dilluns, 16 de desembre de 2013

BEETHOVEN, Ludwig van (1770-1827) - Symphony No. 6 "Pastoral"

Barend Cornelis Koekoek - Winter Landscape (c.1835-1838)
Obra de Barend Cornelis Koekkoek (1803-1862), pintor holandès (1)


- Recordatori de Ludwig van Beethoven -
En el dia de la celebració del seu 243è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Barend Cornelis Koekkoek (11 d'octubre de 1803, Middelburg - 5 d'abril de 1862, Kleve) va ser un pintor holandès de paisatges i el pare de Johannes Hermanus Barend Koekkoek. Sense cap dubte, va ser el pintor més important de paisatges de l'escola holandesa romàntica. Durant la seva vida va arribar a ser conegut amb el títol de "Príncep de la pintura del paisatge" pel seu paper en aquest gènere i per l'excel·lència de les seves obres. Nascut el 1803 a la ciutat de Middelburg, va rebre lliçons del seu pare Johannes Hermanus Koekkoek (1778-1851), que era un artista especialitzat en temes marítims. Barend va ser un dels artistes més famosos i talentosos de la seva dinastia. Va millorar el seu coneixement i tècnica a l'Acadèmia de Middelburg i també a l'Acadèmia de les Arts a Amsterdam. La seva gran influència neix dels pintors del segle XVII Hobbema i Wijnants. Koekkoek es va traslladar a Kleve el 1834 on el paisatge del Rin va determinar profundament el sentit i l'estil de la seva pintura. Admirat arreu, va rebre encàrrecs d'algunes de les dinasties europees i russes de l'època. Al llarg de la seva carrera, el seu treball fou reconegut acadèmicament i premiat en diverses ocasions. Així mateix, Koekkoek va rebre les més altes distincions artístiques de l'època.

Font: En català: No disponible En castellano: Barend Cornelis Koekkoek (1803-1862) In english: Barend Cornelis Koekkoek (1803-1862) - Altres: Barend Cornelis Koekkoek (1803-1862)



Parlem de Música...

Ludwig van Beethoven (Bonn, 16 de desembre de 1770 - Viena, 26 de març de 1827) fou un compositor, director d'orquestra i pianista alemany. El seu llegat musical es va estendre, cronològicament, des del Classicisme fins a començaments del Romanticisme musical. La seva influència sobre generacions venidores fou inesborrable, car promogué la transformació de la música occidental, de la qual és, potser, el compositor més representatiu. El seu pare havia tingut set fills. En Ludwig observà dots musicals que es proposà d’explotar fent-lo participar en concerts públics, en els quals sobresortí ben aviat com a pianista i improvisador. L’ensenyament musical de Beethoven fou, en bona part, autodidàctic, fins que Christian Gottlob Neefe, organista de la cort, s’encarregà de perfeccionar els seus coneixements. Obtingué el lloc de segon organista al costat del seu mestre, i fou viola de l’orquestra al servei de l’elector. Anà a Viena a rebre lliçons de Mozart. Malauradament, l’estada fou molt curta. Tornà a Bonn, on freqüentà algunes conferències de filosofia a la universitat. Waldstein, a qui Beethoven dedicà més endavant la cèlebre Sonata opus 53, insistí a fer tornar el seu protegit a Viena. Haydn s’havia ofert a donar-li lliçons. Aquell mateix any Beethoven es traslladà a Viena, però les lliçons de Haydn no el satisferen, i les amplià amb Schenk, Albrechtsberger i Salieri.

Johann Ludwig Bleuler - Blick vom Venusberg auf Bonn und den Rhein (c.1840)
Vista de Bonn, obra de Johann Ludwig Bleuler (1792-1850), pintor suís (2)

Ben aviat sobresortí a Viena pels seus dots de compositor i de pianista. Des d’aleshores començà a publicar regularment les seves obres. Wilhelm von Lenz fou el primer musicòleg a distingir tres estils o maneres dins l’obra de Beethoven, divisió no gaire exacta, però que ha fet fortuna. En la primera (fins el 1800), les obres de Beethoven no es distingeixen, formalment, de les de Haydn i de Mozart, però tenen trets originals molt característics; així, el Concert per a clavecí o pianoforte en mi bemoll major (1784), i el Ritterballet (1790-91), entre les obres primerenques. Segueixen les primeres obres per a piano, sonates, entre les quals l’anomenada Patètica, opus 13, els dos primers concerts per a piano i orquestra, la primera simfonia, els sis primers quartets, opus 18, i el cèlebre Septet opus 20. Cap a la fi d’aquesta època se li manifestà la sordesa, que acabà esdevenint total. A més, patia d’afeccions intestinals continuades, i no en tenia cura. El seu ímpetu de creador no es veié, tanmateix, afectat per la sordesa; aquesta culminà amb una crisi l’any 1802, després d’una inútil cura de repòs a Heiligenstadt, crisi coneguda per una lletra en la qual revela una lluita titànica per a superar la depressió que li causava el mal, que ja veia inguarible, i la coratjosa decisió amb què rebutjà el suïcidi i es proposà de continuar vivint. Així començà la segona etapa (del 1801 fins al 1814), en la qual dugué a terme una reforma de l’estructura clàssica de la simfonia, substituint el minuet per un scherzo que permetia una major llibertat en la composició.

La Segona Simfonia ja conté un scherzo, però és en la Tercera Simfonia, anomenada Heroica, on aquest té ja les seves característiques definitives. Entre el 1804 i el 1808 compongué la Tercera, la Quarta, la Cinquena i la Sisena simfonies; les dues últimes, que foren creades amb molt poc temps de diferència, han tingut una difusió extraordinària. La Sisena Sinfonia, opus 68, Pastoral, ofereix característiques netament preromàntiques: el culte a la natura, la vida del camp idealitzada, la tempesta que neix i s’esvaeix. La Setena i la Vuitena aparegueren simultàniament l’any 1812. Mentrestant, havia publicat el seu Concert per a violí i els tres darrers per a piano i orquestra, així com els tres quartets Rassumovski, opus 59, i havia entrat, per primera i única vegada, en el camp de l’òpera. El resultat fou Fidelio, basada en un drama de Bouilly titulat Léonore, ou l’amour conjugal, estrenada a Viena, sense èxit, l’any 1805 amb el títol de Leonore; una segona versió, l’any següent, tampoc no en tingué, i no fou fins l’any 1814 que, en un tercer arranjament, obtingué un èxit definitiu. D’aquesta època són també algunes de les seves sonates més famoses: Aurora, opus 53, i l'Appassionata, opus 57, per a piano, i la Sonata a Kreutzer, opus 47, per a violí i piano. Tot i respectar la forma clàssica de la sonata, l’amplià i desenvolupà els temes amb una extensió desusada fins aleshores. L’any 1808 Jeroni Bonaparte li oferí el càrrec de mestre de capella a la cort de Kassel. Però els seus amics (els prínceps Kinsky, Lobkowitz i l’arxiduc Rodolf d’Àustria) acordaren de crear una pensió anual de 4 000 florins perquè el compositor romangués a Viena.

Això fou acceptat per ell, car li assegurava una certa independència econòmica, bé que els trasbalsos de la guerra contra Napoleó i la mort dels seus protectors Kinsky i Lobkowitz el deixaren pràcticament sense pensió del 1811 al 1815. Aquest any la seva sordesa era total; per a comunicar-se li calgueren quaderns de notes, cent trenta-vuit dels quals han estat conservats. Entrà, així, en l’última fase de la seva vida (del 1815 endavant): creà les darreres sonates per a piano, com la Hammerklavier, opus 106, els últims i aleshores incompresos quartets, la Gran Fuga per a corda, opus 133, i la Missa Solemnis en re major, dedicada al seu protector, l’arxiduc Rodolf, quan fou creat arquebisbe, i que no acabà fins l’any 1823. Però, per damunt de tot, cal esmentar la Novena Simfonia, en l’últim moviment de la qual introdueix, per primer cop, la veu humana. El text cantat és extret de l'Oda a l’Alegria, de Schiller. Un precedent d’aquesta obra era la Fantasia per a piano, orquestra i cor, opus 80, acabada l’any 1808. És una admirable explosió de joia en un home que veia amargats els últims anys per contrarietats. Les seves malalties se succeïren; després d’una pulmonia al final del 1826 aparegué una hidropesia combinada amb una cirrosi hepàtica, que acabà els dies del compositor. Beethoven només en part fou un incomprès, car no li faltaren mai admiradors ni protectors que s’ocupessin de fer ressaltar la seva obra en ocasions tan assenyalades com el Congrés de Viena (1815), durant el qual el comte Rassumovski donà una gran recepció en honor seu. El seu caràcter, esdevingut brusc a causa sobretot de la seva sordesa, ho fou també pels fracassos en el terreny sentimental. Els seus amors per Giulietta Ricciardi, per Theresia von Brunswick i altres enamoraments passatgers li deixaren senyals indelebles. Fou visitat per les figures musicals mes prominents del segle XIX. Gràcies als bons oficis de Bettina Brentano, conegué a Goethe, que ell admirava i sobre poesies del qual havia compost alguns lieder



Parlem amb veu pròpia...

Començarem dilluns amb la fortalesa simfònica de Beethoven, possiblement el millor escriptor de simfonies de la història. Si bé una de les característiques essencials d'aquest espai és la permanent mirada a autors desconeguts o situats en un segon pla, el cert és que, els de sempre, els coneguts, els internacionals, ho són per raons prou consistents i, en definitiva, per mèrits propis. Beethoven, evidentment, és un d'ells. El seu nom traspassa fronteres, estats d'ànim i camps magnètics. Per tant, i en el dia de celebració del seu aniversari, no tinc altre remei que parlar-ne i, ho de reconèixer, ho faré amb total satisfacció i alegria. Perquè Beethoven és únic, no tinc paraules adients per definir el seu art ja que la retòrica, per molt amable que sigui, no podrà fer justícia en el seu cas. És un dels Déus de la música i, especialment i segons el meu parer, ho és per les seves simfonies, cada una d'elles situades a l'apogeu del seu gènere. No pretenc estendre'm en excés i coherentment, presentaré una de les seves simfonies les quals, no dubto, tots coneixeu prou bé. I en temps de Nadal, parlar de pastors i pastorals pot semblar molt adient, tanmateix, en el cas de Beethoven no hem de buscar, en la simfonia pastoral, una al·legoria al Nadal i al seu context, sinó una descripció poètica, romàntica i sentimental de la vida campestre. La Simfonia No.6 "Pastoral" en Fa major opus 68, de 1808 i estrenada conjuntament amb la cinquena simfonia del mateix Beethoven a Viena el 22 de desembre de 1808, és a dir, el proper diumenge farà 205 anys, és una simfonia de caràcter tranquil, possiblement allunyada de la potència a la que Beethoven ens té acostumats. Aquest fet, al seu moment, va causar certa confusió i alguna que altra decepció del seu públic fidel. Estructurada en cinc moviments, cadascun d'ells representa la pertinent descripció de la vida rural. És per aquest motiu que l'atmosfera general de la simfonia és plàcida, tranquil·la, amb una breu interrupció tempestuosa, amb el cant dels ocells o amb l'himne del pastor final. És una pintura paisatgística musical, amb els seus detalls, pinzellades de colors o tonalitats divergents. Aquesta sisena simfonia és un sentiment en sí mateixa, el de Beethoven i la seva percepció i respecte per la naturalesa i el seu intent de traslladar-ho a la música. El resultat, pel meu gust, plenament satisfactori en una de les simfonies més properes filosòficament als posteriors Poemes simfònics romàntics. Beethoven va ser un pianista, compositor i director d'orquestra però per nosaltres, a banda d'un record emocionant, és i serà un sentiment de perpètua felicitat!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

5 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Sr. Pau,

    Tens un blog tremendo nano! delicatessen total!
    Com sempre un plaer per als sentits i l ànima! Avui torno molt , molt cremat de la feina (i gràcies que en tinc) i veure i escoltar aquest caramelet em vindrà de perles!
    Moltes merçès
    Víctor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sr. Victor,

      Molt agraït pel teu comentari! Noi, m'agrada tant la música que només vull compartir aquest profund amor solidàriament. I t'entenc perfectament, la feina (segons quina) crema de valent... per combatre-ho, la música és un dels elixirs més efectius. És la medicina de l'esperit!

      Gaudeix-ne, que Beethoven és meravellós!

      Gràcies a tu!
      Salut!
      Pau

      Elimina