dimecres, 4 de juliol de 2012

HASSE, Johann Adolph (1699-1783) - Miserere in D-moll

Carlo Innocenzo Carloni
Obra de Carlo Innocenzo Carloni, pintor italià coetani de J.A. Hasse





Johann Adolph Hasse (1699-1783) compositor i organista alemany nascut a Bergedorf. Interessant resulta comprovar com tres dels noms, en majúscules, de la història de la música tant en volum com en qualitat, siguin alemanys. Parlem de Bach, Telemann i Hasse els quals, si sumem el global de les seves obres, superaran, probablement, les 5000 partitures...I tots tres de parla i vida germànica i autèntics referents per a tota una generació d'intèrprets, compositors i teòrics que van fer de la música el modus operandis de tota una època. I de Hasse, de qui n'havia parlat fa uns mesos en relació amb una (de les tantes) misses, concretament la missa ultima en Sol menor, va ser una potència musical en sí mateix. Només parlant d'òperes, en va compondre i supervisar més de 70! Per no parlar de les obres religioses, les cantates, concerts, música de cambra d'un organigrama musical immens inquantificable. En aquell temps, moltíssimes famílies es dedicaven a la música i als seus complexos i heterogenis derivats. La de Hasse no en va ser menys i fou de la mà i ajuda del seu pare que rebria les primeres anotacions tonals, interpretatives i teòriques. Alhora, la seva veu dolça i delicada com a tenor el van promocionar com a brillant cantant. Hasse era tot en un... intèrpret, cantant, compositor, mestre de capella i director. Tanta va ser la seva solvència en tot allò en què posava l'ull, la veu o la mà, que gaudiria d'una enorme popularitat al segle XVIII sent, probablement, un dels personatges vius més admirats i aplaudits de la història de la música. No en va, va ser fruit del descomunal treball de Hasse a qui haurem d'agrair l'enorme influència que va exercir en tota una contemporània i futura generació. Els dos principals centre d'ofici van ser Venècia primer, com a mestre de capella, i Dresden després al càrrec de la orquestra de la Cort de la ciutat. 

Recordem que la trajectòria cultural de la ciutat alemanya fou indiscutible durant la primera meitat del segle XVIII amb Heinichen, Homilius, Zelenka o el mateix Hasse en els successius càrrecs musicals. La quantitat de música i el valor de la mateixa perduda per sempre en aquesta ciutat durant la segona guerra mundial no és pot calcular... malauradament, la inconsciència humana i la seva passió per la barbàrie no tenen límits. En qualsevol cas, afortunadament per nosaltres lectors i melòmans àvids de música, molta d'ella es va poder salvaguardar de l'estupidesa ignorant massiva de successives generacions gràcies a centenars de personatges il·lustres anònims que van saber valorar la riquesa impresa en aquelles notes. Per tant, una sensació d'admiració m'envaeix a l'hora de parlar d'aquest il·lustrat artista alemany. Ni més ni menys que varies obres donaran fe, de forma consistent, de la bona feina feta. D'entrada, una simfonia en Re major de tres moviments, escrita en el període de maduració de l'autor i plena de referències clàssiques fruit d'una trajectòria estilística canviant d'un Hasse que va viure de ple la transició efectiva del barroc al classicisme. Continua amb el motet Chori angelici laetantes una obra per a mezzosoprano i orquestra de corda en una bona mostra de l'art líric d'un Hasse expert en l'art vocal. De nou una simfonia en Fa major breu i novament d'estil clàssic que ens anticipa l'autèntic plat fort del dia, el miserere en Re menor. Escrit durant la seva estada a Venècia, està pensat per a cor, solistes i orquestra i fa referència al salm 50 de la Bíblia en relació a la pietat i a la misericòrdia divina. La intensitat i el grau d'emoció resultant és superb en una de les obres mestres del seu autor. 

Alhora, si tenim en compte la magnífica interpretació a càrrec de la orquestra barroca i del cor de cambra de Dresde sota la batuta de Hans Christoph Rademann, ens trobarem amb una d'aquelles partitures sublims imprescindibles per a qualsevol discoteca mínimament il·lustrada. Gentilesa del segell CARUS... com sempre, viatjant musicalment en un univers paral·lel!

Les simfonies i el motet interpretats per la mezzosoprano Bernarda Fink amb Reinhard Goebel dirigint el conjunt Musica Antiqua Köln.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

3 comentaris: