que Mozart va presentar unes enlluernadores sèries de variacions. Tal era l'habilitat dels dos intèrprets que l'Emperador es va veure forçat a declarar un empat. Mozart dolgut i Clementi satisfet, les cartes privades de Mozart a Leopold certificarien, anys més tard, el profund amor propi de Mozart, ferit en l'orgull per aquella "derrota". Tot i la sagnant ferida de Mozart, interiorment, es va sentir enlluernat pel tema principal de la sonata en Si bemoll Major de Clementi la qual, deu anys després, va utilitzar en l'obertura de la seva òpera Die Zauberflöte. Aquest fet va amargar profundament a Clementi que cada vegada que la seva sonata era representada en veu de la Flauta Màgica, aleshores i ara una de les òperes de major èxit de Mozart, el compositor s'afartava d'afirmar que aquella nota inicial l'havia escrit ell.

Fos com fos Clementi, amb resignació, va haver d'assumir una circumstància que en el fons amagava una potencialitat subjacent, la del reconeixement públic i notori que Mozart, voluntària o involuntàriament, havia fet al seu col·lega italià, no en va, un dels pianistes més virtuosos del seu temps. I si escoltem el seu repertori discogràficament molt abundant, especialment pel que fa a les seves sonates de piano, observarem l'enorme qualitat i habilitat d'un Clementi que va ser tant bo escrivint com interpretant música. I avui, en el seu aniversari, el recordarem en veu de dues edicions monogràfiques al seu nom. D'entrada, escoltarem una de les escasses interpretacions que actualment es fan amb un instrument que Clementi coneixia molt bé, el clavecí. El seu Piano trio en Re major No.1 opus 22 per a clavecí, flauta i violoncel. De dos moviments, spiritoso i arietta con variazzioni, és una delícia que ens transforma la concepció de Clementi a qui normalment i lògicament associem al piano. Preludi del Duet en Do major No.1 opus 6 per a piano a quatre mans. De tres moviments en la característica forma sonata, és una virtuosa seqüència musical clàssica composta per Clementi curiosament l'any 1791, el fatídic any de la mort del seu gran però estimat 'enemic' Wolfgang Amadeus Mozart!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina