dilluns, 17 de juny de 2013

GOUNOD, Charles (1818-1893) - Symphony No. 2 in E flat major

Giovanni Paolo Panini - Ancient Rome
Obra de Giovanni Paolo Panini (1691-1765), pintor italià.


- En record del 195è aniversari del naixement de Charles Gounod -



Charles Gounod (1818-1893) compositor i organista francès nascut a París. Si fem un repàs a la història de vida d'aquest espai, hi podrem observar que Gounod ha estat un dels actors, de l'escola francesa, més representats. Descobrir el seu art requereix un temps d'aclimatació, d'adaptació a un medi que flueix per l'escena teatral, la música sacra i la particular concepció, més clàssica que romàntica, de la seva música instrumental. I he de reconèixer que, previ descobriment de la seva primera edició, va ser un dels noms que tenia per costum obviar. Des d'aleshores, el seu nom ha passat a ser una prioritat i una referència. Musicalment, haurem de diferenciar, com comentava, la ingent producció operística amb la qual, possiblement, es va donar a conèixer a l'univers. La música religiosa que, tot i romandre en l'oblit amb la obligada excepció del seu famós Ave Maria, o en el seu títol original Méditation sur le Premier Prélude de Piano de S. Bach, sobre una partitura de Bach, ha estat un dels arguments més vàlids per redescobrir, des d'una nova dimensió, la singular cosmovisió del francès. I finalment el seu treball instrumental, relativament sintètic, en què destacaria, especialment, les dues simfonies. Per tant, i per celebrar el seu aniversari de naixement i, alhora, per fer un homenatge al seu treball simfònic, recuperaré la segona de les seves simfonies.

I ho faré amb la Simfonia número 2 en Mi bemoll major perquè la primera d'elles, la Simfonia número 1 en Re major, la recuperava a principis de 2012. La número 2, de 1855, representa una continuació formal de la primera. Tot i assumir certs esquemes més romàntics en què el ressò de Schumann o Mendelssohn és tangible, el conjunt declara una aparent fidelitat a l'estil menys clàssic d'Haydn i al més clàssic de Beethoven, és a dir, al Haydn de les últimes simfonies i al Beethoven de les primeres. Tota una declaració d'intencions i particularment de motivacions d'un Gounod que al llarg de la seva vida va tenir, entre cella i cella, el barroc i el classicisme com a una font constant d'inspiració. I avui que estem de celebració, potser us preguntareu el per què de la pintura d'un Giovanni Paolo Panini tan allunyat en el temps com en l'espai del francès. Doncs bé, aprofitant l'avinentesa, haurem de celebrar el també aniversari d'aquest gran pintor italià que va tenir, en el llunyà art clàssic, tant omnipresent durant el segle XVIII europeu, l'estímul necessari per a una creativitat tan desbordant com acadèmicament impecable. Pintura i música, com sempre, interelacionades en aquest espai en què, tan l'una com l'altra, són dos conceptes d'una mateixa realitat, la de la cultura d'un continent que, tot i malviure en una profunda decadència, seguirà sent, per molts anys, el vell continent aquell en què, en un temps més o menys llunyà, la música i l'art van tenir veu pròpia i estructures d'estat!

A la interpretació, Sir. Neville Marriner, amb la Orquestra de Cadaqués

Gaudiu i compartiu!



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

3 comentaris:

  1. Pau, the link here is no longer accessible. Please repost if possible. Thanks!

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina