dimarts, 18 de desembre de 2012

EBERL, Anton (1765-1807) - Grande sonate Op.10 No.2 & Quintet Op.41

Michel Martin Drolling - Gezicht op de tuinen van Villa Medici
Obra de Michel Martin Drolling (1789-1851), pintor francès.





Anton Eberl (1765-1807) compositor i pianista austríac nascut a Viena. Un dels noms clàssics que aprecio i pels quals sento una deferència especial és el d'avui. Alumne en el seu moment del gran mestre clàssic per definició, el genial Mozart, Eberl va ser un erudit músic capaç d'enlluernar l'audiència amb el seu inseparable amic i company de viatge, el piano. Ara bé, malauradament pel seu art i més enllà d'un repertori d'una qualitat contrastada i abundant, la restricció d'haver de compartir un temps i un espai amb un excés, per sort nostre no tant per la seva, de brillants compositors no l'ajudarien a consolidar una carrera plena d'èxits considerables que minvarien l'endemà de la seva mort. Entre les seves partitures i a banda de les bones crítiques que rebrien les seves òperes, el cert és que tenia un dot privilegiat amb el piano. I no tan sols per la seva exquisida interpretació sinó, també, a l'hora d'imaginar i compondre obres per aquest majestuós instrument. Sobri, aplicat músic i millor intèrpret, va saber combinar amb excel·lència la metodologia clàssica amb els primers esquemes romàntics tot conjugant-los amb delicada orfebreria. Probablement, la mala fortuna d'Eberl va ser haver de coincidir amb el gran trio d'or de l'època, el triangle Mozart-Haydn-Beethoven. Genis de genis, sense ells probablement l'estrella de l'autor d'avui seria una de les més brillants de la constel·lació clàssica.

L'exemple el trobarem en les dues fantàstiques obres del dia d'avui. D'entrada aquesta Sonata (Trio) per a piano, clarinet i continuo en Si bemoll major opus 10 Número 2. De 1800, és una peculiar partitura que, si bé duu el nom de sonata, està pensada per a tres instruments en un diàleg clar, metòdic, sincer i transparent de textura alegre, de curs canviant i de paisatges harmònics. Relatiu contrast melòdic amb la segona obra del dia, el quintet de piano, clarinet i cordes en Sol menor opus 41, de 1806 i precursor del romanticisme incipient de l'època. No és casual, en ambdós casos, l'ús del clarinet ja que aquest, amb el temps, anava guanyant protagonisme pel seu caràcter simpàtic i la seva efectiva juxtaposició amb la resta d'instruments que intervenen eficaçment en aquestes dues elaborades partitures. Eberl, el qual ja ha gaudit en edicions anteriors del protagonisme d'aquest espai, ja té reservat un petit lloc per a la història perquè, evidentment, se'l mereix. Les mostres en són reiterades, tan pels seus treballs simfònics i operístics com, principalment, pels seus paisatges pianístics a través dels quals va canalitzar una fulgurant imaginació i va regalar al món una paleta de colors innovadora i gratificant. Avui rendirem un merescut homenatge a un austríac, com Mozart i els Haydn, però que va haver de viure obligadament a la ombra dels mateixos. Amb independència d'aquest detall i gràcies a les perfeccionistes edicions que periòdicament es fan dels seus esplèndids treballs, avui reverenciem amb tots els honors a Eberl, l'alumne del geni Wolfgang Amadeus Mozart!

A la interpretació els membres del Trio Van Bruggen amb Anneke Veenhoof al fortepiano.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

10 comentaris:

  1. Hola Pau! Una música exquisita de un extraordinario músico que descubrí, en su día, gracias a ti. Y hablando de descubrimientos todavía estoy atónito con Alexis de Castillon. No nos das tiempo apenas a recuperarnos de un emocionante descubrimiento que ya nos sorprendes con otro. Por lo que a mi respecta, hace unos días descubrí las sonatas para violín de un tal Carbonelli que encontré muy interesantes. Por otro lado, ayer escuché un disco del que no me acordaba desde hacía mucho tiempo y que me resulta fascinante. Se trata de las Sonatas para cello y bajo continuo de Vivaldi, en la interpretación de Les Basses Reunies, editado por Alpha, que me permito recomendarte encarecidamente.
    Muchísimas gracias, una vez más, por tu espléndido trabajo.
    Salut!
    Frantisek

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Frantisek!

      Créeme que comparto contigo la hipnosis que produce en mi De Castillon, sobretodo el primer movimiento de su quintet... me tiene entregado! Y respecto a Carbonelli, pues sinceramente lo desconocía y viendo el sello que lo edita no tengas dudas que, en cuando caiga en mis manos, le daré un buen repaso! Y las de Vivaldi miraré si las tengo, porqué del italiano tengo tanta discografía que la mayoría aún no la he escuchado.

      Gracias a ti de nuevo!!

      Salut!
      Pau

      Elimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina