divendres, 29 de novembre de 2013

MONTEVERDI, Claudio (1567-1643) - Selva Morale i Spirituale

Raphael - Madonna in the Meadow
Obra de Raffaello Sanzio (1483-1520), pintor italià (1)



- Recordatori de Claudio Monteverdi -
En el dia de la commemoració del seu 370è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Raffaelo Sanzio (Urbino, 6 d’abril de 1483 - Roma, 6 d’abril de 1520) va ser un pintor del Renaixement italià. Artista precoç, va rebre la primera formació en l’ambient de la cort d’Urbino. Vers el 1500 va viatjar a Perusa, on va aprendre la tècnica i a on va col·laborar amb Il Perugino. Resta encara imprecisa la filiació exacta dels seus primers assaigs: Coronació de san Nicolau de Tolentino, Coronació de la Mare de Déu (1502-03, Pinacoteca Vaticana). No obstant això, l'Esposori de la Mare de Déu (1504, Pinacoteca de Brera, Milà) mostra la seva vinculació als dictats d’Il Perugino i el respecte a la tradició úmbria, que es tradueix en una composició d’estructura equilibrada i en una simplificació formal, característiques que juntament amb la claredat de la llum defineixen les obres del subsegüent període florentí. Entre el 1504 i el 1508 va romandre a Florència a excepció d’esporàdics sojorns a Perusa; vinculat estretament al cercle neoplatònic, va estudiar a fons Leonardo da Vinci, del qual va heretar la preocupació per l’estudi científic del cos humà, i Miquel Àngel, de qui va rebre un cert to monumental i grandiloqüent. D’entre la producció florentina cal esmentar Somni del Cavaller (1505, National Gallery, Londres), Mare de Déu del Gran Duc (c.1505, Palazzo Pitti, Florència), Mare de Déu amb l’Infant i sant Joan (1507, Musée du Louvre) i els retrats d'Agnolo i Madalena Doni (1506, Galleria degli Uffizi, Florència). Les darreres obres d’aquest moment, Enterrament de Crist (1507), Mare de Déu del baldaquí (ambdues a la Galleria Borghese, Roma), assenyalen una evolució vers la representació del moviment.  

El 1508 va viatjar a Roma sol·licitat per Juli II per tal de decorar les Estances Vaticanes. Autor dels frescs de les sales de la Signatura (1508-11) i d’Heliodor (1511-14), va deixar a mans dels seus col·laboradors i deixebles la realització de les restants i la decoració de les Logge, on la seva participació es va limitar al disseny, per causa de les nombroses ocupacions i de la quantitat d’encàrrecs que va rebre en aquell temps. Convertit en el protagonista absolut de l’escola romana i després d’haver projectat l’església de Sant’ Eligio degli Orefici (1509) i la capella Chigi (c.1513, església de Santa Maria del Popolo, Roma), el 1514 va succeir a Bramante en la direcció de les obres de Sant Pere del Vaticà. També fou nomenat conservador d’antiguitats romanes, va realitzar cartons per a tapissos i va pintar una sèrie innombrable de teles, com Mare de Déu de Foligno (c.1512, Pinacoteca Vaticana), Mare de Déu de la Cadira (Palazzo Pitti, Florència) i els retrats de Baldasare Castiglione i de Lleó X (1518, Galleria degli Uffizi), obres que representen la culminació de l’universalisme històric de la Roma classicista i la consolidació d’una nova tendència, el manierisme. Rafael va formular els principis d’aquest nou estil en la Transfiguració (1519, Pinacoteca Vaticana), obra que va deixar inacabada i que pel simbolisme i la complexitat estructural va determinar un viratge insospitat en la direcció de l’art italià i europeu posterior. Rafael va morir a Roma l'abril de 1520.




Parlem de Música...

Claudio Giovanni Antonio Monteverdi (Cremona, Llombardia, 15 de maig de 1567 - Venècia, 29 de novembre de 1643) va ser un compositor, cantor, gambista, i mestre de capella italià. Probablement, és la figura més important de la transició entre la música renaixentista i la barroca. Va néixer a Cremona en el si d'una família humil, fill d'un barber que exercia la medicina de manera il·legal. Va estudiar música amb el famós teòric veronès Marc Antoni Ingegneri, mestre de capella de la catedral, que va accedir a mostrar-li les claus de la polifonia renaixentista. Claudio va revelar aviat un immens talent. Als 15 anys, el 1582, Monteverdi va compondre la seva primera obra, un conjunt de motets tripartits i el 1605 ja havia compost 5 llibres de madrigals, on s'aprecia una evolució des textures suaus en els primers dos llibres (1587 i 1590) amb influències de Luca Marenzio, a un plantejament més dissonant i irregular que potencia el significat de cada paraula en els llibres tercer i quart (1592 i 1603) amb influències de Giaches de Wert, mort el 1596, a qui va conèixer quan treballava per al duc de Màntua Vincenzo Gonzaga el 1592. Monteverdi va començar a interessar-se pels drames musicals experimentals de Jacopo Peri, director musical a la cort de la família dels Médicis i per obres similars d'altres compositors de l'època. El 1599 es va casar amb Claudia de Cataneis, filla d'un intèrpret de viola. El 1607 es va estrenar Orfeo, favola in musica, el seu primer drama musical sorgit de la col·laboració del músic amb Alessandro Stringgio, autor del text i funcionari de la cort del duc de Màntua. Aquesta òpera, superior en estil a les escrites fins al moment, representa potser l'evolució més important de la història del gènere, imposant com una forma culta d'expressió musical i dramàtica. A través de l'hàbil ús de les inflexions vocals, Monteverdi va intentar expressar tota l'emoció continguda en el discurs de l'actor, aconseguint un llenguatge cromàtic de gran llibertat harmònica.

L'orquestra, molt ampliada, era utilitzada no només per acompanyar als cantants sinó també per establir els diferents ambients de les escenes. El públic va aplaudir aquesta òpera amb gran entusiasme i va consolidar la fama de Monteverdi com a compositor d'òperes. El llenguatge harmònic d'aquest compositor ja havia suscitat fortes controvèrsies. El 1600 el canonge bolonyès Giovanni Maria Artusi va publicar un assaig atacant, entre d'altres, dos dels seus madrigals per sobrepassar els límits de la polifonia equilibrada, objectiu de la composició renaixentista. Monteverdi es va defensar en un escrit publicat el 1607, en el qual argumentava que, mentre l'estil antic, que ell denominava cosina prattica, era adequat per a la composició de música religiosa (i ell així ho va fer durant molts anys), la seconda prattica, on "les paraules són propietàries de l'harmonia, no esclaves", era més apropiada per als madrigals, composició en la qual resultava vital poder expressar les línies emocionals del text. El gran assoliment de Monteverdi com a compositor d'òperes va ser combinar el cromatisme de la seconda prattica amb l'estil monòdic de l'escriptura vocal (una línia vocal florida amb un baix harmònic simple) desenvolupat per Jacopo Peri i Giulio Caccini. El 1613 Monteverdi va ser nomenat mestre de cor i director de la Catedral de Sant Marc de Venècia, un dels llocs més importants d'aquella època a Itàlia. També se'l va nomenar mestre de música de la Sereníssima República. Des d'aquest moment, va compondre nombroses òperes (moltes d'elles s'han perdut), motets, madrigals i misses.

Per compondre música religiosa Monteverdi utilitzava gran varietat d'estils que anaven des de la polifonia de la seva Missa de 1610 a la música vocal operística de gran virtuosisme i les composicions corals antifonales (derivades dels predecessors de Monteverdi a Venècia Andrea i Giovanni Gabrieli) dels seus Vespres, també de 1610, potser la seva obra avui més famosa. L'obra Selva morale i spirituale, publicada el 1640, és un enorme compendi de música sacra on torna a apreciar tota la gamma d'estils que utilitzava Monteverdi. En els seus llibres sisè, setè i vuitè de madrigals (1614 - 1638) es va allunyar encara més de l'ideal renaixentista polifònic de veus equilibrades i va adoptar estils més nous que emfatitzen la melodia, la línia del baix, el suport harmònic i la declamació personal o dramàtica. El 1637 va ser inaugurat el primer teatre de l'òpera i Monteverdi, estimulat per l'entusiasta acollida del públic, va compondre una nova sèrie d'òperes, de les quals només coneixem Il ritorno d' Ulisse in pàtria (1641) i La coronació de Poppea (1642). Aquestes obres, compostes al final de la seva vida, contenen escenes de gran intensitat dramàtica on la música reflecteix els pensaments i les emocions dels personatges. Aquestes partitures han influït en molts compositors posteriors i encara es mantenen en el repertori actual. Monteverdi va morir el 29 novembre 1643 a Venècia. Després de celebrar-se simultàniament solemnes exèquies a la catedral de Sant Marc i a Santa Maria dei Frari, les seves restes van ser enterrades en aquesta última església .



Parlem amb veu pròpia...

A poc a poc i amb parsimònia la grip va marxant. Si bé no tenia intenció d'escriure l'entrada d'avui pel permanent malestar i una certa confusió, no he pogut evitar fer-ho. Monteverdi, probablement un dels més grans músics de la història, es mereix el record 370 anys després de la seva mort. Per una qüestió de principis, he volgut aixecar el cap, mirar el cel, alçar la veu i la música en record seu. El seu univers ha de formar part de la història d'aquest espai i en un dia com el d'avui no podia obviar-ho. Per tant, sense extensions literàries ni divagacions innecessàries, musicalment recuperarem la música religiosa que va escriure en el recull de 1640 sota el títol de Selva Morale i Spirituale. Espiritualitat ecumènica, tot i el text catòlic que acompanya la música, per a celebrar la seva majestuosa existència i el que va significar per a tota una generació de compositors contemporanis i posteriors. En el nostre recull, he seleccionat el Gloria a 7 veus, el Chi vol che m'innamori i el Beatus Vir a 6 veus. Música celestial sense pal·liatius crítics possibles. Monteverdi, a qui automàticament he associat a Raffaelo Sanzio, potser per la bellesa quasi absoluta del seu treball pictòric, és un mestre de mestres de la música. L'esforç de recordar-lo, tot i el malestar, no té comparació possible en relació a la seva enorme contribució artística pel conjunt de la civilització humana!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
SPOTIFY: No disponible

Monteverdi: Selva morale e spirituale

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Estimado Pau:
    Espero q mejores de tu gripe... No es de buena educación regañar, pero quizá debías haber hecho una excepción hoy y haberte quedado en cama. Sin embargo, entiendo perfectamente q cualquier excusa es buena para celebrar a Monteverdi
    --soy fanático desde q lo descubrí hace unos años, gracias a una traducción al castellano en formato libro, del artículo correspondiente del "New Grove Dictionary", y a las grabaciones q fui comprando con mis escasos ahorros, sobre todo de La Venexiana-- (como dices las óperas son tremendas, en su construcción dramática y fuerza emotiva)(y ya no te digo nada de los madrigales!!).
    Muchísimas gracias por el esfuerzo! Además la versión de los Arts Florissants es de las buenas.
    A ponerse bueno! Saludos Daniel, desde Madrid.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Daniel,

      A poco a poco voy mejorando... Monteverdi no me hubiera perdonado que, por un simple gripe, no hubiera hablado de él jejeje! Espero que, cuando vaya al cielo, infierno, planeta desconocido o dónde quiera que esté, me lo agradezca con un buen Madrigal!

      Muchas gracias!
      En Barcelona el frío también aprieta!

      Salut!
      Pau

      Elimina