dijous, 10 d’octubre de 2013

VERDI, Giuseppe (1813-1901) - String Quartet in E Minor

Osman Hamdi Bey - Two Musisian Girls
Obra d'Osman Hamdi Bey (1842-1910), pintor turc (1)


- Recordatori de Giuseppe Verdi -
En el dia de la celebració del seu 200è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Osman Hamdi Bey (1842 - 24 de febrer de 1910) va ser un estadista otomà, intel·lectual, expert en art i un destacat pintor turc. També va ser un expert en arqueologia i se'l considera com el pioner en la introducció de la professió de comissari de museus a Turquia. Va ser el fundador del  Museu d'Arqueologia d'Istanbul així com de l'Acadèmia de Belles Arts (Sanayi-i Nefise Mektebi) coneguda, actualment, com la Universitat Mimar Sinan de Belles Arts. Osman Hamdi va anar a escola primària de la popular Constantinoble, al districte de Beşiktaş, i després va estudiar dret, primer a Istanbul (1856) i després a París (1860). Tanmateix, va decidir centrar el seu interès per la pintura i, conseqüentment, va abandonar els seus estudis de dret i va entrar en contacte amb els pintors orientalistes francesos Jean-Léon Gérôme i Gustave Boulanger. Durant la seva estada de nou anys a París, la capital mundial de les arts plàstiques en aquell temps, va mostrar un gran interès per les manifestacions artístiques de la seva època. També es va reunir amb molts dels Joves Turcs, un partit polític de l'època, i si bé va exposar les seves idees liberals no va arribar a participar en les seves activitats. Osman Hamdi va exhibir tres de les seves pintures a l'Exposició Universal de París de 1867. No obstant, cap d'elles sembla haver sobreviscut tot i que se'n coneixen els seus títols respectius: Repose of the Gypsies, Black Sea Soldier Lying in Wait i Death of the Soldier. Un pas important en la seva carrera va ser la seva tasca com a director del Museu Imperial (Müze-i Hümayun) el 1881. Aquest càrrec el va utilitzar per desenvolupar el museu i reescriure les lleis relatives al comerç d'antiguitats així com a l'hora de promoure expedicions arqueològiques patrocinades a nivell nacional. El 1882, va esdevenir director de l'Acadèmia de Belles Arts fet que va proporcionar als otomans la possibilitat d'una formació en tècniques artístiques sense haver de sortir de l'imperi. Al llarg de la seva carrera professional, Osman Hamdi va continuar pintant fidel a l'estil dels seus mestres francesos Gérôme i Boulanger.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Osman Hamdi Bey (1842-1910) - Altres: Osman Hamdi Bey (1842-1910)



Parlem de Música...

Giuseppe Fortunino Francesco Verdi (Roncole, 10 d'octubre de 1813 - Milà, 27 de gener de 1901) fou un compositor d'òpera italià. Verdi va compondre òpera durant tota la seva vida i va perfeccionar el seu art amb la influència de Rossini, Bellini i Donizetti a través de l'ús de les formes de la grand opéra francesa, per desembocar en la creació de les seves obres mestres shakespearianes, Otello i Falstaff, en les quals s'apunten algunes de les innovacions de Wagner en la forma de l'òpera. Al llarg de la seva vida, la seva originalitat i fecunditat no varen tenir rival. Va néixer al poble de Roncole, prop de Parma, llavors sota la dominació napoleònica, el mateix any que naixeria Richard Wagner. Carlo i Luigia Verdi, pares del futur gran músic, eren més aviat pobres: regentaven una petita posada que tenia annexa una botiga de queviures; per aprovisionar-se acudien a un ric majorista de Busseto, Antonio Barezzi, que era també l'ànima de la cultura musical ciutadana pel seu càrrec de president de la Societat Filharmònica local. Carlo Verdi va enviar el seu fill que estudiés a la casa parroquial, on va rebre els ensenyaments del reverend Pietro Baistrocchi, que, naturalment, al costat de les primeres lletres, el va fer aprendre els fonaments de la música a l'orgue de l'església. Verdi assimilava amb tal rapidesa els ensenyaments del pare Baistrocchi, que va arribar a l'extrem de substituir-lo, cada vegada més sovint, al lloc d'organista, dedicació que a l'església alternava amb la d'escolà. A Milà l'esperava la primera desil·lusió artística de la seva vida: no poder entrar per conducte regular al Conservatori per haver superat ja l'edat fixada pel reglament, Verdi va haver de sotmetre's a un examen i acreditar aquelles «qualitats excepcionals» que podien constituir l'única excepció admesa a la regla.

I va ser rebutjat. En vista d'això, l'única alternativa per a Verdi consistia a acudir a l'ensenyament privat. El 1836 la seva posició s'estabilitza al ser nomenat mestre de música a Busetto, el que li permet casar-se amb Margherita Barezzi. I amb 26 anys, el 1839, és ben rebut ni més ni menys que a La Scala amb la seva primera òpera, Oberto, conte di San Bonifacio. Però de sobte les coses es torcen: els seus dos fills i la seva dona moren, alhora que fracassa la seva incursió en el terreny còmic amb Un giorno di regno. El compositor queda sumit en la depressió. El 1841 és el moment de començar una nova i més personal etapa. Wagner ho fa amb L'holandès errant i Verdi prova amb Nabucco, enorme èxit en la temporada següent a La Scala. Sempre compromès amb la política, hem de reconèixer que el marcat contingut progressista i nacionalista de les seves òperes (dissimulat davant la censura per la ubicació espai-temporal dels seus llibrets) li va guanyar les simpaties de les masses populars en uns temps de revolució contra l'absolutisme a tot Europa i de rebel·lions nacionalistes al territori no unificat d'Itàlia. A partir de l'estrena el 1859 de Un ballo in maschera, Verdi minora de manera considerable la intensitat del seu treball i, confortablement situat econòmicament, es pren les coses amb més calma. Per aquesta època Verdi rep l'honor de formar part del primer parlament d'una Itàlia que ja havia començat el seu procés d'unificació, entre d'altres. El seu immens prestigi artístic només es veu enterbolit pel desdeny dels artistes del moviment de la Scapigliatura, partidaris d'una seriosa renovació del llenguatge musical italià i defensors de Wagner.

El 1870 Verdi decideix posar punt i final a la seva carrera operística amb la composició d'Aida. I aquí s'hagués quedat la trajectòria escènica de Verdi de no ser, paradoxalment, pel poeta i escriptor Arrigo Boito. Reconciliats gràcies a la mediació de l'editor Ricordi , l'autor de Mefistofele va a oferir els seus serveis com a llibretista per revisar la seva esgarrifosa Simon Boccanegra, que es reestrenà a La Scala el 1881. Alhora, l'estrena d'Otello al teatre milanès el 5 febrer 1887 demostra fins a quin punt Verdi va ser capaç, no només de recuperar plenament la inspiració després d'anys d'inactivitat, sinó també de revisar la seva concepció de la lírica arribant, en un context d'independència dels lligams a les convencions demandades pel públic, a solucions paral·leles a les que havia explorat prèviament el ja desaparegut Wagner. En aquests últims anys el nostre artista va consagrar els seus esforços al manteniment de dos projectes assistencials que donen bon compte de la seva bonhomia: un hospital a Villanova sull'Arda, a la província de Piacenza, i un asil per a artistes retirats, la Casa di Riposo a Milà. Els honors seguien arribant i el govern francès li va concedir la preuada Legió d'Honor. Però Verdi encara li queden forces per compondre unes últimes paraules musicals religioses. Les Quatre peces sacres. Per desgràcia, la mort de la seva infatigable dona al novembre de 1897 accelera el deteriorament anímic del compositor. El 21 de gener de 1901, residint al Grand Hotel de Milà on havia passat les vacances en companyia de la seva filla adoptiva pateix un infart que el condueix a una irremeiable paràlisi cerebral. La seva mort, el 27 del mateix mes, commociona Itàlia i el Món sencer.

Font: En català: Giuseppe Verdi (1813-1901) En castellano: Giuseppe Verdi (1813-1901) In english: Giuseppe Verdi (1813-1901) Altres: Giuseppe Verdi (1813-1901)



Parlem amb veu pròpia...

Déu n'hi do la feina que tindran avui a Itàlia, i no pel caos polític tan característic del seu univers diari, sinó per la celebració, amb condicions, del 200è aniversari de Verdi. Per tant, des de Catalunya farem l'ullet als nostres germans mediterranis i ens sumarem, en la mesura i en la dignitat que ens defineix, a la merescuda celebració d'un dels autors omnipresents, fins i tot en molts dels emplaçaments publicitaris de la ciutat de Barcelona, d'aquest 2013 amb el permís, evidentment, de Richard Wagner, el seu rival de professió de qui, curiosament, també en celebrem el pertinent aniversari aquest any. Paradoxalment, i parlant en primera persona del singular, no sóc, ni per una casualitat quàntica, expert en Verdi. No tinc la solvència intel·lectual mínima per escriure amb consistència i amb el coneixement de causa necessaris a l'entorn del seu nom. No obstant, ho faré tot i que amb un però ja que em centraré, estrictament, en relació a les tres edicions, instrumentals, que tindran per protagonista el Verdi d'avui. Efectivament, podrà sorprendre alguna ànima i esperit despistats però, certament, tot i no ser d'una abundància aclaparadora, existeixen un grapat indeterminat d'edicions instrumentals en nom i en veu de Verdi tot i que sovint tenen per protagonisme arranjaments no realitzats per l'italià sinó per molts dels seus contemporanis que l'admiraven. Ara bé, com que sovint l'excepció ofusca la norma, també trobarem una de les curiositats instrumentals més importants de Verdi. El Quartet de Corda en Mi menor escrit durant la primavera de 1873. És la única de les produccions de cambra que han sobreviscut al pas del temps. Coherentment, la magnitud i la escala del tresor és directament proporcional a la pròpia raresa d'aquesta desconeguda partitura per a dos violins, viola i violoncel. Tot i ser considerada, per la crítica del moment, com una partitura excel·lent, el mateix Verdi comentava, en relació amb la mateixa, el següent:
"He escrit un quartet en els meus moments d'oci a Nàpols. (...) No sé si el quartet és bell o lleig  però el que sí se, es que és un quartet!"
Genuïnament, Verdi tenia una concepció de sí mateix, en general, singular. Un detall, també, important per entendre, des d'un punt de vista més global, el seu caràcter i esperit. En general, i musicalment, és una partitura interessant, fidel a la metodologia romàntica del moment i amb les populars melodies de l'italià. I ja que ens semblava poca cosa, no pel contingut temàtic sinó per la magnitud d'una festivitat com la d'avui, he inclòs dues partitures més. Un arranjament per a orgue de la seva òpera La forza del Destino i una simfonia de la seva òpera Luisa Miller. En definitiva, una esplèndida conjunció d'instruments en un dia de festa grossa!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina