dijous, 5 de desembre de 2013

MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Horn & Harp Concertos

Louis Carrogis dit Carmontelle - Portrait de Wolfgang Amadeus Mozart jouant à Paris avec son père (c.1763)
Obra de Louis Carrogis Carmontelle (1717-1806), pintor francès (1)


- Recordatori de Wolfgang Amadeus Mozart -
En el dia de la commemoració del seu 222è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Louis Carrogis Carmontelle (15 d'agost de 1717 - 26 de desembre de 1806) va ser un dramaturg, pintor, arquitecte, escenògraf i escriptor francès així com el dissenyador d'un dels primers jardins francesos, el Parc Monceau a París. També va inventar la transparència, un avantpassat de la llanterna màgica i a on la imatge en moviment permetia la visualització de bandes mòbils amb pintures de paisatges (l'exemple aquí). Carmontelle va néixer en el sí d'una família modesta, el seu pare era sabater, i va estudiar dibuix i geometria. Amb vint anys, amb el títol d'enginyer, va entrar al servei del Duc de Chevreuse i del Duc de Luynes al Castell de Dampierre on va ser professor de dibuix i a on va donar classes de matemàtiques als nens. El 1758, va entrar al servei del comte Pons de Saint-Maurice, governador del duc de Chartres i comandant del regiment d'Orléans, com a enginyer topogràfic. A més de les seves funcions de dibuixant, va escriure farses i gran quantitat de contes. A partir del 1763 va entrar al servei de Lluís Felip I, Duc d'Orléans com a lector, el responsable d'organitzar les representacions teatrals per a la família de la cort. Va escriure i va dirigir obres de teatre, va fer l'escenografia i va fer els vestits dels actors. D'aquesta manera, es va inventar un nou gènere teatral, el Dramatique Proverbe, una comèdia lleugera dissenyada per ser un punt de partida per a una improvisació teatral. També va escriure obres de teatre per a la famosa ballarina Marie-Madeleine Guimard per tal que les interpretés en el seu teatre privat a Pantin. A més del seu esplèndid art en el teatre, va ser un hàbil pintor i dibuixant. Nombrosos retrats a llapis i a aquarel·la de gran quantitat de ciutadans notables que ell va conèixer. Possiblement, el dibuix més famós és el que va fer de Mozart tocant al clavecí amb el seu pare, en la seva estada a París.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Louis Carrogis Carmontelle (1717-1806) - Altres: Louis Carrogis Carmontelle (1717-1806)



Parlem de Música...

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor de música clàssica. Probablement el músic més prodigiós, les seves primerenques gires per Europa el van fer famós i el van familiaritzar amb els estils musicals europeus, que després va sintetitzar a les seves obres. Únic en la història de la música gràcies als seus assoliments en tot tipus de gèneres i formes, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició, va ser el primer compositor important que va intentar establir una carrera musical «independent». Mozart va néixer a Salzburg, aleshores capital de l'homònim principat arxiepiscopal, independent dins del Sacre Imperi Romano-Germànic. Va ser l'últim fill de Leopold Mozart, natural d'Augsburg, músic al servei del príncep-arquebisbe de Salzburg. A causa de l'alta mortalitat infantil de l'Europa antiga, Wolfgang i la seva germana Maria Anna, coneguda familiarment com a Nannerl, van ser els únics supervivents de set fills. Des de molt joves ambdós van mostrar unes extraordinàries facultats per a la música, sobretot Wolfgang. Als quatre anys practicava el clavicordi i va començar a compondre petites cançons i minuets de considerable dificultat. Als sis tocava amb destresa el clavecí i el violí. Podia llegir música a primera vista, tenia una memòria prodigiosa i posseïa una inesgotable capacitat per a improvisar frases musicals. El seu progenitor era un home intel·ligent, orgullós i religiós. Creia que els dots musicals del seu fill eren un miracle diví que ell, com a pare, tenia el deure de fer créixer. Leopold componia i feia classes de música. L'any del naixement de Wolfgang va publicar un llibre sobre l'art del violí, que va tenir èxit i el va fer famós. Després del naixement del seu fill, va abandonar-ho tot, llevat de les tasques pròpies del seu càrrec, per dedicar-se de forma exclusiva a la formació del menut. Va ser exigent com a pare i com a mestre, i en tot moment va estar vigilant la formació del seu fill per a guiar-lo com a home i com a artista.

Durant els anys en què Mozart s'estava formant, la seva família va realitzar diversos viatges per Europa, en els quals van mostrar a ell i a la seva germana Nannerl com a nens prodigi. Aquest gran viatge de la família Mozart va començar el 9 de juny de 1763. Al llarg de tres anys i mig van recórrer les principals ciutats d'Europa, aconseguint grans èxits. A Viena van ser cridats a palau per l'emperadriu Maria Teresa. L'emperadriu va quedar fascinada amb el nen Wolfgang Amadeus. Va ser allà on, en una ocasió, en relliscar pel terra enllustrat i caure, Wolfgang va ser auxiliat per la princeseta Maria Antonieta, que vint anys després seria guillotinada durant la Revolució Francesa. A Versalles, els Mozart van tocar davant el monarca Lluís XV. A Londres van causar l'admiració del rei Jordi III; al llarg d'aquest viatge el jove músic va compondre la seva primera simfonia i va conèixer Johann Christian Bach. A Holanda va enlluernar tocant l'orgue més gran i complicat del món, i va compondre el seu primer oratori, a nou anys. La família va tornar a Salzburg el 30 de novembre de 1766. El setembre de 1767 Mozart va viatjar a Viena acompanyat pel seu pare i la seva germana Nannerl. Aquest cop no per demostrar les seves habilitats de nen prodigi sinó per desenvolupar les seves facultats de compositor. A la ciutat imperial va desenvolupar una intensa activitat: va escriure concerts, simfonies, misses, oratoris (La Betulia liberata...), cantates i també les seves primeres operes. El 1769 Mozart guanyà a Salzburg la plaça de mestre de concerts -gran honor per a un noi- però sense sou. Se li va finançar un viatge d'estudis a Itàlia, on Leopold pensava que Wolfgang Amadeus triomfaria component òperes. Va ser admès com a compositor a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya on coneixeria a un dels seus mestres, el pare Giovanni Martini.

De tornada a Salzburg, amb un nou príncep-arquebisbe, Mozart se sentia presoner, sentia que no progressava i, alterat per l'ambient provincià de Salzburg, l'agost de 1777 va reclamar a l'arquebisbe Colloredo la llibertat per a abandonar el seu càrrec. Més tard, en companyia de la seva mare, va iniciar un llarg viatge a París. En una escala a Munich va conèixer la família Weber i es va enamorar de la seva filla gran, Aloysia. A Mannheim va fer una gran amistat amb un grup de compositors d'aquesta ciutat, la qual era coneguda perquè les seves orquestres, per primer cop a la història de la música, exageraven la diferència entre els passatges suaus i els forts. El 3 de juliol la seva mare va morir d'un infart. Deprimit per aquesta mort i alguns fracassos, Wolfgang decideix retornar al servei de Colloredo. Malenconiós, s'aturà a Munich per a proposar-li matrimoni a Aloysia Weber, però ella ho rebutjà. Va tornar a Salzburg el gener de 1779. Colloredo li va augmentar el salari, però també les seves obligacions: havia de dedicar-li molt més temps al seu càrrec. Aquell mateix any va escriure la Missa de la Coronació. Fart, no obstant, del tracte humiliant del ser protector, Mozart va decidir instal·lar-se a Viena. Va intervenir en concerts, va impartir classes i va escriure nombroses obres. Després del seu fracàs sentimental amb Aloysia Weber, va trobar consol amb Constanze, la germana menor. El 4 d'agost de 1782, sense el consentiment del seu pare, Wolfgang Amadeus i Constanze es van casar a Viena. Per celebrar-ho i per calmar al seu moralista pare, Mozart va compondre la inacabada Missa en do menor (KV 427). Dels set fills que Wolfgang Amadeus va tenir amb Constanze, només dos van arribar a sobreviure: Karl Thomas Mozart i Franz Xaver Wolfgang Mozart, aquest dos únics fills restaren solters i per això amb ells s'acabà la nissaga Mozart.

El desembre de 1784, Mozart va ingressar a la francmaçoneria, en la qual va trobar un ideal filosòfic. 1785 va ser un any de gran activitat artística i social. Wolfgang es va sentir entusiasmat davant l'aplaudiment que els vienesos van fer de la seva música. Va ser en aquella època quan dedicà uns quartets de corda a Haydn. L'anècdota ens explica que, en escoltar-los, Haydn va manifestar a Leopold davant Déu que Wolfgang Amadeus era el més gran compositor que podia haver conegut. Va ser un gran període per a la creació. El 1786 Mozart es trobava al punt àlgid. Va estrenar l'òpera Les noces de Fígaro amb un gran èxit, i, el 1787, a Praga, Don GiovanniEl març de 1791 Mozart va oferir un dels seus últims concerts públics a Viena. Un dia es va presentar a casa seva un desconegut, que va refusar identificar-se, i va encarregar a Mozart la composició d'un rèquiem. Li avançà part dels honoraris i van quedar que tornaria al cap d'un mes. Però el compositor va ser cridat des de Praga per escriure l'òpera La clemenza di Tito, per festejar la coronació de Leopold II. Més endavant es va saber que aquell obscur personatge era un enviat del comte Franz Walsseg, l'esposa del qual havia mort. El vidu desitjava que Mozart compongués una missa de difunts per als funerals de la seva dona, però volia fer creure a la gent que l'obra era seva i per això es volia mantenir en l'anonimat. Mozart, des de la defunció del seu pare, estava obsessionat amb la idea de la mort. A més, estava debilitat per la fatiga i la malaltia i era molt sensible a les coses sobrenaturals per la seva vinculació amb la francmaçoneria. Tot això, més la impressió que li havia causat l'aspecte de l'enviat, va fer que acabés creient que aquest era un missatger del destí o que el rèquiem que havia de compondre seria per al funeral propi. La salut del geni va començar a declinar i la seva concentració disminuïa. La clemenza di Tito va ser acollida amb fredor pel públic. En retornar a Viena, Mozart es va posar a treballar en el rèquiem encarregat i va preparar, en companyia de l'empresari teatral i cantant Emanuel Schikaneder els assajos per a l'òpera La flauta màgica. Aquesta es va estrenar amb un gran èxit el 30 de setembre de 1791, amb el mateix Mozart com a director. Un músic rival, Antonio Salieri, es trobava entre el públic. El 5 de desembre de 1791 Mozart va morir a 35 anys, a Viena, ciutat que va veure triomfar al nen i morir l'home.




Parlem amb veu pròpia...

Mozart és un capítol a part de la història de la música. Que ho digui jo no té el mínim valor, és la seva música la que ens ho confirma sistemàticament ja que, per sí mateixa, viu en una dimensió única, absoluta i universal. No descobrirem res de nou amb aquesta afirmació i probablement encara menys en un dia en què les partitures que recuperarem, en honor seu, són mundialment conegudes. Per tant, faré un exercici de memòria per a contextualitzar, en primera persona, un dels concerts que avui recuperarem i que em fa especial il·lusió parlar-ne. Abans, no obstant, escoltarem un dels meus concerts de trompa preferits, dels quals no caldran presentacions ni explicacions formals ja que tot ésser mundà, animal i vegetal el coneix, em refereixo al Concert No.1 en Re major Kv. 412 per a trompa i orquestra. Introducció del Concert en Do major Kv. 299 per a arpa, flauta i orquestra, en què explicaré una anècdota que ens haurà de transportar un grapat d'anys enrere. Abans d'això, la història d'aquest concert explica que va ser escrit a l'abril de 1778 durant un viatge des de París fins a la cort de Guînes. Va ser encarregat, tot i que Mozart no va rebre ni un duro, per Adrien-Louis de Bonnières, Duc de Guînes, que al seu torn era intèrpret de flauta, tenia una filla que tocava l'arpa i que com a mestre de composició tenia, ni més ni menys, al mateix Mozart.

Doncs bé, l'anècdota en el meu cas ve de lluny, en un temps en què la família tenia una cadira fixa al Palau i en què a la televisió pública catalana, si més no en el seu canal de cultura, hi retransmetien, amb certa recurrència, concerts de música clàssica. En un d'aquests, que conservo en versió VHS, hi van programar dos concerts dels quals, curiosament, només recordo amb lucidesa el d'arpa de Mozart. L'altre concert que van programar, amb ingènua crueltat segons el meu parer, tenia per protagonisme un compositor català contemporani, al que van entrevistar en directe i el nom del qual ja he oblidat. El concert en qüestió tractava d'una espècie de Concerti con molti instrumenti del que només puc recordar, amb certesa, que auditivament em va semblar horrible, sorollós, sense sentit i encara amb més motiu després d'haver "al·lucinat" amb la bellesa i la sincronització harmònica i melòdica del concert de Mozart. Era ben petit, no tenia ni idea de música clàssica, però ho recordo bé per dues raons oposades, una per la immediata sincronia dels meus sentits amb la partitura de Mozart i per l'altra per un intent, incomprensible però respectable, de comparar ambdues obres quan, en qualsevol cas, eren un oxímoron en sí mateixes. Possiblement, aquell record remot i llunyà és un dels responsables de la meva permanent animadversió vers la música clàssica contemporània. Els meus sentits no van tolerar aquella inexplicable combinació de sons, d'instruments, dissonàncies... i que ràpidament em van despertar una pregunta de la qual i de moment no he trobat resposta. Per què la música clàssica contemporània, en nom de la innovació necessària, va trencar d'aquesta forma amb el passat? Era imprescindible fer-ho?...

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

5 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Estimado Pau:
    Sería muy extenso hablar sobre el tema. Hay todo un debate desde hace por lo menos un siglo en todos los países del mundo sobre arte y belleza (¿sería una coincidencia 2013 con 1913, año del estreno de La Consagración de Stravinsky?). Pero hay dos datos que yo quisiera darte: en el siglo XX ocurrieron muchas cosas a nivel global (primera guerra mundial, revolución rusa, guerra civil española, segunda guerra mundial, guerra fría, peligro de guerra nuclear -que aún continúa-, instalación de numerosas dictaduras de derecha e izquierda en todo el mundo, etc. etc., etc.), todo lo cual, con su secuela de muerte y destrucción, ejerció su influencia en el arte a tal punto que se invirtieron los paradigmas. Pero hay un consuelo: en todas las artes, se llegó ya al otro extremo, y los extremos se tocan; yo creo que ahora está todo volviendo al principio, al origen. Por cierto, desde que escuché a Mozart a mis 10 u 11 años, me dije enseguida: otro igual no habrá jamás. (Michael)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La verdad, me gustaría poder tener un buen debate sobre el tema. En cualquier caso, solo quería poner en valor el "efecto" emocional de la música de Mozart. Yo era pequeño, no tenía ni idea de música, y en cambio este concierto de arpa me hipnotizó de inmediato... su elegancia, su "simplicidad", su naturaleza... parecía algo etéreo e inherente del Universo.

      En fin, tienes razón, quizá el siglo XX fue demasiado convulso a muchos niveles y el arte también lo sufrió. Con eso no quiero pedir un retorno al siglo XVIII o XIX, simplemente, me gustaría que el arte, sea pintura, música, letras... no tenga que romper y pueda volver a sus raíces sin miedo y sin rubor.

      Lo que no es normal, lo he vivido en carne propia, es el desprecio y la burla cuando hablas de "música clásica"... porque cuando esto sucede, la normalidad significa miseria!

      Y desgraciadamente, cada vez será más difícil tener a un Mozart entre nosotros quizá porqué la sociedad de consumo ha convertido el mundo en un permanente mercado donde todo está a nuestro alcance. Eso influye en la dispersión y un Mozart, para volver a existir, exigiría una dedicación a la música que, excepto en la China, hoy es poco probable que se de...

      Buen fin de semana!
      Salut!
      Pau

      Elimina
  3. Com sempre...moltes gràcies pel teu temps i esforç!
    Salut!
    Víctor

    ResponElimina