dilluns, 2 de desembre de 2013

BRETÓN, Tomás (1850-1923) - Sinfonia No.2 (1883)

Raimundo Madrazo - La lectura (c.1880)
Obra de Raimundo Madrazo (1841-1920), pintor espanyol (1)


- Recordatori de Tomás Bretón -
En el dia de la commemoració del seu 90è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Raimundo de Madrazo i Garreta (Roma, 1841 - Versalles, 1920) va ser un pintor realista espanyol del segle XIX. Era fill i deixeble del famós retratista Federico Madrazo, cunyat del no menys famós Marià Fortuny i nét del notable pintor José Madrazo. Avui, algunes de les seves obres es troben exposades en els millors museus d'Europa, com el Museu del Prado. Els seus primers mestres van ser el seu pare i el seu avi. Va estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va tenir com a mestres a Carlos Luis de Ribera i Carlos de Haes. Instal·lat a Madrid, va completar la seva formació viatjant a París, el 1860, sent deixeble del pintor Léon Cogniet. Va participar per primera vegada a l'Exposició Universal d'aquell mateix any. Va residir a París gran part de la seva vida, on es va casar amb la seva cosina Eugènia de Ochoa morta després del naixement del seu únic fill conegut com Cocó, qui també va destacar com a pintor. A més, allà es va convertir en una figura destacada de l'escola de pintors espanyols a París. Va obtenir la primera medalla i nomenament per la Legió d'Honor per la seva participació a l'Exposició Universal de París de 1889. El 1869 va obtenir alguns cartrons per a tapissos de Francisco de Goya, entre ells Gossos i estris de caça, que va donar el 1894 al Museu del Prado, el seu emplaçament actual. Es va relacionar amb Marià Fortuny, casat amb la seva germana Cèlia, Martín Rico i Eduardo Rosales. Els temes de la seva obra són fonamentalment retrats, encara que té algunes pintures amb escenes de casacón, sempre alegres i optimistes. Està considerat un dels més consumats retratistes de la seva generació i un digne successor del seu pare Federico. El seu realisme minuciós i elegant va constituir la clau del seu èxit entre la clientela burgesa del seu temps. Sempre amb un complet domini de la tècnica i una delicadesa cromàtica de gran refinament, la seva obra va gaudir d'un gran reconeixement a França.

Font: En català: No disponible En castellano: Raimundo Madrazo (1841-1920) In english: Raimundo Madrazo (1841-1920) - Altres: Raimundo Madrazo (1841-1920)



Parlem de Música...

Tomás Bretón y Hernández (Salamanca, 29 de desembre de 1850 - Madrid, 2 de desembre de 1923) va ser un compositor i violinista espanyol. Va influir decisivament en la modernització de la vida musical del seu país. La seva clara disposició cap a la música apareix des de molt jove i inicia els seus estudis a la seva ciutat natal. Als 16 anys es trasllada a Madrid on, per subsistir, ha de guanyar-se la vida tocant en cafès i teatres alhora que continua la seva formació al conservatori. Va treballar amb Emilio Arrieta i va obtenir el premi de composició el 1874. Uns anys més tard, va aconseguir una beca per estudiar a Roma. Ja de tornada a Madrid el van nomenar director d'orquestra del Teatre Real i de la Unió Artística Musical i, el 1901, va obtenir la plaça de professor de composició al conservatori del que seria dos anys més tard director. Va tenir com a alumnes destacats a Pau Casals i a Manuel de Falla. La seva estada a Roma va influir molt positivament en ell i, de la mateixa forma amb el que passaria amb el compositor espanyol Ruperto Chapí, es va esforçar per incorporar a la música espanyola a les grans formes europees així com per despertar l'interès per la causa del nacionalisme musical. El motivava, especialment, poder renovar l'ambient musical de Madrid treballant des de la societat de concerts per organitzar bons programes i des del conservatori per europeïtzar i renovar l'ensenyament musical. Tot i que la seva fama es deu al gènere líric, la música de cambra de Breton és de gran qualitat, amb un tractament harmònic bastant audaç per a la seva època: 3 quartets de corda, un quintet amb piano, un concert per a violí, música coral i religiosa i música simfònica, formen part del seu variat repertori. Del conjunt de la seva obra operística destaquen Els amants de Terol (1889), Garín (1892), La Dolors (1895) i les seves més de 30 sarsueles entre les quals sobresurt la Revetlla del colom (1894), la més popular de totes. El 1923 va morir a Madrid.

Font: En català: Tomás Bretón (1850-1923) En castellano: Tomás Bretón (1850-1923) In english: Tomás Bretón (1850-1923) Altres: Tomás Bretón (1850-1923)



Parlem amb veu pròpia...

Breton és un dels autors que, tot i les evidències instrumentals al seu nom, només associo a un gènere, el del teatre. Més enllà d'aquest, he de reconèixer que no tenia ni remota idea de la seva obra de cambra, concertant o simfònica. Tanmateix, i havent escoltat amb la concentració oportuna aquesta gran simfonia, he de dir que m'ha emocionat gratament. L'emoció, sinuosa, ha sorgit per diferents vies que tot seguit resumiré. D'entrada, pel fet històric en sí mateix ja que el meu desconeixement, com deia de la seva música instrumental, era total. Per tant, el fet de redescobrir el seu nom amb una de les seves simfonies ha resultat ser un enorme plaer. El segon motiu d'emoció ha estat, pròpiament, el de l'audició de la partitura. La Simfonia No. 2 en Mi bemoll major, de 1883 i estructurada en quatre moviments és, en essència, una gran obra simfònica romàntica, emmarcada possiblement en la tradició més grandiloqüent del gènere simfònic i, per tant, en sintonia amb Beethoven, principalment, i amb Mendelssohn. És una obra monumental, amb un primer moviment allegro con brio intens, brillant i contundent. Un andante con moto melòdicament bell, un minuet en forma de vals i un finale explosiu, quasi tant extens com el primer moviment i molt ben desenvolupat.

En relació a aquesta simfonia resulta curiós el propi comentari de Breton, trobat en els seus diaris personals, que diu el següent:
"Estoy sumamente contento con mi composición. ¡A ver qué suerte le está reservada! ¡Ah!, si la pudiera hacer oir en París el próximo invierno. Sigo con mi composición muy contento y animado"
La seva alegria té una base sòlida ja que, musicalment i segons el meu gust, és una gran obra i un dels pocs exemples de gran simfonia romàntica espanyola de finals del XIX. Per tant, haurem de felicitar-lo amb tots els signes d'admiració possibles. Per altra banda, i retornant al principi, hi ha un tercer motiu d'emoció i és, en sí mateix, el de la pròpia edició que recuperarem ja que és històrica i actualment està descatalogada. Tot i ser d'un ja llunyà 1994, la interpretació i gravació, en general, és prou bona. 90 anys després de la mort de Bretón, i a deu anys vista del seu centenari, parlar-ne ens ajudarà a recordar-lo però sobretot ens ajudarà a mantenir en vida la seva obra i essència!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
SPOTIFY: No disponible


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina