dissabte, 24 de novembre de 2012

BEETHOVEN, Ludwig Van (1770-1827) - Sonata Op. 17 (bassoon & french horn versions)

Auguste Renoir - Young Girls at the Piano
Noies al piano, obra d'Auguste Renoir (1841-1919), pintor francès.





Ludwig van Beethoven (1770-1827) compositor i pianista alemany nascut a Bonn. Abordar Beethoven, de la mateixa forma que quan ho fem de Bach o de Mozart, és un descomunal i a la vegada inabastable repte. A mesura que fas treballar la oïda tot escoltant i principalment gaudint del desconegut però màgic i eficaç poder de convicció que la seva música descriu, es fa descontroladament difícil poder plasmar per escrit allò que la seva creació musical és capaç de transmetre. En aquest sentit, avui un petit joc relacionat amb el geni de Bonn. Fa pocs dies em delectava, amb reiterada insistència, amb la 5ª de les seves simfonies. L'escoltava talment com si mai abans ho hagués fet. Alhora, les possibilitats que ofereix el programari Spotify m'obrien la porta a múltiples versions de tots els estils i de tots els colors tot resultant la que en fa Sir. John Eliot Gardiner amb l'Orquestra Revolucionària i Romàntica, la més propera metodològicament a allò que em fa considerar, o que si més no em fa creure, en el Beethoven que més m'agrada. Amb la Sonata per a pianoforte i violoncel o trompa en Fa major opus 17, em va passar més o menys el mateix. Aparentment, és una de les obres considerades menors del mestre alemany. Diverses versions amb diferent instrumentació (pianoforte, piano, fagot, trompa i trompa francesa) resultant-ne, cada audició, un indescriptible plaer sensorial. Per tant, conscient que la 5ª de Beethoven és suficientment mediàtica aquí, allà i arreu de l'univers conegut i desconegut, em centraré específicament en aquesta sonata de cambra que Beethoven, tot i anotar en la corresponent partitura original que podia ser interpretada amb violoncel, va compondre amb la ferma idea que l'instrument principal fos la trompa, recurs, per altra banda, poc habitual pels vols de 1800. I així ho va creure perquè va pensar en el seu bon amic Giovanni Punto, del qual n'he parlat un parell de vegades en aquest espai.

De fet, en l'estrena de l'obra amb el mateix Beethoven al pianoforte i amb Punto a la trompa el 18 d'abril de 1800, es va poder escoltar una frase cèlebre d'un crític musical del moment quan va comentar en veu alta: "Qui és Beethoven? El seu nom no em resulta conegut. A Punto tothom el coneix." El pobre home, vist amb la perspectiva que l'espai-temps ens atorga, no podia ni tan sols imaginar que davant seu, amb un pianoforte entre mans, hi tenia un dels més grans genis artístics de tota la història. Doncs bé, avui duplicitat de versions ja que recuperaré la partitura original, és a dir, la versió per a pianoforte i trompa francesa i la versió moderna arranjada per a piano i fagot. Adoro ambdues edicions tanmateix la primera d'elles em té el cor robat. Escoltar consecutivament la mateixa obra, amb esmenes de detall entre elles, no resulta una restricció en origen, ans el contrari, ens amplia, encara més, la dimensió d'un Beethoven el qual podríem escoltar fins a l'extenuació dels sentits sense remordiment de causa. A mesura que el bagatge beethovenià creix, l'expansió del seu univers es fa irrefrenablement accelerada. La magnitud, l'espectre electromagnètic i la gravetat són tant potents que un no sap si donar gràcies a la fortuïta casualitat de la naturalesa o directament fundar una religió en què la única paraula fos la música del "Senyor" Beethoven. Alhora, si l'hi afegim l'efecte col·lateral d'escriure aquesta entrada amb la dolça companyia del clavecí de Gustav Leonhardt i les Variacions Goldberg de Bach un no sap si es troba a la Terra o al Cel. Bach i Beethoven, dos alemanys immortals pels segles dels segles fins el dia que el meravellós alhora que misteriós univers en què vivim decideixi exhalar el seu alè definitiu... Mentrestant, que segueixi la festa!

La versió per a fagot ens la interpreta Kim Walker al fagot i Leonard Hokanson (1931-2003) al piano.

La versió original per a trompa interpretada per Robert Levin al pianoforte i Anthony Halstead a la trompa.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

5 comentaris:

  1. Eskerrikasko, katalan.

    Tienes un super-blog de lo más exquisito y de buen gusto que uno pueda imaginarse. Gracias por tus aportes, tus links rápidos, las fotos que cuelgas .... en fin; un katalan tenía que ser el que hicese una página tan cojonuda. La música que cuelgas coincide totalmente con mis gustos musicales, y tus aportaciones son extremadamente interesantes y novedosas.

    Tu blog es una porcelana rococó.

    Interesante y ejemplarizante manera la tuya de dar a conocer Catalunya al mundo. Poquito a poco, se hace país.

    A ver si el día de hoy domingo sale como vosotros los catalanes lo queréis y los baskos os deseamos. Una promesa: si las cosas van como van ... y os salís del ruedo ibérico, prometo solemnemente visitar Catalunya el primer verano después de su independencia.

    PD: oye, ....luego nos echaréis una manita a los baskos para quitarnos de las espaldas a los españoles, no? (si el comentario es inadecuado en este lugar, bórralo por favor)

    De momento os felicito catalanes por el resultado .... porque sea el que fuere(aunque sabemos que va a ser bueno) ya habéis ganado.

    Visca Catalunya, Gora Euskadi y que Viva la buena música

    ResponElimina
    Respostes
    1. Arratsaldeon!

      En primer lugar, muchas gracias por tus comentarios, me ayudan a seguir adelante en este proyecto musical y pictórico. Pues entiendo que la vida, más allá del ruido en el que andamos metidos por activa o por pasiva, es arte... y así procuro transmitirlo a los demás.

      Y como bien dices, lo hago en mi lengua porqué amo mi tierra ya que es lugar dónde casualmente nací y por respeto y deferencia hacía ella así entiendo que debo hacerlo. Más allá de eso y por mi parte, las banderas y los territorios son hechos puramente circunstanciales y ausentes de valor si no fuera por aquel que nosotros les damos.
      Mi deseo sería un mundo sin fronteras, fraternal, libertario y en dónde el único lenguaje fuera la música, el arte, la filosofía y la ciencia.

      Dicho esto, coincido contigo en algo importante, en el no poder sentirme parte activa de ésta España de cuyos principios no me siento identificado. En caso que España, un país de gentes y paisajes hermosos, fuera un país plural, federal y en donde el respeto a la diversidad fuera su bandera, sería el más español del mundo... de mientras, y tristemente, no lo puedo sentir.

      Hoy hablará el pueblo de Catalunya, de una forma democrática y pacífica, valores intrínsecos de nuestro ser y sentir, por lo que solo deseo que aquellos que salgan, sean del color que sean, apuesten por la educación, por la ciencia, por la sanidad, por el arte y por la música porqué creo sentir que esta debería ser la bandera más importante con la qué soñar.

      Y ya que soñar es gratis y más allá de eso, un Visca al Planeta entero y, obviamente, un VISCA la Música!

      Saludos!
      Pau

      Elimina
  2. Can you put this cd again, please? Thank you my friend!

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina