dijous, 13 de juny de 2013

GUILMANT, Alexandre (1837-1911) - Symphonies for Organ & Orchestra

George Spencer Watson (1869-1934) - Four Loves I found, a Woman, a Child, a Horse and a Hound (1922)
Obra de George Spencer Watson (1869-1934), pintor anglès.




Alexandre Guilmant (1837-1911) compositor i organista francès nascut a Boulogne-sur-Mer. Continuem el viatge musical tot visitant els nostres simpàtics veïns per fer una mirada històrica a un dels seus il·lustres organistes romàntics hereu de Boëly i representant de l'escola francesa d'orgue a l'estela de Widor i de Franck. Format amb el seu pare i amb el també organista Jacques-Nicolas Lemmens, va esdevenir organista en una església d'àmbit i d'influència local. Des d'allà, en plena evolució i formació, va accedir a un important càrrec a l'església de la Santa Trinitat de París que immediatament el va situar a la cúspide de l'orgue francès. A diferència d'altres països, durant el segle XVIII francès l'orgue no va gaudir del protagonisme que hauria anhelat. La irrupció de la filosofia il·lustrada, laica i aconfessional, va induir a la relegació d'aquest majestuós instrument a un àmbit exclusivament eclesiàstic. No seria fins ben entrat el segle XIX que l'interès per l'orgue, amb un rang enorme de possibilitats sonores, es despertaria en el sí d'una societat que, fins aleshores, el menystenia, com a mínim, des dels darrers cent anys. El renaixement, en base a una sèrie d'autors més o menys coneguts, es va produir en sintonia amb l'evolució de l'orgue, tan a nivell tècnic com a nivell compositiu. Nous arguments romàntics, allunyats de la concepció litúrgica, van donar un nou rumb a un instrument que va despertar d'un llanguit excessivament dilatat en el temps. En aquest ambient i context, haurem de situar el nostre protagonista d'avui de qui he de reconèixer un absolut desconeixement fins el dia que el meu radar va localitzar una solemne missa al seu nom. Des d'aleshores, la curiositat ha anat increscendo fins el punt de situar-lo en veu i música pròpia en aquest assolellat i calorós dia pre-estiuenc. 

I Guilmant, amant de l'orgue en tota la seva dimensió, va començar a desgranar les possibilitats que aquest oferia i que, com dèiem, no eren, ni són, precisament poques. Des del seu potent càrrec de professor d'orgue en el conservatori de París, va escriure una important i destacada literatura en què l'orgue n'era el protagonista, evidentment, però en què també sorprenia un conjunt de "simfonies d'orgue" amb acompanyament d'orquestra. Si ja de per sí és un instrument versàtil en quan a possibilitats, també ho és en relació a la seva contundència sonora. Per tant, el diàleg que naixeria d'una batalla orgue-orquestra romàntica podia situar-se a un nivell solemne per la potència efectiva del conjunt de la instrumentació. I així és en la Premiere Symphonie pour Orgue et Orchestre, opus 42. Escrita el 1874 i publicada a París el 1879, és un treball de tres moviments. Una introducció-allegro imponent amb constants intercanvis entre la orquestra i un orgue en la seva màxima expressió. Segueix amb una melodia més neutre i equilibrada en el segon moviment pastorale que flueix més poèticament i que anticipa el finale allegro assai de ritmes veloços i canviants i en què, en alguns moments, intuirem el vell record d'un Bach que sempre haurem de tenir ben present quan l'orgue n'és el protagonista, sigui en nom de qui sigui. Escoltant aquest conjunt de treballs d'orgue i orquestra un creu sentir-hi una veu i un crit en record d'un barroc que Guilmant coneixia molt bé. Com bé sabem, ho si més no hauríem de saber, tot estudiant d'orgue ha de sentir, dins seu, la voluntat i la obligació moral de mirar el passat per poder entendre el present i el futur d'aquest instrument. És un manament que Guilmant no només va respectar sinó que va deixar empremta en el conjunt musical del seu repertori. Per nosaltres, un tresor que ens recorda, immediatament, els fantàstics concerts d'orgue de Rheinberger de qui, obligadament, un dia o altre hauré de fer-ne una nova presentació formal a l'altura del qui va ser i del què va fer. Mentrestant, aprofitem que Guilmant és amb nosaltres per reivindicar l'orgue, un instrument que tots relacionem amb Bach i totes les ramificacions, per davant i per darrera, que se'n deriven. No obstant, l'orgue, tot i les aparences, també ha estat, és i serà, un instrument profundament romàntic i les mostres, com la d'avui, ens ho deixen ben clar!

A la interpretació, l'organista Edgar Krapp, amb la Bamberger Symphoniker sota la direcció de Vladimir Fedoseyev.

Gaudiu i compartiu!



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):


Guilmant: Sonata No. 1 in D minor for organ, Op. 42

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

6 comentaris:

  1. Thanks for the post and for the illustrations which I find quite fascinating and educational.

    ResponElimina
  2. Pau, the link here is no longer accessible. Please repost if possible. Thanks!

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina