dilluns, 16 de juliol de 2012

SPOHR, Ludwig (1784-1859) - Symphony No.9 "The Seasons"

Carl Holsoe - Interior med cello
Interior amb violoncel, obra de Carl Holsoe, pintor danès del XIX.





Ludwig Sphor (1784-1859) compositor i violinista alemany nascut a Brunswick. El perfil del dia d'avui és d'aquells que, sense formar part de l'escena musical principal, és conegut a gran part del circuit musical europeu. I tot i néixer al segle XVIII, en ple classicisme i set anys abans de la mort de Mozart, el cert és que la seva música forma part d'allò que anomenem Romanticisme. Spohr, recordem, va ser un nen prodigi. A diferència de molts dels seus contemporanis, ell ho va ser amb un dels instruments de més difícil aprenentatge, el violí. Amb només 15 anys ja seria admès, com a membre de ple dret, en la orquestra del ducat de la seva ciutat natal. I d'aquest autor, de qui en trobarem un extens i diversificat repertori adequadament editat, ja n'havia parlat en relació amb una obra concertant en la forma de quartet concertant opus 131. Un artista integral que va saber moure's en un ambient musical que un coetani, de cognom Beethoven, havia acaparat en bona part. Ara bé, la potència d'aquest geni alemany a l'ombra dels grans noms és indiscutible. Exemples els trobarem en obres com la d'avui. La seva novena simfonia perquè, com el seu bon amic Beethoven, n'escriuria nou, la majoria desconegudes pel públic profà però no així pels gustosos admiradors de la constel·lació romàntica. No obstant i més enllà de la coincidència quantitativa, no semblen guardar una relació estètica ni formal ni en el mètode ni en l'estil. De fet, Spohr va tenir probablement més afinitat amb l'escola francesa caracteritzada per Hector Berlioz i la seva famosa Simfonia Fantàstica de 1830. De forma, que és en la figura del francès on hi trobarem exemples i partitures del mateix segell.

Per tant, explorant el repertori de l'alemany i tenint en compte la importància del seu treball simfònic, recuperaré la simfonia número 9 en Si menor "Les Estacions" escrita l'any 1850 i imaginada per Spohr en un moment de convalescència derivada d'una accidentada caiguda. Una obra de plenitud i de maduresa escrita a l'edat de 66 anys i inspirada en les diferents estacions de l'any. Tema aquest, recurrent al llarg de la història de la música amb exemples prou eloqüents. Pensada per a gran orquestra, és un treball dividit, principalment, en dos parts principals. Hivern i primavera, estiu i tardor. La simfonia s'inicia en la foscor i el fred de l'hivern de manera que l'autor sembla expressar la desgràcia associada a l'accident sofert pocs dies abans de la composició d'aquesta partitura. Ara bé, no tot és desconsol i tristesa ja que la sobtada irrupció primaveral es caracteritza amb un bon cant d'uns ocells alegres i moguts. L'estiu s'introdueix amb un largo potser per l'agonia de la calor i on, subtilment, se'ns pinten pinzellades musicals de tempestes llunyanes tant pròpies d'aquesta estació. Finalment, la tardor alegre i cerimonial per representar la temporada de caça i de festivitats tanca el conjunt simfònic d'una forma vehement i havent superat la foscor inicial d'un hivern gèlid. Spohr, el pioner en l'ús de la batuta com a director d'orquestra, va ser un àgil compositor dotat per la mà destre que aquest art exigeix. Exemples, com deia, en trobarem per donar i per vendre en el seu haver i la història ens diu i ens informa que ell és, amb dret propi, un dels grans del panorama romàntic europeu potser pendent que la seva música sigui escoltada com es mereix, amb la concentració i els sentits en alerta, per captar-ne els més difuminats però existents detalls!

A la interpretació la Orquesta della Svizzera Italiana sota la direcció de Howard Shelley que de propina ens ofereix, a mode introductori, una festiva Festmarch en Re major.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: