diumenge, 14 setembre de 2014

dissabte, 13 setembre de 2014

KIEL, Friedrich (1821-1885) - Piano Concerto in B flat, Op. 30

Enrico Bandini - Ritratto dello scultore Tommaso Bandini
Obra d'Enrico Bandini (1807-1888), pintor italià (1)



- Recordatori de Friedrich Kiel -
En el dia de la commemoració del seu 129è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Enrico Bandini (Parma, 13 de setembre de 1807 - Parma, 27 de febrer de 1888) va ser un pintor italià. Es va formar a l'Acadèmia de Belles Arts de Parma amb Giovanni Tebaldi. El 1836 va guanyar el premi anual de la competència amb el treball acadèmic de L'assassinat de Pompeu. La duquessa Maria Luigia li va encarregar El sopar a Emmaus per a l'església parroquial de Sala Baganza. Va fer un viatge d'estudis a Roma on va crear diversos treballs que posteriorment va enviar a Parma tot i que molts d'ells es van perdre. També va ser autor d'algunes còpies parcials d'obres de Rafael com l'Escola d'Atenes. Va ser nomenat inspector de l'Acadèmia de Belles Arts de Parma. Es va especialitzar en el retrat, alguns d'ells conservats a la Pinacoteca Stuard de la seva ciutat natal. Va morir a Parma el febrer de 1888.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Enrico Bandini (1807-1888)



Parlem de Música...

Friedrich Kiel (Puderbach, 8 d'octubre de 1821 - Berlín, 13 de setembre de 1885) va ser un compositor i professor de música alemany. Dotat d'una gran precocitat, als onze anys ja escrivia composicions de notable consistència, després de perfeccionar els seus estudis i de desenvolupar diversos càrrecs, el 1865 va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts de Berlín. El 1866 fou nomenat professor de composició del Conservatori Stern i el 1870 de la Reial Acadèmia de Berlín, en la que va ajudar, de forma determinant, en la formació d'un gran nombre d'alumnes entre ells Jacob Adolf Hägg, Robert Kahn, Arnold Mendelssohn, Zygmunt Noskowski, Charles Villiers Stanford o Ignacy Jan Paderewski, entre molts altres (veure llistat). Les seves composicions, malgrat que no van rebre el reconeixement unànime, mereixen un lloc important en la història de la música, tant per la perfecció de la factura com per la delicadesa de la inspiració. Va rebre nombroses condecoracions les quals, amablement, va rebutjar. A excepció del gènere dramàtic i teatral, va escriure música per a tota classe de gèneres, destacant especialment la seva obra de cambra i la seva producció religiosa de la que cal remarcar els dos rèquiems que va compondre, una Missa solemnis, l'Oratori Christus, un Stabat Mater, un Te Deum... En total quasi un centenar d'obres (opus). Va morir a Berlín el setembre de 1885.

Font: En català: Friedrich Kiel (1821-1885) En castellano: No disponible In english: Friedrich Kiel (1821-1885) Altres: Friedrich Kiel (1821-1885)



Parlem amb veu pròpia...

L'apassionant història de Friedrich Kiel té més a veure amb la seva dedicació quasi obsessiva per la docència que per la seva labor com a compositor. De fet, la seva carrera en aquest sentit no es va consolidar fins la presentació en públic de la seva gran obra mestra, l'oratori Christus (1874). En motiu d'aquest va ser guardonat massivament i va rebre nomenaments de prestigi en molts centres musicals alemanys però misteriosament ell en va renegar, incloent la prestigiosa oferta per anar a Leipzig com a director del cor. Aquest caràcter recelós per tot "allò públic" no va ser motiu de crítica sinó d'admiració. No obstant, aquest perfil il·limitadament introvertit va perjudicar la seva projecció tant bon punt va morir ja que ràpidament va ser oblidat. En aquest sentit, tot i la recuperació lenta però incansable de molts dels seus treballs, el repertori editat és relativament petit si tenim en compte la seva extensa producció. 

Musicalment, Kiel és un compositor que fàcilment ens ajudarà a definir el significat de música acadèmica. Ús mesurat i liberal dels esquemes ortodoxos, un subtil sentimentalisme romàntic que s'enquadra sempre en la nitidesa clàssica de les estructures i un tractament minuciós dels recursos instrumentals, ja sigui mantenint la tessitura amb la lleugeresa d'els arcs o assolint la plenitud simfònica gràcies a la presència del piano. El Concert en Si bemoll opus 30 per a piano i orquestra, de 1864 i dedicat al seu admirador Hans von Bulow, és l'exemple d'aquesta puresa acadèmica. Melodies audaces dominen l'extens primer moviment. El breu andante con moto ens evoca un paisatge oníric per veure's sacsejat pel dansaire i animat rondó allegro vivace final, un moviment pel lluïment del piano solista. Tot i la seva brevetat, no oblidarem les precioses i celestials 3 Romances opus 69. Tres petites obres per a viola i piano, aparentment simples, d'atmosfera tranquil·la i propera a Schumann. Kiel va ser mestre de centenars d'alumnes, alguns d'ells, i posteriorment, destacats músics. Entre classe i classe, potser a l'hora de berenar i abans de sopar, inesperadament, també va trobar un temps d'or per compondre i regalar al món aquests tresors inoblidables!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Kiel: Piano Concertos

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 12 setembre de 2014

RAMEAU, Jean-Philippe (1683-1764) - Deus Noster refugium

François Boucher - L'Adoration des Mages (c.1755)
Obra de François Boucher (1703-1770), pintor francès (1)



- Recordatori de Jean-Philippe Rameau -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

François Boucher (París, 29 de setembre de 1703 - París, 30 de maig de 1770) va ser un pintor francès famós per les seves escenes pastorals i mitològiques, clars exemples de l'alegria i sensualitat del rococó, estil del que en va ser un dels màxims exponents juntament amb Jean-Honoré Fragonard. Boucher, fill d'un fabricant de puntes, va néixer a París. Encara que va estudiar amb el pintor François Le Moyne, l'estil delicat del seu contemporani Antoine Watteau va influir més en la seva obra. El 1723, Boucher va obtenir el Premi de Roma, ciutat on va estudiar durant els anys 1727-1731. Després de tornar a França, va pintar centenars de quadres, panells decoratius de gabinet, cartrons per a tapissos, escenografies i il·lustracions de llibres. El 1734 va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts. Va realitzar cartrons per a la fàbrica de tapissos de Beauvais i el 1755 va ser nomenat director de la fàbrica de tapissos dels Gobelins. 

El 1765 el rei el va nomenar primer pintor de la cort, director de la Reial Acadèmia de Belles Arts i dissenyador de la Reial Fàbrica de Porcellana. El seu èxit es va veure incrementat pel mecenatge de la Marquesa de Pompadour, l'amant predilecte de Lluís XV, de qui en va pintar diversos retrats. Les seves representacions de deïtats femenines clàssiques, amables, desimboltes i abillades com elegants pastors van fer les delícies del públic, que el va considerar el pintor de moda de l'època. Entre les seves nombroses obres destaquen les pintures del Triomf de Venus (1740, Museu d'Estocolm) i Nu en repòs (1752, Alte Pinakothek, Munich), així com la sèrie de tapissos Els amors dels déus (1744). L'estil fàcil i sentimental de Boucher va ser molt imitat però al posar-se de moda l'estil neoclàssic, va perdre el favor del públic. Va morir el 30 de maig de 1770 a París.




Parlem de Música...

Jean-Philippe Rameau (Dijon, 25 de setembre de 1683 - París, 12 de setembre de 1764) va ser un compositor i teòric musical francès del Barroc. Format per son pare, organista de Dijon, Jean-Philippe Rameau va fer un curt viatge a Itàlia, que no el va portar més enllà de Milà. Després, al principi de la seua carrera, va exercir a diverses ciutats, com ara Avinyó, Lió o Clarmont d'Alvèrnia. Després es va instal·lar a París, completant la seua formació d'organista amb Louis Marchand (1669-1732). El seu primer llibre de clavecí mostra la influència d'aquest mestre. Va ser titular dels orgues de diverses esglésies a París, però no va deixar cap obra per a aquest instrument. Tot i haver conservat un gran prestigi després de la seva mort, la seva obra lírica va ser oblidada i ignorada durant 140 anys. Hom reverenciava Rameau com un dels més grans músics francesos, hom interpretava al piano algunes de les seves obres per a clavecí – entre d'altres el famós « tambourin » – però mai no va passar pel cap de ningú tornar a muntar una de les seves òperes fins a les primeries del Segle XX, quan la Schola Cantorum de París dirigida per Charles Bordes va representar l'acte de ballet la guirlande, obra encisadora i sense massa pretensions.

La música de Rameau s'ha beneficiat del ressorgiment que ha experimentat la música antiga. La major part de la seva obra lírica, temps enrere considerada impossible d'executar, disposa avui dia d'una discografia de qualitat pels conjunts barrocs més prestigiosos. Totes les seves grans obres han estat representades, i gaudeixen sempre d'un gran èxit, principalment Les Indes galantes. L'estrena (!) de la seva darrera tragèdia lírica, Les Boréades, va tenir lloc l'any 1982 al Festival d'Ais de Provença (els assajos havien estat interromputs l'any 1764 arran de la mort del compositor). Rameau és, amb François Couperin, un dels capdavanters de l'escola francesa de clavecí del Segle XVIII. Els dos músics tenen un estil molt diferent, i tenint en compte el volum respectiu de la seva producció, la música de Rameau potser presenta aspectes més variats: peces en la més pura tradició de la suite francesa, peces imitatives (El cant dels ocells, La gallina) i de caràcter (Els planys tendres, La conversa de les Muses), peces de virtuosisme a l'estil d'Scarlatti (Els remolins, Les tres mans), peces on poden trobar-se les innovacions del teòric i investigador en matèria d'interpretació (L'Enharmònic, Els cíclops). Les peces s'han agrupat tradicionalment per tonalitat, però cal una bona dosi d'autopersuasió per veure-hi l'estructura de la suite.

Font: En català: Jean-Philippe Rameau (1683-1764) En castellano: Jean-Philippe Rameau (1683-1764) In english: Jean-Philippe Rameau (1683-1764) Altres: Jean-Philippe Rameau (1683-1764) 



Parlem amb veu pròpia...

"Rameau va ser el major geni musical que ha produït França", paraula de Saint-Saens. Ho deia el músic encarregat de supervisar l'edició de les seves obres completes el 1895. No sorprèn aquesta afirmació admirativa si es té en compte que la recuperació de la música de Rameau va començar amb l'interès dels romàntics francesos per trobar un esperit diferenciador de la música nacional francesa. Ningú millor que Jean Philippe Rameau, capdavanter de l"estil francès creat per Lully i ardent defensor de l'òpera francesa enfront de la italiana, per encarnar aquest esperit nacional. Tot plegat si tenim en compte no només la seva producció musical sinó les seves aportacions teòriques a l'estudi de l'harmonia que van culminar en la fixació de l'acord perfecte major i les seves inversions com a bases per a la modulació tonal, assoliment que perviu en els nostres dies.

La vida de Rameau va estar marcada per episodis polèmics i disputes científiques i teòriques, tot i haver gaudit del mecenatge de rics patrons i haver aconseguit ser l'home de confiança del rei. Amb tot Rameau mai es va considerar un músic pràctic i va preferir veure's a sí mateix com un filòsof o científic. Segons testimonis recollits per contemporanis, la seva dona mai va sentir presumir de les seves composicions en quaranta anys de matrimoni. Arribat al món de l'òpera complerts els cinquanta anys va aconseguir grans èxits en els teatres cortesans i repercussió popular amb el triomf de les seves tragèdies líriques, però les desqualificacions a D'Alembert i Rousseau, així com les seves disputes amb els enciclopedistes, li van suposar el silenciament i la desaparició del repertori fins que a mitjans del segle XIX va renéixer l'interès per la investigació de les músiques del passat nacional i es va iniciar la seva exhumació definitiva. (extracte de Cruz, Luis "La gallina de Rameau. Sobre teoría y práctica musical del siglo XVIII francés", Revista Clarin, maig 2009)

Actualment a Rameau l'associem al clavecí, obra de joventut, i a la música dramàtica, obra de maduresa. No obstant, tot i que substancialment més desconegut, també va compondre tres Grands Motets, forma característica de la França pre-clàssica, en el període 1713-1715. Quam dilecta, In convertendo i Deus noster refugium. Comparables en qualitat a les del seu compatriota De Lalande, Rameau les va compondre, curiosament, per a grans celebracions públiques i no amb les connotacions religioses pròpies del text en llatí de la Bíblia. De fet, el salm 46, Deus nostre refugium, és la partitura que he seleccionat en aquest dia de commemoració del seu 250è aniversari de decés. Testimoni d'un virtuós contrapunt, els passatges lírics, propers a la que posteriorment seria la seva internacional carrera teatral, són de gran bellesa i es combinen d'una forma sublim amb el cors tant singulars i endèmics de la França dels segles XVII i XVIII. Estructurat en 10 moviments (àries, duets, tercets, quartets i cors), la instrumentació és la pròpia de l'època amb violins, viola, viola de gamba, 2 oboès i continuo. La interpretació, sota la batuta d'experts de l'escena francesa, converteix aquesta audició en un autèntic regal que augmenta, si això és possible, el "hype" per un autor convertit en tota una llegenda de la França setcentista!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Rameau - Les Grands Motets

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 11 setembre de 2014

UCCELLINI, Marco (c.1603-1680) - La Bergamasca, Sonate, Correnti e Arie

Gérard de Lairesse - Apollo and Aurora (1671)
Obra de Gérard de Lairesse (1640-1711), pintor holandès (1)



- Recordatori de Marco Uccellini -
En el dia de la commemoració del seu 334è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Gérard de Lairesse (Lieja, 11 de setembre de 1640 - La Haia, juny de 1711) va ser un pintor flamenc, últim mestre rellevant del barroc. Actualment, és més cèlebre pel retrat que li va fer Rembrandt que pel seu propi art, però va gaudir de renom durant la seva època, la segona meitat del segle XVII, quan la pintura holandesa mostrava els primers símptomes de decadència després de la mort de les seves màximes figures. Nascut a Lieja, es va instal·lar a Amsterdam el 1665. Aquell mateix any, Rembrandt va pintar el seu cèlebre retrat (Metropolitan Museum of Art), que ens el mostra malaltís, amb el nas deforme i demacrat, a causa d'una sífilis congènita. Malgrat la seva delicada salut, Lairesse va arribar a viure 70 anys. El seu art es mou en una línia classicista, lluny de la tradició holandesa i més pròxim a la pujant pintura cortesana francesa. De fet, Lairesse va contribuir a la penetració del gust francès a Holanda. Conegut amb el sobrenom de "El Poussin holandès" i fins i tot comparat amb Rafael Sanzio, Lairesse va produir majorment pintures de gran format, de mitologies i al·legories, encara que també va tocar temes bíblics, si bé dins de la mateixa estètica artificiosa i monumental. 

El seu estil sembla derivar de múltiples artistes italians i francesos d'una generació anterior, com Salvatore Rosa, Giovanni Benedetto Castiglione, Carlo Maratta i el ja esmentat Poussin, i connecta encara més amb contemporanis seus com Charles Le Brun i Sebastiano Ricci. Es poden esmentar obres com ara Al·legoria dels cinc sentits, de 1668 (Glasgow), Al·legoria de la llibertat del Comerç (Palau de la Pau, La Haia) i Venus presentant les armes a Eneas (Museu Mayer Van Der Bergh, Anvers). Si bé va pintar amb evident solvència, Lairesse no va ser tan hàbil en el color com en el dibuix i va introduir tons metàl·lics per mitjà d'una pinzellada polida, creant contrasts una mica durs. La seva tasca com a gravador és potser més estimada. El 1690, Lairesse va quedar cec, per la qual cosa a partir d'aleshores es va dedicar a la teoria artística. Els seus escrits es van recopilar als llibres Fundació del dibuix (1701) i en El gran llibre de la pintura (1707). Va morir a La Haia el juny de 1711.




Parlem de Música...

Marco Uccellini (c.1603 - Forlimpopoli, 11 de setembre de 1680) va ser un compositor italià. Va iniciar els seus estudis a Assisi. Des d'allà es va traslladar a Modena en una data anterior al 1639. El 1641 es va convertir en instrumentista a la Cort de Francesc I d'Este i el 1647 va assolir el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Modena, un càrrec que va mantenir fins el 1665. A partir d'aleshores, i fins el dia de la seva mort, va treballar a la Cort dels Farnese de Parma com a mestre de capella. En aquell període va compondre nombrosa música vocal la qual, malauradament, s'ha perdut. Actualment, la petita producció d'Uccellini que es preserva és estrictament instrumental amb l'excepció d'una sèrie de salms concertants del 1654. Va morir a Forlimpopoli el setembre de 1680.

Instrumental:
Publicada majoritàriament a Venècia.
- Sonate, sinfonie et correnti, a 2–4, bc, libro II (1639)
- Sonate, arie et correnti, a 2–3, bc [libro III] (1642)
- Sonate, correnti et arie, a 1–3, bc, op.4 (1645/R); 2 sonatas, 3 correnti and 3 arias ed. L. Torchi, L’arte musicale in Italia, vii (Milan, 1907)
- Sonate, over canzoni, vn, bc, op.5 (1649)
- Ozio regio: compositioni armoniche sopra il violino e diversi altri strumenti, a 1–6, bc, libro VII (1660 abridged [lost]; Antwerp, 2/1668 as Sonate sopra il violino)
- Sinfonici concerti brevi e facili, a 1–4, op.9 (1667)
- Sinfonie boscareccie, vn, bc, 2 vn ad lib, op.8 (Antwerp, 1669)

Religiosa:
- Salmi, 1, 3–5vv, bc, concertante parte con instrumenti e parte senza, con Letanie della beata virgine, 5vv, bc, op.6 (1654)

Teatral:
- Le navi d’Enea (ballet, A. Guidi), Parma, 1673, lost
- Gli eventi di Filandro ad Edessa (op, G. Gaddi), Parma, Collegio dei Nobili, 1675, lost
- Il Giove d’Elide fulminato (ballet, Guidi), Parma, 1677, lost

Font: En català: Marco Uccellini (c.1603-1680) En castellano: Marco Uccellini (c.1603-1680) In english: Marco Uccellini (c.1603-1680) Altres: Marco Uccellini (c.1603-1680)



Parlem amb veu pròpia...

Marco Uccellini, d'alguna forma, ens enllaça amb Johann Christoph Pez, el nostre convidat de dimarts. No per la coincidència temporal sinó per la proximitat de la seva música tot i parlar d'autors de geografies i d'ambients musicals diferents. Uccellini, a diferència de l'alemany, no es va moure del seu país de naixement, Itàlia. Allà, i proper a la filosofia de mestres com Giovanni Battista VitaliMaurizio Cazzati, Biagio MariniGiovanni Maria Bononcini entre altres, va desenvolupar una carrera principalment instrumental si bé amb obligacions religioses fruit dels successius càrrecs de mestre de capella que va desenvolupar a Mòdena i a Parma sota protecció i supervisió reial. Per tant, i en certa forma, la influència italiana de Pez també deriva possiblement d'Uccellini qui a la vegada va influenciar a l'omnipresent Corelli. Com a compositor, tot i saber que va escriure nombrosa música vocal avui dia malauradament perduda, destaca per les set col·leccions de música instrumental, l'opus 1 (perdut) i els opus 2-5, amb sonates, simfonies (en la forma barroca, res a veure amb la forma clàssica) i danses de caràcter breu.

En la nostra selecció escoltarem, indistintament, obres diverses de les seves col·leccions Opus 3, 4, 5 i 7 d'entre els anys 1642 i 1649. En elles, la preponderància del violí, precisament en un temps en què la tècnica per aquest instrument evolucionava contínuament, és evident. La majoria de les sonates, àries i correnti estan escrites en la forma ternària. Per tant, la variació i repetició seqüencial de temes i frases són els mètodes preferits de l'italià. La instrumentació la formen violins (1 o 2 segons el cas), violoncel, arxillaüt i clavicèmbal. La curiositat, en el seu cas, és el nom o etiqueta que sovint dóna a les sonates: La Bergamasca, La mia Pedrina, La Prosperina, Questa bella Sirena... Uccellini no s'inventa aquests noms en un inesperat atac de creativitat sinó que fa referència a les fonts populars, sovint danses, que han inspirat la seva música. El terreny instrumental situat en el primer barroc, com el d'avui, em resulta en gran part desconegut no obstant, i personalment, crec estar escoltant el ressò d'una generació de compositors que més enllà de la fama i els emoluments cercaven la major virtuositat possible tot afinant els instruments i les oïdes fins a nous límits mai abans explorats!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Uccellini: Sonate, Correnti e Arie Op 4, 1645

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 10 setembre de 2014

JOMMELLI, Niccolò (1714-1774) - Missa pro defunctis en Mi bemoll major

Canaletto - Venice The Campo SS. Giovanni e Paolo (c.1736-40)



- Recordatori de Niccolò Jommelli -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Giovanni Antonio Canal (Venècia, 7 d'octubre de 1697 - Venècia, 19 de abril de 1768) va ser un pintor italià. Canaletto va estudiar pintura i perspectiva amb el seu pare, un escenògraf de tradició barroca. La veduta (vista de la ciutat), una forma de pintar relativament nova i rara per a l'època, es va convertir en la seva especialitat. Els seus principals clients van ser aristòcrates anglesos de viatge per Europa, per a qui els seus quadres eren souvenirs de les vistes de Venècia, el Gran Canal, la cala de Sant Marc, innombrables escenes de regates i festivals aquàtics com el de la celebració anual de les Noces de Venècia i el Mar. La tècnica de Canaletto tenia totes les característiques venecianes tradicionals de lluminositat i color, a les quals va afegir una especial atenció, d'influència flamenca, pel detall clar i precís. Per l'enquadrament de les seves pintures va utilitzar la cambra obscura. Les seves primeres obres solen presentar, en colors foscos i densos, un ambient d'una humitat gairebé palpable sota un cel tempestuós. 

Les seves obres posteriors, a partir de 1740, quan comença a adquirir un estil de pinzellada més solta i imprecisa, representen escenes banyades per un sol brillant, amb un ric cromatisme realçat pels vermells i daurats. El 1746, després que la Guerra de Successió austríaca hagués reduït de forma dràstica l'afluència de visitants anglesos a Venècia, Canaletto va viatjar a Anglaterra. Allà va pintar molts paisatges i cases de camp abans de tornar a Venècia el 1755. Va ser triat membre de l'acadèmia de Venècia el 1763, encara que les obres dels seus últims anys van rebre cada vegada més crítiques pel seu estil superficial i per la repetició mecànica dels seus temes més coneguts. La qualitat que dóna a la textura de l'aire en les seves millors obres va esdevenir determinant per la pintura paisatgística del segle XIX. El seu nebot, Bernardo Bellotto, va ser també un important pintor de paisatges. Va morir a Venècia l'abril de 1768.




Parlem de Música...

Niccolò Jommelli (Aversa, 10 de setembre de 1714 - Nàpols, 25 d'agost de 1774) va ser un compositor italià, un dels que va tenir més renom dels molts compositors d'òpera de la seva època. Va estudiar amb el canonge Muzzillo de la Catedral de San Paolo de la seva ciutat natal Aversa, a Nàpols, amb Leonardo Leo i Francesco Feo, al Conservatori de S. Onofrio i al Conservatori de la Pietà dei Turchini. A partir del 1736 va ser mestre de capella del marquès d'Avalos, que es va convertir en el seu protector des de l'estrena, al Teatre Nuovo de Nàpols, de la seva òpera bufa l'Errore amoroso (1737), a la qual va seguir Odoardo (1738). L'èxit aconseguit amb aquestes obres va fer que escrivís per a diversos escenaris italians, com els de Roma i Bolonya.

A partir del 1741, va ser membre de l'Acadèmia Filharmònica de Venècia, on l'alemany Johann Adolph Hasse el va nomenar director del Conservatori degli Incurabili (1743-1747). Entre els anys 1748 i 1750 va estar a Viena, on va col·laborar amb Metastasio i a Roma va ser nomenat mestre de capella adjunt de Sant Pere. A partir del 1753, va ser mestre de capella del duc de Wurtemberg a la cort de Stuttgart. Durant aquesta època va equilibrar la tradició italiana de l'òpera seriosa amb la tècnica instrumental alemanya i el teatre francès. Durant els seus anys d'activitat a Stuttgart va elevar la qualitat teatral de la ciutat, arribant a ser reconeguda a tot Europa. Durant aquesta època va compondre, entre altres obres, Fetonte (1753), Cantone in Utica (1754) i les noves versions de Enzio (1758) i de Didone abbandonatta (1763). El 1769 va abandonar la ciutat alemanya i va tornar a Aversa, on va compondre música de cambra i música religiosa, entre la que destaca un Miserere. Va morir a Nàpols l'agost del 1774.

Font: En català: Niccolò Jommelli (1714-1774) En castellano: Niccolò Jommelli (1714-1774) In english: Niccolò Jommelli (1714-1774) - Altres: Niccolò Jommelli (1714-1774) 



Parlem amb veu pròpia...

Niccolò Jommelli és un dels compositors destacats d'aquest 2014. El seu aniversari, inesperadament, ens està obrint una desconeguda porta a un univers musical d'una gran riquesa. Especialment pel que fa a música religiosa la qual (veure la darrera entrada de Jommelli en aquest espai) s'està configurant com una de les majors produccions del seu repertori. En aquest sentit, el seu Rèquiem o Missa pro defunctis en Mi bemoll major, escrit en una tonalitat peculiar en el segle XVIII, és mereix un punt i apart. En memòria i honor a la duquessa Maria Augusta de Württemberg, la mare de Carlo Eugenio Duc de Roma, Jommelli el va compondre el 1756, per tant, l'hem de situar, amb matisos, en l'època musical clàssica. La introducció marca la pauta solemne en una missa amb una marcada barreja d'estils, comprensible en relació al context pre-clàssic i barroc. Parts operístiques (soprano en el Benedictus i baix en el Tuba mirum) es juxtaposen amb trams d'estricte contrapunt, un d'ells amb una esplèndida doble fuga en el Pie Jesu. Per a quatre veus, soprano, tenor, alt i baix, i orquestra, Jommelli el va escriure durant la seva estada a la Cort Würtemberg a Sttutgart.

L'obra reflecteix la reacció serena i contemplativa de la mort amb moments de certa pompositat sense perdre la compostura. Curiosament, tot i que molts de nosaltres relacionem a Jommelli amb l'òpera, va ser precisament el seu Rèquiem l'obra més internacional del seu repertori. Fins a 80 manuscrits diferents de la seva partitura s'han localitzat arreu d'Europa sent, durant la segona meitat del segle XVIII, el Rèquiem més interpretat i famós i comparable al que va significar, durant el segle XIX, el Rèquiem de Mozart. I això tenint en compte que notables compositors com Hasse, Zelenka, Werner, Heinichen o Martini, per citar-ne alguns, havien escrit misses de difunts meravelloses. Sorprenentment, fins aquest any de celebració, no havíem tingut la fortuna de gaudir, en bones condicions, d'aquesta impressionant obra d'un Jommelli que darrerament no ens deixa de sorprendre!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Niccolò Jommelli (1714-1774)






















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!