dimecres, 22 octubre de 2014

NAUMANN, Johann Gottlieb (1741-1801) - Zeit und Ewigkeit

Achille Etna Michallon - Goatherd Opposite the Falls of Tivoli (c.1817)
Obra d'Achille Etna Michallon (1796-1822), pintor francès (1)



- Recordatori de Johann Gottlieb Naumann -
En el dia de la commemoració del seu 213è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Achille-Etna Michallon (París, 22 d'octubre de 1796 - París, 24 de setembre de 1822) va ser un pintor francès. Fill de l'escultor Claude Michallon, va estudiar pintura amb Jacques-Louis David i Pierre-Henri de Valenciennes. El 1817 va guanyar el premi inaugural del Prix de Roma amb una pintura d'un paisatge. Va viatjar a Itàlia el 1818 on hi va romandre durant dos anys. La influència d'aquest viatge va quedar plasmada en diverses pintures de paisatges italians. Tot i l'enorme talent que va demostrar, fins i tot es creu que Jean Baptiste Corot va ser el seu alumne, la prematura mort, sobrevinguda per una pneumònia, va privar el món del seu esplèndid art. Va morir a París el setembre de 1822.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Achille Etna Michallon (1796-1822) - Altres: Achille Etna Michallon (1796-1822)



Parlem de Música...

Johann Gottlieb Naumann (Blasewitz, 17 d'abril de 1741 - Dresden, 23 d'octubre de 1801) va ser un director i compositor alemany. Es va educar a la Kreuzschule de Dresden i el maig de 1757 va anar a Itàlia com a company de viatge del violinista suec Anders Wesstrom. A Pàdua, Tartini es va interessar per l'alemany, igual que el pare Martini a Bolonya (1762) i Hasse a Venècia. El 1762 va fer el seu debut a Venècia com a compositor d'òperes amb l'intermezzo Il tesoro insidiato. Durant el Carnestoltes de 1764 va col·laborar amb altres dos compositors en l'òpera bufa Li creduti spiriti, i el mateix any, sota recomanació d'Hasse, va ser contractat com a segon compositor d'església a la cort de Dresden. Allà va ser promocionat com a compositor de cambra i d'església (1765) i finalment a mestre de capella el 1776. Va tornar a viatjar a Itàlia durant els anys 1765-68 i 1772-74 on les seves òperes van gaudir de gran èxit. Fins i tot el mateix Joseph Haydn va dirigir Le nozze disturbate el 1780.

El 1777, gràcies a les negociacions del Comte Löwenhjelm, el diplomàtic suec a Dresden, Naumann va rebre el nomenament per reformar la Stockholm Hovkapell i reorganitzar el panorama teatral del rei Gustavus III de Suècia. Els fruits del seu treball van culminar en dues de les seves obres mestres, l'òpera Cora och Alonzo (1782) i Gustaf Wasa (1786) inspirada en una idea del mateix rei i considerada, per molts contemporanis, com la millor òpera sueca de la història. El 1786 va ser amablement convidat per la direcció de l'òpera de Copenhaguen per a què iniciés la reforma de la Hofkapelle i reorganitzés l'òpera de la cort danesa. Precisament allà va estrenar, el 1786, l'òpera Orpheus og Eurydike. Tot i rebre una suculent oferta per part de la cort danesa, va decidir tornar a Dresden on va treballar, la resta de la seva vida, com a Oberkapellmeister. Allà va esdevenir tota una figura pública tot dirigint concerts i actuacions de grans oratoris. Va moure's per Alemanya a petició de Friedrich Wilhelm II i el 1788 va estrenar Medea i Protesilao al Teatre d'Òpera Reial de Berlín. El 1792 es va casar amb Catarina von Grodtschilling, filla d'un vice-almirall danès. Els seus néts Emil Naumann (1827-1888) i Karl Ernst Naumann (1832-1910) van ser també compositors. Va continuar la seva carrera de compositor fins l'octubre de 1801, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal:

Òperes:

Il tesoro insidiato, Intermezzo, 2 Teile (28. Dezember 1762, Venedig)
Li creduti spiriti, dramma giocoso, 3 Akte (18. Februar 1764,Venedig)
L’Achille in Sciro, dramma per musica, 3 Akte (5. September 1767, Palermo, Teatro Santa Cecilia)
Alessandro nelle Indie, dramma per musica, 3 Akte (nicht aufgeführt; 1768 für Venedig komponiert)
La clemenza di Tito, dramma per musica, 3 Akte (1. Februar 1769, Dresden)
Il vilano geloso, dramma giocoso, 3 Akte (20. November 1770, Dresden)
Solimano, dramma per musica, 3 Akte (Karneval 1773, Venedig)
L’isola disabitata, azione per musica, 2 Teile (Februar 1773, Venedig)
Armida, dramma per musica, 3 Akte (13. Juni 1773, Padua)
La villanella incostante, dramma giocoso, 3 Akte (Herbst 1773, Venedig)
wiederaufgeführt als Le nozze disturbate (16. November 1774, Dresden)
Ipermestra, dramma per musica, 3 Akte (1. Februar 1774, Venedig)
L’Ipocondriaco, dramma giocoso, 3 Akte (13. März 1776, Dresden)
Amphion, opéra-ballet, 1 Akt (24. Januar 1778, Stockholm)
Cora och Alonzo, tragédie lyrique, 3 Akte (30. September 1782, Stockholm)
Elisa, dramma per musica, 2 Akte (21. April 1781, Dresden)
Osiride, dramma per musica, 2 Akte (27. Oktober 1781, Dresden)
Tutto per amore, dramma giocoso, 2 Akte (5. März 1785, Dresden)
Gustaf Wasa, tragédie lyrique, 3 Akte (19. Januar 1786, Stockholm)
Orpheus og Eurydike, 3 Akte (31. Januar 1786, Kopenhagen)
La reggia d’Imeneo, festa teatrale, 1 Akt (21. Oktober 1787, Dresden)
Medea in Colchide, dramma per musica, 3 Akte (16. Oktober 1788, Berlin)
Protesilao, dramma per musica, 2 Akte (1. Akt von Johann Friedrich Reichardt; 26. Januar 1789, Berlin)
mit nachkomponiertem 1. Akt von Naumann (Februar 1793, Berlin)
La dama soldato, dramma giocoso, 2 Akte (30. März 1791, Dresden)
Amore giustificato, festa teatrale, 1 Akt (12. Mai 1792, Dresden)
Aci e Galaea, ossia I ciclopi amanti, dramma giocoso, 2 Akte (25. April 1801, Dresden)

Religiosa:

Orats (texts by Metastasio and for Easter Saturday performances in Dresden unless otherwise stated): La passione di Gesù Cristo, 1767, Padua, 1768, D-Bsb, Dlb, I-Pca, ed. in IO, xxvii (1986);
Isacco, figura del Redentore, 1772, D-Bsb, Dlb, GB-Lbl;
S Elena al calvario, 1775, D-Bsb, Dlb;
Giuseppe riconosciuto, 1777, Bsb, Dlb, LEm;
Il ritorno del figliolo prodigo (G. Migliavacca), 1785, Dlb;
La passione di Gesù Cristo, 1787, Bsb, ed. in IO, xxvii (1986);
La morte d’Abel, 1790, Dlb;
Davide in Terebinto, figura del Salvatore (C. Mazzolà), 1794, Bsb, Dlb;
I pellegrini al sepolcro, 1798, A-Wgm, D-Bsb, Dlb, MR, song arr. hp/hpd (Dresden, 1798), Eng. trans. (London, n.d.);
Il ritorno del figliolo prodigo (?Migliavacca), 1800;
Betulia liberata, 1805, Dlb;
Joseph reconnu de ses frères (after Metastasio), ?Paris, Dlb;
miscellaneous arias from orats, Bsb

Sacred choral cants. (composed for the court at Schwerin, texts by H.J. Tode):
Zeit und Ewigkeit, 1783, A-Wgm, Wn, D-MR, SWl, rev. 1797, Bsb;
Unsere Brüder, 1785, A-Wn, D-Dlb, SWl;
Gottes Wege, c1795, A-Wn, D-Bsb, Dlb, SWl;
3 others, Bsb

Masses: Missa solenne, A  (Vienna, 1804);
20 others, Dlb; copies and individual movts, most in Bsb, some in A-KN, Wgm, Wn, CH-E, D-LEt, SWl

Other works: Singet dem Herrn ein neues Lied (Leipzig, c1786);
Um Erden wandeln Monde, with Vater Unser (F.G. Klopstock), score and vs (Leipzig, c1798);
Lobe den Herrn, meine Seele, 4vv, orch (Vienna, n.d.);
20 offs; Si torrente, motet, S, orch; In coelo tam serena, motet, T, orch; Pange lingua, hymn, 4vv, orch; 9 vespers; many individual psalms for choir, soloists and orch; 19 Marian ants;
3 TeD;
2 lits: liturgical works catalogued in MS Verzeichniss derer sämtlichen Kirchen Musicalien so vom Herrn Capellmeister Naumann verfertiget worden sind, presumably 1801, Dlb;
most works in autograph in Dlb, copies in A-KN, Wn, B-Bc, D-Bsb, LEt, Mbs, SWl, Z, GB-Lbl, I-Baf, USSR-KAu

Miscel·lània vocal:

Lieder: Freimäurerlieder … zum Besten der neuen Armenschule (Leipzig, 1775);
40 Freymäurerlieder zum Gebrauch der teutschen auch französischen Tafellogen (Berlin, 1782, 2/1784);
Sammlung von [36] Liedern (Pförten, 1784), also pubd as Sammlung von [36] deutschen, französischen und italiänischen Liedern (Leipzig, n.d.);
12 von Elisens geistlichen Liedern (E. von der Recke) (Dresden, 1787);
6 neue Lieder, 1v, pf/hp (Berlin, c1795);
25 neue Lieder verschiedenen Inhalts (Recke) (Dresden, 1799);
at least 11 pubd separately, incl. Aedone und Aedi, oder Die Lehrstunde (Klopstock) (Dresden, 1786), Die Ideale (F. von Schiller) (Dresden, 1796), Elegie (Hartmann) (Dresden, n.d.), many in contemporary anthologies and periodicals; 2, A-Wn

Solo cants.: Versuch über … Ode an den Mai (C.A. Clodius) (Berlin, 1779); Cantatina an die Tonkunst (Kühnel) (Vienna and Leipzig, 1801); 12 in D-Dlb, incl. La Didone abbandonata (Maria Antonia Walpurgis), Fileno a Nice che parte, S, 2 vn, bc, De idolo mio trafitto, with orch

Other works: Canzonetta, Ecco quel fiero istante (Metastasio), S, 2 vn, hpd (Leipzig, 1778); 6 ariettes (F. Hartig) (Dresden, c1790); 6 ariettes … italiänisch, 6 ariettes … französisch, both (?1790); 12 Canons, 3vv, bc (Oranienburg, n.d.); Rundgesang (Brunswick, n.d.); Skalen mit unterlegtem Bass zur Übung der Stimme (Leipzig, 1805); many It. songs pubd separately; Bey der Tonkunst Hochaltar, canon, B-Bc, arias, rondos, trios, duets etc., A-Wgm, Wn, B-Bc, D-Bsb, Dlb, LEm, LÜh, Mbs, SWl, W, GB-Lbl, I-Mc, Pca, S-Uu, USSR-KAu

Instrumental:

Orch: Conc., hpd/pf, orch (Darmstadt, c1793);
12 syms., D-Bsb, LEm, RH, Rtt, RUl, SWl, Z, 4 others, lost, listed in Breitkopf catalogue and suppls., 1766–77;
some op ovs. also pubd as syms. (see thematic index of syms. in The Symphony 1720–1840, ser. C, x, New York, 1984)

Chbr: 6 Qts, hpd/pf, fl, vn, b, op.1 (Berlin and Amsterdam, 1786);
Airs françois, pf, gui (Hamburg, 1792);
6 Sonatas, kbd, vn, op.2 (Berlin, n.d.);
6 duos faciles, 2 vn (Leipzig, n.d.), ed. P. Bormann (Kassel, 1951);
Sonatina, hpd, (ob, bn)/(fl, b), D-Dlb;
2 trios, 2 vn, va, I-Pca, no.4 ed. E. Sauter (Gräfelfing, 1993), no.5 ed. P. Bormann (Hamburg, c1953);
sonatas, kbd, vn, 6 each in B-Bc, D-Bsb, 4 in Dlb, 1 each in W, I-Pca;
duo, lute, glass harmonica, D-Bsb

Kbd: [12] sonates, glass harmonica/pf, i–ii (Dresden, 1786–92), 3 ed. H. Eppstein (Stockholm, 1950); 6 sonates, pf/glass harmonica, op.4 (Berlin and Amsterdam, n.d.); Conc., 2 hpd, Dlb; 7 sonatas, Dlb; 3 movts, W

Font: En català: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) En castellano: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) In english: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) Altres: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801)



Parlem amb veu pròpia...

Johann Gottlieb Naumann és un dels grans mestres alemanys del classicisme a l'espera d'un major protagonisme ja que el seu repertori, per extensió i especialment per qualitat, està bullent de tresors. Autor de més de 20 òperes, 12 oratoris, 21 misses, 12 simfonies i nombrosa música vocal i instrumental, estem parlant d'un dels compositors més importants de la segona etapa del segle XVIII i del major exponent de la cort alemanya de Dresden entre Hasse i Weber. El seu estil, en els seus inicis proper a l'escola napolitana però també hereu del pare Martini, Paisiello i Galuppi, entre altres, evoluciona en les seves òperes més tardanes apropant-se a Gluck i a l'opera francesa amb la inclusió de ballets i grans cors. Fins i tot, la seva òpera Cora och Alonzo, anticipa la famosa Der Freischütz de Weber. Alhora, Naumann conscient de les manifestacions literàries del Sturm und Drang, introdueix idees romàntiques embrionàries en la música de la seva última etapa com a compositor, fent especial èmfasi en el culte a la naturalesa i en el valor de l'amistat.

Naumann, no obstant, en la seva labor de mestre de capella també va ser obligadament autor de nombroses obres religioses. Misses, algunes d'elles impressionants, oratoris, motets, ofertoris, etc., formen part també del seu repertori. I dins d'aquest també hi trobarem un capítol dedicat a la cantata alemanya, l'obra del seu repertori més propera, salvant les distàncies, a Bach però especialment al seu col·lega Homilius. La cantata "Zeit und Ewigkeit" per a solistes, cor i orquestra, i escrita pel teòleg Heinrich Julius Tode, estratificada de forma característica per recitatius (els he omès voluntàriament per centrar-me en la part musical, en qualsevol cas en la pertinent edició l'obra està completa), àries, cors i corals, és una de les obres més properes a la tradició musical germànica més conservadora de tot el repertori de Naumann. Estrenada probablement el dia 1 de gener de 1784, el text de la cantata fa referència al "contrast entre el mundà que es lliura al plaer sense preocupacions i al cristià que piadosament té en compte el final de la vida. Mentre que el primer, sorprès per la mort, es desespera, aquest últim l'acull amb satisfacció i veu la tomba com un lloc de repòs i de transició a l'última sentència i a l'anhelada vida eterna." Una obra madura, en certs moments fosca i dramàtica per acabar amb el jubili de la salvació. Són poques les reminiscències de Bach en l'obra de Naumann, no obstant, la d'avui la referència és obligada... i benvinguda sigui!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) - Zeit und Ewigkeit

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 21 octubre de 2014

LECLAIR, Jean-Marie (1697-1764) - 12 Concertos Op.7 & Op.10

Jean-Honoré Fragonard - Young Woman (c.1769)
Obra de Jean Honoré Fragonard (1732-1806), pintor francès (1)



- Recordatori de Jean-Marie Leclair -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Jean-Honoré Fragonard (Grasse, 5 d'abril de 1732 - París, 22 d'agost de 1806) va ser un pintor francès del període rococó, un dels artistes favorits de la cort de Lluís XV i Lluís XVI per les seves escenes amoroses de delicats colors, situades sovint en jardins i en frondosos boscos. Va començar a estudiar pintura als 18 anys a París amb Jean Baptiste Simeon Chardin, però el seu estil es va formar principalment a partir de l'obra del seu mestre posterior, François Boucher. El 1752 va guanyar el gran premi de Roma, després de ser deixeble durant tres anys del pintor francès Charles Van Loo, Fragonard va estudiar i va pintar durant sis anys a Itàlia, on va rebre la influència del mestre venecià Giovanni Battista Tiepolo. Al principi Fragonard va desenvolupar un estil d'acord amb la temàtica religiosa i històrica. No obstant això, després del 1765 va seguir l'estil rococó, que llavors estava de moda a França. Les obres d'aquesta última època, que són les més conegudes, reflecteixen l'alegria, frivolitat i voluptuositat del període. Es caracteritzen per la fluïdesa de línies, les vaporoses flors enmig d'un suau fullatge i les figures amb postures plenes de gràcia i elegància, normalment de dames amb els seus amants o de camperoles amb els seus fills. 

La Revolució Francesa, i els seus ideals frontalment oposats als del gust monàrquic, el van dur a la ruïna econòmica en perdre, la noblesa, la seva posició i per tant els nombrosos encàrrecs que rebia. Encara que va comptar amb l'ajuda de Jacques-Louis David, el pintor més important de la nova escola neoclàssica francesa, Fragonard no es va arribar a adaptar mai al nou estil. Les taules que li va encarregar Marie-Jeanne Barry, amant de Lluís XV, per decorar el seu palau de Louveciennes constitueixen la seva obra més important. En aquesta sèrie, coneguda com Els progressos de l'amor, es troben La persecució i L'amant coronat (ambdós de 1771-1773, Col·lecció Frick, Nova York). Al Louvre de París es conserven cinc obres seves, entre elles Les banyistes (c.1760) i L'estudi (1769). Altres obres notables són El gronxador (c.1766, Col·lecció Wallace, Londres) i La carta d'amor (c.1769-1770, Museu Metropolità d'Art, Nova York). Va morir en la pobresa l'agost de 1806 a París.




Parlem de Música...

Jean-Marie Leclair (Lyons, 10 de maig de 1697 - Paris, 22 d'octubre de 1764) va ser un violinista i compositor francès considerat el fundador de l'Escola de Violí Francesa. Sabater en els seus inicis, a més de coreògraf i ballarí, l'aparició el 1723 del seu "Primer llibre de Sonates per a violí" va determinar de l'esdevenir de la seva brillant carrera. El 1728 va debutar com a virtuós del violí al Concert Spirituel de París, aconseguint un èxit rotund. Aquest mateix any va publicar el seu "Segon llibre de Sonates per a violí". Violinista del rei Lluís XV el 1734, any de publicació del seu "Tercer llibre de Sonates per a violí", Leclair era ja considerat una de les figures preeminents de la història del violí francès. Aquell any va iniciar una sèrie de viatges per Europa i el 1738 va publicar el "Quart llibre de Sonates per a violí". El 1746 va publicar la que seria la seva única òpera, Scylla et Glaucus propera a l'estil de Rameau.

Leclair, figura transcendent en l'escena musical del seu temps, va suposar la superació del virtuosisme previ practicat a França per compositors com Bouvard i Francoeur, entre d'altres, adquirint el violí, amb la seva força, la maduresa tècnica, bé que sobre pressupostos sistemàtics abans inexistents, de pur intuïtius. La tècnica de Leclair, amb no poques reminiscències de l'art italià, del qual va mantenir l'inconfusible sentit melòdic procedent de Corelli, a qui admirava profundament, pren de l'estil francès la regularitat de la seva harmonia i l'equilibri en la forma. Compositor molt fèrtil, va deixar així mateix concerts, obertures, sonates per a dos violins i altres obres menors. Les seves obres per a flauta i baix continu, com la Deuxième Recreation de musique Op. 8, o les Sonates Op. 9, figuren entre les pàgines més notables produïdes a la França del segle XVIII dedicades a l'instrument. Leclair, que va passar els últims anys immers ens fosques dificultats, va morir assassinat, probablement pel seu nebot Guillaume-François Vial, el 23 d'octubre de 1764 a la porta de casa seva.

Font: En català: Jean-Marie Leclair (1697-1764) En castellano: Jean-Marie Leclair (1697-1764) In english: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - Altres: Jean-Marie Leclair (1697-1764)



Parlem amb veu pròpia...

Jean Marie Leclair va ser, sens dubte, el "Vivaldi francès". El reconeixement que de forma sòlida i contrastada se'n fa rau en el fet d'haver estat enginyosament capaç d'unificar o entrellaçar de forma intel·ligent l'estil sonata de Corelli i el gust rococó francès. Aquesta combinació tant evident de la música italiana i francesa el situa en un lloc prominent de l'escola francesa de violí i en general de la mateixa història de la música per la notable contribució d'unificació, sense malmetre, de dues escoles musicals europees. En síntesi, els seus concerts són propers a Vivaldi en els moviments ràpids i gustosament francesos en els moviments més lents. 250 anys ens separen de la seva mort i avui commemorar-lo no és una possibilitat sinó un deure per la irresistible bellesa de la seva música.

Aquesta edició, majúscula en tots els sentits i aparentment descatalogada, comprèn fins a dotze concerts de violí o flauta segons el cas dels seus opus 7 i 10. Enregistrats en la llunyana dècada dels anys 70, el cert és que ens trobem amb una edició d'una qualitat sonora immillorable, amb una interpretació de luxe i de música excelsa. La pirotècnia de Leclair és, d'entrada, enganyosa ja que ràpidament tendim a comparar-lo amb Vivaldi amb qui les similituds són evidents. Tanmateix, els seus concerts estan plens de gràcia i d'encant rococó. Orfebreria meravellosa que els sentits gaudeixen de principi a fi. El so del clavecí, dolç i delicat, "jugant" amb el violí és d'una elegància sublim. Per moments orquestra i per moments aparença d'obres de cambra, tot funciona a la perfecció. El virtuosisme és permanent tot i la paraula d'un violí que comparteix constantment el seu protagonisme amb els seus companys de concert. Leclair va ser un extraordinari violinista exigent amb sí mateix i amb aquells atrevits que afrontessin el seu repertori. Personalment, considero aquesta edició com un dels més grans descobriments d'aquest 2014, una meravella imprescindible per tots els cors enamorats del segle XVIII!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Gerard Jarry (violin); Christian Lardé (flute); Orchestre de Chambre Jean François Paillard; Jean François Paillard
IMSLP: Jean-Marie Leclair (1697-1764)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible
















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 20 octubre de 2014

MOÓR, Emánuel (1863-1931) - Sonata in G major No.2 Op.55

Carl Holsöe - Girl in an Interior
Obra de Carl Holsoe (1863-1935), pintor danès.



- Recordatori d'Emánuel Moór -
En el dia de la commemoració del seu 83è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Carl Holsøe (Arhus, 1863 - Asserbo, 1935) va ser un pintor danès. Va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Copenhaguen (1882-1884). A partir d'aleshores, va continuar la seva educació a Kunstnernes Studieskole, escola-estudi de l'artista P.S. Kroeyer. Va viatjar a Itàlia, el 1889 va rebre la Menció d'Honor (París) i va rebre la beca de l'acadèmia entre els anys 1890-1898. Va ser també a l'acadèmia on va guanyar el premi d'or el 1901 i el premi Eckersberg el 1908, així com altres beques i premis. Carl Holsøe es va convertir en membre de la junta directiva de la Kunstforeningen. Va exposar-hi durant molts anys. Es va fer amic de Vilhelm Hammershoi i mútuament es van inspirar. Les seves obres estan relacionades amb escenes d'interiors, sovint de caràcter romàntic i melancòlic. També va pintar paisatges, bodegons i quadres de flors. Va morir a Asserbo el 1935.

Font: En català: No disponible En castellano: Carl Holsoe (1863-1935) In english: Carl Holsoe (1863-1935) - Altres: Carl Holsoe (1863-1935)



Parlem de Música...

Emánuel Moór (Kecskemét, 19 de febrer de 1863 - Mt Pélerin, Vevey, 20 d'octubre de 1931) va ser un pianista i compositor hongarès. Va estudiar a Budapest i posteriorment a Viena. Ràpidament va viatjar per Europa com a director i pianista. El 1885 va viatjar a els EUA com a director de concerts. Allà va conèixer i treballar amb Lilli Lehmann, Ovide Musin i altres cèlebres artistes. El 1887 va viatjar a Anglaterra, després a Suïssa i finalment a Alemanya. Va estrenar nombroses òperes, com Die Pompadour i Andreas Moser (1902). Va compondre fins a vuit simfonies, de les quals es van publicar tres (Op. 45 en Re menor, Op. 65 en Mi menor, Op. 67 en Do). Va escriure, així mateix, tres concerts de piano, quatre concerts de violí i dos de violoncel. La seva música de cambra va ser molt popular i es va interpretat sovint als programes de la Classical Concert Society. Va ser l'inventor del Moór-Duplex piano, que consistia en un teclat doble amb un acoblador manual entre els dos pianos. Pau Casals va admirar profundament a Moór i el va interpretar sovint. Va morir a Vevey l'octubre de 1931.

OBRA:

Vocal:

Secular:

La Pompadour (Cologne, February 22, 1902)
Andreas Hofer (or Moser) (Cologne, November 9, 1902)
Hochzeitsglocken (Kassel, August 2, 1908; in London as Wedding Bells, January 26, 1911)
Der Goldschmied van Paris (n.d.)
Herlha (unfinished)
Numerous songs

Religiosa:

Requiem (1916)

Instrumental:

3 piano concertos (1886, 1888, 1906)
8 symphonies (1893-1910)
4 violin concertos (1905-1907)
2 cello concertos (1905-1906)
Triple Concerto for Violin, Cello, Piano, and Orchestra (1907)
Harp Concerto (1913)
Much chamber music

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Emánuel Moór (1863-1931) - Altres: Emánuel Moór (1863-1931)



Parlem amb veu pròpia...

Pau Casals afirmava que Emánuel Moór va ser "un geni" i en favor d'aquesta afirmació l'interpretava sempre que podia. Tot i el reconeixement públic d'un dels catalans més internacionals de la història, el cert és que actualment el cognom Moór segueix essent eminentment desconegut tot i les 123 composicions que va deixar escrites entre elles, ni més ni menys, que fins a vuit simfonies, tres concerts de piano i altres obres instrumentals i vocals. Oblidat i enterrat, hem hagut d'esperar al segle XXI per veure'l renéixer de l'erm assedegat en el que malvivia. La primera prospecció té a veure amb la seva obra de cambra, la que va gaudir de major ressò quan el compositor va viure. En relació amb l'obra d'avui, el mateix Casals va deixar escrit que aquesta Sonata en Sol major No.2 opus 55 per a piano i violoncel era una obra mestra. Composta al voltant del 1900, l'obertura allegro moderato s'introdueix amb una melodia majestuosa, amb un desenvolupament dramàtic i fosc i amb un final enèrgic. El scherzo segueix amb el violoncel iniciant el seu camí en el registre més baix mentre el piano brilla per la seva lleugeresa. Canvis constants, moments incerts que ens despisten a l'hora d'anticipar el poderós adagio, impregnat de profunda tristesa que sobtadament es trenca pel final vivace i enèrgic. Una obra emmarcada en el post-romanticisme però encara propera a l'herència de Brahms. La interpretació, fantàstica, dibuixa el primer esbós consistent del que va ser el majestuós quadre musical d'Emánuel Moór!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Gregor Horsch (cello); Carole Presland (piano); Cellokwartet Amsterdam
PRESTOCLASSICAL: Moór: Works for Cello

    Moór: Works for Cello

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 19 octubre de 2014

ZELIOLI, Giuseppe (1880-1949) - Messa facile e melodica

Paul Charles Chocarne-Moreau - Playing Croquet
Obra de Paul Chocarne-Moreau (1855-1931), pintor francès



- Recordatori de Giuseppe Zelioli -
En el dia de la commemoració del seu 65è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Paul Charles Chocarne-Moreau (Dijon, 1855 - Neuilly-sur-Seine, 1931) va ser un pintor i il·lustrador francès. Es va formar a l'Escola de Belles Arts de París, on va ser alumne de Tony Robert-Fleury i William Bouguereau. Va fer el seu debut en el Salon des artistes français el 1882 i des d'aleshores va exposar-hi regularment. Es va especialitzar en la pintura de gènere en un estil naturalista. Les seves pintures mostren sovint escenes de la vida quotidiana parisenca, amb especial atenció a les famílies pobres però també a escenes en què molts nens participen en esports o en diferents jocs. Va ser precursor de l'art del nord-americà Norman Rockwell. Va morir a Neuilly-sur-Seine el 1931.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Paul Chocarne-Moreau (1855-1931) - Altres: Paul Chocarne-Moreau (1855-1931)



Parlem de Música...

Giuseppe Zelioli (Caravaggio, 13 de març de 1880 - Lecco, 18 d'octubre de 1949) va ser un organista i compositor italià. El seu pare, organista de la Basílica de Caravaggio, va ser el seu primer mestre. Va estudiar piano, orgue i composició a l'escola del seu pare. Amb 9 anys es va convertir en organista a Casirate, una petita població de la Llombardia. El 1904 va assolir el càrrec d'organista de la Basílica de Lecco on va viure la resta de la seva vida. Allà es va dedicar de ple a la composició, a la interpretació amb el piano i a la docència. La majoria de les seves obres van ser religioses tot i que també va compondre fins a 7 òperes, la més destacada de les quals va ser "Il Buon Pastore". El seu estil va ser conservador i fidel a la tradició organística del segle XVIII. Va destacar com a improvisador i el seu talent amb l'orgue va causar gran admiració. Com a profund devot catòlic que va ser, afirmava que "la música sagrada és una de les formes més nobles d'apropar-se a Déu". Fins a 13 misses, motets, ofertoris, salms, etc., i nombrosa música per a orgue es preserva del seu repertori. Va morir a Lecco l'octubre de 1949.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Giuseppe Zelioli (1880-1949) Altres: Giuseppe Zelioli (1880-1949)



Parlem amb veu pròpia...

Néixer a Caravaggio no ha de ser fàcil ja que d'entrada tens molts números per ser artista i com bé sabem aquest món és més sovint de penúries financeres que d'abundància opulent... Bromes a banda, el cert és que Zelioli és un compositor a dia d'avui totalment desconegut de qui només he pogut localitzar aquesta interessant, breu i simpàtica missa i obres menors. Tanmateix, la simple cerca i el fet de trobar-me en la dificultat de no tenir en prou feines informació al respecte, m'ha permès gaudir de la seva música sense barreres ja que les paraules escrites, al seu nom, són realment poques. Messa facile e melódica per a cor de nens i orgue així com dues breus partitures vocals, el Regina Coeli i el Laudate Dominum Omnes Gentes, són la seva carta de presentació al món discogràfic. Obres restringides a un estil "molt italià" i conservador. Polifonia, orgue en mode seguiment i amplificació de les veus, equilibri profund en la tonalitat i contrapunt sever. Zelioli segueix aquest model i l'aplica de forma impecable tot construint una partitura moderna però alhora molt propera a temps pretèrits però també propera al romanticisme ja que ràpidament identificarem en la seva música la influència de Gounod, un autor francès profundament religiós com Zelioli. Facile, ho desconec, melódica, però hi afegiria dolça, agradable i espiritual, totalment. Una espurna fugaç d'un italià del segle XX de conviccions del segle XVI!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Atanas Atanassov (orgue); Sofia Boys' Choir; Adriana Blagoeva
JPC: Sofia Boys' Choir – Laudate Dominum Omnes Gentes
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible

    Sofia Boys' Choir – Laudate Dominum Omnes Gentes

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 18 octubre de 2014

HUMMEL, Johann Nepomuk (1778-1837) - Quintet en Mi bemoll major opus 87

Ferdinand Georg Waldmüller - Children Decorate a Conscript’s Hat
Obra de Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865), pintor austríac (1)



- Recordatori de Johann Nepomuk Hummel -
En el dia de la commemoració del seu 177è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Ferdinand Georg Waldmüller (Wien, 15 de gener de 1793 - Hinterbrühl, 23 d'agost de 1865) va ser un escriptor i pintor austríac i representant destacat del moviment Biedermeier. Va estudiar durant poc temps a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena per ràpidament independitzar-se tot pintant retrats. El 1811, va obtenir un càrrec de docent per als fills del comte Gyulay, a Croàcia. Tres anys més tard, va tornar a Viena i va treballar el seu estil copiant les obres de grans mestres. Aviat es va interessar per la naturalesa i va començar a pintar paisatges. És en aquesta temàtica on va assolir la seva major originalitat. El seu sentit del color i bon coneixement de la natura, el van ajudar a aconseguir algunes pintures molt notables. El 1823 va fer un retrat de Ludwig van Beethoven que va servir de base a Lazarus Sichling per a realitzar el gravat més conegut del músic. Va estar treballant durant un temps com a professor de l'Acadèmia de Belles Arts de Viena, però sovint va mostrar divergències amb l'elit de Viena a causa de les seves crítiques sobre el sistema acadèmic de l'Acadèmia, ja que el seu interès era la naturalesa. Va ser autor d'un gran nombre de retrats així com de paisatges i pintures de gènere. Va dedicar temps a la literatura d'art tot escrivint obres de perfil pedagògic en aquest sentit. Va morir a Hinterbrühl l'agost de 1865.

Font: En català: No disponible En castellano: Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865) In english: Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865) - Altres: Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865)



Parlem de Música...

Johann Nepomuk Hummel (Pressburg, 14 de novembre de 1778 - Weimar, 17 d'octubre de 1837) va ser un pianista, director, professor i compositor austríac i considerat un dels més grans pianistes i compositors de la seva època. Hummel va ser, des de ben petit, un nen prodigi. Als 4 anys ja sabia llegir música, als 5 tocava el violí i als 6 el piano. Quan tenia 8 anys la seva família es va traslladar a Viena on el seu pare Johannes es va convertir en director musical de l'efímer Teatre auf der Wieden. Allà Hummel va iniciar la seva acadèmia amb el piano tot convertint-se en deixeble de Mozart que amablement li va donar classes gratuïtes sorprès per l'enorme talent del seu pupil. Fins i tot Hummel es va traslladar a viure a casa del seu mestre, tot un privilegi, i ben aviat es van fer bons amics. El primer concert públic d'Hummel va ser precisament sota la direcció de Mozart el 1787. El 1788 va iniciar una gira amb el seu pare per diversos països europeus. El 1790, a Edimburg, Hummel va causar una gran sensació i es va convertir en professor. Va passar dos anys a Anglaterra on va treballar, també, com a intèrpret i compositor. El 1792 es va traslladar, juntament amb el seu pare, als Països Baixos on va treballar pel Príncep fins que la Revolució Francesa els va obligar a emigrar a Alemanya i finalment a Viena el 1793.

A Viena, Hummel es va dedicar més a l'estudi, ensenyament i composició i rarament als escenaris on la seva presència va ser testimonial. Va estudiar contrapunt amb Albrechtsberger i composició vocal amb Salieri. Va coincidir amb J. Haydn, a qui havia conegut breument a Londres, i es va convertir en el seu alumne a l'orgue. Hummel va viure un període de grans dificultats econòmiques fet pel qual es va veure obligat a donar classes de piano extenuants. La irrupció de Beethoven va dibuixar un nou escenari per Hummel que va veure en el geni alemany com a un difícil rival tot i compartir una bona amistat. Tot i rebre nombroses ofertes de treball, Hummel es va decantar per la que va rebre de Nikolaus Esterházy a Eisenstadt el 1804. Allà va exercir de mestre de capella i va ser precisament en aquest període que va escriure la majoria de les seves nombroses obres religioses. Allotjament i jornal de 1200 florins van ser les condicions laborals d'Hummel sota les ordres del príncep. Les seves funcions, a banda de compondre, van ser les de dirigir el cor de nens, administració de l'arxiu d'Haydn i de la docència instrumental. Tot i que el 1808 va ser acomiadat, la defensa d'Haydn li va permetre recuperar el seu lloc de treball que definitivament va quedar cancel·lat el 1811.

Aquell any va retornar a Viena on es va concentrar en la composició d'obres de piano, de cambra i teatrals. El 1813 es va casar amb la coneguda cantant Elisabeth Röckel, amb qui va tenir dos fills, un va ser pianista i l'altre pintor. Tot i coincidir amb un Beethoven esplendorós, la diferència d'estils entre ambdós compositors va facilitar que Hummel fos àmpliament admirat. El 1814 va ser l'any que Hummel va decidir tornar a escena com a pianista. La seva excel·lència amb l'instrument el va convertir en tota una celebritat arreu d'Europa. El 1816 va iniciar una gira de concerts per Alemanya plena d'èxits però d'inexplicable inestabilitat financera. Aquest fet va preocupar a Hummel i va decidir buscar un lloc de retir definitiu on establir-se i dedicar-se a la seva família. El 1819 es va instal·lar a Weimar on va assolir un càrrec ben remunerat i estable de mestre de capella. Aquells anys van ser molt productius fruit de la vida tranquil·la que gaudia a la plàcida ciutat alemanya. Es va fer amic de Goethe i es va convertir en una de les atraccions turístiques de la ciutat. Va treballar al teatre de la cort tot interpretant obra pròpia i també de molts contemporanis i clàssics. La dècada del 1820 va ser la de major productivitat i probablement de felicitat de l'austríac.

Des d'allà, ben instal·lat amb la seva família, va iniciar algunes gires que el van dur a Rússia, on va conèixer a John Field el 1822, a Polònia, on va coincidir amb Chopin el 1828, a França i als Països Baixos. El 1827 ell i el seu alumne Ferdinand Hiller es van dirigir a Viena per acomiadar-se del seu bon amic Beethoven abans de morir. Hummel fins i tot va ser l'encarregat de dur el fèretre en el funeral i de dirigir el concert commemoratiu seguint les instruccions que Beethoven havia escrit. Aprofitant l'estada a Viena, Hummel es va reunir per última vegada amb Schubert, amb qui també va compartir una bona amistat. Des d'allà va retornar a Weimar abans de tornar a visitar París i Londres. En aquests darrers anys la fama d'Hummel va anar decaient amb el temps. El seu estil clàssic, hereu de Mozart, va sucumbir al fervor romàntic. Malalt, el 1834 va visitar Viena en la que seria la última gira de concerts de la seva vida. La seva mort, el 1837 a Weimar, es va considerar com la fi del classicisme i pertinentment es va interpretar el Rèquiem de Mozart com a punt i final d'una vida, però també de tota una Era.

OBRA:

Llistat de composicions d'Hummel.

Font: En català: Johann Nepomuk Hummel (1778-1837) En castellano: Johann Nepomuk Hummel (1778-1837) In english: Johann Nepomuk Hummel (1778-1837) - Altres: Johann Nepomuk Hummel (1778-1837)



Parlem amb veu pròpia...

Johann Nepomuk Hummel no només va ser considerat un dels compositors més importants sinó també, i àmpliament, com el més gran virtuós pianista de la seva època. Hereu directe de Mozart, ell representa millor que ningú el reflex del que podria haver estat el geni de Salzburg en cas que la seva mort sobtada no l'hagués silenciat als 35 anys. Tot i no haver assolit el ressò de Beethoven, se'l considera com un dels més grans compositors del segle XIX tot i que la seva música l'hem de situar de ple en el classicisme si bé en la seva versió més depurada i excepcional. D'exemples d'Hummel en podrem trobar, afortunadament, els que vulguem. Avui, en motiu de la commemoració de la seva mort, explorarem algunes de les obres de cambra, possiblement les de sentiment més romàntic del seu vast univers musical.

Una de les contribucions d'Hummel al gènere de cambra va ser la forma musical Pot-pourri, una manera d'homenatjar a un altre músic tot recordant la seva música amb creatives connexions d'algunes de les seves obres de forma divertida i enginyosa. Així serà en l'exemple del Pot-Pourri opus 53 per a pianoforte i guitarra. Mozart, Lindpainter i altres compositors són recuperats per Hummel en l'edició en què trobarem aquesta obra. L'acompanyarà el Quintet en Mi bemoll major opus 87 per a piano, violí, viola, violoncel i contrabaix, escrit el 1802. La descripció que en el seu dia en va fer el crític Rudolf Felber (1891-1978) em sembla plenament vigent: "El Quintet Op. 87 és una obra mestra, el primer moviment, captiva i impressiona l'oient amb la seva força i passió. El tema principal és peculiar amb un caràcter lleugerament marcial... El Minuetto, Allegro amb fuoco, és una barreja d'animació i exuberància i de lleugera malenconia... El Final, Allegro agitato, és ple d'alegria desenfadada finalitzada d'una forma brillant i eficaç". Inevitablement, el seu nom ja forma part del zenit del classicisme, allà on Mozart, Haydn i Beethoven improvisaven música a l'espera del seu bon amic Johann Nepomuk Hummel!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Hummel: Chamber Music at Schonbrunn

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!