dijous, 21 de novembre de 2013

TARREGA, Francesc (1852-1909) - Obras para Guitarra

Marià Fortuny - Il contino (c.1861)
Obra de Marià Fortuny (1838-1874), pintor català (1)


- Recordatori de Francesc Tàrrega -
En el dia de la celebració del seu 227è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Marià Fortuny i Marsal (Reus, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874) fou un pintor, dibuixant i gravador català. Fortuny va ser una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle XIX. Aquest pintor reusenc va tenir una vida breu, però va deixar una petjada molt destacada en la història de l'art. Fortuny no va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges. I totes aquestes experiències vitals van traspuar en la seva obra. El 1852, el pintor es va instal·lar a Barcelona i, l’any següent, va ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts, on va tenir com a mestres Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale, exponents de la generació romàntica i del corrent natzarè. La influència d’aquests professors es podia palpar en les primeres obres d’un Fortuny que s’inspirava en els romàntics i els natzarens. Escollia temàtica històrica i el pinzell evocava una edat mitjana mitificada. El 1858 va obtenir una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar estudis a Roma, amb l’obra de tendència natzarena ‘Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Fos’. Durant l’estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació li va encarregar la documentació gràfica de la guerra del Marroc. El viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va captar l’exotisme, la llum i els colors d’Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d’aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. El seu llenguatge va fer un gir i es va tornar més vigorós i expressiu. Orient també va inspirar la temàtica de la seva obra, com va ser el cas de ‘L’odalisca’ o ‘La Batalla de Tetuan’.

De fet, l’orientalisme, al segle XIX, estava de moda. En bona part gràcies a l’exaltació que en feien escriptors com Chateaubriand o Lord Byron i la pintura de Delacroix. El somni oriental, que proposava una evasió de la realitat, era certament temptador i suggeridor i es va expandir cap a la pintura d’altres artistes com Josep Tapiró, deixeble de Lorenzale. Fortuny va convèncer Tapiró de marxar cap a l’Àfrica, on va viure fins a la seva mort. Aquest coreligionari de Fortuny es va endinsar de ple en el món oriental i va pintar nombrosos retrats amb una tècnica precisa i virtuosa. La seva obra és un acurat relat de la societat de Tànger. El 1867, Fortuny es va casar amb Cecília de Madrazo. El matrimoni va inspirar l’artista de Reus, que va pintar una de les obres més completes i admirades, ‘La vicaria’, que va exposar a París l’any 1870 a partir del contracte amb el galerista Goupil. En aquesta època, el pintor va realitzar quadres detallistes de tema anecdòtic i realista, alhora que els viatges a Granada i Sevilla el van fer retornar a l’aire lliure i als temes orientalistes. Al principi dels anys setanta va retornar a Roma. Moriria quatre anys després, però els temes que va tractar, l’evocació de la llum, el color i l’expressivitat del moviment, eren un preludi del que succeiria poc temps després, quan el 1874 un grup de pintors van exposar a París sota el nom d’impressionistes.

Font: En català: Marià Fortuny (1838-1874) En castellano: Marià Fortuny (1838-1874) In english: Marià Fortuny (1838-1874) - Altres: Marià Fortuny (1838-1874) 



Parlem de Música...

Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea (Vila-real, 21 de novembre de 1852 - Barcelona 15 de desembre de 1909), va ser un compositor i guitarrista valencià. A ell es deu el prestigi actual de la guitarra, a la qual va recuperar com a instrument de concert. Va néixer a Vila-real (Castelló). Allà, un popular guitarrista, anomenat 'el cec de la Marina' va despertar en ell l'afició i l'amor per l'instrument. Va estudiar a València amb Arcas i Tomàs Dames i posteriorment harmonia i piano al Conservatori de Madrid amb Hernando i Galiana. Malgrat totes les pressions perquè abandonés la guitarra, Tàrrega va preferir dedicar-se completament a ella, sobretot després de l'èxit que va tenir en un concert al Teatre Alhambra de Madrid. Després de tornar a València va decidir establir-se a París, des d'on organitzava les seves gires de concerts per Europa. Va guanyar-se l'admiració de l'exigent públic parisenc i va entaular bones amistats amb artistes, poetes, polítics i músics de la talla d'Isaac Albéniz, Felip Pedrell o Tomás Bretón. El 1882 es va establir definitivament a Barcelona on va crear la seva pròpia escola. Tàrrega va saber donar un nou impuls a la guitarra recuperant de l'oblit i menyspreu en què havia quedat des de feia diverses dècades. Va desenvolupar noves tècniques i va buscar noves possibilitats expressives aconseguint una exquisida i sòbria interpretació. Entre les seves obres destaquen: Alborada, Capricho àrab, Dansa mora, Variacions sobre el carnaval de Venècia i Pavana, així com nombroses transcripcions d'obres de Friedrich Händel, Wolfgang Amadeus Mozart, Frédéric Chopin i Isaac Albéniz, entre molts altres. Va morir el 1909 a Barcelona.



Parlem amb veu pròpia...

A principis del segle XIX, tot i la insistència parisenca, la guitarra va començar un lent i constant declivi fruit dels progressius canvis artístics de l'època. Tot i que el seu so feia referència, sovint, a la música espanyola de l'època, la seva condició d'instrument clàssic era pràcticament inexistent, fins i tot a la mateixa Península Ibèrica. Doncs bé, aquest era el context d'un instrument oblidat i amb el qual el mateix Tàrrega va haver de lluitar per fer-se un lloc dins de la història de la música. Per sort, i el fet de recordar-lo avui així ho demostra, queda clar que va assolir el seu objectiu artístic. Moltes de les obres de Tàrrega, entre transcripcions i creacions pròpies, tenen un toc lleuger, d'encant immediat i de naturalesa elegant. En molts aspectes, a més a més, descriuen la vida i història d'un país, Espanya, amb les seves grandeses i les seves misèries. El preciós Capricho Árabe, és una reminiscència de l'antic Al-Àndalus dels segles VIII al XV; Recuerdos de la Alhambra té un sabor flamenc innegable; Pavana, Maria, Adelita, Lágrima, Pepita, Vals en Re major, Alborada i el Columpio són algunes de les obres, conjuntament amb les anteriorment comentades, que podrem escoltar juntament amb la seva Fantasia sobre temes de la Traviata de Verdi que de passada, i col·lateralment, ens servirà d'homenatge en aquest any del tricentenari del naixement de l'italià. Tàrrega va saber conjugar el so clàssic de la guitarra amb les noves tècniques més avançades mitjançant l'ús de línies melòdiques i harmòniques sinuoses i de passatges brillants que mostren el seu innat virtuosisme així com la naturalesa romàntica de l'instrument. Un plaer sensorial en un dia en què, per partida doble, hem de fer un homenatge a dos grans mestres romàntics, un d'ells el català i pintor internacional Marià Fortuny i l'altre al gran mestre de la guitarra. Per ells, al seu nom i amb tots els honors possibles, el nostre sincer homenatge!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

6 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Always great music with awasome pictures!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Thank you Odeon!!

      I really love your blog, you know it!!!
      Music & Art is Life!

      Greetings!
      Pau

      Elimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina