dimecres, 27 de març de 2013

STAMIC, Jan Václav Antonín (1717-1757) - Early String Symphonies

Claude-Joseph Vernet - The four times of day Midday
Obra de Claude Joseph Vernet (1714-1789), pintor francès. 


- En record del 256è aniversari del decés de Jan Václav Antonín Stamic -



Jan Václav Antonín Stamic (1717-1757) compositor i violinista txec nascut a Havlíčkův Brod. Encara amb la commoció al cos l'endemà de l'estocada definitiva de Gardiner i de Bach, de qui en faré una breu ressenya al final, despertem del somni i afrontem un nou dia amb els sentits, encara, trastocats pel nirvana d'ahir a Barcelona. Perquè el temps no s'atura i la història tampoc, viatgem a la República Txeca per a conèixer un dels seus il·lustres, o il·lustríssim segons el cas, ciutadans i ambaixador de l'antiga Bohèmia. Efectivament, i per fi, avui parlarem del principal inductor, gerent i promotor de la reconegudíssima Orquestra de Mannheim i fundador de l'Escola que porta el mateix nom. Stamic, pare del reconegut Carl Stamitz, va estudiar música amb el seu pare, organista local per, posteriorment, traslladar-se a viure Jihlava on seria ben rebut pels Jesuïtes comunitat, aquesta, íntegrament compromesa amb la música i el seu ensenyament. La següent etapa seria a Praga, concretament a la Universitat Carolina. Des d'allà faria el salt definitiu a Mannheim, ciutat alemanya d'uns 25000 habitants en aquell temps, i a on l'any 1743 seria nomenat violinista de la modesta orquestra de la ciutat. Poc s'imaginarien els incrèduls ciutadans mannhenians que en pocs anys la seva ciutat estaria en boca dels virtuosos cercles culturals europeus i que, entre altres, els seus carrers serien trepitjats pels Mozart i companyia. No hi ha dubte que si ens demanen situar en un temps l'edat d'or de Mannheim es correspondrà, sense discussió, durant la segona meitat del segle XVIII. 

Musicalment parlant, Johann Stamitz va ser el primer compositor que sistemàticament va escriure simfonies de quatre moviments afegint-hi un minuet als tradicionals tres moviments en què s'estructuraven fins aleshores les simfonies. Avui tanmateix ens fixarem, d'un repertori molt extens i instrumentalment ben conservat i editat, en els primers treballs de Stamitz que porten per títol Primeres simfonies de corda les quals, com ens indica el seu nom, estan pensades per a instruments de corda. Violins, violes, violoncels, contrabaix, tiorbes i clavicèmbal. En un temps en què els instruments de vent prenien un protagonisme evident, les simfonies de corda començaven a ser una raresa. No obstant, aquestes són i representen un exemple clarivident i lluminós d'un classicisme que s'expandia exponencialment. Recuperaré dues d'elles, la Simfonia a 4 en Fa major i la Simfonia a 4 en Re major. De tres moviments, molt ràpid-lent-molt ràpid o minuet, segons el cas, són la continuació i l'evolució musical de les simfonies de cordes. En relació a Mannheim i a la seva potent orquestra, molt valorada per la qualitat interpretativa, em quedaré amb les paraules que Leopold Mozart va dir al respecte l'any 1777:
"Mannheim, aquesta famosa Cort on els raigs, com els del Sol, il·luminen el conjunt d'Alemanya, més encara, fins i tot, el conjunt d'Europa"
De tornada a casa nostra i com deia al principi, ahir a l'Auditori, tots aquells que vam tenir la fortuna, induïda o fortuïta, d'assistir a una classe magistral d'interpretació de Gardiner i dels seus pupils extraordinaris del Cor Monteverdi i de la English Baroque Solists, ens vam quedar embadalits, sense paraules, hipnotitzats per la música divina de Bach però també per la solvència d'un Gardiner tan expressiu a l'escenari com efectiu i contundent a l'hora de posar ordre, èmfasi, delicadesa o solemnitat a una obra de per si antològica com és la gran Missa en Si menor. Dues hores de concert, en un auditori captivat i en un silenci inaudit trencat per una ovació sense però(s) possibles. Les expectatives eren molt altes, coneixent d'avançada la trajectòria de Gardiner, no només amb la música de Bach i la recent (darrers 10 anys) edició de luxe de les seves cantates d'una qualitat excepcional, sinó també per produccions com la integral de les Simfonies de Beethoven. Un acostuma a pensar que el directe no pot ser, ni per aproximació, com en un estudi de gravació. Ahir, simplement, no només ho semblava sinó que el conjunt, amb la càrrega emocional de viure-ho, escoltar-ho i gaudir-ho en directe, va trencar registres i va situar la gran missa de Bach en el Cel, el lloc que, evidentment, l'hi correspon!

A la interpretació de les simfonies la New Dutch Academy Chamber Orchestra amb Simon Murphy a la batuta.

Gaudiu i compartiu!



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):



















Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: