dimecres, 2 de setembre de 2015

DE JERUSALEM, Ignacio (1707-1769) - Vocal Music

Noël Hallé - Saint François de Sales donnant à sainte Jeanne de Chantal la règle de l'ordre de la Visitation
Obra de Noël Hallé (1711-1781), pintor francès (1)




Parlem de Pintura...

Noël Hallé (París, 2 de setembre de 1711 - París, 5 de juny de 1781) va ser un pintor, dibuixant i gravador francès. Va néixer en una família d'artistes i es va formar inicialment amb el seu pare, el pintor Claude-Guy Hallé. Va ser membre de l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura francesa. Entre els seus mèrits destaquen el Premi de Roma que va guanyar el 1736 i les seves obres La mort de Sèneca, Cornelia Africana, Mare de Gracchi i La Justícia de Trajà. Es va fer famós, involuntàriament, per les àcides crítiques del filòsof Diderot en motiu d'una exposició al Saló de París. Va morir precisament a la capital francesa el juny de 1781.

Font: En català: Noël Hallé (1711-1781) En castellano: No disponible In english: Noël Hallé (1711-1781) - Altres: Noël Hallé (1711-1781)



Parlem de Música...

Ignacio de Jerusalem y Stella (Lecce, 3 de juny de 1707 - Ciudad de México, 15 de desembre de 1769) va ser un violinista i compositor italià. Va iniciar la seva activitat musical a Itàlia com a violinista, també va ser músic del Coliseu de Cadis i a Nova Espanya va arribar a ser mestre de capella de la Catedral de la Asunción de María de Mèxic. Els seus contemporanis el coneixien com el "miracle musical" perquè el seu talent i capacitats musicals rivalitzaven amb el mateix mestre de capella de Madrid. El 1732 va abandonar Itàlia i es va instal·lar a Cadis on va treballar en el Coliseu d'aquella ciutat. El 1742 José Cárdenas, del Reial Tribunal de Comptes, el va contractar a Espanya juntament amb altres músics i cantants destinats a complir els seus serveis a Mèxic. Va arribar a la capital de Nova Espanya el 1742 per a treballar com a violinista i director musical del Coliseu de Mèxic. A partir del 1746 va compondre obres per a la Catedral de Mèxic i el 1749 va ser ascendit a mestre de capella interí. L'any següent va rebre el nomenament de mestre titular, càrrec que va exercir la resta de la seva vida. Com a mestre de capella, Ignacio de Jerusalem va ser precedit per Domingo Dutra i Andrade (1741-1750) i succeït per Mateo Tollis della Rocca (1769-1780). Allà va compondre el corpus de la seva obra, format per centenars de composicions de caràcter religiós principalment. Va ser extraordinàriament popular al seu temps a tot centre Amèrica. Va morir a Ciudad de México el desembre de 1769.

OBRA:

all for voices and orchestra; all manuscripts in Mexico City Cathedral unless otherwise stated
latin sacred

Vocal religiosa:

7 masses:
in D, 4vv, 1763;
in D, 8vv, US-SBm, ed. C.H. Russell (Los Osos, CA, 1993);
in F, 4vv, 1768, Mexico City Cathedral and US-SBm;
in F, 8vv, Ky and Gl ed. C.H. Russell (Los Osos, CA, 1996);
in G, 4vv, 1767;
in G, 8vv, Mexico City Cathedral and US-SBm; 8vv

2 requiem:
in a, 8vv, 1760;
in E

Vespers pss:
Beatus vir (F), 2vv;
Beatus vir (C), 8vv;
Confitebor tibi Domine (g);
Credidi (F), 8vv;
Dilexi quoniam exaudit Dominus (G);
Dixit Dominus (B ), 2vv;
Dixit Dominus (B ), 8vv;
Dixit Dominus (D), 8vv;
Dixit Dominus (d), 8vv;
Dixit Dominus (F), 2vv;
Dixit Dominus (F);
Dixit Dominus (G), 4vv;
Dixit Dominus (G), 8vv;
Laetatus sum (a), 8vv;
Laetatus sum (B ), 8vv, ?1758;
Laetatus sum (E );
Laetatus sum, 4vv, 1764;
Lauda Jerusalem (F), 8vv;
Laudate Dominum omnes gentes (B ), 1v;
Laudate Dominum omnes gentes (B ), 8vv;
Laudate Dominum omnes gentes (d), 8vv;
Laudate Dominum omnes gentes (F);
Laudate Dominum omnes gentes (G), 4vv;
Levavi oculos meos (G);
Memorabilia, 4vv, 1764

Vespers hymns and canticles:
Ave maris stella (F), 8vv;
Ave maris stella (d), 8vv;
Decora lux (G), 5vv;
Defensor alme (D), 8vv;
Exultet orbis (D), 2vv;
Jesu corona (D);
Mag (a), 8vv;
Mag (B ), 2vv;
Mag (C), 2vv;
Mag (E );
Mag (F), 8vv (3 settings);
Pange lingua (g), 8vv;
Placare Christe (F), 8vv;
Te Joseph (G), 8vv;
Ut queant laxis (G);
Veni creator spiritus (G), 8vv

Motets, ants etc.:
Ascendit Christus (D), 8vv;
Ascendit Christus (E), 1v;
Egregiae martyr Philipe;
Non fecit tatiter, 8vv;
Non turbetur cor vesinum;
O voz omnes, 8vv;
Pauperum primo genita, 4vv;
Psalmo de nona primera miravilia, 8vv;
Qui vult venire post me, 4vv (= Plantas frondosas de aqueste jardín, see ‘Villancicos’);
Regem cui omnia vivunt, 4vv;
Salve regina (C), 1v;
Salve regina (D), 8vv;
Stabat mater, 8vv;
Sub tuum praesidium, 8vv;
Tota pulcra es, 8vv;
Veni Sancte Spiritus, 8vv;
Veni sponsa Christi, 8vv;
Victimae paschali, 8vv

11 Matins cycles of responsories, invitatories and hymns, 1–8vv: for Christmas;
Assumption; St Peter;
Our Lady of the Conception;
feast day of St Joseph;
patronage of St Joseph;
Our Lady of the Pillar;
Our Lady of Guadalupe (2 cycles, 1 ed. C.H. Russell, Los Osos, CA, 1997);
St Ildefonso and the Pontifical Confessors;
St Philip Neri and the Common Confessors

Other works:
Office of the Dead;
2 Te Deum;
5 Lamentations;
6 Miserere

Villancicos:
A de la dulce métrica armonía, 4vv;
A de los cielos, 8vv;
Admirado el orbe, 8vv;
A gozar el sumo bien, 4vv;
Aguila caudalosa, 4vv;
A la esposa es de Dios, 4vv;
A la milagrosa escuela, 4vv, 1765;
Al arma contra Luzes, 1v;
A la tierra venid, 4vv;
Al cielo subiendo, 1v;
Alerta las vozes, 4vv;
Al mirar los rayos, 4vv;
Al penetran la hermosura, 8vv;
Al que en solio de rayos, 4vv;
Amante peregrino, 3vv;
Animase, alientese, 8vv;
Aplaudan alegres, 4vv;
Arca perfectísima, 1v;
Arcano sagrado, 4vv;
Armoniosos metros, 4vv;
A tan gran afector, 2vv;
A tan regia vista, 4vv;
A tu feliz natalicio, 1v;
A velas llamas, 8vv;
Ay mi bien, 8vv;
Bendito sea el Señor, 4vv;
Celestes armonias terrestres consonancias alarma, 8vv;
Cielo, que alto mirais, 2vv, E-CU;
Clarines sonad;
Con añores ecos nuestro pecho amante celebra, 8vv, 1766;
Con canoros secos
De amor el incendio, 1v;
De aquel muro en las esfera, 2vv;
Del diciembre rizado, 1v;
De noche ha nacido, 4vv;
De su fé las glorias, 2vv;
Devoto el coro con alegría llama a María, 4vv;
Dolencia padre, 2vv;
Dulce incendio, 2vv;
El aire, la tierra, 1v;
El amor y el afecto, 8vv;
El celeste gozo, 4vv;
El clarín de la fama, 8vv;
Ella feliz Bagel, 2vv;
El tesoro sagrado, 4vv;
El viento ayrado, 1v;
En este triste valle, 4vv;
En tiempo, sin tiempo, 4vv;
En una ligera nave, 4vv;
Esta noche las zágalas, 8vv;
Este alto sacramento, 1v;
Gloria lo ofrece, 8vv;
Gorgeos trinando, 2vv;
La angélica turba, 8vv;
La esfera triumphante rompa la luz, 4vv;
La gloria más bella, 2vv;
La tierra se alegra, 4vv;
Libre de la pena, 2vv;
Los rayos ardientes, 4vv;
Manda Dios que observen, 4vv
Octavo kalendas, 1v;
Ola, ola, pastorcillos, 8vv;
O Niño si tiritas, 2vv;
O sacra luziente antorcha;
País de Noél, 5vv;
Pedro amado, 2vv;
Plantas frondosas de aqueste jardín, 4vv (= Qui vult venire post me, see ‘Latin sacred’);
Propitia estrella, 1v;
Protegido de una estrella, 4vv;
Pues el Asturiano alegre, 4vv;
Que admiráis mortales, 4vv;
Que rayos (= Si aleve fortuna), 1v;
Que tempestad amenaza, 8vv;
Remedio lucido, 4vv;
Rendido qual mariposa, 8vv;
Rompa la esfera, 8vv;
Si admito tu fineza, 2vv;
Si aleve fortuna (= Que rayos);
Si el alma de Dios embelleza, 4vv;
Sus glorias cantando, 4vv;
Todos pueden alegar, 1v;
Toquen al arma, 4vv;
Varones ilustres, 1v;
Vierte blandamente, 1v;
Virgen pura, arca sagrada, 2vv;
Virgen pura, arca sagrada, 4vv;
Y vive amor en mí, 1v

Other spanish sacred:
Loas:
A el eco de la fama dispertando, 4vv;
Con respectuosos esmeros, 4vv;
En hora dichosa la laguna admire coronada, 4vv;
Si es gloria del orbe, 4vv

Pastorelas:
A que esperáis cherubas;
Para donde caminas, 5vv, Morelia, Conservatorio de las Rosas;
Pastorela, 8vv

Font: En català: No disponible En castellano: Ignacio de Jerusalem (1707-1769) In english: Ignacio de Jerusalem (1707-1769) - Altres: Ignacio de Jerusalem (1707-1769)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Si el diumenge viatjàvem a Cuba en companyia d'un català, avui visitarem Mèxic, una geografia que va viure en l'abundància musical durant els segles XVII i XVIII. De Jerusalem va ser un músic italià que va recorre un llarg camí abans d'establir-se i consolidar-se a Nova Espanya on va assolir un èxit sense precedents tant per volum com per qualitat en el seu càrrec de mestre de capella, entre els anys 1750 i 1769, de la Catedral de la Asunción de María de Mèxic. Allà va escriure abundant música religiosa però també secular amb el denominador comú de ser obra essencialment vocal amb acompanyament d'orquestra. El seu estil va viure immers de ple, i de forma precursora, en la forma galant. La varietat rítmica, les harmonies lentes, el seu impressionant domini de la forma orquestral i coral a gran escala i les textures homofòniques són elements característics del seu treball i curiosament es mouen en comoditat pels ritmes italians, fins i tot, endèmics de la seva regió natal, motiu pel qual va ser rebut amb entusiasme a Mèxic i per extensió a tot Centre Amèrica.

Escoltant-lo ens resultarà fàcil entendre la magnitud del seu nom i inevitablement obligarà a preguntar-nos quin hauria estat, o fins i tot quin seria el ressò de la seva obra en cas d'haver viscut i treballat a Europa. Sens dubte, tot un mestre clàssic que anticipa per moments l'exuberància de Mozart. La gràcil teatralitat de les obres que escoltarem com Triumphe Maria reyna sagradaDespierta bato, Ni del mar ni del ayre Rompa ayrado el cieloCielos que aquesto miras Llore yoEa feliz vajel Nave dichosaEn un portal arruinado, és evident. Per a veus solistes, en duet o quartet i fins i tot algunes d'elles amb recitatiu i ària, en un clar mirall operístic, Mèxic va despertar del somni polifònic per a endinsar-se, de ple, en el classicisme i la pirotècnia lírica italiana, a les antípodes de la tradició religiosa fins aleshores dominant. No hi ha dubte que De Jerusalem fou atrevit i considerablement valent innovant i alhora liquidant, d'una estocada, el que fins el 1749 havia estat intocable a la Catedral de Mèxic. Tot un personatge que parlant en primera persona em desperta un interès il·limitat. Recordeu-lo, i si l'heu d'escriure, feu-ho en majúscules perquè s'ho mereix!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 1 de setembre de 2015

PACHELBEL, Johann Christoph (1653-1706) - Hexachordum Apollinis 1699

Jan Brueghel II - Dörfliche Szene am Ziehbrunnen (c.1625)
Obra de Jan Brueghel el Jove (1601-1678), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Johann Christoph Pachelbel -
En el dia de la celebració del seu 362è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jan Brueghel el Jove (Antwerp, 13 de setembre de 1601 - Antwerp, 1 de setembre de 1678) va ser un pintor barroc flamenc, fill de Jan Brueghel el Vell i nét del famós i reconegut Pieter Brueghel el Vell. Va ser entrenat pel seu pare i va passar la seva carrera pintant obres d'estil i gènere semblants a les del seu progenitor. Juntament amb el seu germà Ambrosius, va produir paisatges, escenes al·legòriques i altres obres amb un característic i meticulós detall. Brueghel va ser un espavilat pintor que va copiar les obres del seu pare i les va vendre amb la signatura d'aquest. Va morir a Antwerp el setembre de 1678.




Parlem de Música...

Johann Pachelbel (Nuremberg, 1 de setembre de 1653 - Nuremberg, 3 de març de 1706) va ser un compositor, organista i professor alemany i un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach. Va rebre la primera formació musical de Georg Caspar Wecker, organista de la Sebalduskirche, i d'Heinrich Schwemmer, un músic que més tard es convertia en el cantor de la mateixa església. Johann Mattheson, una de les fonts més importants d'informació sobre la vida de Pachelbel, esmenta en la seva obra Grundlage einer Ehrenpforte (Hamburg, 1740) que Pachelbel de jove va demostrar unes habilitats musicals i acadèmiques excepcionals. Va estudiar a escoles de primària de Nuremberg i va entrar a la Universitat d'Altdorf el 1669. Durant la seva estada en aquesta ciutat, va compaginar les classes amb les seves activitats com a organista a la Lorenzkirche. Per completar els seus estudis, va aconseguir una beca al Gymnasium Poeticum de Ratisbona. Les autoritats escolars de Ratisbona, impressionades per les qualificacions acadèmiques de Pachelbel i el seu nivell musical, li van permetre estudiar música amb Kaspar Prentz, un alumne de Johann Kaspar Kerll, músic alemany influenciat pel compositor italià Carissimi.

El 1674, potser orientat per Prentz, va viatjar a Viena on va assolir el càrrec d'organista suplent a la Catedral de Sant Esteve. Allà va entrar en contacte amb Johann Kaspar Kerll de qui, probablement, va rebre classes. Va viure a Viena durant cinc anys, i allà va absorbir la música dels compositors catòlics del sud d'Alemanya i d'Itàlia, els estils del qual contrastaven amb la tradició musical luterana, molt més estricta en les formes i els continguts. El 1677 va ser nomenat organista de la cort ducal a Eisenach, on va conèixer la família Bach i a on va compartir amistat amb Johann Ambrosius Bach, el pare de J.S. Bach. Allà hi va romandre un any abans de marxar camí d'Erfurt. El juny de 1678, Pachelbel va ser contractat com a organista de la Predigerkirche a Erfurt, succeint a Johann Bach, el fill gran dels Bach. Allà precisament es va convertir en el padrí de la filla de Johann Ambrosius, Johanna Juditha, i va ser el mestre de Johann Christoph Bach. Va viure a Erfurt durant dotze anys ciutat on va consolidar la seva reputació com un dels principals organistes d'Alemanya. Els seus preludis coral serien les obres més representatives del període d'Erfurt.

El 15 d'agost del 1690 Pachelbel va deixar el seu càrrec d'Erfurt amb el reconeixement dels seus serveis per tal de millorar la seva posició professional. Poc després, l'1 de setembre, va aconseguir el càrrec de músic i organista a la cort de Württemberg a Stuttgart, sota el patronatge de la duquessa Magdalena Sibylla. Per desgràcia l'any 1692 es va veure obligat a fugir a causa d'una invasió francesa. Pocs mesos més tard va tornar a la seva regió natal, Turíngia, on el 8 de novembre del 1692 va ser nomenat organista de la ciutat de Gotha. Aquí va publicar la seva primera i única obra de música litúrgica, Acht Chorale zum Praeambulieren (1693). Durant la seva estada de tres anys a Gotha, Pachelbel va rebre ofertes de feina de diverses ciutats. Una d'elles va ser quan Georg Caspar Wecker, l'antic professor de Pachelbel i organista de la Sebalduskirche de Nuremberg, va morir el 20 d'abril del 1695. Les autoritats de la ciutat van voler que un famós fill de la ciutat com Pachelbel fos el seu successor i l'hi van enviar una invitació oficial ocupant el càrrec durant l'estiu del 1695. En la seva darrera etapa va veure publicades la Musikalische Ergötzung, una selecció de música de cambra i, principalment, els Hexachordum Apollinis (Nuremberg, 1699), un conjunt de sis àries amb variacions per a teclat, que va dedicar a Dieterich Buxtehude. Va morir a Nuremberg el març de 1706.

OBRA:

Veure llistat d'obres de Johann Pachelbel.

Font: En català: Johann Christoph Pachelbel (1653-1706) En castellano: Johann Christoph Pachelbel (1653-1706) In english: Johann Christoph Pachelbel (1653-1706) - Altres: Johann Christoph Pachelbel (1653-1706)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

La figura de Pachelbel, si més no en el meu cas, ha passat d'una quasi clandestinitat a ser un dels màxims referents del Barroc a un nivell que per mèrits propis i per cronologia situaria a un esglaó molt proper al de Bach. Tota música que vaig descobrint i amb el temps escoltant no fa sinó ratificar la descomunal qualitat d'un mestre avui dia imprescindible i feliçment consolidat. En aquest espai d'exemples en podrem escoltar en múltiples ocasions (Johann Pachelbel) i avui novament i en motiu de celebrar el seu aniversari, tornarem a il·luminar-nos i a emocionar-nos amb la seva música. Concretament, ens centrarem en la seva extensa producció per a orgue de la qual l'edició d'avui recupera dues xacones, que escoltarem en nom de la Chaconne en Re major, i el seu famós Hexachordum Apollinis de 1699. Recordem que aquest recull per a orgue consta de sis àries cada una d'elles amb el seu corresponent tema i variacions. Considerada la més brillant en la forma de variacions de Pachelbel, escoltarem l'Aria Prima en Re minor i l'Aria Sexta en Fa menor 'Aria Sebaldina' (en honor a l'església de St Sebaldus de Nuremberg, on va ser organista durant 11 anys). I si bé Pachelbel no va pensar estrictament aquesta sèrie de composicions únicament per a orgue, el cert és que amb un excel·lent intèrpret com és el cas, la qualitat i la bellesa són insuperables!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 31 d’agost de 2015

DE FOSSA, François (1775-1849) - Trois Quatuors Op. 19

Attributed to Hugues Jean François Paul Duqueylard - Orpheus
Obra de Paul Duqueylar (1771-1845), pintor francès (1)



- Recordatori de François de Fossa -
En el dia de la celebració del seu 240è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Paul Duqueylar (Digne, 1771 - Lambesc, 1845) va ser un pintor francès. Es va formar amb el famós pintor francès Jacques-Louis David, un dels millors representants de l'estil neoclàssic. Duqueylar va adoptar aquest estil i es va especialitzar en pintura històrica antiga així com dels poetes clàssics. Va viure a Roma on va estudiar l'arquitectura i les fonts clàssiques. Va retornar a França on va participar activament en els Salons d'Art i on va morir el 1845.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Paul Duqueylar (1771-1845) - Altres: Paul Duqueylar (1771-1845)



Parlem de Música...

François de Fossa (Perpinyà, 31 d'agost de 1775 - París, 3 de juny de 1849) va ser un guitarrista i compositor francès. Fill d'un jurista i historiador perpinyanenc de la petita noblesa, als 21 anys se'n va anar a Espanya com a membre voluntari de la Legió dels Pirineus, que en aquell temps formava part de l'Exèrcit dels Emigrats, força contrarevolucionària que pretenia reinstaurar a França l'Antic Règim. També va visitar Mèxic, Nova Espanya aleshores, entre el 1798 i el 1803. Després va accedir a Espanya a un càrrec de cap de gabinet al Ministeri de les Índies. Empresonat a Granada arran de la invasió napoleònica, va tornar a França l'any 1814, a través dels Pirineus, una vegada les tropes franceses havien estat derrotades pels britànics. Va ser nomenat cap de batalló a Molins de Rei l'any 1824, arran de la campanya del duc d'Angulema. Va ser condecorat per les monarquies francesa i espanyola, les de Lluís XVIII i Ferran VII. Se li van imposar les insígnies d'oficial de la Legió d'Honor abans de la seva participació, el 1830, en la batalla d'Alger. Paral·lelament a la seva carrera militar, va ser un músic i guitarrista. Les seves primeres aproximacions a la composició van tenir lloc a Cadis. Posteriorment, al voltant de 1808, va donar a conèixer públicament les seves obres a Madrid. Durant la Restauració francesa i entre el 1824 i el 1844 va dedicar-se amb intensitat a la música i va editar la seva obra. Obres per a guitarra sola però també en duet i acompanyada de violí i violoncel. Va traduir al francès el mètode de guitarra de Dionisio Aguado, i el va editar a França. Els darrers anys va viure a París, on va morir el juny de 1849.



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

François de Fossa va ser un militar antirevolucionari francès que va dedicar bona part de la seva vida a la música. Fill del famós historiador François de Fossa, va viure una vida d'aventures que el van dur pels camins de l'exili, entre altres, a Catalunya, Andalusia i Mèxic. Tot aquest moviment no va impedir la seva important i brillant labor com a guitarrista i compositor. Contemporani de Ferran Sor, amb qui potser va arribar a coincidir a París, es va fer especialment conegut per la traducció al francès del mètode de guitarra de Dionisio Aguado, amb qui va compartir amistat. I si bé la biografia en parla d'una forma generalment més militar que musical el cert és que De Fossa es considerava músic. De fet, la correspondència recuperada que regularment va escriure a la seva germana Teresa descriu detalladament la seva vida com a guitarrista, en un temps en què aquest instrument i els seus intèrprets van viure una esplèndida edat d'or. Oblidat al nostre temps fins fa quatre dies, la seva vinculació amb Aguado ha estat possiblement l'excusa per a recuperar-lo monogràficament. L'edició que avui recuperem, farcida de música de cambra per a dues guitarres, violí i violoncel, i que escoltarem en nom del seu Quatuor No. 3 en La major, ens permet observar quina va ser la seva inspiració i talent en un estil principalment clàssic que no amaga una bellesa genuïna, original i de poètica encantadora. Personalment, De Fossa era un autèntic desconegut en el meu repertori motiu pel qual parlar-ne avui, en el seu aniversari, resulta gustosament gratificant!

---

La ressenya de la Quinta de Mahler diu:

El gran despliegue de la guitarra se produjo en la primera mitad del siglo XIX con los Carcassi, Sor, Giuliani, Huerta, Carulli, Mertz, Aguado, Matiegka, Coste, Moretti, Diabelli, Broca, Molino, etc; pero mucho antes, a finales del siglo XVII, Gaspar Sanz, los hermanos Guerau, etc, habían iniciado un ascenso llamativo que la conduciría a las manos de Boccherini y otros grandes músicos, desde Paganini y Hummel, pasando por Weber, Schubert y Spohr, hasta Sibelius o Stravinsky. La figura de François de Fossa (1775-1849) es muy característica de la etapa de transición entre el clasicismo y el primer romanticismo, durante la cual la guitarra logró ingresar abiertamente en los salones de la burguesía europea. Fossa es un riguroso contemporáneo de Fernando Sor (1778-1839) y también como él nacido en el área catalana, próximo al Mediterráneo, pues era natural de Perpiñán. Su vinculación a España proviene no solo por su interés hacia la guitarra, a la cual aportó innovaciones que permitirían tocar armónicamente cada una de las notas a través de toda la extensión del instrumento. Lo sabemos a través de su íntimo amigo, gran guitarrista y compositor madrileño Dionisio Aguado (1784-1849), quien además nos dio cuenta en la segunda edición de su "Método", traducido por Fossa al francés, que éste había arreglado la obertura de "Jeune Henri" para dos guitarras para demostrar de modo práctico la forma de producir octavas armónicas sobre la guitarra. 

Cuando Fossa tradujo y logró publicar traducido al francés, ampliado y corregido, el "Método" de Aguado (París, 1827), éste se lo agradeció dedicándole su Op.2 (Tríos Rondo Brillants"). Gracias a la portada de su edición, por A. Meissonier, nos enteramos de que era entonces François de Fossa "Chef de Bataillon au 23cm Régiment de Ligne, es decir era un oficial del ejército francés en un batallón de choque. Pero anteriormente había pertenecido durante veinte años al ejército español, residiendo primero en España, donde quizá conoció en Madrid a Aguado y a Sor, aficionándose a la guitarra, y después en México. Fossa regresó a la Península Ibérica en 1803. Le vemos en Andalucía y luego en Madrid. Cuando el alzamiento de mayo de 1808, Fossa fue apresado por los franceses, aunque Napoleón le perdonó la vida por su experiencia militar. A la caída del emperador corso, Fossa dejó España, incorporándose al ejército francés. Combatió en varias campañas, entre ellas la de Argelia. Se retiró a componer y realizar arreglos para la guitarra en 1844. Sus obras fueron publicadas por importantes editores como Schott, de Maguncia y Simrock, de Bonn. Algunos manuscritos suyos se han conservado en la Sociedad de la Guitarra de Berlín. 

Los "Cuartetos para dos guitarras, violín y violonchelo" que figuran en esta grabación fueron publicados por Richault en París el año 1825, aunque al parecer, se conservan otros cuartetos con guitarra en la Biblioteca de la señora Beckford, en Los Ángeles (California). Sabemos, por ejemplo, que gracias a François de Fossa sobrevivieron los manuscritos de los "Quintetos" que Boccherini arregló para guitarra y cuerdas para el marqués de Benavent, a partir de "Quintetos" con dos violonchelos de él mismo. A la del insigne toscano madrileñizado recuerda la música de Fossa. Su elegante, sereno y a veces melancólico discurrir, nos lleva tanto hacia el dulce maestro de Lucca como hacia Haydn, incluso en ciertos momentos "Sturm und Drang". Música humana, razonable, de gran delicadeza expresiva, traslada al oyente a una época en la que el respeto a los demás y la educación ciudadana no había sufrido el deterioro que produjo en uno y otra la revolución industrial y el capitalismo. La versión de Ivan Rabaglia (violín), Enrico Bronzi, (violonchelo) y los guitarristas Mateo Mela y Lorenzo Micheli hace honor a los tres "Quatuors", Op.19, dedicados al conde de Montboissier, oficial del mismo regimiento del músico rosellonés, y buenos ejemplos de lo mucho que puede conseguir la guitarra en la música de cámara. 

Andrés Ruíz Tarazona

---

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Matteo Mela & Lorenzo Micheli (guitars); Ivan Rabaglia (violin); Enrico Bronzi (cello)
LAQUINTADEMAHLER: DE FOSSA, F. - Trois Quatuors Op. 19


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 30 d’agost de 2015

PAGUERAS, Cayetano (c.1740-c.1810) - Missa a cuatro voces

Giovanni Domenico Tiepolo - Ascención (c.1745)
Obra de Giovanni Domenico Tiepolo (1727-1804), pintor italià (1)




Parlem de Pintura...

Giovanni Domenico Tiepolo (Venècia, 30 d'agost de 1727 - Venècia, 3 de març de 1804) va ser un pintor i gravador italià, fill gran del famós pintor Giambattista Tiepolo i germà del també pintor Lorenzo Baldissera Tiepolo. De la mateixa manera que el seu germà Lorenzo, es va formar amb el seu pare Giambattista i ambdós van col·laborar en el taller familiar, principalment completant encàrrecs del seu pare. A l'haver de produir obres amb una estètica homogènia, no va poder manifestar un estil propi fins que el seu pare va morir. Va ser a partir del 1750 que va començar a realitzar obres per sí mateix, destacant la sèrie Via Crucis per a l'oratori de San Polo de Venècia. Va seguir treballant amb el seu pare fins i tot quan aquest va treballar al servei de Carles III d'Espanya el 1762, on van decorar diversos salons del Palau Reial de Madrid. Després de la mort de Giambattista, Giovanni Domenico va tornar a Venècia, mentre que Lorenzo va preferir quedar-se a Madrid, on va morir pocs anys després. El seu estil va canviar sobtadament, dedicant-se a escenes de gènere i personatges populars i de caràcter més profà. Precisament va ser aquesta obra, en què destaquen els esbossos que va fer de Polichinela, la que va influenciar a Goya quan va visitar Itàlia. Giovanni Domenico va ser també un important gravador, fet que va potenciar el ressò de la seva obra però especialment la del seu pare. Va morir a Venècia el març de 1804.




Parlem de Música...

Cayetano Pagueras (Barcelona, c.1740 - La Habana, c.1810) va ser un compositor i organista català. Va néixer en una data desconeguda a Barcelona ciutat on va viure i es va formar els primers anys abans d'emigrar a Cuba on es creu que hi va arribar a l'entorn del 1750. Allà va conèixer i possiblement es va educar amb Esteban Salas, el compositor cubà més important de la seva època. A partir del 1779, i per encàrrec de Manuel Lazo de la Vega, va començar a compondre regularment per als nombrosos oficis religiosos d'aleshores. Al mateix temps, va postular pels càrrecs de mestre de capella a Puebla, Mèxic, i a la mateixa Catedral de la Virgen María de la Concepción Inmaculada de La Habana, en ambdós casos sense fortuna. Va ser d'aquesta manera que es va dedicar al cant, com a contralt, i organista de la Catedral. Va seguir escrivint música i participant en els actes religiosos fins el 1810, any que es creu que va morir a la mateixa ciutat cubana.

OBRA:

Vocal religiosa:

Pasión del Domingo de Ramos, 1796, para dos tiples, alto, bajo y contrabajo;
Pasión del Viernes Santo, 1796, para dos tiples, alto, bajo y contrabajo;
Passio Domini Nostri Jesus Christi para el Domingo de Ramos, para dos tiples, alto, tenor y fagot;
Passio Domini Nostri Jesus Christi para el Viernes Santo, para dos tiples, alto, tenor y fagot;
Nunc dimittis, Gradual para el día de la Purificación de Nuestra Señora después de Septuagésimo, para tiple, tenor, dos violines, dos clarinetes, dos trompas, fagot, contrabajo y órgano;
Invitatorio y responsorios para los Maytines de Resurrección, 1798, para tiple, alto, tenor, bajo y órgano;
Misa de Réquiem, 1801, para tiple, alto, tenor, bajo, dos violines, cello, contrabajo, dos clarinetes, dos trompas y trombón;
Misas;
Motets;
Other works:

Font: En català: No disponible En castellano: Cayetano Pagueras (c.1740-c.1810) In english: No disponible - Altres: No disponible



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Després d'una temporada llarga de silenci obligat, engeguem motors, posem la primera amb suavitat i iniciem un nou camí, llarg i sinuós, de música i de compositors coneguts i especialment desconeguts que de ben segur, amb menor o major fortuna, ens sorprendran gustosament. Amb ganes i amb esperit renovat, procurarem seguir ampliant l'extensa enciclopèdia amb què s'ha anat convertint aquest espai. Un espai que curiosament celebra, aquest mes, el seu quart aniversari de vida en un horitzó temporal impensable pel seu autor que no imaginava que aquesta aventura musical fos perenne en el temps. Si bé he de confessar que el més afortunat, possiblement, he estat jo mateix creant-lo ja que ha motivat una cerca, fruit d'una inesgotable passió per la música, que ha redundat en centenars de descobriments tant de músiques i compositors com d'intèrprets. Fa temps algú va dir, 'cordeu-vos el cinturó que fa baixada'... personalment espero poder seguir compartint aquest amor infinit per la música amb totes les ànimes que segueixen (seguiu), de forma fidel o passatgera, aquest espai.

Poques novetats metodològiques en aquest inici de curs musical, potser la més destacada el fet que intentarem il·lustrar-nos més amb la 'veu d'altri', és a dir, allò que diuen (en l'idioma que sigui) els experts, els crítics, les persones enteses o els mitjans de comunicació musicals per tal de posar en valor la ciència i no tant la paraula del simple melòman sense coneixements tècnics musicals que us escriu. A partir d'aquí, música i més música que serà, i així espero que sigui, la protagonista diària amb noms i més noms de totes les èpoques i, com va sent alma máter del bloc, amb la perseverança quasi malaltissa de fer-los coincidir amb els seus aniversaris pertinents. Avui, tanmateix, incoherència amb aquesta darrera afirmació ja que del nostre benaurat compositor del dia resulta impossible saber-ne la seva cronologia exacta. Bé, aquesta circumstància, en qualsevol cas menor, no ens despistarà en allò que realment ens interessa, la música que escoltarem. I com que tampoc serà casualitat el fet de reiniciar-nos en diumenge, la sorpresa del dia vindrà de la mà d'un compositor català tant desconegut que situarem entre els anys 1740 i 1810.

Cayetano Pagueras, nascut probablement a Barcelona, va ser un músic que va viure poc temps a Catalunya ja que, com a mínim, el 1778 ja estava residint a La Habana. Allà va procurar accedir, sense èxit, al càrrec de mestre de capella de la Catedral de Puebla de los Ángeles a Nova Espanya, és a dir, al Mèxic actual precisament on es preserven la majoria de les seves obres. Al no tenir sort, va decidir provar fortuna a la Catedral de la Virgen María de la Concepción Inmaculada de La Habana on s'hi va vincular a partir del 1795 i on va postular, novament sense sort, al càrrec de mestre de capella. Possiblement cap-cot, es va acabar conformant amb la seva condició de cantant i organista a la Catedral. Més tard, va tenir un càrrec musical sense especificar al Monestir de l'Ordre dels Germans de Betlem abans de perdre's el seu rastre definitivament el 1810. La seva música, conseqüentment, va ser principalment religiosa i així ho serà avui diumenge en què recuperarem la seva Missa a cuatro voces per a solistes, cor i orquestra i els dos motets Angelus domini descendit, a mode d'obertura de l'eucaristia, i el festiu Alleluja. Dominus regnavit decorem a mode de clausura. Tot i que la interpretació pateix algunes irregularitats vocals, en general la qualitat és remarcable i més tenint en compte el repertori absolutament inèdit recuperat.

En aquest dia de tornada, i amb l'acompanyament d'aquesta deliciosa música clàssica, m'agradaria agrair especialment al company de viatge musical Andrés que des de Xile i amb el seu simpàtic, exhaustiu i ben documentat correu electrònic, em va donar a conèixer a aquest autor així com d'altres autors que properament també descobrirem. La música no té límits horitzontals ni verticals i aquest viatge que avui iniciem amb Cayetano Pagueras, un català a Cuba, així ens ho demostra!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Camerata Vocale Sine Nomine; Orquesta del Instituto Superior de Arte adjunta al Lyceum Morzantiano de La Habana; Leonor Suárez y José Antonio Méndez (dirección)
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 2 d’agost de 2015

100 anys després, celebrem i commemorem als desconeguts!

Norman Rockwell - The Gossips (1948)
Obra de Norman Percevel Rockwell (1894-1978), pintor nord-americà (1)

... Vacances d'estiu / Summer vacation ...

- 100è aniversari de compositors a qui difícilment escoltarem -



Parlem de Pintura...

Norman Percevel Rockwell (Nova York, 3 de febrer de 1894 - Stockbridge, 8 de novembre de 1978) va ser un il·lustrador, fotògraf i pintor nord-americà cèlebre per les seves obres plenes d'ironia i humor. Considerat, per altra banda, com el més famós il·lustrador popular d'Amèrica del Nord, va estudiar a l'escola d'art de Mamaroneck (c.1908) i a l'Acadèmia Nacional de Disseny (1909). Va ser il·lustrador de diaris i revistes importants, com St. Nicholas, Colliers, Life, Judge, Look, i Saturday Evening Post (1916-63). Va produir els calendaris per Brown and Bigelow (1924-1976), va crear els anuncis i va il·lustrar obres clàssiques com Tom Sawyer i Huckleberry Finn de Mark Twain. Com a pintor, va representar la cara amable de la societat nord-americana, la de l'artista que va encarnar la imatge del seu país i la que els seus ciutadans tenien de si mateixos com a cultura exemplar i terra de promissió. Va utilitzar olis i una tècnica realista impecable, va idealitzar la petita ciutat Amèrica i va expressar una visió personal que es va basar en el sentimentalisme, com en l'obra Breaking Home Ties (1954) i el seu famós Triple Self Portrait (1960). Un pintor la perfecció i el conservadorisme del qual va despertar l'absolut menyspreu de les avantguardes del seu temps. Va morir a Stockbridge el novembre de 1978.




Parlem de Música...

William Charles Denis Browne (Royal Leamington Spa, 3 de novembre de 1888 - 4 de juny de 1915) va ser un crític i compositor anglès.

... Sense música disponible ...

He was educated at Rugby and at Clare College, Cambridge, where he became a close friend of Dent; he graduated in classics and took a MusB in 1912. After a short spell of teaching at Repton he moved to London as a critic and teacher; his articles for The Times (1913–14) and the New Statesman (1914) reveal a brilliant musical mind. His posthumously published songs are particularly beautiful and the ballet suggests a rare ability to absorb new idioms. He was killed in action shortly after burying his friend Rupert Brooke.

OBRA:

Songs:
2 Tennyson Settings, ?1909: Move Eastward, Happy Earth;
The Snowdrop;
The isle of lost dreams (W. Sharp), ?1909;
Dream-Tryst (F. Thompson), 1909;
Diaphenia (H. Chettle), 1912;
Epitaph on Salathiel Pavy (B. Jonson), 1912;
To Gratiana dancing and singing (R. Lovelace), 1913;
Arabia (W. de la Mare), 1914
God is our Strength and Song (J. Montgomery), SSATB, 1912

Unpubd:
The Comic Spirit, ballet, inc.;
3 songs, choral and orch music

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: William Charles Denis Browne (1888-1915) - Altres: No disponible


---


Guillaume Couture (Montreal, 23 d'octubre de 1851 - Montreal, 15 de gener de 1915) va ser un professor i compositor canadenc.

... Sense música disponible ...

An astonishingly precocious musician, he became choirmaster at Ste Brigitte when he was 13. In 1873 he went to France to pursue his studies; he was the first Canadian to be admitted to the Paris Conservatoire and its first Canadian graduate. He worked under Théodore Dubois, whose teaching in harmony, counterpoint and fugue was traditional and academic, and studied singing under Romain Bussine, founder and president of the Société Nationale de Musique; he was also an organist. Couture was a guest at the Soirées du Lundi. He was an ardent defender of Wagner and debated with Fauré, Massenet, d’Indy, Saint-Saëns and others. In 1875 Couture was accepted by the jury of the Société Nationale, and his Memorare op.1 was performed at the Salle Pleyel under Edouard Colonne. This work reveals his command of counterpoint and his innate sense of sacred style. The same society later performed his Rêverie op.2 for orchestra. In 1876 Couture was appointed choirmaster of Ste Clotilde, where Franck was organist. A Fugue in D minor for organ, dedicated to Dubois, was his next work. In 1876 Couture’s Quatuor-fugue had its première at the Société Nationale, with Ysaÿe as one of the performers. But for his Canadian nationality, Couture would have competed for the Prix de Rome: his cantata Atala may have been written for this purpose.

In 1877 Couture returned to Canada. His activities in Montreal as a teacher, critic and conductor no doubt explain why he became less active as a composer. In great demand as a choir director, he served successively at Trinity Church, Christ Church Cathedral, Gésu Church, Notre-Dame Church and St Jacques Cathedral, where he remained from 1893 until his death. He also lectured widely in convents and schools; in 1896 he was invited to the New England Conservatory in Boston. He conducted the Société des Symphonistes, which he organized in 1878, and the Montreal Philharmonic Society (1880–99), as well as conducting the orchestra in concerts given by Emma Albani. Through these and two other concert societies he founded, Couture introduced the Montreal public to the operas of Wagner (which he studied on a trip to Bayreuth in 1893) and other Classical and Romantic repertory. Couture’s own compositional abilities are revealed in two important late works, a requiem and the oratorio Jean le Précurseur, which is in three sections. The first, La nativité, is pastoral in character and is based on a liturgical theme; the second, La prédilection, opens with the liturgical theme Attende; the third is titled Le martyre. The contrapuntal writing is impressive, and the choruses exhibit both verve and drama; but in general the work lacks firm structure and concise expression. Yet Couture’s work commands respect despite its traditional and academic aspects.

Both as a composer and as a teacher, Couture was an ardent proponent of a Canadian music that would reflect French origins, as some Ontario composers looked to English or Austro-German models. If his compositions may be said to mark the end of an epoch, his teaching activities pointed towards a new era of enriched diversity in Canadian music. Léo-Pol Morin wrote: ‘Couture was the first great musician in the history of Canadian music, the most learned, the most intelligent, the most cultured of his time. He was moreover the first great [music] educator in our country’. Several of his manuscripts and other signed documents are at the University of Montreal. A catalogue, the Répertoire numérique du Fonds Guillaume-Couture by Francine Pilote and Jacques Ducharme, was published in 1979. A selection of Couture’s letters appeared in the Revue de l’Université Laval, xvi (May 1962).

OBRA:

Vocal secular:

Hymne national canadien-français (N. Bourassa), 4vv, orch, pf, op.4, 1875
Le souvenir (L. Nastorg), 1v, pf, 1907, ed. in Canadian Musical Heritage, vii (1987)

Vocal religiosa:

Ave Maria, T, vn, vc, org, op.36, 1875
Memorare (Prière de la très sainte Vierge), solo v, 4vv, orch, org, op.1 (1875)
Salut de la Fête-Dieu (3 morceaux en plain-chant traités en contrepoint fleuri), 4vv, org, op.6 (1875)
Salut pour les double majeur et mineur, 3 chorales, 4vv, org, op.5 (1875/R in Canadian Musical Heritage, v, 1986)
Atala (cant.), 3 solo vv, pf, 1876/7
Ave verum, S, B/Bar, org, 1877
Rêverie (A. de Lamartine), 1894
Veni creator spiritus, T, orch, org, ?1894
Messe de requiem, solo vv, 4vv, orch, org, c1904
Jean le Précurseur (orat, A. Lozeau, A. Legel), 1907–9 (1914)

Instrumental:

Marche triomphale, orch, 1875
La perle cachée, incid music, ?1875
Quatuor-fugue, str qt, op.3 (1875)
Rêverie, orch, op.2 (1875/R in Canadian Musical Heritage, viii, 1990)
Grand fugue, d, org, 1876/7
Petit menuet, pf/(vn, pf), 1884
Souvenir de couvent (Feuille d’album), pf, 1906

Literatura:

Une oeuvre canadienne’, Canada artistique, i/8 (1890)
Emery Lavigne’, Canada artistique, i/10 (1890)
Le nouvel orgue de l'Eglise Notre-Dame de Montréal’, Le monde [Montreal] (4 July 1891)
Many articles in La Minerve, Revue de Montréal, La Patrie, Montreal Daily Star

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Guillaume Couture (1851-1915) - Altres: Guillaume Couture (1851-1915)


---


Nicola D’Arienzo (Nàpols, 24 de desembre de 1842 - Nàpols, 25 d'abril de 1915) va ser un escriptor, professor i compositor italià.

... Sense música disponible ...

Because of paternal opposition he first studied music secretly, but when his father later relented he made rapid progress, aided by Mercadante. His first opera, Monzù Gnazio, a comic opera in Neapolitan dialect, was performed at the Teatro Nuovo in 1860. During the next 20 years he wrote eight more, all in the comic or semi-serious genres, of which Il cuoco (1873) was the most widely performed and La figlia del diavolo (1879) the most controversial, because of its verismo tendencies. After 1880 he had only one more opera performed, devoting himself mostly to instrumental and sacred music and to teaching and writing.

In 1872 he won the competition for the chair of harmony and counterpoint at the music school of the Real Albergo dei Poveri and in 1874 became director. In 1875 he moved to the conservatory where he taught harmony and, from 1877, counterpoint and composition; Leoncavallo was among his pupils. In 1878 he published the Introduzione del sistema tetracordale nella musica moderna, which attempts to formulate a new harmonic system based on a scale related to the Phrygian mode and which he linked historically to Neapolitan folk music with its flattened ‘Neapolitan’ second. He claimed to have put this system into use in La figlia del diavolo. He later published a number of historical and critical studies, most notably on the old Neapolitan opera buffa. In 1904 he won the chair of music history at the conservatory. In 1909 he became director, but he gave up the post in 1911 and retired from teaching in 1912. D’Arienzo’s uncle, Marco d’Arienzo (1811–77), a government bureaucrat by profession, was a librettist by avocation. Between 1839 and 1877 he wrote about 30 librettos for Neapolitan theatres, collaborating with Mercadante, De Giosa, Lauro Rossi, Luigi Ricci, Petrella and others. Among the best-known were Ricci’s La festa di Piedigrotta (1852) and De Giosa’s Napoli di carnevale (1876).

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
comic and first performed in Naples unless otherwise stated
Monzù Gnazio, o La fidanzata del parrucchiere (A. Passaro), 1860;
I due mariti (A. Spadetta), 1866, rev. 1871, vs (Milan, ?1876);
Le rose (Spadetta), 1868;
Il cacciatore delle Alpi (Spadetta), 1870;
Il cuoco e il segretario (Spadetta), 1873;
I viaggi (Spadetta), Milan, 1875;
La figlia del diavolo (A. Laudì), 1879;
I tre coscritti (L.E. Bardare), 1880;
La fiera (S. Di Giacomo), 1887

Not perf.:
Rita di Lister (M. d’Arienzo), before 1875;
Lesbo di Rodio (N. d’Arienzo);
Capitan Fracassa

Vocal religiosa:

Cristo sulla croce (orat), solo vv, vv, orch, before 1875;
Miserere, 5vv;
Stabat mater, 6 solo vv, vv, str orch

Instrumental:

Orch:
A Roma, conc. sinfonico, 1871;
Orlando, sym., D;
Pensiero sinfonico, perf. 1871, arr. pf, 4 hands (Milan, n.d.);
Piccolo [Vc] Conc., c, 1881, with pf acc. (Milan, 1885);
Vn Conc., a, 1880, with pf acc. (Milan, 1912);
Vn Conc.-fantasia, with pf acc. (Milan, 1912)

Chbr:
Pf Trio, C, perf. Feb 1864;
Vc Sonata, perf. 1884;
Str Qt, 1888;
Nonet, 1889;
pf pieces;
hp pieces, c100 songs

Literatura:

Introduzione del sistema tetracordale nella musica moderna (Milan, 1878)
Dell’opera comica dalle origini a G.B. Pergolesi (1887)
‘Origini dell’opera comica (delle origini della musica moderna)’, RMI, ii (1895), 597–628; iv (1897), 421–59; vi (1899), 473–95; vii (1900), 1–33; also pubd separately (Turin, 1900)
La musica in Napoli (Naples, 1900) 

Font: En català: Nicola D’Arienzo (1842-1915) En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Nicola D’Arienzo (1842-1915)


---


William Howard Doane (Preston, 3 de febrer de 1832 - South Orange, 23 de desembre de 1915) va ser un compositor nord-americà.

William Howard Doane - Near the Cross

He was also a successful manufacturer of woodworking machinery and an inventor. He was well trained in music, and conducted the Norwich (Connecticut) Harmonic Society from 1852 to 1854. About 1864 Doane began to compose melodies for Sunday-school hymns, producing over 1000 tunes to texts by Fanny Crosby, and as many more to other authors' words; he also collaborated with Robert Lowry in the compilation of popular Sunday-school collections, and edited The Baptist Hymnal (1883). His best-known tunes include those of the hymns Jesus, keep me near the cross (1869), More love to Thee, O Christ (1870), Pass me not, O gentle Saviour (1870), Take the name of Jesus with you (1871), Draw me nearer (1875) and To God be the glory (1875). Doane was a generous contributor to the YMCA, Denison University, and the Cincinnati Art Museum, which houses his collection of musical instruments.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: William Howard Doane (1832-1915) - Altres: No disponible


---


Francesco Fanciulli (Porto Santo Stefano, 29 de maig de 1853 - New York, 17 de juliol de 1915) va ser un compositor italià que va desenvolupar la seva carrera als Estats Units.

... Sense música disponible ...

He attended the conservatory in Florence, and became a leading theatre performer, touring Italy as a cornet virtuoso; he them returned to Florence as an opera conductor and composer. In 1876 went to the USA, settled in New York, and worked as a church organist and singing teacher; he also composed and arranged several works for the famous Gilmore Band. In the 1880s he conducted concerts of the Mozart Musical Union, an amateur orchestra association, and in the early 1890s toured New England as conductor of the Lillian Durell Opera Company. In 1892 he succeeded Sousa as leader of the US Marine Band in Washington, DC. His career there came to an abrupt end in 1897 when he refused an officer’s order to change the marches he had selected for a Memorial Day parade. The subsequent inquiry would have resulted in a dishonorable discharge had Theodore Roosevelt, then acting Secretary of the Navy, not interceded; nonetheless, Fanciulli’s contract as director of the US Marine Band was not renewed. He returned to New York, was named leader of the 71st Regiment Band of the New York National Guard, began a popular series of concerts in Central Park and appeared at the opening of the Pan American Exposition in Buffalo in 1901. Fanciulli’s compositions include five operas, band, orchestral, choral and chamber works, piano pieces and songs. His manuscripts are in the Americana Collection of the New York Public Library at Lincoln Center.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Francesco Fanciulli (1853-1915)


---


Frédéric Ernest Amédée Gagnon (Rivière-du-Loup-en-haut, 7 de novembre de 1834 - Québec, 15 de setembre de 1915) va ser un professor, organista i compositor canadenc.

... Sense música disponible ...

After completing the classical studies programme at the Collège Joliette, he spent three years studying music in Montreal. In 1853 he was appointed organist at St Jean-Baptiste in Quebec City, and from 1864 to 1876 he was organist of the Quebec City Basilica. During the first of two European trips (1857–8 and 1873) Gagnon studied the piano at the Paris Conservatoire with Alexandre Edouard Goria and Henri Herz, and harmony and counterpoint with Auguste Durand. An exponent of the Louis Niedermeyer method of plainchant accompaniment, Gagnon published in 1903 a large book of accompaniments for use in Quebec parishes (L'accompagnement d'orgue des chants liturgiques). He also composed some church music, as well as several salon-type pieces for solo piano. He was a founder of one of the first regulatory musical institutions in Canada in 1868, the Académie de Musique de Québec, and taught music for many years at the Ecole Normale Laval and at the Ursuline convent in Quebec City. In later life he was a civil servant in the provincial government. Gagnon is remembered for his folksong collection, Les chansons populaires du Canada (Quebec City, 1865–7, 2/1880/R). It is remarkable for the scrupulous attention to detail in his transcriptions, concordances with variants in other sources, and musical analysis.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Frédéric Ernest Amédée Gagnon (1834-1915)


---


Władysław Górski (Varsovia, 7 de juny de 1846 - Lausanne, 7 de febrer de 1915) va ser un professor, violinista i compositor polonès.

... Sense música disponible ...

He studied the violin in Warsaw with Studziński and Baranowski, and with Apolinary Kątski at the Institute of Music. He was taught theory and composition by Freyer and Moniuszko, and later by Kiel in Berlin. In 1871 he became a soloist in the orchestra of the Wielki Theatre in Warsaw, and from 1876 he was a professor at the Warsaw Institute of Music where he taught the violin, and from 1879 to 1885 directed the advanced violin class. Later he taught the violin in Lisbon, Paris, Montreux and Lausanne; in Paris he also organized a chamber music interpretation course (the so-called Leçons d’accompagnement) and played in the Lamoureux Orchestra. Górski gave concerts in Poland, Germany, France, the Netherlands and England (1902), achieving great success. He often appeared with Stojowski, Nellie Melba and Paderewski – he took part in Paderewski’s first Kraków concert in 1883. Górski’s relatively small creative output includes several works for the violin which are generally of a virtuoso character. He also wrote Praktyczna szkoła na skrzypce (‘A practical violin tutor’, Warsaw, 1880–97) and other ‘practical tutors’ for violin, and a number of articles, reviews and reports of musical life in Polish magazines, including the journal Słowo; he also published some poetry.

OBRA:

all for vn; lost unless otherwise stated
Suite, c, op.1 (Warsaw, 1882);
2 mazurkas, op.2 (Berlin, 1882);
Berceuse et intermezzo capriccioso, op.3 (Berlin, 1888);
Prelude and fugue;
Song without words;
Zingarella, c1879;
Scherzo, c1883;
Variations on a theme of Paganini
Studies, miniatures and cadenzas to the vn concertos of Beethoven and Mendelssohn, and a sonata of Tartini

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: No disponible


---


Ludwik Grossman (Turku, 6 de març de 1835 - Wiesbaden, 15 de juliol de 1915) va ser un compositor polonès.

Ludwik Grossman - Duch wojewody Der Geist des Woiwoden

He was taught the piano by J. Drobniewski and the violin by W. Kopiński while at school in Kalisz. Later he studied in Warsaw with August Freyer and in Berlin (1854–7) with C.F. Rungenhagen, both also teachers of Moniuszko. On his return to Warsaw he was active as pianist, organist, choral conductor and teacher. In 1857 he co-founded a large and highly successful firm selling keyboard instruments. In 1866 he travelled to Paris, where he worked on his opera Rybak z Palermo (‘The Fisherman from Palermo’). He paid a second visit to France in 1895, but his life was centred on Warsaw, where he played a central role in the organization of musical life during one of the most culturally barren periods in Polish history. He was active on the committee of the publishers Warszawskie Towarzystwo Muzyczne and on the board of the Warsaw PO (founded in 1901), and a director of the Cesarski Theatre.

Composition was never at the forefront of Grossman’s activities, but his music is well crafted and was occasionally given distinguished seals of approval. The Fisherman from Palermo, to a libretto by Jan Chęciński, was highly praised by Rossini when Grossman showed him the manuscript in Paris. It had its première in Warsaw in 1867. The second (comic) opera, Duch wójewody (‘The Ghost of Voyvode’), to a libretto by W.L. Anczyc, was given its first performance in Warsaw on 25 October 1875; it was later produced in Vienna to great acclaim (with special admiration from Hanslick), as well as in St Petersburg (1877), Graz, Berne and Berlin (1884). Grossman’s other two operas, Kornet Hamilton (1867), to a libretto by Anczyc, and Les sabots de la marquise (1896), were neither performed nor published. His instrumental music is confined in the main to ballet scores, overtures, a handful of chamber works and salon pieces for the piano.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Rybak z Palermo [The Fisherman from Palermo] (op, J. Chęciński), Warsaw, 1867, PL-Wtm
Kornet Hamilton (op, W.L. Anczyc), 1867, unperf.
Duch wójewody [The Ghost of Voyvode] (op, 3, Anczyc), Warsaw, 25 Oct 1875, vs (Warsaw, 1873)
Les sabots de la marquise, 1896, unperf.

Other vocal:
Choral:
Cant. on the opening of the Suez Canal, solo vv, chorus, orch, 1871;
Raźno chłopcy [Jauntily, Boys], mazurka, 4vv, pf, Warsaw, Gebethner &
Wolff archive;
Śpiewy i walce [Songs and Waltzes], 4vv;
Salve regina;
Veni Creator

Songs, 1v, pf:
Lilie (H. Heine), Ruch muzyczny (1857), 216–17;
Ostatnie pożegnanie [Last Farewell] (H. Przybysławski), op.17, 1860;
Krakowiaczek [Little Krakowiak] (A.L. Anczyc);
Marylka (Agricola), 1912;
O dolce amor, serenata (Milan, 1886);
Krakowiaczek [Little Krakowiak] (E. Wasilewski); PL-Wtm

Instrumental:

Orch:
King Lear, ov., 1857;
Maria, Ukrainian ov., after A. Malczewski, 1859 (Leipzig, 1899);
Szermierz z Rawenny [The Gladiator of Ravenna], ov., after F. Halm;
Concert Ov., e;
2 ballet suites, 1883, 1886;
Trot de cavallerie, Warsaw, Gebethner &
Wolff archive;
Fantasy on Polish Themes, 1886;
Triumphant March, Ceremonial March;
Pf Conc., C;
Hungarian Dance

Chbr:
Pf Trio, e;
Fantasy on Themes from Meyerbeer;
Le prophète;
Fantasy on Themes from Rossini: Guillaume Tell

Pf solo:
Polonaise, op.1 (Leipzig, 1860);
Morceau sentimental et élégant, op.23 (Leipzig, 1860);
Polonaise, op.24;
Polish Rhapsody, op.30;
Elegy, op.32;
Tristesse, chant sans paroles, op.33;
Polish Rhapsody, op.84;
Les causeuses, polka burlesque et capricieuse;
La folâtre, polka française; Karnaval w Kochu [Carnival at Koch], polka tremblante;
W modrzewiowym dworku [At the Larch Manor House];
Klange au Polen, 5 nationale Tanzweisen;
Arietta à la gavotte;
Fugue, g

Hp:
Fantasy on Themes from Meyerbeer: Robert le diable

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Ludwik Grossman (1835-1915)


---


Gustav Hollaender (Leobschütz, 15 de febrer de 1855 - Berlín, 4 de desembre de 1915) va ser un professor, violinista i compositor alemany.

Gustav Hollaender - Koncert szkolny Op.62

His father, a doctor, first taught him the violin. At the age of 12 he entered the Leipzig Conservatory to study with Ferdinand David for two years. Later he studied the violin with Joachim and composition with Friedrich Kiel at the Hochschule für Musik in Berlin. With the cellist Heinrich Grünfeld and the pianist Xaver Scharwenka, in 1878 he founded the Berlin subscription concerts for chamber music. He became leader of the Gürzenich Orchestra in 1881 and taught the violin at the conservatory in Cologne. In 1884 he was appointed royal chamber musician of the Berlin court opera orchestra and in 1885 became head of the violin faculty of Kullak's Neue Akademie der Tonkunst. He made several concert tours, including one with Carlotta Patti to Austria. He became leader of the Cologne municipal theatre orchestra in 1884, and after the retirement of Georg Joseph Japhas he took over the leadership of the Professors String Quartet. He was director of the Stern Conservatory from 1895 until his death. His compositions consist chiefly of works for the violin (many of them miniatures), mostly with piano accompaniment but some with orchestra, including three concertos. He also wrote a few cello pieces and vocal duets. 

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Gustav Hollaender (1855-1915) - Altres: Gustav Hollaender (1855-1915)


---


David Jenkins (Trecastle, 30 de desembre de 1848 - Aberystwyth, 10 de desembre de 1915) va ser un compositor gal·lès.

... Sense música disponible ...

He was apprenticed to a tailor but showed early determination to become a musician, and taught himself Tonic Sol-fa. In 1874 he was one of Joseph Parry's first music students at the newly founded University College of Wales, Aberystwyth, and four years later, as the college could not yet award degrees, took the Cambridge MusB externally. He was appointed instructor in music at Aberystwyth in 1882, lecturer in 1899 and professor in 1910. A prolific composer, he published most of his music himself, including some fine hymn tunes (‘Penlan’, ‘Builth’, ‘Gnoll Avenue’, ‘Bod Alwyn’). Of his larger works Job, The Storm, Arch y Cyfamod (composed for the National Eisteddfod, Caernarvon, 1876), The Psalm of Life (Cardiff Triennial Festival, 1895), The Galley Slave and Scenes in the Life of Moses (his last big work, dated 1 March 1915) were popular during the heyday of the great Welsh choral movement. His rather traditional Romantic style combines a German harmonic richness with dramatic Italian characteristics. He was admired as a conductor in Wales and the Welsh communities in the USA, where he was in demand for chapel singing festivals and as an adjudicator at competitive eisteddfods. He wrote regularly on music in the Welsh press and edited Y Cerddor, jointly with D. Emlyn Evans from 1889 to 1913 and then singly until his death.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: David Jenkins (1848-1915) - Altres: David Jenkins (1848-1915)


---


Nikolay Semyonovich Klenovsky (Odessa, 30 de desembre de 1857 - Petrograd, 10 de desembre de 1915) va ser un director i compositor rus.

... Sense música disponible ...

He graduated from the Moscow Conservatory in 1879, having studied composition with Tchaikovsky and the violin with Ivan Hřimalý. In the same year he assisted Nikolay Rubinstein in preparing the première of Tchaikovsky’s Yevgeny Onegin. Besides directing the Moscow University orchestra, Klenovsky was a conductor at the Bol'shoy Theatre in Moscow (1883–93). He also composed much incidental music for plays at the Malïy Theatre. In 1893 he moved to Tbilisi where, besides conducting the town’s symphony concerts and taking charge of the local branch of the Russian Musical Society, he was able to develop further his interests in folk music. He had already been associated with Yuly Mel'gunov in harmonizing folksongs, and in 1895 he issued his own anthology, Etnograficheskiy kontsert: sbornik pesen russkikh i inorodcheskikh [An ethnographical concert: a collection of songs of the Russians and other peoples of the Empire] (reprinted in Moscow, 1926). From 1902 to 1906 he was deputy director of the imperial chapel in St Petersburg. As a composer, Klenovsky earned praise from Tchaikovsky, and it was in fact to Klenovsky that Vsevolozhsky (director of the imperial theatres) first offered The Queen of Spades as a subject for an opera; only when he failed to make any progress with the idea was the libretto passed to Tchaikovsky. Klenovsky’s three ballets were successfully mounted, but any successes among his other works were only transitory, and most of his music remains unpublished.

OBRA:

Prelesti gashisha [The Delights of Hashish] (ballet), 1885;
Svetlana (ballet), 1886;
Salanga (ballet), 1900;
4 cants.;
Georgian liturgy (Moscow, n.d.);
Mirazhi [Mirages], sym. picture;
other orch pieces

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Nikolay Semyonovich Klenovsky (1857-1915) - Altres: No disponible


---


Manuel Nieto (Reus, 17 d'octubre del 1844 - Madrid, 6 d'agost del 1915) va ser un compositor espanyol.

... Sense música disponible ...

At the age of nine he was a member of the military band in which his father also served, and when he was 15 his first zarzuela, La toma de Tetuán, was given in Córdoba. He taught the piano in Badajoz from 1861 to 1863; for the next six years he conducted and taught the piano and flute in Valladolid. Settling in Madrid, he was choirmaster of the Teatro Rossini and Teatro Real, and was active as a conductor; most of his nearly 200 zarzuelas were composed during this period, including the very successful Cuadros disolventes (performed in 1896). A dance-tune from this work, Con una falda de percal planchao, became extremely popular in Spain. He also wrote an autobiography, Memorias añejas … que comprenden mi infancia y mi primera juventud hasta los 29 años (Madrid, 1915).

OBRA:

(selective list)

Zarzuelas:
La sonámbula, 1872;
El marsellés, 1875;
El prado de noche, 1877;
Mantos y capas, 1881;
Madrid se divierte, 1882;
El bergantín andante, 1883;
Gato encerrado, 1884;
Don Benito Pentoja, 1885;
El himno de Riego, 1886;
Los trasnochadores, 1887;
Certamen nacional, 1888;
La estrella del arte, 1888;
Calderón, 1890;
Los belenes 1890;
Toros y cañas, 1892;
El mixto de Andalucía, 1893;
La maja, 1895;
Cuadros disolventes, 1896;
El gaitero, 1896;
El principe heredero, 1896;
Manolita la prendera, 1897;
El feminista, 1898;
El seminarista, 1898;
Chiqueta bonica, 1899;
Comediantes y toreros, 1899;
El barbero de Sevilla, 1901

Other works:
Requiem;
pf compositions;
songs for 1v, pf

Font: En català: Manuel Nieto (1844-1915) En castellano: Manuel Nieto (1844-1915) In english: No disponible - Altres: No disponible


---


Ettore Pinelli (Roma, 18 d'octubre de 1843 - Roma, 17 de setembre de 1915) va ser un professor, violinista i compositor italià.

... Sense música disponible ...

He studied the violin with his uncle Tullio Ramacciotti and at 13 was giving concerts. In 1864 he studied with Joachim at Hanover. At Rome again, he joined his uncle’s ensemble, the original Quartetto Romano, which in 1866, when Ramacciotti left it, became a quintet with the addition of Tito Monachesi, violin, and Giovanni Sgambati, piano. For almost half a century Pinelli and Sgambati, both individually and jointly, made important contributions to Rome’s musical life. In 1869 they established a free school of violin and piano for poor children; this was the nucleus of the Liceo Musicale of the Accademia di S Cecilia, founded in 1877, where Pinelli and Sgambati taught for the rest of their lives. Pinelli excelled as a teacher, and many of his pupils had distinguished careers. With Sgambati he founded the Chamber Music Society of Rome; they also alternated as directors of the Royal Court Concerts. In 1874 Pinelli founded the Società Orchestrale Romana which he directed for 25 years. He composed a symphony, a string quartet, an Italian Rhapsody and a number of songs. His editions of works by Bach and Corelli and of études by Campagnoli, Kreutzer and Rolla are no longer in print. His brothers, the pianist Oreste and cellist Decio, also became professional musicians.

Font: En català: Ettore Pinelli (1843-1915) En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Ettore Pinelli (1843-1915)


---


Adam Wroński (c.1850 - Krynica, 17 de desembre de 1915) va ser un director, violinista i compositor polonès.

... Sense música disponible ...

He was educated at the music school of the Kraków Technical Institute, studying the violin with Ignacy Wójcikiewicz, theory and wind instruments with Piotr Studziński, and the piano with Józef Blaschke. Later, he studied at the Vienna Conservatory. While serving in the Austrian army Wroński played the violin in the orchestra of the 70th Infantry Regiment under the direction of Michał Zimmermann, from whom he learned much about the craft of instrumentation. He soon became assistant conductor, and in 1867 he went with the orchestra to the Paris Exposition Universelle, where they won first prize. For several years he was musical director of the band of the 40th Infantry Regiment, from which, with great effort, he was able to create a full symphony orchestra. The latter had a great impact on the musical culture of Kraków, promoting important works and becoming part of the Old Theatre (Teatr Stary), where it accompanied performances and played during the entr'actes (under the direction of S. Koźmian).

The orchestra also collaborated with the Kraków operetta (under the direction of K. Hofman), and stimulated the amateur musical scene. In 1875, following the example of the Strauss family in Vienna, Wroński organized his own orchestra in the spa town of Krynica, and directed the ensemble for some 40 years. As its soloist and conductor, he wrote about 180 dances, numerous arrangements and small symphonic pieces for the orchestra. When the 40th Infantry Regiment relocated from Kraków to Rzeszów, Wroński established a city orchestra in Kraków (probably inspired by W. Żeleński), becoming its director in 1882. After its sudden disbanding in 1885 by the Austrian administration of Galicia, he devoted himself to teaching and to playing in a string quartet. In 1886 he moved to Kołomyja as director of the Music Society named after Stanisław Moniuszko, at the same time being engaged in the running of a symphony orchestra and teaching music. From 1897 he worked as conductor of the theatre orchestra at Lemberg, and after 1900 he was head of the music school of the Music Society in Sambor. In 1907 he returned to Kraków briefly in order to direct both the orchestra of the Harmonia Society of Friends of Music and their music school, and in 1908 he was back in Lemberg conducting operettas. Later he directed the Music Society of Stryj.

Wroński's dance music contained a strong folk and Slavonic flavour. Known as the ‘Polish Strauss’, he composed with ease and was a born melodist. Among about 250 compositions are overtures and fantasies for orchestra; dances for orchestra, piano and other ensembles, which are mostly waltzes (the waltz ‘On the Waves of the Vistula’ ran to 50 editions), but also including gallops, mazurs, polonaises and marches (for example, the ‘Sokołów March’ op.92); miniatures for violin and piano (for example, the Elegy op.34, and Kołysanka (‘Lullaby’) op.171); theatre music; solo and choral songs. Particularly well regarded were his collections of national songs in various arrangements, and his krakowiak dances Z nad Wisły (‘From the Vistula’), which won a prize in 1904 at the K. Lubomirski composition competition, are still performed by wind orchestras. A large collection of Wroński's works can be found in the Biblioteka Jagiellonska, Kraków.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Adam Wroński (c.1850-1915)


---


Sigismund Vladislavovich Zaremba (Zhitómir, 11 de juny de 1861 - 27 de novembre de 1915) va ser un director i compositor ucraïnès. 


... Sense música disponible ...

His first teacher was his father; he then took cello lessons with Alois and composition lessons with Kazbiryuk, and attended Kiev University. For some years he was director of the local branch of the Russian Musical Society in Voronezh; he taught in the society’s school, conducted the orchestra and organized chamber music concerts. In 1901 he settled in St Petersburg, where he took up a non-musical post, but made occasional appearances as an accompanist. His works include a Suite for string orchestra op.33, a Danse slave and a Polonaise for orchestra, a string quartet, other chamber music, piano pieces and songs.