diumenge, 29 de setembre de 2013

GOMES, Antônio Carlos (1836-1896) - Missa de São Sebastião

Agustín Salinas y Teruel - School Festival at Ipiranga (1912)
Obra d'Augustin Salinas y Teruel (1861-1928), pintor espanyol (1)




Parlem de Pintura...

Augustin Salinas y Teruel (1861-1928). Pintor espanyol nascut a Saragossa. Es va formar artísticament a Madrid. Primer, a les Escoles de Comerç, Arts i Oficis i, a continuació, a la Superior de Belles Arts. El 1882 va obtenir, mitjançant oposició, una pensió de la Diputació de Saragossa per ampliar els seus estudis de pintura a l'Acadèmia Espanyola de Roma durant tres anys. Un cop conclosos, i gràcies a una elogiosa carta de recomanació de Francisco Pradilla, la Diputació li va prorrogar el pensionat durant els anys 1886 i 1887. Va enviar des de Roma dos quadres com a obligació de la seva pensió: El Céfiro en què va representar una figura mitològica i, molts anys després, un altre titulat El barranc de la mort, per al qual es va inspirar en la història medieval aragonesa, representant una batalla nocturna lliurada a les proximitats de Saragossa, prèvia a la seva conquesta. Finalitzats els seus cinc anys de pensionat, es va quedar definitivament a Itàlia, probablement a Roma i a Venècia, tot i que també va fer alguns viatges a Brasil amb algunes vistes de Rio de Janeiro i amb un dels seus quadres més coneguts per títol Festival Escolar d'Ipiranga de 1912. Els seus contactes amb la seva Aragó natal van ser esporàdics. No obstant això, a Saragossa se'l tenia en bona estima com autor destacat i representant de la pintura aragonesa i com a deixeble i continuador de Pradilla. Avui dia, tanmateix, la vida i obra d'Agustín Salines prou feines és coneguda, encara que pot dir-se que va seguir els passos del seu mestre, tant en els gèneres, paisatges i costums italianes, com en la tècnica de dibuix minuciós i colorit molt entonat i agradable. La seva activitat expositora es va desplegar per diverses capitals europees i llatinoamericanes acompanyada, segons sembla, d'èxits econòmics. A Saragossa va participar en l'Exposició Aragonesa de 1885-86 amb set quadres que van tenir una molt bona acollida. Del seu germà Joan Pau, nascut a Madrid el 1871, en prou feines en tenim referències tot i ser, també, pintor de gènere. Van viure junts a Itàlia i va mantenir amb l'obra del seu germà gran una afinitat temàtica i estilística.

Font: En català: No disponible En castellano: Augustin Salinas y Teruel (1861-1928) In english: No disponible - Altres: Augustin Salinas y Teruel (1861-1928)



Parlem de Música...

Antônio Carlos Gomes (11 de juliol de 1836 - 16 de setembre de 1896) és considerat el més important operista brasiler amb carrera destacada sobretot a Europa. Va ser el primer compositor brasiler que va veure com les seves obres eren representades al Teatro alla Scala de Milà. Carlos Gomes va nàixer a Campinas on, anys més tard, se'l coneixeria per Nhô Tonico, nom amb què signava fins i tot les seves dedicatòries. La vida d'Antônio Carlos Gomes va estar sempre marcada pel dolor. De petit, va perdre la mare tràgicament. El seu pare vivia en dificultats, amb 26 fills a mantenir. Amb ells, va formar una banda musical, on Carlos Gomes va iniciar els seus primers passos artístics. Ben aviat, va revelar les seves dots musicals, incentivat pel pare i després pel seu germà, José Pedro Santana Gomes. Als 15 anys d'edat va començar a compondre valsos, quadrilles i polques. Als 18 anys, el 1854, va escriure la seva primera obra major, la Missa de Sant Sebastià, dedicada al seu pare i al seu mestre. Acadèmicament, estudiava piano i cant decantant-se, amb un especial interès, per l'estudi de les òperes, amb clara preferència per Verdi i el seu estil. Un cop a Rio de Janeiro, Carlos Gomes va tenir com a primer mestre en contrapunt a Joaquin Giannini, famós músic italià, que va viure molt de temps a Brasil. L'any següent, el 1860, en la festa de cloenda dels cursos, Carlos Gomes va presentar una composició però al caure malalt, atacat de febre groga, no va poder comparèixer. La seva absència va ser molt lamentada, tanmateix i conscient d'això, quan el mestre de cerimònies va recitar el nom de la cantata de Gomes, aquest inesperadament va aparèixer a la tarima, amb els ulls brillants de febre i amb la batuta en mà per a dirigir la seva pròpia composició. El resultat va ser emocionant. Aplaudiments i més aplaudiments, als que Carlos Gomes no va poder resistir i es va desmaiar, sent portat a casa, inconscient. Aquesta èpica va arribar al coneixement del sobirà, que va manar portar-li una medalla d'or, com a recompensa al seu esforç i talent. Va començar, llavors, la marxa triomfal del jove campineiro.

El 4 de setembre de 1861, es va estrenar, en el Teatre de l'Òpera Nacional, A noite do castelo, el primer treball d'Antônio Carlos Gomes, basat en l'obra de Antônio Feliciano de Castilho. Va constituir una gran revelació i un èxit sense precedents, en els mitjans musicals del país. Carlos Gomes va ser portat a casa de forma triomfant per una entusiàstica multitud, que l'aclamava sense parar. L'emperador, també entusiasmat amb el succés del jove compositor, el va condecorar amb la Orde de Rosa. Com a corol·lari de l'èxit, en la Congregació de l'Acadèmia Imperial de Belles Arts, va ser llegida una resolució del director del Conservatori de Música, comunicant que l'alumne Antônio Carlos Gomes havia estat elegit per a anar a Europa, a les expenses de l'Empresa d'Òpera Lírica Nacional, conforme contracte amb El Govern Imperial. El ressò de Gomes havia viatjat a Europa abans que ell hi arribés, per tant, ja gaudia de merescut renom a la ciutat de Milà, gran centre artístic on va anar a estudiar. Seria allà on estrenaria Il Guaranay, la òpera més popular i reconeguda del seu repertori. La nit de l'estrena de la nova òpera va ser el 19 de març de 1870, sent una de les cantants de referència la soprano francesa Maria Constance Sass. L'òpera va guanyar ràpidament enorme projecció. Es tractava de música agradable, amb sabor brasiler, on els indis tenien un paper protagonista. Va ser representada a tot Europa i a Amèrica del Nord. El gran Verdi, ja gloriós i consagrat, va dir de Carlos Gomes, en aquella nit memorable: "Questo giovane comincia dove finisco io!" ("Aquest jove comença on jo acabe!"). El 16 de setembre de 1896, Brasil s'endolava, amb la mort del gran artista, del fill que tant havia honrat el nom de la seva pàtria a l'estranger. El govern de l'Estat de São Paulo va sol·licitar al de Pará les glorioses despulles, que avui es troben en el magnífic monument-túmul, a Campinas, la seva terra natal, a la Plaça Antônio Pompeu. El 1936, en tot el país, va ser celebrat el centenari del seu naixement, amb grans festivitats.



Parlem amb veu pròpia...

Gomes, com gran part dels músics del romanticisme, va escriure poques obres religioses. Tot i això, la seva producció sacra té moments brillants i significatius ja que va ser una part determinant del seu procés formatiu. Brasil és i ha estat, tradicionalment, un país catòlic des de l'arribada dels colonitzadors i, en qualsevol cas, la família de Gomes n'era practicant, per tant, és comprensible que els primers passos musicals tinguessin a veure amb la litúrgia. El seu pare, sense anar més lluny, era mestre de capella i responsable local de les activitats musicals a Campinas, la seva localitat natal. El repertori litúrgic de Gomes engloba una dotzena de partitures de joventut. A la seva ciutat, va completar dues misses: la de Sant Sebastià el 1856, i la de Nostra Senhora da Conceição, el 1859. Són misses de dos moviments, el Kyrie i Glòria si bé són d'extensió considerable i marcadament operístiques. A Milà, pel que sembla, va començar a compondre una missa per a la Capella Imperial de Rio de Janeiro, tot i que només en va arribar a completar el Kyrie el 1865. En aquesta ocasió, va arribar a admetre que no havia nascut per a la música sacra i definitivament la va abandonar per a dedicar-se, íntegrament, a la òpera. Quan ell va escriure i va presentar la Missa de Sant Sebastià (més informació aquí), la va dedicar al seu pare i al seu mestre H. Luiz Levy. Carlos Gomes era encara un adolescent de només 17 o 18 anys, però ja va demostrar un impressionant refinament compositiu. Per entendre'n la magnitud, haurem de fer un exercici mental per tal de contextualitzar l'escenografia dels fets: Probablement, es va estrenar a la recentment construïda Matriz Nova de Campinas (avui la Catedral Metropolitana), possiblement el 20 de gener (festa de Sant Sebastià, patró de la capital), l'any 1854. 

Campinas estava en plena efervescència econòmica i cultural i absolutament en construcció, fins i tot, la seva cultura. Informes de molts viatgers estrangers, comentaven que els camins de terra de la ciutat estaven plens d'una pols vermella asfixiant que ho tenyien tot. La catedral, encara, estava plena de bastides i els seus altars eren temporals. Era un entorn semblant al que acostumem a veure en les pel·lícules del vell oest americà on tot semblava precari i provisional i, no obstant, va veure la llum una obra majúscula, marcadament festiva i molt ben treballada. Val a dir que, en sí mateixa, aquesta missa és completament desconeguda, fins i tot, per molts dels musicòlegs actuals. Tot i ser una creació de joventut, la Missa de Sant Sebastià es troba en un lloc digne tan per la qualitat com per l'enginy instrumental i vocal. Tot ens indica que va ser la primera vegada que el compositor va concloure una partitura d'aquesta complexitat, amb la presència de quatre veus soprano, contralt, tenor i baix, cor i gran orquestració. Una pauta, en definitiva, que ens deixa entreveure el què vindrà posteriorment en el terreny operístic. Per nosaltres, tot i ser una gravació en viu i en directe i amb una qualitat interpretativa i sonora regular, ens ajudarà a entendre el veritable redescobriment d'una missa que ens teletransportarà a un altre continent, a una altra cultura i a la plenitud de l'ambient religiós de Campinas del segle XIX. Els errors interpretatius són menors si tenim en compte aquests vectors històrics que converteixen aquesta obra, conjuntament amb les altres de Gomes, en visita obligada per conèixer a un dels autors brasilers més grans del segle XIX!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Coral da UnicampOrquestra Sinfônica de CampinasHenrique Lian
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina