dijous, 30 de maig de 2013

HERSCHEL, William (1738-1822) - Symphonies

Lemuel Francis Abbott - William Herschel (1785)
Obra de Lemuel "Francis" Abbott (c.1760-1802), pintor anglès.


- En record del 235è aniversari del decés de François Marie Arouet "Voltaire" -



William Herschel (1738-1822) compositor, organista i astrònom alemany nascut a Hannover. Avui, un dia especial per tres disciplines determinants de la història de la humanitat, establirem un nexe d'harmonia entre la música, l'astronomia i la filosofia. Tres acadèmies diferenciades però essencials per entendre la civilització i la seva cultura. I ho farem tot recordant dos dels noms més transcendentals de la ciència astronòmica i de la història de la filosofia. Efectivament, el protagonista del dia serà William Herschel conegut per tots nosaltres com un dels pares de l'astronomia moderna i descobridor del planeta Urà l'any 1781. El segon protagonista, aprofitant el recordatori de la seva mort avui farà 235 anys i contemporani de ple d'Herschel, serà Voltaire, un dels pensadors il·lustrats més importants del segle XVIII. Dues figures imprescindibles per entendre l'evolució del coneixement humà i que mereixerien, ambdues, setmanes d'arguments, debats i discussions a l'entorn del seu eco històric. D'entrada, situarem en context un Herschel que tots relacionem amb l'astronomia però que pocs ho fem amb la música. No obstant, en favor seu hem de dir que va ser un compositor sensiblement reputat alhora que intèrpret d'orgue, d'oboè i de violí. Una eminència que immediatament desperta el nostre interès per múltiples raons i una d'elles, tenint en compte la filosofia d'aquest espai, és per la seva música. Fill d'un militar aficionat a tocar l'oboè, les successives guerres van provocar l'exili de la seva família a Anglaterra, territori on Herschel desenvoluparia la totalitat de la seva existència i obra tan científica com musical.

Si bé la història de la seva vida astronòmica és prou coneguda, no ho és tant la musical. Hem de tenir en compte que Herschel va viure durant molts anys de la seva labor interpretativa i creativa. No ens ha de sorprendre observar un repertori important de més de 150 partitures entre les que destaquen una sèrie de 24 simfonies, concerts, sonates de violí, orgue i clavecí i, fins i tot, una petita intromissió al gènere vocal religiós amb un Te Deum, motets i alguns ofertoris. Contractat per Charles Avison a la seva orquestra de Newcastle, va recorre la geografia anglesa treballant d'organista en diverses esglésies. De fet, la música el va tenir distret i absort, al respecte d'altres disciplines, durant el període 1755-1770. En nom seu, i tenint en ment una de les esplèndides edicions d'algunes de les seves simfonies, recuperarem, precisament, dues d'estil clàssic per definició. La simfonia número 12 en Re major i la simfonia número 17 en Do major. I al bell mig d'ambdues, un petit tresor en la forma de Concert d'Oboè en Mi bemoll major. No tinc el menor dubte, que si haguéssim de definir el període musical clàssic ho podríem fer, perfectament, amb qualsevol de les simfonies i concerts d'Herschel. Estèticament transparents, alegres i acadèmicament perfectes. La fidelitat i la simplicitat en el llenguatge, en el coneixement de la instrumentació i en la definició dels continguts ens permeten afirmar que l'alemany va ser un dels noms clàssics per antonomàsia en el sentit estricte de la paraula. Benvinguts a la música il·lustrada i a la que probablement més identificaríem, precisament, amb les idees racionals d'un Voltaire protagonista, col·lateralment, en aquest dijous intempestiu de finals de maig.

Anicet Charles Gabriel Lemonnier (1743–1824) - Reading of Voltaire's tragedy of the Orphan of China in the salon of Marie Thérèse Rodet Geoffrin
Lectura d'una tragèdia de Voltaire, obra d'Anicet Charles Gabriel Lemonnier (1743–1824), pintor francès.

Voltaire, filòsof d'un potent sistema amb una eclíptica amb planetes com Diderot, MontesquieuRosseau o Kant, va ser un dels filòsofs més determinants de França i, per inèrcia, de la civilització europea. De principis ferms i racionals, contraris al dogmatisme supersticiós i religiós, Voltaire va defensar una idea que podríem resumir, per no estendre'ns ad infinitum, així: 
"Ecraser l'infâme, aixafar l'infame. Aquesta frase serveix, en part, per resumir el pensament de Voltaire. Un gran escriptor, un gran pensador crític, de la il·lustració francesa. Per ell l'infame era la intolerància, el dogmatisme, la incomprensió... contra la qual calia lluitar amb totes les forces. A aquesta lluita va dedicar tota la seva vida, i per aquesta lluita va ser exiliat, perseguit, criticat i oblidat (i posteriorment recuperat) per les generacions futures" (1).
"El que mou la Il·lustració Francesa, podríem dir que és un desig de canvi, de fugir d'una situació incòmode de minoria d'edat, com diran alguns, de malestar social ... , que es manifesta de moltes maneres, i l'optimisme, en tots els seus sentits (potser tindran més força el sentit físic i moral), és una d'elles. Aquest desig de canvi , en un principi, només es refereix a la vida humana i no a la natura, fins que succeeix l'inevitable catàstrofe del terratrèmol de Lisboa 1755, el qual canviarà el pensament de molts il·lustrats com és un exemple Voltaire. Un canvi produït no només pels mals físics, cal tenir també present la guerra dels set anys 1756, sinó també pels mals filosòfics i morals, que provocaran un intens terratrèmol ideològic, que tindrà lloc a mitjans de segle XVIII i que farà trontollar un dels projectes més ambiciosos de l'època, l'Enciclopèdia." (2)
La filosofia de Voltaire, en termes musicals, s'expressaria a la manera d'Herschel o, en el seu defecte, amb la de tants il·lustres compositors del seu temps. Podria haver establert una analogia amb els Mozart, Haydn(s), Stamitz... i un llarguíssim etcètera. Reconec que la puresa del missatge musical d'Herschel em va captivar des del primer instant ja que em va semblar la al·legoria perfecta i l'essència intrínseca d'una filosofia que va donar veu, crítica i construcció a tot un segle, el de les llums i al qual avui celebrem per duplicat amb Sir. William Herschel i amb Voltaire!

A la interpretació de les simfonies, el director Matthias Bamert dirigint la London Mozart Players.

El concert interpretat per la Mozart Society Orchestra, amb Richard Woodhams a l'oboè i la direcció de Davis Jerome.

Gaudiu i compartiu!



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

CPDL: No disponible.


















Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

2 comentaris: