dilluns, 2 de maig de 2016

CORRI, Sophia Giustina (1775-1847) - Harp Sonatas

Charles Gleyre - The Bath (1868)
Obra de Charles Gleyre (1806-1874), pintor suís (1)


- Recordatori de Sophia Giustina Corri -
En el dia de la celebració del seu 241è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Charles Gleyre (Chevilly, 2 de maig de 1806 - Paris, 5 de maig de 1874) va ser un pintor suís, i un dels més importants a París de la dècada del 1850. Tot i néixer a Suïssa ben aviat es va traslladar a França on es va formar inicialment a Lió abans de traslladar-se a París el 1825. Allà va estudiar amb Louis Hersent a l'Escola de Belles Arts i a l'Académie Suisse. El 1829 va viatjar a Roma, on va viure-hi cinc anys, per treballar amb Leópold Robert l'estil de qui va influenciar decisivament l'obra de Gleyre. Des d'allà va viatjar, finançat per un mecenes americà, per Grècia, Egipte i el Pròxim Orient. De tornada a París, va obrir una escola de pintura on, entre molts altres, s'hi van formar artistes posteriorment molt destacats com Whistler, Monet, Renoir, Bazille i Sisley. No obstant, problemes de salut el van obligar a tancar l'escola traslladant-se, en companyia de Sisley, Bazille i Renoir, a Fontainebleau. Com a pintor, tot i explorar la pintura a l'aire lliure i noves tècniques, es va fer molt conegut per les seves obres neoclàssiques si bé amb certs tocs romàntics. Charles Gleyre va morir a París el maig de 1874.

Font: En català: No disponible En castellano: Charles Gleyre (1806-1874) In english: Charles Gleyre (1806-1874) - Altres: Charles Gleyre (1806-1874)



Parlem de Música...

Sophia Giustina Corri [Dussek] (Edinburgh, 1 de maig de 1775 - London, 1847) va ser una cantant i compositora anglesa. Es va formar inicialment amb el seu pare, el compositor, editor i professor Domenico Corri. Amb ell va fer els primers recitals abans d'abandonar la seva ciutat rumb a Londres, on va rebre formació de cant amb Luigi Marchesi, Giuseppe Viganoni i Giambattista Cimador. Va tenir un excel·lent debut com a cantant dels concerts Salomon del 1791, sota la direcció de Joseph Haydn al clavicèmbal. Posteriorment, va seguir col·laborant amb Haydn en altres obres, com The Storm (24 de febrer de 1792). Corri, per la seva banda, va ser una important divulgadora de l'obra de Mozart a Anglaterra sent cantant solista en la primera interpretació del Rèquiem de Mozart a Londres, el 20 de febrer de 1801. Anys abans, el 1792, es va casar amb Jan Ladislav Dussek, amb qui va participar en nombrosos recitals de cant, piano i arpa. Després de la mort de Dussek el 1812, Corri es va casar amb l'intèrpret de viola John Alvis Moralt. Amb ell es va traslladar a Paddington, on van fundar una escola de música. La seva filla, Olivia Dussek, va ser organista i compositora i la seva besnéta, Ghita Auber Corri (c.1870-1937), va ser compositora i cantant. Sophia Giustina Corri va morir a Londres el 1847.

OBRA:

(selective list)

Instrumental:

Kbd:
Sonata, pf/hpd, vn/Ger. fl acc., op.1 (London, c1793);
3 Sonates, hpd/pf, vn acc., op.1 (Paris, n.d.);
Sonata, pf (London, c1805)

Hp:
3 Sonatas, E , F, C (London and Edinburgh, c1795);
3 Sonatas, B , G, c, op.2 (Paris, 1797; London and Edinburgh, ?1798);
6 Sonatinas, C, F, G, B , F, E  (London, 1799), formerly attrib. (2) J.L. Dussek, ed. in MAB, xxii (1956);
Introduction and March (London, 1822);
Variations on God Save the King (London, 1822);
6 bks of Favorite Airs (London);
arrs., some with variations, of more than 30 airs, waltzes, rondos, ovs. and concs., some with fl/vn ad lib

Hp, pf:
A Duett (London, ?1812);
Introduction and Waltz (London, 1822);
Duett … in which is Introduced a Favorite Air [Ah vous dirai-je], with variations and an introduction (London, 1823);
other arrs.

Font: En català: Sophia Giustina Corri (1775-1847) En castellano: Sophia Giustina Corri (1775-1847) In english: Sophia Giustina Corri (1775-1847) - Altres: Sophia Giustina Corri (1775-1847)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

According to Sophia’s biography, dated 1823, she was “the only female composer of music of high reputation in the country”. In the golden years of the harp (1750-1850), she was in fact the only important woman composer. (The history of the harp, generally considered a “feminine” instrument, actually features only male names.) Sophia left a body of about 70 compositions, including original pieces, variations (principally of Scottish airs) and arrangements for harp, fortepiano, harp and fortepiano duo, and some rare arrangements for voice and harp or voice and guitar. It is reasonable to assume that Sophia began composing as a child, encouraged by her father. The sonata for fortepiano was presumably composed when she was 15, and the six sonatas for harp op. 2 (books 1 and 2) when she was between 16 and 19. Both volumes are dedicated to a Miss Hadsley, and on the frontispiece rose branches decorate the words “with Scots Airs and Reels, for the Adagios & Rondos”. It should be pointed out, however, that only the second volume includes movements with indications that confirm this rubric. The first volume of sonatas is the only one still in print and performed today, although it was for many years erroneously attributed to Jan Ladslav. The frontispiece of the first edition of 1794 by Corri & Co. claims the works are “by Madame Dussek”, but the Parisian edition by Pleyer of 1797, which simply stated “Dussek”, was more popular, was reprinted by Schott in the 20th century and was made famous by Nicanor Zabaleta. 

The beauty of the music itself led to the attribution to Jan Ladislav rather than to Sophia, who was undoubtedly the author. Already in these first sonatas one can find the typical characteristics of her music: the brilliance and freshness of her writing, the originality of many passages, and a great sense of proportion which insures that no theme—even the least original—wearies the listener. There is no evidence of presumption, vanity or desire for grandeur on the part of Sophia; there instead emerges a desire to sing and make music simply and sincerely, and this humility deserves our admiration. After the early pieces of her youth, there is no trace of other works by Sophia for almost 10 years. Busy as she was at supporting herself, she perhaps had little time for composing, but she took up this activity with renewed energy in 1810. Her second marriage and her teaching gave her greater serenity, assisted her in the search for new publishers, and allowed her to produce around 60 works between 1810 and 1828. These pieces no longer have the rigorous form of the first sonatas and are more experimental, a fact which is comprehensible considering the rapid change in tastes and the evolution of the harp at that time. “A Favourite French Air With Variations” (1818), dedicated to the celebrated harpist Nicolas C. Bochsa who had arrived that same year in London, experiments with harmonics and damping techniques, and ends with an unpublished finale. “Introduction & Waltz” (from 1821) combines the infectious charm of a reel (although it is not a traditional theme) with brilliant glissati. “La Chasse”, dated 1824, explores the enharmonic possibilities of the harp. “C’est l’amour” (1825) winds irresistible variations around a theme of an operatic character.

Booklet notes

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Floraleda Sacchi (harp)
NAXOS: CORRI, S. - Harp Music
CPDL: No disponible
SPOTIFY: CORRI, S. - Harp Music



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 1 de maig de 2016

D'AGINCOURT, François (1684-1758) - Missa in assumptione beata Mariae Virginis

Eustache Le Sueur - An allegory of Poetry
Obra d'Eustache Le Sueur (1616-1655), pintor francès (1)


- Recordatori de François d'Agincourt -
En el dia de la commemoració del seu 258è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Eustache Le Sueur (Paris, 19 de novembre de 1616 - Paris, 30 d'abril de 1655) va ser un pintor francès i un dels fundadors de l'Acadèmia de Belles Arts de França. Fill de Cathelin Le Sueur, un escultor, es va formar amb Simon Vouet. En els seus inicis va ser un pintor barroc si bé ràpidament, i en sintonia amb el seu col·lega i rival francès Poussin, va adoptar el classicisme tot i que en la variant coneguda amb el nom d'aticisme. Se'l va conèixer també amb el nom del 'Rafael francès'. Va viure la seva curta existència a París, ciutat on va treballar intensament deixant un llegat ingent d'obres majoritàriament religioses. Va morir a París l'abril de 1655.

Font: En català: No disponible En castellano: Eustache Le Sueur (1616-1655) In english: Eustache Le Sueur (1616-1655) - Altres: Eustache Le Sueur (1616-1655) 



Parlem de Música...

François d'Agincourt (Rouen, 1684 - Rouen, 30 d'abril de 1758) va ser un organista i compositor francès. Es va formar inicialment a Rouen abans de viatjar a París on va continuar la seva formació amb Nicolas Lebègue. Entre el 1701 i el 1706 va ser organista a Ste Madeleine-en-la-Cité de París. Posteriorment, va succeir en el càrrec d'organista de la Catedral de Rouen a Jacques Boyvin, un càrrec que ja va ocupar la resta de la seva vida. Paral·lelament, va ser també l'organista de St Herbland de Rouen. El 1714 va ser nomenat organista de la Capella Reial i el 1726 organista de St Jean de Rouen. Com a compositor, va escriure obra per a clavecí i orgue així com nombrosa música religiosa. Entre els seus alumnes va destacar especialment Jacques Duphly. Va morir a Rouen l'abril de 1758.

OBRA:

Vocal:

3 songs, Tr, bc, Recueil d'airs sérieux et à boire (Paris, 1713, 1716)

Instrumental:

1er livre de clavecin (Paris, 1733); ed. in Le pupitre, xii (Paris, 1969)
46 pieces, org, F-Psg; ed. in Orgue et liturgie, xxxi (Paris, 1956); ed. N. Gorenstein (Fleurier, 1993)

Font: En català: François d'Agincourt (1684-1758) En castellano: François d'Agincourt (1684-1758) In english: François d'Agincourt (1684-1758) - Altres: François d'Agincourt (1684-1758)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Talment com ahir, avui ens trobem amb un compositor de qui en prou feines en tenim notícies i de qui trobar-ne referències discogràfiques o bibliogràfiques no resulta gratificant per la suma d'esforç i temps que comporta. Alumne de Jacques Boyvin i de Nicolas Lebègue i organista titular de la Sainte-Madeleine en la Cité de París als 17 anys, se l'ha de situar a l'estela dels Couperin ja que efectivament va ser un ferm seguidor del llibre d'estil del seus coetanis alhora que un declarat admirador del més famós d'ells fins el punt que va publicar, potser en homenatge, un Recuil de pieces de clavecin el 1733, l'any de la mort de François Couperin (i que podem escoltar aquí). Però en cap cas D'Agincourt es va limitar a ser un mirall d'altres mestres sinó que va ser capaç de construir-se un espai en sí mateix. D'entrada, com a organista titular a partir del 1706 de la Catedral de Rouen, que va desenvolupar fins el darrer del seus dies, i posteriorment com un dels organistes, dels quatre titulars, de la Capella Reial, sens dubte el lloc més elevat a què podien aspirar els organistes a França. Per tant, tot i la foscor involuntària que actualment embolcalla i emmudeix el seu nom, recuperar-lo és un deure per nosaltres i avui, en veu de la seva extraordinària Missa in assumptione beata Mariae Virginis per a orgue i cant pla, així ho farem. Una missa el model de la qual ja hem recuperat diverses vegades. És a dir, orgue i cant pla i a partir d'aquí tot un decàleg d'intencions prou conegudes per tots aquells que estimem les misses tant singulars dels segles XVII i XVIII francès. Alternança de veus a capella amb orgue establint un profund contrast entre la sobrietat i la solemnitat entre una o altra veu. Testimoni fulminant serà, per exemple, la transició del Credo amb l'Offertorium, o el meravellós Agnus Dei, entre molts altres en una obra, en termes generals, d'interpretació estratosfèrica. En definitiva, valgui el d'avui com a homenatge a un mestre de qui serà difícil tornar-ne a parlar però que es mereix, indubtablement, el més sincer dels nostres respectes!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Jean-Patrice Brosse (orgue); Choeur Gregorien Antiphona
RECICLASSICAT: D'AGINCOURT, François (1684-1758)
AMAZON: Agincourt - Missa in assumptione beata Mariae Virginis
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Agincourt - Missa in assumptione beata Mariae Virginis



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 30 d’abril de 2016

GIULIANI, Giovanni Francesco (c.1760-c.1818) - Quartetti per mandolino

Nicolas-Henry Jeaurat de Bertry - Still life with Lute and Guitar
Obra de Nicolas Henri Jeaurat de Bertry (1728-1796), pintor francès (1)




Parlem de Pintura...

Nicolas Henri Jeaurat de Bertry (Paris, 1728 - Paris, 1796) va ser un pintor francès. Fill d'Edme Jeaurat, un gravador del rei, es va formar amb el seu oncle, el pintor Étienne Jeaurat. Ràpidament es va especialitzar en natures mortes i sota influència del pintor Chardin. El 1757 va exposar les seves primeres obres al Saló de París rebent una crítica favorable. El 1761 va esdevenir pintor de la reina Maria Leszczynska, esposa de Lluís XV de França. Reconegut i admirat des d'aleshores, va decidir instal·lar-se a Versalles on va viure-hi fins el 1768, l'any de la mort de la reina. Tot i haver treballat al servei de la reialesa francesa, durant la Revolució Francesa va continuar vivint a França i fins i tot va exposar al Saló de París novament el 1796, any que va morir a París. 

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Nicolas Henri Jeaurat de Bertry (1728-1796)  



Parlem de Música...

Giovanni Francesco Giuliani (Livorno, c.1760 - Firenze, c.1818) va ser un director i compositor italià. Va estudiar a Florència amb Pietro Nardini (violí) i amb Bartolomeo Felici (contrapunt). El 1783 va entrar a formar part de l'orquestra del Teatro degli Intrepidi de Florència, en un càrrec que va mantenir fins el 1798. Allà també va formar part de l'Accademia di Belle Arti i va ser professor amb alumnes com Ferdinando Giorgetti. Com a compositor va destacar per la seva obra instrumental si bé també va publicar diversos ballets. Va ser, alhora, un ferm divulgador i promotor de l'obra del seu mestre Nardini. Va viure tota la vida professional a Florència, ciutat on va morir en una data posterior al 1818.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Il fido amante (ballet, G. Trafieri), in G. Sarti: Medonte, Naples, S Carlo, 30 May 1783
Ballet in G. Albertini: Virginia, Rome, Dame, carn. 1786
Il generoso perdono (ballet, G. Bossi), in P. Anfossi: La maga Circe, Siena, Accademia degli Intronati, carn. 1792
Chi ha più giudizio più ne adoperi (int, 2, C. Mazzini), Florence, Intrepidi, carn. 1794

Other vocal:
6 duetti notturni, S, S, hp/hpd/chit francese (Florence, 1796)

Instrumental:

Concs.:
3 for hpd, orch, op.2 (n.p., 1784);
3 for hpd, orch, op.4 (n.p., n.d.);
1 for hpd, insts, op.12 (Florence, n.d.);
Vn Conc., D (London, n.d.);
Vn Conc., B (London, n.d.);
Vn Conc., F (Paris, n.d.)

Syms.:
D, CH-N;
E, I-Tf

Qnts:
3 for fl, 2 ob/vn, va, vc (Florence, 1785);
fl, 2 vn, va, vc, op.13 (Florence, 1797)

Str Qts:
6 (Florence, 1783);
Quatuor périodique no.1 (Offenbach, 1784);
6 as op.2 (London, 1786);
6 as op.7 (London, 1787);
3 as op.10 (Florence, 1797)

Other qts:
6 for 2 mand, va, lute, Ls;
6 for 2 mand, fl, vc, Ls;
6 for 2 mand, fl, va, Ls;
6 for mand, vn, va/vc, lute, A-Wgm

Trios, duos and sonatas:
3 Sonatas, vn, va, vc, op.8 (Florence, 1796);
6 Sonatas, hpd, vn, vc (London, n.d.);
3 Sonatas, hpd, vn obbl, op.9 (Florence, 1796);
6 Duets, vn, vc, op.3 (London, n.d.);
6 Duets, op.8 (London, n.d.);
6 duos concertants, 2 vn (Paris, n.d.);
6 Duets, 2 vn (?Florence, 1791), 3 Duos, 2 vn, op.1 (Berlin, n.d.);
3 Duets, 2 vn (Florence, n.d.);
6 Sonatas, pf, op.6 (London, n.d.)

Other works of doubtful attribution in:
A-Wgm, CH-E, HR-Dsmb, I-BGc, Fc, MTventuri, PEsp, Vc

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Giovanni Francesco Giuliani (c.1760-c.1818) - Altres: Giovanni Francesco Giuliani (c.1760-c.1818)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

És relativament poca la informació verídica i contrastada de Giovanni Francesco Giuliani, cognom que tot i les aparences, no guarda relació genealògica amb Mauro Giuliani (escoltar aquí), el famós guitarrista italià. Pel que sembla, Giuliani va ser un artista ben considerat al seu temps fins el punt que va ser capaç de viure exclusivament de la seva obra únicament instrumental, una circumstància gens fàcil al seu temps, tot i que també va treballar en una orquestra teatral a Florència així com exercint de professor esporàdic en aquesta ciutat. Per tant, un autor polifacètic de qui escoltarem algunes de les seves propostes musicals, en una edició en bona companyia del seu col·lega i amic Johann Hoffmann (1770-c.1814), de qui un bon dia també en parlaré. En general, l'essència dels Quartetti per a mandolina, violí, violoncel i tiorba, parteix clarament del model divertimento on el dibuix alegre, de colors càlids i de textures refrescants és la tònica i el principi dominant. És d'aquesta forma que el resultat final és eminentment plaent, gràcil i deliciós, si bé no esperarem, ni tampoc caldran, virtuosismes o complexitats tècniques perquè, en definitiva, l'obra de Giuliani emana d'un precepte prou clar, el de l'entreteniment. Així és en aquestes esplèndides partitures de dos moviments, allegro i rondo o minuet, on l'èxit, sens dubte, és el vigor i l'energia positiva que transmeten i el bon gust amb què se'ns presenten. Per tot plegat ens resultarà ben fàcil entendre el per què Giuliani, tot i ser un oblidat per la història, va ser un ciutadà admirat al seu temps. La seva música, sense pretensions ni grans luxes, però exquisida en les formes i en l'execució, així ens ho demostra!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Ensemble Baschenis
AMAZON: Accomplices and Rivals by Hoffmann & Giuliani
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 29 d’abril de 2016

ALEXANDER, C.F. (1818-1895) & RIDLEY, F. (1836-1879) - The Hymns

Gari Melchers - Sunday Mass
Obra de Gari Melchers (1860-1932), pintor nord-americà (1)




Parlem de Pintura...

Julius Garibaldi Melchers (Detroit, 11 d'agost de 1860 - Fredericksburg, 30 de novembre de 1932) va ser un pintor nord-americà. Fill de l'escultor alemany Julius Theodore Melchers, va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf, on també va ser membre de l'Escola de Pintors de la ciutat, a l'Académie Julian i a l'Escola de Belles Arts de París. Va ser també professor a l'Escola de la Saxònia Ducal de Weimar. Defensor del naturalisme va ser guardonat el 1932 amb la Medalla d'Or de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres. Va morir a Fredericksburg el novembre de 1895.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Gari Melchers (1860-1932) - Altres: Gari Melchers (1860-1932)



Parlem de Música...

Cecil Frances Alexander (Dublin, abril de 1818 - Derry, 12 d'octubre de 1895) va ser una poeta i compositora d'himnes anglesa. Filla de John Humphreys i d'Elizabeth Frances Reed, va mostrar un talent innat per la poesia des de ben jove. No obstant, es desconeix la formació que va seguir. El 1848 va publicar els Hymns for Little Children, una col·lecció on va incloure alguns dels himnes que posteriorment la van fer coneguda com "Once in Royal David's City", "All Things Bright and Beautiful" i "There is a Green Hill Far Away". Aquests poemes van arribar a mans de Charles Gounod qui entusiasmat va decidir arranjar-los musicalment. El 1850 es va casar amb William Alexander, qui posteriorment es va convertir en el bisbe de la ciutat. Cecil Frances va continuar escrivint himnes (a l'entorn d'un centenar) i treballant en la comunitat religiosa de Derry, ciutat on va viure a la residència del bisbe, propera a la St Columba's Cathedral. Va ser en aquesta ciutat on va morir l'octubre de 1895.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Cecil Frances Alexander (1818-1895) - Altres: Cecil Frances Alexander (1818-1895)

---

Frances Ridley (Astley, 14 de desembre de 1836 - Caswell Bay. 3 de juny de 1879) va ser una poeta i compositora d'himnes anglesa. Va néixer en el sí d'una família anglicana. El seu pare, William Henry Havergal, era un clergue, escriptor, compositor i autor d'himnes i el seu germà, Henry Medi Havergal, va ser un sacerdot de l'església anglicana i un organista. Els anys 1852 i 1853 va estudiar al Louisenschule de Düsseldorf i a Oberkassel. De salut fràgil tota la seva vida, va realitzar alguns viatges a Suïssa abans de treballar com a missionera de l'església. Com a poeta va escriure uns 200 himnes molts dels quals van ser arranjats musicalment. Va morir a Caswell Bay el juny de 1879.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Frances Ridley (1836-1879) - Altres: Frances Ridley (1836-1879)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Una de les singularitats d'aquest espai és la que fa referència a la recuperació dels compositors, o compositores, d'himnes. A tal efecte i si mirem en retrospectiva, observarem com de forma esporàdica però sistemàtica, hem anat descobrint autors que essencialment es van caracteritzar per l'escriptura de poètica religiosa. Des de d'Isaac Watts o Charles Wesley, passant per William Billings o James Montgomery i fins a Fanny Crosby, han estat protagonistes, juntament amb altres compositors més coneguts, d'aquest peculiar gènere, sovint per a orgue i cor però també per a solistes o cor a capella. Per tant, quan parlem dels 'The Hymn Makers' no ens haurà de semblar estrany sinó més aviat una quotidianitat per nosaltres. I això es deu a què personalment em desperten una irrefrenable atracció potser motivada per la notable qualitat amb què es recuperen i per les delicioses melodies amb què es presenten. I avui novament no serà l'excepció en veu dual de Cecil Frances Alexander i Frances Ridley, dues ciutadanes fidelment compromeses i estretament relacionades amb l'església anglicana. Himnes com Who Is on the Lord's Side? (1877) o Take My Life and Let It Be (1874), entre altres, són els que escoltarem i que fàcilment ens demostraran un impecable poder de convicció. I potser no tant per la lletra adoctrinadora, sinó més aviat per una música preciosa i inherentment fascinant!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

dijous, 28 d’abril de 2016

CATOIRE, Georgy Lvovich (1861-1926) - Violin Sonata No. 1 (1904)

Konstantin Makovsky - Portrait of a Young Girl
Obra de Konstantin Makovsky (1839-1915), pintor rus (1)



- Recordatori de Georgy Lvovich Catoire -
En el dia de la celebració del seu 155è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Konstantin Jegorowitsch Makowski [Константин Егорович Маковский] (Moscou, 20 de juny de 1839 - Petrograd, 17 de setembre de 1915) va ser un pintor rus. El 1851 va entrar a l'Escola de Pintura, Escultura i Arquitectura de Moscou. El 1858 es va matricular a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Petersburg. L'any 1873 va pintar el famós quadre "Els nens que fugen de la tempesta". Més tard va viatjar a Egipte i Sèrbia. El resultat d'aquestes visites van ser pintures com "Els màrtirs búlgars" que va rebre el reconeixement internacional. A principis del 1880 es va inclinar pel retrat, convertint-se en un dels retratistes de moda a Rússia. Més tard va organitzar exposicions personals de les seves pintures. A l'Exposició Universal de París del 1889, va rebre una medalla d'or per les seves obres "La mort d'Ivan el Terrible", "Demon i Tamara" i "El Judici de París". Va morir a Petrograd el setembre de 1915.

Font: En català: No disponible En castellano: Konstantin Makovsky (1839-1915) In english: Konstantin Makovsky (1839-1915) - Altres: Konstantin Makovsky (1839-1915) 



Parlem de Música...

Georgy Lvovich Catoire [Георгий Львович Катуар] (Москва, 27 d'abril de 1861 - Москва, 21 de maig de 1926) va ser un musicòleg i compositor rus, d'ascendència francesa. Es va formar en piano amb Karl Klindworth, qui al seu torn el va motivar a conèixer l'obra de Wagner. En aquest sentit, el 1879 es va unir a la Societat Wagner. El 1884 es va graduar en matemàtiques a la Universitat de Moscou si bé ràpidament es va començar a dedicar professionalment a la música. El 1885 va visitar Berlín, on va continuar la seva formació novament amb Klindworth i posteriorment en composició amb Tirsch i Rüfer. Més tard va tornar a Moscou on va decidir seguir la seva formació per lliure i on va conèixer a Arensky i a Sergey Taneyev. El 1916 va ser nomenat professor de composició al Conservatori de Moscou, un càrrec que va ocupar la resta de la seva vida. Com a compositor, va escriure una simfonia, un concert de piano i diverses obres de cambra així com unes poques obres vocals. Va morir a Moscou l'abril de 1926.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Rusalka [The Mermaid] (cant., Lermontov), op.5, 1888;
Romances, 1v, pf, op.29, 1915, opp.32–3, 1916;
choruses

Instrumental:

Orch:
Sym., c, op.7, 1889;
Mtsïri (after Lermontov), sym. poem, op.13, 1899;
Pf Conc., op.21, 1909

Chbr:
Pf Trio, op.14, 1900;
2 vn sonatas, op.15, 1900, op.20, 1906;
Str Qnt, op.16, 1901;
Str Qt, op.23, 1909;
Pf Qnt, op.28, 1914;
Pf Qt, op.31, 1916

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Georgy Lvovich Catoire (1861-1926) - Altres: Georgy Lvovich Catoire (1861-1926)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Moscovita de 1861 y ruso hasta la médula pese a su ascendencia francesa, Georgy Catoire constituye un ejemplo elocuente de las contradicciones, la ignorancia y, desde luego, la injusticia con que la posteridad ha tratado a una parte nada desdeñable de la música que floreció en la Rusia presoviética. Catoire se graduó en Matemáticas en 1884 y trabajó inmediatamente en el próspero negocio familiar, pero su inclinación por la música le hizo desplazarse a Berlín, donde estudió piano con Karl Klindworth, amigo y estrecho colaborador de Wagner que le inoculó el contagioso virus tetralógico. Un virus que, en el Moscú conservador y nacionalista de la época menos abierto a las novedades extranjeras que San Petersburgo nunca gozó de difusión excesiva. En la capital rusa, Catoire entabló contacto con Chaikovski, que inmediatamente le tomó bajo su protección. “Sería un enorme pecado que no se dedicara a la composición”, afirmaría el autor de Eugene Oneguin. A pesar de que, recomendado por éste, recibiera lecciones de Rimski y estudiara contrapunto con Liadov, el wagneriano Catoire fue básicamente un autodidacta, lo que no le impidió convertirse en profesor del Conservatorio de su ciudad natal en 1919 y publicar un Curso teórico de armonía en 1925, un año antes de su muerte, que gozaría de gran predicamento en la posterior enseñanza musical soviética. De temperamento nervioso, lo que le provocaba crisis de agorafobia, discreto y ajeno a la menor autopropaganda, Catoire sería relegado al olvido por los mandarines estéticos de la Rusia bolchevique, para los que su obra debió de constituir algo así como el paradigma del decadente y burgués cosmopolitismo musical decimonónico. 

Catoire bebe sin moderación en las fuentes de su contemporáneo Scriabin y su música, apasionada y sensual, participa de las febriles atmósferas wagnerianas tanto como de la finura armónica de la escuela franco-belga. Basten como ejemplo algunas de sus mejores partituras de cámara ?su terreno predilecto? como el Trío con piano, op. 14, el Cuarteto con piano, op. 31 o su Sonata para violín y piano nº 2 “Poème”, op. 20, una auténtica perla del romanticismo tardío, compuesta en 1906, que el gran David Oistrakh apreció, interpretó e incluso llegó a grabar (como también hizo Goldenweiser con algunas de sus mejores páginas pianísticas). El presente recital, centrado en su legado violinístico de cámara, se completa con dos deliciosas miniaturas (Elegia, “elegantísima, bella y sincera” al decir de Miaskovski, y Romanza) y la Sonata nº 1, otra obra formidable, fechada en 1899-1902 e inexplicablemente desconocida. Como en el mencionado “Poème”, el alemán Laurent Albrecht Breuninger que ya ha grabado para CPO músicas de Ysaÿe y De Bériot y la rusa Anna Zassimova autora de una edición crítica de la correspondencia ente Chaikovski y Catoire, demuestran conocer en todos su pliegues el original idioma practicado por este músico considerado hasta ahora como menor. “¡Ustedes, los jóvenes, deben salvar nuestro arte! escribía en el París de 1923, donde marchó a enseñar teoría musical y composición, a uno de sus alumnos. Porque sólo por él vale la pena vivir en este mundo”. ¿A qué esperan para descubrirlo?

Jean Marie Viardot (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Laurent Albrecht Breuninger (violin); Anna Zassimova (piano)
LAQUINTADEMAHLER: Catoire - Works for violin and piano
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Catoire - Works for violin and piano



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!