dissabte, 28 de setembre de 2013

BENNETT, William Sterndale (1816-1875) - Overtures

Giuseppe De Nittis - Fog over Westminster Bridge (c.1878)
Obra de Giuseppe De Nittis (1846-1884), pintor italià.




Parlem de Pintura...

Giuseppe De Nittis va ser un pintor impressionista italià, nascut a Barletta el 25 de febrer de 1846, i mort a Sant-Germain-en-Laye, a França, el 21 d'agost de 1884. Després de la seva formació al costat del pintor barlettà Giovanni Battista Caló, es va inscriure, el 1860, a l'Istituto di Belle Arti de Nàpols. Durant la seva etapa formativa no va mostrar interès per les nocions i els exercicis acadèmics. En conseqüència, quatre anys més tard va fundar la "Scuola di Resina" (Escola de Resina), representant del realisme a Itàlia. El 1867 es va traslladar a París, on va conèixer a Ernest Meissonier i Jean-Léon Gérôme, es va casar dos anys després, amb Léontine Lucile Gruvelle, qui influenciarà notablement el posicionament social i artístic del seu espòs. Va arribar al cim de l'èxit durant l'Exposició Universal de París de 1878, en la qual va exposar 11 teles. Va morir pocs anys més tard a Sant-Germain-en-Laye, degut a un infart cerebral.

Font: En català: No disponible En castellano: Giuseppe De Nittis (1846-1884) In english: Giuseppe De Nittis (1846-1884) - Altres: Giuseppe De Nittis (1846-1884)



Parlem de Música...

William Sterndale Bennett (Sheffield, 13 d'abril de 1816 - St. John's Wood, 1 de febrer de 1875). Compositor i organista anglès. Orfe de pare quan era molt petit, el crià el seu avi a Cambridge, del qual va rebre les primeres lliçons musicals. Ell el va inscriure el 1824 en el cor de la capella del King College. El 1826 l'inscriví a l'Acadèmia Reial de Música, on va ser alumne d'aquesta institució durant 10 anys, estudiant piano sota supervisió de W. H. Holmes i Cipriani Potter, i composició amb Charles Lucas i el Dr. Crotch. Durant aquest temps va compondre alguns treballs que foren molt apreciats, en els quals s'hi veuen les influències del moviment contemporani de la música alemanya, país que visità sovint durant els anys 1836 a 1842. En un dels festivals musicals de Rhenish a Düsseldorf, conegué personalment en Mendelssohn, al qual torna a trobar molt aviat altre cop a Leipzig, on els músics principals de la generació del renaixement musical acolliren amb molta satisfacció el jove anglès talentós. En un dels concerts celebrats a l'Gewandhaus, Bennett interpretà el seu Concert nº. 3, que fou rebut amb entusiasme. Robert Schumann va escriure un article lloant el músic anglès i dient que era un músic amb àngel. Mendelssohn influencià fortament en Bennett, un bon exemple d'això es pot veure en el seu Capriccio in re menor. El seu gran èxit en el continent establí la seva posició per retornar a Anglaterra. El 1834 fou elegit com a organista de la capella de St. Anne (avui església). Aquest mateix any va compondre l’Obertura Parisina i el Concert en do menor amb l'estil de Mozart. Un inèdit Concert en fa menor, i l’Obertura The Naiads, impresa per Broadwood & Sons, que ja li havien ofert al compositor el 1836 a Leipzig, i després li oferiren un concert a la Gewandhaus el 13 de febrer de 1837. Bennett visità Leipzig per segona vegada el 1840-41 quan composà el Caprice en Mi per piano i orquestra i llur Obertura Die Waldnymphe (Les Ninfes del Bosc).

Edward Blore - Sheffield from the Attercliffe Road (c.1819)
Vista de Sheffield el 1819, obra de d'Edward Blore (1787-1879), pintor anglès (1)

De tornada a Londres, es va dedicar principalment a l'ensenyança pràctica. El 1844 es casà amb Marie Anne, filla del capità James Wood. El 1856 l'anomenaren professor de la música a la Universitat de Cambridge, any en què també el contractaren com a director permanent de la Societat Filharmònica. En aquest lloc hi va romandre fins el 1866, en què el nomenaren director de la Royal Academy of Music. Degut als seus deures professionals, els seus últims anys no eren fèrtils ni creatius, a penes escrivia com en els seus principis de joventut. L'encant principal de les composicions de Bennett (sense mencionar la seva mestria absoluta de la forma musical), consisteix en la dolcesa del seu concepte, elevant-se sovint a la intensitat lírica més dolça. A excepció de l’òpera, Bennett intenta posar mà en quasi totes les formes diferents d'escriptura vocal i instrumental. Els seus millors treballs inclouen la música per a piano (tres esborranys: El llac, The Millstream i La font, i el seu Concert de piano n.º 3); música per a orquestra (la seva Simfonia en sol menor i la seva Obertura The Naiads); i música vocal (la Cantata The May Queen, escrita per al festival inaugural de Leeds de 1885). I pel Jubileu d'Or de la Philarmonic Society, va escriure l'Obertura Paradise and the Peri, l'any 1862. També va escriure la cantata sagrada, La muller de Samaria, escrita per al Festival Triennal de Birmingham de 1867. El 1870 la Universitat d'Oxford li conferí el grau honorari de D.C.L.; un anys més tard, el Knighted, i el 1872 rebé testimoni públic davant molts afeccionats a la música al St. James Hall, a Londres, els diners anaven per una subscripció d'una beca a la Royal Academy of Music. Poc temps abans de morir, va escriure una sonata anomenada The Maid of Orleans, i va compondre una peça programa-música basada en la tragèdia de Friedrich von Schiller.



Parlem amb veu pròpia...

Viatgem a Anglaterra per a seguir parlant d'un dels protagonistes més romàntics, amb veu i dret propi, d'aquella geografia. Bennett, de qui ja n'he parlat anteriorment, va ser un dels autors més prominents dels segle XIX anglès. El gènere que el defineix, tot i palpar els diferents ambients musicals, fou el del piano. Tanmateix, el seu llegat inclou altres produccions que si bé segueixen sent poc conegudes haurien de tenir, o sí més no de tant en tant, la nostra atenció. Com deia, una de les referències que havíem pogut escoltar fou la seva única i solitària Simfonia en Sol menor recuperada i editada fins ara de les 4 o 5 simfonies que en total va escriure durant la seva etapa de joventut. D'estètica propera al de les seves simfonies les obertures, que va escriure per ocasions, celebracions i festivitats especials, segueixen un esquema melòdic i orquestral semblant tot i estructurar-se en un únic moviment. Avui, recuperarem algunes de les obertures de Bennett. Concretament, The May Queen, The Wood Nymphs, The Naiades i la Parisina. Si bé l'estructura és semblant al de la pròpia Simfonia en Sol menor, el cert és que el tractament és encantadorament poètic i melòdic amb l'enginy que caracteritza a Bennett i amb el qual es va guanyar el títol d'hereu anglès de Mendelssohn. Òbviament, per tots aquells que admirem i estimem a l'il·lustre alemany, la música de Bennett ens ajudarà a recordar-lo en positiu perquè l'anglès, tot i ser-ne un fidel seguidor, va ser capaç d'enlluernar el món amb la seva genialitat i el seu estil propi!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

6 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Hola, bon dia, coneixia els concerts per a piano i la simfonia, però no les overtures. A més m'he confós ja que hi ha 2 autors iguals a l'índex amb la diferència que Bennett primer és amb 2 't' i després surt amb un 't', però llegint bé les biografies he vist que era el mateix compositor...:)
    Podria renovar el zippyshare de les Overtures?
    Enhorabona pel blog...moltes gràcies! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut!

      Tenies raó, hi havia dos Bennett al llistat. Ja està corregit! Ja he renovat el link.
      Moltes gràcies!!

      Salut!

      Elimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Many thanks and regards from The Netherlands.
    Veel dank en groeten uit Nederland.

    ResponElimina
  5. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina