dimarts, 3 de setembre de 2013

BANCHIERI, Adriano (1568-1634) - L'organo Suonario (1605)

Agnolo Bronzino - The Holy Family (c.1527)


- Recordatori d'Adriano Banchieri -
En el dia de la celebració del seu 445è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Agnolo di Cosimo (Florència, 17 de novembre de 1503 - Florència, 23 de novembre de 1572), generalment conegut com Il Bronzino, o Agnolo Bronzino (erròniament, en el passat, també se li van atribuir els noms d'Agnolo Tori i d'Angelo (Agnolo) Allori), fou un pintor manierista italià de Florència. L'origen del seu sobrenom, Bronzino, és desconegut, però podria derivar del color bru de la seva pell, o bé de la forma que donava a molts dels seus retrats. S'ha suggerit que tenia la pell bruna com a símptoma de la malaltia d'Addison, una afecció de les glàndules adrenals que sovint causa una excessiva pigmentació de la pell. Segons el seu amic Vasari, inicialment va ser deixeble de Raffaellino del Garbo, i després de Pontormo, qui va ser la principal influència en el seu estil i a qui sempre va reverir. Pontormo el va retratar quan encara era un nen en el quadre Josep a Egipte, actualment a la National Gallery de Londres. Les seves obres religioses presenten sovint posats i gestos elegants, com per exemple en El martiri de Sant Llorenç (1569), en la qual gairebé cadascuna de les extraordinàriament contorsionades postures pot ser resseguida en l'obra de Rafael o de Miquel Àngel, a qui Bronzino idolatrava. Quan va intentar transmetre una emoció intensa, el seu manierisme no resulta gens convincent, fregant l'academicisme. L'habilitat de Bronzino amb el nu es va desplegar completament en la cèlebre Venus, Cupid, la Follia i el Temps, que incorpora un punyent erotisme sota el pretext d'una al·legoria moralitzant. Entre altres obres importants cal citar els frescos per a la capella del Palazzo Vecchio i el disseny de diversos tapissos sobre La història de Josep, per al mateix palau. Va morir a Florencia el novembre de 1572.




Parlem de Música...

Adriano Banchieri (Bolonya, 3 de setembre de 1568 - Bolonya, 1634), de nom de naixement Tomaso Banchieri, va ser un benedictí compositor, organista, teòric de la música i poeta italià de finals del Renaixement i principis del Barroc. La seva obra més popular és el Festino, un madrigal on, entre altres coses, es fan imitacions vocals de diferents animals. El 1587 va prendre els hàbits de l'orde de Sant Benet, i va fer els seus vots el 1590, canviant el seu nom, Tomaso, per Adriano, que és amb el qual és recordat. En el monestir un dels seus mestres va ser Gioseffo Guami, que va modelar el seu estil. Durant la seva vida monàstica va estar a Lucca, Siena, Imola, Gubbio, Venècia i Verona. El 1609 es muda al Monestir de San Michele in Bosco (Sant Miquel del Bosc), a Bolonya, on hi va ser fins a la seva mort (1634). El 1613 és nomenat professor de música i el 1615 fundà l'Accademia dei Floridi, dedicada a l'estudi de les arts musicals. El 1618 és designat abat del monestir. Se sap que va conèixer i va realitzar treballs de teoria de la música amb Monteverdi. Com Orazio Vecchi, va estar interessat en transformar el madrigal amb finalitats dramàtiques. Va ser un dels creadors de la forma anomenada "comèdia madrigal", que sense arribar a representar-se en escena, narrava una història mitjançant la interpretació seqüencial d'una col·lecció de madrigals. Moltes d'aquestes col·leccions van ser compostes com un entreteniment en les reunions dels cercles socials de Bolonya. Entre molts exemples, mereixen destacar-se:

-La pazzia senile (Bogeria senil) (1598)
-Il metamorfosi musicale (Metamorfosi musical) (1601)
-Virtuoso ridotto (Virtuós disminuït) (1601)
-Festino (1608), on satiritza diversos estils musicals de l'època, i presenta una imitació d'animals fent un "contrapunt bestial" sobre un cantus firmus.

En el seu moment, la comèdia madrigal va ser considerada una de les precursores de l'òpera, però la majoria dels estudiosos veuen avui un desenvolupament separat, conseqüència de l'interès general en la Itàlia de l'època per crear formes de música dramàtiques. Banchieri va ser a més un important compositor de canzonettas, una alternativa lleugera i popular als madrigals a finals del segle XVI. Va escriure també misses, sèries de salms, motets, música per a oficis, i obres de teatre. Les obres de Banchieri són uns referents importants en els inicis del Barroc musical. Cartella, obra en diversos volums, (Venècia, 1601) inclou la part titulada Moderna Practica Musicale, on proposa el reconeixement de la variable del setè grau, desenvolupa el concepte modern de compàs, i recull taules d'ornamentació vocal. L'organo suonarino, (Venècia, 1605) descriu diversos acompanyaments utilitzant un baix figurat.




Amb veu pròpia...

Parlar d'Organo Suonario pot semblar, d'entrada, particularment estrany. Per entendre'ns i comprendre històricament la música d'aquest llunyà i desconegut autor italià, ens haurem de situar a principis del segle XVII, en ple regnat papal de Climent VIII. Doncs bé, musicalment parlant, Climent VIII fou un dels primers papes en atorgar un protagonisme musical al rol litúrgic. I principalment la seva idea va ser la de normalitzar i la de sistematitzar la presència de l'organista a l'església per tal de posar música, primerament als vespres i posteriorment a les misses. No obstant, la música no havia de ser intrusiva en el sentit que no devia solapar-se amb la paraula del senyor. Per tant, serà en l'abans, en l'entremès i en el després dels salms o versets litúrgics que podrem escoltar l'orgue. La missa d'avui, acompanyada de toccates, sonates, canzone i ricercare, així ens ho demostrarà i de bon grat serà la protagonista en aquest dia de record d'un italià fascinant i sorprenent!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Paul Kenyon (organ); Coro Tactus



Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina