dimecres, 1 abril de 2015

HAYDN, Franz Joseph (1732-1809) - Philemon und Baucis

Peter Paul Rubens - Landscape with Philemon and Baucis (c.1625)
Obra de Peter Paul Rubens (1577-1640), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Franz Joseph Haydn -
En el dia de la celebració del seu 283è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Peter Paul Rubens (SiegenWestfàlia, 28 de juny del 1577 - Anvers, 30 de maig del 1640), va ser un diplomàtic i el pintor barroc més popular de l'Escola Flamenca. El seu estil exuberant emfasitzava moviment, color i sensualitat. Va tractar tota classe de temes pictòrics, de religió, d'història, de mitologia clàssica, escenes de caça, retrats, així com il·lustracions per a llibres i dissenys per a tapisseries. Va ser molt prolífic en la producció d'obres; es calcula que va arribar a pintar uns 3.000 quadres gràcies, en part, als membres del seu taller que, pel que sembla, treballaven en cadena. Van ser deixebles seus Jacob Jordaens i Anton van Dyck. Dominava diverses llengües, va ser un gran humanista i un bon diplomàtic. El 1591 va iniciar el seu aprenentatge en el taller de Verhaecht. Amb van Noort aprengué la tècnica pictòrica, que l’adreçà molt aviat a Itàlia (1600). Aquest viatge l’endinsà en l’òptica plàstica italiana on alguns dels seus il·lustres pintors el marcaren profundament. A les seves primeres obres és palès un fort eclecticisme estilístic. 

Havent tornat a Anvers (1609), fou nomenat pintor de cambra i es casà amb Isabella Brandt. La seva cotització artística era forta i es veié necessitat de col·laboradors: Frans Snyders i Peter de Vos per a les natures mortes; Wildens i Van Uden per als paisatges. Pel que fa a les composicions amb figures, Van Dyck fou el seu millor col·laborador. Molt vinculat a la Companyia de Jesús, les seves obres són un clar exponent de les idees contrareformistes, tant a nivell formal com ideològic. De l’any 1627 al 1630, essent conseller d’Isabel Clara Eugènia, estigué a la cort de Madrid, on conegué Velázquez i realitzà un nombre considerable d’obres personals i còpies de Ticià. El 1629-30 anà a Londres, on negocià la pau entre Espanya i Anglaterra i fou nomenat Sir per Carles I. Retirat de la política aquest mateix any i morta la seva primera esposa, tornà a casar-se amb la jove de setze anys Hélène Fourment, que esdevingué la seva model preferida. S'establí a Anvers fins a la seva mort. Hom pot plantejar-se l’art de Rubens des de tres punts de vista: formal, estètic i ideològic. Des del punt de vista formal Rubens assoleix la perfecció compositiva mitjançant la interrelació de les formes, els colors i les llums. Les Tres Gràcies (Museo del Prado) i El rapte de les filles de Leucip (Alte Pinakothek, Munich) són una bona mostra d’aquesta manera de fer. 

Des del punt de vista estètic, Rubens representa un clar enfrontament amb referència als models actuals estètics. Les seves formes femenines, arrodonides i plenes, i el seu horror vacui contrasten amb els models estilitzats i la ideologia racionalista predominants actualment. Ideològicament, la seva obra és al servei d’un poder totalitari de l’Església, malgrat que la major llibertat de Flandes li permet d’excel·lir per damunt de l’obscurantisme imperant a la resta dels països catòlics. És obvi, doncs, que l’estudi de la seva obra s’ha de fer valorant la seva contribució en l’aspecte compositiu i la seva adequació als models ideològics imperants. La historiografia de l’art, considerant en excés el valor sociològic i ideològic amb menyspreu del formal, ha subvalorat la contribució d’aquest artista a la història de l’art. Un estudi profund porta a considerar Rubens la culminació de l’evolució estilista del Ticià i el màxim exponent d’allò que, segons Wölfflin, és el barroc.




Parlem de Música...

Franz Joseph Haydn (Rohrau, 31 de març de 1732 - Viena, 31 de maig de 1809) va ser un compositor austríac, una de les figures més influents en el desenvolupament de la música del classicisme. D'origen humil, va a Rohrau an der Keitha, prop de Viena. Va ser el més gran dels dos músics fills d'un fabricant de rodes. Alguns suposen que era descendent de croats. Amb 8 anys va entrar a l'escola coral de la Catedral de Sant Esteve, a Viena, on va rebre la seva única formació acadèmica. Als 17 anys va abandonar el cor i va passar diversos anys treballant com a músic independent. Va estudiar els tractats de contrapunt i va rebre algunes lliçons del prestigiós mestre de cant i compositor italià Nicola Porpora. El 1755 va treballar pel baró Karl Josef von Fürnberg, època en què va compondre els seus primers quartets de corda. El 1759 va ser nomenat director musical del comte Ferran Maximilian von Morzin. L'any 1760 va contreure matrimoni amb Maria Anna Keller, unió que va fracassar i de la qual no hi va haver descendència.

La sort d'Haydn va canviar el 1761, any en què va ser nomenat director musical adjunt del príncep Pál Antal Esterházy, i el 1762 mestre de capella. Va treballar per a tres prínceps de la família Esterházy. El segon d'ells, el príncep Miklós József Esterházy, va ser un gran amant de la música. A Esterházy (Hongria), el seu lloc d'estiueig, Miklós tenia una fundació musical important, que va ser dirigida per Haydn. A més de les simfonies, òperes, operetes de titelles, misses, obres de cambra i música de dansa que el príncep li encarregava, també va fer que assagés i dirigís les seves pròpies obres, així com les d'altres compositors. Havia d'ensenyar als cantants, mantenir la col·lecció d'instruments i la llibreria musical, treballar com a organista, violista i violinista quan fos necessari i solucionar les disputes dels músics que estaven al seu càrrec. Encara que amb freqüència es va queixar del pes del seu treball i de l'aïllament que sentia a Esterházy, la seva posició era envejable pels músics del segle XVIII. Un aspecte important del seu contracte després del 1779 va ser la llibertat de vendre la seva música als editors i d'acceptar comissions per això.

Com a resultat, durant la dècada del 1780 la seva obra va començar a conèixer-se més enllà dels límits d'Esterházy i la seva fama es va estendre considerablement. Després de la mort del príncep Miklós el 1790, el seu fill, el príncep Antal, va reduir les ajudes per a la fundació d'Esterházy. El violinista i empresari britànic Johann Peter Salomon el va contractar pels seus concerts a Londres. Els dos viatges que va fer a la capital britànica per assistir a aquests concerts (1791-1792 i 1794-1795), van ser les ocasions perfectes per a l'èxit de les seves últimes simfonies. Conegudes com les Simfonies Salomon o Simfonies de Londres, inclouen algunes de les seves obres més famoses. Durant els seus últims anys a Viena, Haydn va començar a compondre misses i grans oratoris com La creació (1798) i Les estacions (1801, basat en el poema del mateix nom de l'escocès James Thomson). També d'aquest període és L'himne de l'emperador (1797), que més tard es va convertir en l'himne nacional d'Alemanya. Després d'aconseguir fama i riquesa, va morir a Viena el 31 de maig de 1809.

Haydn va abastar pràcticament tots els gèneres: vocals, instrumentals, religiosos i seculars. Moltes de les seves obres no es coneixien fora d'Esterházy, especialment els 125 trios i altres peces compostes per a viola baríton, instrument híbrid de corda que el príncep Miklós tocava. La majoria de les seves 19 òperes i operetes de titelles les va compondre segons el gust i les directrius del príncep. Haydn va admetre la superioritat de les òperes del seu jove amic Wolfgang Amadeus Mozart. No obstant això, en altres gèneres, les seves obres van tenir bona acollida i la seva influència va ser molt important. Les 107 simfonies (104 és el nombre tradicional, altres tres s'han inclòs posteriorment) i els 83 quartets per a corda, que van revolucionar la música, són proves fefaents de la seva original aproximació a nous materials temàtics i formes musicals, així com del seu mestratge en la instrumentació. Les seves 62 sonates i 43 trios per a piano mostren un ampli ventall, des d'aquells compostos per aficionats fins els destinats a virtuosos del teclat, aquests últims pertanyents a les seves obres de maduresa.

La influència que va exercir en el desenvolupament de la sonata va ser decisiva. Aquesta era la forma predominant del classicisme, que van utilitzar els compositors fins al segle XX per a crear estructures musicals cada vegada més extenses. Haydn la va utilitzar de dues maneres diferents: en primer lloc, va desenvolupar el que fins llavors havia estat una simple exposició de temes en diferents tonalitats i va crear una sofisticada interacció entre diferents grups temàtics, les diferents tonalitats definien l'extensa estructura dels moviments; en segon lloc, va economitzar el material temàtic de manera que només les tonalitats diferenciaven les diferents parts. Aquesta tendència cap a l'austeritat temàtica es pot apreciar en les últimes simfonies de Jean Sibelius, cent vint anys més tard. La productivitat d'Haydn es va veure reforçada per la seva inextingible originalitat. La forma innovadora en què transformava una simple melodia o motiu en complexos desenvolupaments va fascinar als seus contemporanis. Són característics del seu estil els canvis sobtats de moments dramàtics a efectes humorístics així com la seva inclinació per les melodies de tipus folklòric. Un escriptor de la seva època va descriure la seva música com "art popular", i, de fet, el seu equilibri entre la música directa i els experiments innovadors van transformar l'expressió instrumental del segle XVIII.

OBRA:

Veure catàleg d'obres de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK

Font: En català: Joseph Haydn (1732-1809) En castellano: Joseph Haydn (1732-1809) In english: Joseph Haydn (1732-1809) Altres: Joseph Haydn (1732-1809) 



Parlem amb veu pròpia...

L'emmudiment de la veu pròpia és fruit d'unes vacances inesperades però gustosament benvingudes. En pocs dies seguirem al ritme i constància habitual. Felicitat, amor i música per Setmana Santa!

Philemon und Baucis, ópera para marionetas, cantantes, actores, coro y orquesta, subió ya a escena en 1996, obteniendo un éxito tan extraordinario que este año se ha vuelto a reponer en una versión prácticamente similar. El estreno histórico fue dirigido por el propio compositor en 1773 en este mismo lugar, con motivo de la visita de la emperatriz Maria Teresia al príncipe Nicolaus Esterházy. De ahí procede una frase de la emperatriz que se recuerda con orgullo: "Si quiero ver una buena producción de ópera, yo voy a Esterházy". El Pais, 19 de setembre de 2003.

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Manuel Warwitz (Philemon); Nathalie Vinzent (Baucis); Bernhard Berchtold (Aret); Ulrike Hofbauer (Narcissa); Salzburger Kammerchor & Salzburger Hofmusik; Wolfgang Brunner
RECICLASSICAT: HAYDN, Joseph (1732-1809)
PRESTOCLASSICAL: HAYDN, F.J. - Philemon und Baucis

    HAYDN, F.J. - Philemon und Baucis

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 31 març de 2015

BACH, Johann Sebastian (1685-1750) - Viola da Gamba Sonata in G major, BWV 1027

Gerard ter Borch - The Concert (c.1675)
Obra de Gerard ter Borch (1608-1681), pintor holandès (1)



- Recordatori de Johann Sebastian Bach -
En el dia de la celebració del seu 330è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Gerard ter Borch (Zwolle, 1608 - Deventer, 8 de desembre de 1681) va ser un pintor holandès i el primer de tota una saga familiar de pintors. Es va formar amb el seu pare abans de viatjar a Anglaterra el 1635, a Itàlia el 1640 i a Münster (Westfàlia) el 1648, on va pintar El jurament de ratificació del tractat de pau entre holandesos i espanyols a Münster el 15 maig 1648 (1648, National Gallery), amb el que Holanda va aconseguir la seva independència d'Espanya en finalitzar la Guerra dels Trenta Anys. Amb més de 50 retrats de cos sencer i un total de 77 persones representades, aquesta obra constitueix un dels millors exemples de pintura de gènere retratístic alhora que és un dels quadres d'història més impressionants de tot l'art holandès. Després de l'any 1648 va continuar viatjant per Europa, i va visitar Londres, Itàlia, Espanya, Flandes i Alemanya. Va treballar dins del corrent pictòric realista de Frans Hals, Jan Vermeer i altres pintors holandesos, amb especial atenció vers la il·luminació i expressivitat. Va realitzar encantadors retrats de caràcter realista com el d'Helena van der Schalke (dècada de 1640, Rijksmuseum) i Petronella de Waert (Museu del Prado), així com petites i íntimes escenes de gènere com La lliçó de música (c.1675, Museu d'Art de Cincinnati). Va morir a Deventer el desembre de 1681.




Parlem de Música...

Johann Sebastian Bach (Eisenach, 21 de març de 1685 - Leipzig, 28 de juliol de 1750) va ser un organista i compositor alemany. Va ser un dels més grans i productius genis de la música europea. Va néixer en el si d'una família que durant set generacions va donar origen a un mínim de 53 músics d'importància, des de Veit Bach fins a Wilhelm Friedrich Ernst Bach. Johann Sebastian va rebre les seves primeres lliçons musicals del seu pare, Johann Ambrosius, que era músic de la ciutat. A la mort d'aquest va anar a viure i estudiar amb el seu germà gran, Johann Christoph, en aquells dies organista d'Ohrdruff. El 1700 Bach va començar a guanyar-se la vida com a membre del cor de l'església de Sant Miquel, a Lüneburg. El 1703 va passar a ser violinista de l'orquestra de cambra del príncep Johann Ernst de Weimar però aquell mateix any va anar a Arnstadt, on es va convertir en organista d'església. A l'octubre de 1705 Bach va aconseguir un mes de permís per estudiar amb Dietrich Buxtehude, famós organista i compositor danès, encara que establert a Alemanya, que en aquells dies es trobava a Lübeck. La seva música el va influir enormement. Aquesta visita li va agradar tant que va prolongar la seva estada un mes més del que s'havia acordat, el que va despertar algunes crítiques per part de les autoritats eclesiàstiques, que a més a més es queixaven de les extravagants floritures i harmonies amb què acompanyava la congregació en els seus cants religiosos.

Malgrat la crítica, el seu art ja era massa respectat com perquè aquestes crítiques poguessin desembocar en el seu acomiadament. El 1707 es va casar amb Maria Bàrbara Bach, cosina segona seva, i va marxar a Mülhausen com a organista a l'església de Sant Blasius. A l'any següent va tornar a Weimar com a organista i violinista de la cort del duc Wilhelm Ernst. Allà hi va romandre durant els set anys següents, i es va convertir en concertino de l'orquestra de la cort el 1714. A Weimar va compondre unes 30 cantates, inclosa la coneguda cantata de funeral Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit (El temps de Déu és el millor), i també va compondre obres per a orgue i clavicèmbal. Va començar a viatjar per Alemanya com a virtuós organista i com a assessor d'orgueners. El 1717 Bach va començar un nou treball, que va durar sis anys, com a mestre de capella i director de música de cambra a la cort del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen. Durant aquest període va escriure principalment música profana per a conjunts instrumentals i instruments solistes. També va compondre llibres de música per la seva dona i fills, per tal d'ensenyar la tècnica del teclat i l'art de la música en general. Aquests llibres inclouen el Clau ben temperat, les Invencions i el Petit llibre d'orgue. Un any després que la seva primera dona morís el 1720, Bach es va casar amb Ana Magdalena Wilcken, cantant i filla d'un músic de la cort que li va donar tretze fills, a més dels set que havia tingut amb la seva anterior dona, i el va ajudar en la tasca de copiar les partitures de les seves obres per als músics que havien d'interpretar-les.

Bach es va traslladar a Leipzig el 1723 i allí va romandre-hi la resta dels seus dies. El seu càrrec de director musical i cap de cor a l'Església de Sant Tomàs i a l'escola eclesiàstica de Leipzig no el va satisfer per diverses raons ja que tenia disputes constants amb els membres del consell municipal, i ni ells ni el poble apreciaven el seu talent musical. Era vist com a un ancià estirat que s'aferrava a formes musicals obsoletes. Malgrat això, les 202 cantates que ens han quedat de les 295 que va compondre a Leipzig encara es segueixen escoltant, mentre que la música que en aquell temps era innovadora ha romàs en l'oblit. La majoria de les cantates s'inicien amb una secció de cor i orquestra, segueix una alternança de recitatius i àries per a veus solistes i acompanyament, i conclouen amb un coral basat en un simple himne luterà. La música està sempre molt lligada al text i ennobleix amb la seva expressivitat i intensitat espiritual. Entre aquestes obres destaquen la Cantata de l'Ascensió i l'Oratori de Nadal, format aquest últim per sis cantates. Les Passions segons Sant Joan i segons Sant Mateu també estan escrites durant el període de la seva estada a Leipzig, igual que la seva magnífica Missa en Si menor. Entre les obres per a teclat compostes durant aquest període destaquen les famoses Variacions Goldberg, el Segon llibre del Clau ben temperat i l'Art de la fuga, magnífica demostració del seu coneixement contrapuntístic, formada per 16 fugues i quatre cànons, tots sustentats en el mateix tema. Bach va començar a quedar-se cec l'últim any de la seva vida i va morir el 28 de juliol de 1750, després de sotmetre's a una fallida operació ocular.

OBRA:

Veure catàleg d'obres de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK

Font: En català: Johann Sebastian Bach (1685-1750) En castellano: Johann Sebastian Bach (1685-1750) In english: Johann Sebastian Bach (1685-1750) Altres: Johann Sebastian Bach (1685-1750) 



Parlem amb veu pròpia...

L'emmudiment de la veu pròpia és fruit d'unes vacances inesperades però gustosament benvingudes. En pocs dies seguirem al ritme i constància habitual. Felicitat, amor i música per Setmana Santa!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    BACH, J.S. - Viola da Gamba Sonatas, BWV 1027-1029

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 30 març de 2015

WILMS, Johann Wilhelm (1772-1847) - Violin Sonata in E Major, Op. 11

Francisco Goya - El cacharrero (1779)
Obra de Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Johann Wilhelm Wilms -
En el dia de la celebració del seu 243è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d'abril de 1828) va ser un pintor i gravador espanyol considerat un dels grans mestres de la pintura del seu país. Marcat per l'obra de Velázquez, hauria d'influir, al seu torn, a Edouard ManetPicasso i gran part de la pintura contemporània. Format en un ambient artístic rococó, va evolucionar a un estil personal i va crear obres que, com el famós El 3 de maig de 1808, els Afusellaments a la muntanya del Príncep Pío (1814, Museu del Prado, Madrid), segueixen causant, avui dia, el mateix impacte que en el moment en què van ser realitzats. Goya va néixer a la petita localitat aragonesa de Fuendetodos. El seu pare era pintor i daurador de retaules i la seva mare descendia d'una família de la petita noblesa d'Aragó. Poc se sap de la seva infantesa. Va assistir a les Escoles Pies de Saragossa i va començar la seva formació artística als 14 anys, moment en què va entrar com a aprenent al taller de José Luzán, pintor local competent encara que poc conegut, on Goya va passar quatre anys. El 1763 el jove artista va viatjar a Madrid, on esperava guanyar un premi a l'Acadèmia de San Fernando (fundada el 1752). 

Encara que no va aconseguir el premi desitjat, va fer amistat amb un altre artista aragonès, Francisco Bayeu, pintor de la cort que treballava en l'estil acadèmic introduït a Espanya pel pintor alemany Anton Raphael Mengs. Bayeu (amb la germana, Josefa, s'hi casaria Goya més endavant) va tenir una enorme influència en la formació primerenca de Goya, i a ell es deu que participés en un encàrrec important, els frescos de l'Església de la Verge del Pilar a Saragossa (1771, 1780-1782), i que s'instal·lés més tard en la cort. El 1771 va anar a Itàlia on va passar aproximadament un any. La seva activitat durant aquesta època és relativament desconeguda, se sap que va passar alguns mesos a Roma i també que va participar en un concurs de l'Acadèmia de Parma en què va aconseguir una menció. Al seu retorn a Espanya, al voltant del 1773, es va presentar a diversos projectes per a la realització de frescos, entre ells el de la Cartoixa d'Aula Dei, prop de Saragossa, el 1774, on les seves pintures prefiguren les dels seus millors frescos realitzats a l'Església de Sant Antoni de la Florida a Madrid, el 1798, data en què va començar a fer gravats a partir de l'obra de Velázquez que, juntament amb la de Rembrandt, seria font d'inspiració durant tota la seva vida.

El 1789 Goya va ser nomenat pintor de cambra per Carles IV i el 1799 va ascendir a primer pintor de cambra, decisió que el va convertir en el pintor oficial de Palau. Goya va gaudir d'una posició especial en la cort, fet que va determinar que el Museu del Prado de Madrid heretés una part molt important de les seves obres, entre les quals s'inclouen els retrats oficials i els quadres d'història. Aquests últims es basen en la seva experiència personal de la guerra i transcendeixen la representació patriòtica i heroica per a crear una salvatge denúncia de la crueltat humana. Els cartrons per a tapissos que va realitzar a finals de la dècada de 1780 i començaments de la de 1790 van ser molt apreciats per la visió fresca i amable que ofereixen de la vida quotidiana espanyola. Amb ells va revolucionar la indústria del tapís que, fins a aquest moment, s'havia limitat a reproduir fidelment les escenes del pintor flamenc del segle XVII David Teniers

Alguns dels retrats més bells que va realitzar dels seus amics, de personatges de la cort i de la noblesa daten de la dècada del 1780. Obres com Carles III de caçador (1786-1788), Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788) o el quadre La Marquesa de Pontejos (c.1786, Galeria Nacional, Washington) demostren que en aquesta època pintava amb un estil elegant, que en certa manera recorda al del seu contemporani anglès Thomas Gainsborough. Dos dels seus quadres més famosos, obres mestres del Prado, són La maja nua (1800-1803) i La maja vestida (1800-1803). A l'hivern del 1792, en una visita al sud d'Espanya, Goya va contreure una greu malaltia que el va deixar totalment sord i va marcar un punt d'inflexió en la seva expressió artística. Entre els anys 1797 i 1799 va dibuixar i va gravar a l'aiguafort la primera de les seves grans sèries de gravats, Els capritxos, en els quals, amb profunda ironia, satiritza els defectes socials i les supersticions de l'època. Sèries posteriors, com els Desastres de la guerra (1810) i els Disbarats (1820-1823), presenten comentaris encara més càustics sobre els mals i bogeries de la humanitat.

Els horrors de la guerra van deixar una profunda petjada en Goya, que va contemplar personalment les batalles entre soldats francesos i ciutadans espanyols durant els anys de l'ocupació napoleònica. El 1814 va realitzar El dos de maig de 1808, la Lluita contra els mamelucs, El tres de maig de 1808Els afusellaments a la muntanya de Príncep Pío. Aquestes pintures reflecteixen l'horror i dramatisme de les brutals massacres de grups d'espanyols desarmats que lluitaven als carrers de Madrid contra els soldats francesos. Aquestes estan pintades, com moltes de les últimes obres de Goya, amb pinzellades de gruix empastament de tonalitats fosques i amb punts de groc i vermell brillant. Senzillesa i honestedat directes també s'aprecien en els retrats que va pintar a la cúspide de la seva carrera. Les cèlebres Pintures negres (c.1820, Museu del Prado) reben el seu nom pel seu espantós contingut i no tant pel seu colorit. Originalment estaven pintades al fresc en els murs de la casa que Goya posseïa als afores de Madrid i van ser traslladades a llenç el 1873. 

Destaquen, entre elles, Saturn devorant el seu fill (c.1821-1823), Aquelarre (escena sabàtica, 1821-1823). Predominen els tons negres, marrons i grisos i demostren que el seu caràcter era cada vegada més ombrívol. Possiblement, es va agreujar per l'opressiva situació política d'Espanya pel que després de la primera etapa absolutista del rei Ferran VII i el Trienni constitucional (1821-1823), va decidir exiliar-se a França el 1824. A Bordeus va treballar la tècnica, llavors nova, de la litografia, amb la qual va realitzar una sèrie d'escenes taurines, que es consideren entre les millors litografies que s'han fet. Encara que va fer una breu visita a Madrid el 1826, va morir dos anys més tard a l'exili, a Bordeus, el 16 d'abril de 1828. Goya no va deixar hereus artístics immediats però la seva influència va ser determinant en els gravats i en la pintura de mitjans del segle XIX i en l'art del segle XX.




Parlem de Música...

Johann Wilhelm Wilms (Witzhelden, 30 de març de 1772 - Amsterdam, 19 de juliol de 1847) va ser un pianista i compositor alemany que va viure la major part de la seva vida a Holanda. Va estudiar piano i composició amb el seu pare i el seu germà gran. Després va estudiar flauta abans de viatjar, el 1791, a Àmsterdam on es va convertir en professor de piano. Allà també va participar, com a flautista, a les orquestres Felix Meritis i Eruditio Musica on va participar en la interpretació d'alguns concerts de piano de Mozart i Beethoven. La seva fama el va convertir ràpidament en un dels músics més importants d'Holanda participant en comitès de la Koninklijk Nederlandsch Instituut voor Wetenschappen, la Letteren en Schoone Kunsten d'Amsterdam (1808–47) i la Maatschappij tot Bevordering der Toonkunst (1829–41). Va treballar en el jurat de diversos concursos, va supervisar els organistes de les esglésies i va ser el corresponsal holandès de l'Allgemeine musikalische Zeitung. Entre els anys 1823 i 1846 va ser l'organista de la Baptistekerk d'Amsterdam. Va ser l'autor, així mateix, de l'himne oficial holandès del segle XIX. Va morir a Àmsterdam el juliol de 1847.

OBRA:

Vocal secular:

Ter Feestviering van het vijfentwintigjarig bestaan van Harmonica, Kantate für Soli, gemischten Chor und Orchester (1814)
Treur-Zangen gewyd aan de Nagedachtenis van den Dichter Helmers, Kantate für Soli, gemischten Chor, Kinderchor und Orchester (1814)
Wien Neêrlandsch bloed, Volkslied für Singstimme und Klavier (1816); bearbeitet für gemischten Chor (1817), sowie für Soli, Chor und Orchester
Wij leven frij, Volkslied für Singstimme und Klavier (1816), bearbeitet für gemischten Chor, ed. 1817
Zes liederen für Singstimme und Klavier op. 56, ed. 1820
Drie geestelyke Liederen für Bass und Orchester, ed. 1835 (in der Bearbeitung für Bass oder Alt und Klavier)
Drei Lieder (nach Ludwig Uhland) für Singstimme und Klavier, ed. 1837

Vocal religiosa:

Zahlreiche weitere Gelegenheits-Kantaten zu festlichen Anlässen für Soli, Chor und Orchester (zwischen 1814 und 1838)

Instrumental:

Orch.:
7 Symphonien: C-Dur op. 9, ed. 1806; F-Dur op. 10; ed. um 1808; Es-Dur op. 14; ed. um 1808; c-Moll op. 23 (1807 oder eher), ed. 1812; D-Dur op. 52, ed. zwischen 1814 und 1819; Nr. 6 d-Moll op. 58 (1819/20), ed. 1823; Nr. 7 c-Moll (1835)
5 (Konzert-)Ouvertüren: f-Moll; D-Dur; Es-Dur; Es-Dur; E-Dur (alle nicht datiert)
2 Concertante für mehrere Soloinstruimente und Orchester: F-Dur für Flöte, Oboe/Klarinette, Fagott, Horn und Orchester op. 35, ed. 1814; C-Dur für Flöte, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orchester (1814)
Variationen über Wilhelmus van Naussauwe für Flöte, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orch. op. 37, ed. 1814
Variationen über Chants nationaux für Flöte, Oboe, Klarinette, Fagott, Violine, Violoncello und Orchester op. 57, ed. um 1820
5 Klavierkonzerte: E-Dur op. 3; ed. um 1799; C-Dur op. 12, ed. 1807; D-Dur op. 26, ed. um 1810; F-Dur op. 32, ed. um 1813; Es-Dur op. 55, ed. um 1820
Konzert D-Dur für Flöte und Orchester op. 34, ed. um 1813
Konzert B-Dur für Klarinette und Orchester op. 40, ed. um 1815
Weitere verschollene Konzerte für Klavier, Oboe, Fagott und Violoncello

Chbr.:
2 Klavierquartette: C-Dur op. 22, ed. 1812; F-Dur op. 30, ed. um 1812
2 Streichquartette: g-Moll, A-Dur op. 25, ed. 1812
2 Klaviertrios: C-Dur, ed. um 1799; D-Dur op. 6, ed. um 1800
5 Sonaten für Klavier und Violine: E-Dur op. 11, ed. 1807; C-Dur, F-Dur, D-Dur op. 21, ed. 1809; B-Dur op. 29, ed. um 1813
6 Sonaten für Klavier und Flöte: A-Dur, F-Dur , C-Dur op. 15, ed. um 1810; D-Dur, G-Dur op. 18, um 1813; D-Dur op. 33, um 1813
Zahlreiche kleinere Stücke und Variationenwerke für Klavier und (zumeist) Flöte

Piano:
3 Sonaten für Klavier zu vier Händen D-Dur op. 7, ed. um 1800; C-Dur op. 31, ed. um 1813; B-Dur op. 41, ed. 1814
Sonate B-Dur op. 13, ed. um 1808
6 Sonatinen C-Dur, G-Dur, F-Dur, D-Dur, B-Dur, C-Dur op. 16, ed. um 1809
Die Schlacht von Waterloo oder la Belle-Alliance, historisches Tongemälde op. 43, ed. um 1815
Zahlreiche Variationenwerke und Tänze

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johann Wilhelm Wilms (1772-1847) - Altres: Johann Wilhelm Wilms (1772-1847)



Parlem amb veu pròpia...

L'arqueologia musical, nascuda de la unió interdisciplinària de la musicologia i l'arqueologia, és l'encarregada de la difícil reconstrucció de la monumental i intricada història de la música. Sovint els noms, músiques, paisatges i colors s'entrellacen, es barregen i es confonen amb facilitat fruit de molts factors entre ells, i a banda del temps i l'espai, de les similituds que s'estableixen, o més ben dit es van establir, entre els incomptables músics d'un temps pretèrit que avui tractem d'identificar i situar en context. A vegades ho tenim més assequible i altres és un veritable trencaclosques i tot plegat amb la idea que més enllà dels noms de sempre a qui més o menys hem situat en el mapa, la cartografia general segueix sent a una escala massa petita com per fer-nos una idea del detall i de la delimitació efectiva de cada músic d'aleshores. El nostre protagonista del dia, per exemple, sabem que va néixer en un espai, Alemanya, i va viure en un altre, Holanda. Allà, pel que sembla, va ser capaç de construir per sí mateix un capítol diferenciat dins de la desconeguda escola musical holandesa assolint, per mèrits propis, l'èxit i el reconeixement amb el qual va haver de conviure la resta de la seva vida.

No obstant, ell mateix es considerava, comparant-se amb Johann Nepomuk Hummel, com un 'pobre jornaler musical' menystenint-se a sí mateix potser en un excés de modèstia, comprensible tenint en compte que s'estava comparant, ni més ni menys, que amb l'hereu directe de Mozart. Wilms no va ser hereu d'un nom concret ja que potser ho va ser del classicisme en general ja que el seu estil, franc i directe, es mou còmodament pels seus principis. L'exemple, aquesta Sonata en Mi major opus 11 per a violí i piano de data probable a l'entorn del 1800. Molt ben considerada al seu moment, de fet podem llegir-ne la crítica que se'n va fer en el rotatiu Zeitung für die elegante Welt (diari fundat per Johann Gottlieb Karl Spazier) el 1807: "...combina plaer, interès i substància; de novel·la i melodies encantadores, amb una elegant modulació i una exquisida harmonia. El seu magnífic estil es compara molt favorablement amb les millors obres [d'aquest gènere] de Mozart". Paraules que no dubtaré a traslladar al 2015 per adonar-nos com, fins i tot 200 anys més tard, la música, si es construeix amb amor, amb talent o amb acadèmia, seguirà essent irrefrenablement irresistible!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    WILMS, J.W. - Violin Sonatas & Piano Trio in C major

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 29 març de 2015

SUSSMAYR, Franz Xaver (1766-1803) - Missa Solemnis in D

Vladimir Lukich Borovikovsky - S. Giovanni (1804-1809)
Obra de Vladímir Borovikovski (1757-1825), pintor ucraïnès (1)




Parlem de Pintura...

Vladímir Lukich Borovikovski (Влади́мир Луки́ч Боровико́вский) (Mýrhorod, 24 de juliol de 1757 - Sant Petersburg, 6 d'abril de 1825) va ser un pintor ucraïnès especialitzat en l'art del retrat. El seu pare, Luka Borovik, va ser un cosac ucraïnès i pintor d'icones aficionat. D'acord amb la tradició familiar, va servir amb els seus tres germans en el regiment de Myrhorod, però Vladímir es va retirar aviat, després d'aconseguir el rang de porúchik i va dedicar la seva vida a l'art, en bona mesura pintant icones per a les esglésies locals. Borovikovski potser hagués passat la resta de la seva vida com un pintor aficionat en un poble provincial de no ser per un esdeveniment inesperat. El seu amic Vasili Kapnist estava preparant un allotjament per a l'emperadriu Caterina II de Rússia a Kremenchuk durant el seu viatge cap a la recentment conquerida Crimea. Kapnist li va encarregar a Borovikovski dues pintures al·legòriques per a l'habitació de l'Emperadriu. Aquesta en va quedar encantada per la qual cosa va demanar al pintor que es mudés a Sant Petersburg.

A partir del setembre de 1788, Borovikovski va viure a Sant Petersburg on va canviar el seu cognom del cosac "Borovik" a "Borovikovski", que sonava més aristocràtic. Durant aquests primers anys a Sant Petersburg, va viure a la casa del poeta, arquitecte, músic i crític de l'art Nikolai Lvov, les idees del qual van influire en el seu art. Va estudiar amb Dmitri Levitski i després amb el pintor austríac Johann Baptist Lampi. El 1795 va ser nomenat academicista i va esdevenir un retratista popular, creant 500 retrats durant la seva vida, 400 dels quals han perdurat fins al present segle. Tenia el seu propi estudi, i sovint confiava als seus assistents pintar les parts menys importants dels seus retrats. Entre les persones que van posar per als seus retrats hi havien membres de la família imperial, cortesans, generals, molts aristòcrates i figures dels mitjans artístics i literaris russos. Molts dels seus retrats tenen un estil íntim. Borovikovski mai va ensenyar a l'Acadèmia Imperial de les Arts, però els seus pupils vivien a casa seva. Entre ells cal destacar a Alekséi Venetsiánov i a Bugaievski-Blagodarny, l'autor de l'únic retrat de Vladímir Borovikovski preservat fins als nostres dies. Després del 1819, Borovikovski es va convertir en maçó. A partir d'aleshores es va dedicar a pintar icones, incloent el iconòstasis de l'església del cementiri Smolenski i les icones de la Catedral de Kazan de Sant Petersburg. Va morir el 6 abril 1825 sobtadament i va ser enterrat al cementiri Smolenski de Sant Petersburg.

Font: En català: No disponible En castellano: Vladímir Borovikovski (1757-1825) In english: Vladímir Borovikovski (1757-1825) - Altres: Vladímir Borovikovski (1757-1825)



Parlem de Música...

Franz Xaver Sussmayr (Schwanenstadt, 1766 - Viena, 17 de setembre de 1803) va ser un compositor austríac. Va estudiar música amb el seu pare, un professor i mestre d'un cor a Schwanenstadt. El 1779, va viatjar a l'escola del Monestir de Kremsmünster abans d'estudiar filosofia i dret a la Ritterakademie de la mateixa ciutat. Allà, va compaginar els seus estudis amb un servei com a cantant, violinista i organista a la Catedral, on va estudiar composició amb el seu mestre de capella. A partir del 1785 va començar a compondre música, interpretada en el teatre del Monestir de Kremsmünster. A finals de la dècada del 1780 va viatjar a Viena, on va estudiar música i on va representar algunes de les seves obres a la Hofkapelle. Allà va conèixer a Mozart, amb qui va començar a estudiar composició entre els anys 1790 i 1791. Va treballar com a copista del seu mestre, el va ajudar en la composició de les parts recitatives de la La clemenza di Tito i va completar el Rèquiem inacabat de Mozart a petició de Constanze Mozart. El 1792, va començar a estudiar amb Salieri abans d'assolir el càrrec de clavicembalista i ajudant del Kapellmeister del Nationaltheater de Viena. El 1794 va rebre el nomenament com a mestre de capella de la National-Singspiel del Kärntnertortheater, un càrrec que va mantenir fins el setembre de 1803, l'any de la seva mort. El seu germà Joseph Süssmayr (1776-1830) va ser Kapellmeister de Schwanenstadt.

OBRA:

Vocal secular:

Opera:
Die Liebe für den König, oder Karl Stuart (Spl, 5, G. Stephanie the younger and B. Planck), Kremsmünster, Stift, 25 April 1785, A-KR
Die Liebe auf dem Lande, c1785 (Spl, 3, C.F. Weisse), Wgm
Die Drillinge (Spl, R. Bonin and Planck), Kremsmünster, Stift, 19 Feb 1786
Der Bürgermeister (Spl, F.A. Brühl and Planck), Kremsmünster, Stift, 6 Aug 1786, KR
Die gar zu strenge Kinderzucht (Spl, F.X. Jann and Planck), Kremsmünster, Stift, 4 Feb 1787
Nicht mehr als sechs Schüsseln (Spl, B. Wallner, after F.W. Grossmann), Kremsmünster, Stift, 10 June 1788
Die väterliche Rache (Spl, Jann and Planck), Kremsmünster, Stift, 1 July 1789
Der rauschige Hans, 1791 (Spl, M. Lindemayr), for Lambach, Stift, unperf.
Moses, oder Der Auszug aus Ägypten (grosse Oper, 2, ‘von einem Theaterfreund’), Vienna, Wieden, 4 May 1792, D-DS
Der Vogelsteller (ballet, Antonio Muzzarelli), Vienna, Burg, 8 Aug 1792
L'incanto superato (favola romanesca, 2, G. Bertati), Vienna, Burg, 8 July 1793, Prague, 1793, A-Wn, H-Bn* as Der besiegte Zauber, Prague, 1793
Piramo e Tisbe, c1793 (azione tragica, 2, M. Coltellini), inc., Bn (partly autograph)
Meister Schnaps, oder Er führt ihm's Mädchen selbst zu, ?1793 (Posse, 1), inc., A- Wn, H-Bn*
Il turco in Italia (Il musulmano in Napoli) (ob, 2, C. Mazzolà), Prague, Landesständisches, 12 Feb 1794, Bn*
Der Spiegel von Arkadien (heroisch-komische Oper, 2, E. Schikaneder), Vienna, Wieden, 14 Nov 1794, A-Wn (R1986 in GOB, xvii), CZ-BER (excerpts), D-HR, Mbs, H-Bn* vs (Vienna, 1795); rev. as Die neuen Arkadier (C.A. Vulpius), Weimar, Hof, 2 Feb 1796, D-Bsb, vs (Mannheim, n.d.; Brunswick, n.d.)
Idris und Zenide (heroisch-komische Oper, 2, J.G.C.L. Gieseke, after C.M. Wieland), Vienna, Wieden, 9 May 1795
Die edle Rache (komische Oper, 2, F.X. Huber), Vienna, Kärntnertor, 27 Aug 1795, A-Wn, D-Bsb, DO, H-Bn*
Die Freiwilligen (Gemälde der Zeit, 1, Stephanie), Vienna, Kärntnertor, 27 Sept 1796, A-Wn
Der Wildfang (komische Oper, 2, Huber, after H. von Kotzebue), Vienna, Kärntnertor, 4 Oct 1797, Wn, D-Bsb, Mbs, H-Bn*, US-Wc
Der Marktschreyer (Operette, 1, F.K. Lippert), Vienna, Kärntnertor, 6 July 1799, A-Wgm, D-DS, H-Bn*, US-Wc, vs (Offenbach, n.d.)
Solimann der Zweite, oder Die drei Sultaninnen (Die Liebe im Serail) (Spl, 2, Huber, after C.-S. Favart), Vienna, Kärntnertor, 1 Oct 1799, A-Wn, D-Bsb, Dlb, DS, Mbs, H-Bn*, US-Wc, vs (Bonn, n.d.; Vienna, n.d.)
Gülnare, oder Die persische Sklavin (Spl, 1, Lippert, after B.-J. Marsollier), Vienna, Kärntnertor, 5 July 1800, A-Wn, H-Bn*
Phasma, oder Die Erscheinung im Tempel der Verschwiegenheit (heroische Oper, 2), Vienna, Kärntnertor, 25 July 1801, A-Wn, D-DS, vs (Vienna, n.d.)
Das Hausgesinde, 1802 (Posse, 1), unperf., H-Bn*
Il noce di Benevento (Die Zauberschwestern) (ballet, S. Viganò), Vienna, Kärntnertor, 14 Jan 1802, I-Mc
L’imbarazzo degli amanti (farca, 1), unperf.
Gl’uccellatori (dg, after ?C. Goldoni), inc., A-Wgm, Wn, H-Bn*
Alcidoro e Dalisa, o sia Gli amanti in Tempe, 1 scene, Bn*
Various pieces in Die Liebe macht kurzen Prozess, oder Die Heirat auf gewisse Art (1798); sections of unidentified operas and items for insertion into operas by other composers in A-Wn, Wgm, H-Bn (some autograph) [for details see Lehner and Kecskeméti]

Other secular:
Lieb und Freundschaft geben uns ein grosses Gut, 4vv, A-HE, KR, Wn;
Die Freundschaft und die Liebe, canon 3vv;
Erlaubt mir gnäd'ge schöne Damen, B, orch, H-Bn*;
Lasst uns unsres Lebens freuen, B, orch, Bn*;
Ger. and Fr. lieder, D-DGs, Hs, GB-Lbl*, H-Bn

Doubtful:
List und Zufall (komische Oper, 2, M. Stegmayer), Vienna, An der Wien, 11 Jan 1806

Vocal religiosa:

Masses:
C, 4vv, orch, A-KR (2 copies) (Vienna, ?1810);
D, 4vv, orch, HE, KR, Wa, CZ-Pu;
B , 4vv, orch, A-Waf;
1 mass in D-LEt;
German requiem, G, 4vv, org, 1 Feb 1786, A-KR;
German requiem, B , 4vv, orch KR

Other sacred:
1 vesper, KR;
Te Deum, 12 Aug 1792, KR;
Ave verum, 1792, H-Bn*;
3 grads, incl. Miserere mei Domine H-P;
6 offs, incl. Angelus Domini descendit, A-KR, Ave Maria, 1785, KR, Exsultate justi, canon, WIL;
Lauda Sion, KR, WIL;
Tantum ergo, D, VOR, SK-Mms;
Tantum ergo, C, A-KR, WIL;
2 Predictlieder, KR; Alleluia, H-Bn;
other works, A-KR, H-Bn

Cants.:
Feyer Lied zum Geburtstag … Franz II, 5/12 Feb 1794, Prague, Teynkirche, Bn*;
Cantata per la nascita della … archiduchessa Carolina (G. Arrivabene), Vienna, 13 Dec 1795, A-KR, H-Bn(partly*), as O ihr glücklichen Ufer der Krems, Kremsmünster, 24 June 1796;
Der Retter in Gefahr (J.L. Rautenstrauch), Vienna, 19 Sept 1796, A-SEI, Wn, D-Rtt, H-Bn*, NL-DHgm;
Kantate für die Ankunft des Erzherzogs Karl, 1796;
Böhmens Erretter, 1796;
Das Namensfest (J.B. Bergopzoomer), 20 Nov 1799, H-Bn*, ed. I. Kecskeméti (Budapest, 1965);
Der Kampf für den Frieden (Rautenstrauch), Vienna, 23 Dec 1800, Bn*;
Lob des Ofnerweines (Süssmayr), B solo, str qt, Vienna, 20 Oct 1802, A-KR*;
Cant. (Huber), 3vv, chorus, H-Bn*;
Auf dem Lande hat das Leben, 2 solo vv, chorus, orch, Bn*;
Bürger lasst uns Waffen nehmen, 8 solo vv, chorus, orch, Bn;
O sing im Purpurkleide, 3vv, chorus, orch, Bn;
Zeila, 2vv, chorus, obbl hns Bn;
single works, ? from cants., Bn*

Instrumental:

Orch:
syms., A-KR, Wgm, D-MÜs (frag.), 3 in H-Bn;
Synfonia turchesa, C, A-KR, H-Bn;
Pf conc., C, Bn (2 movts);
cl conc., D, GB-Lbl (2 frags.);
Ov., H-Bn*, ed. I. Kecskeméti (Budapest, 1965);
divertimentos, 4 in A-KR;
cassations;
c80 dances, orch and kbd, Wn, H-Bn*, US-BEm;
marches, D-Bsb, H-Bn

Chbr:
Qnt, fl, ob, vn, va, vc, A-KR, Wgm;
Qnt, ob, eng hn, vn, vc, gui, KR;
4 str trios, KR;
Serenade, 1797, fl, va, hn;
March, 2 fl, H-Bn*;
fl duet, A-HE

Font: En català: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803) En castellano: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803) In english: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803) - Altres: Franz Xaver Sussmayr (1766-1803)



Parlem amb veu pròpia...

En sintonia amb molts contemporanis de parla alemanya, Süssmayr va treballar en tota la diversitat de gèneres de l'època, comprensible tenint en compte els diferents càrrecs que va desenvolupar al llarg d'una sòlida i constant carrera. I a diferència del que molts de nosaltres puguem imaginar i fins i tot afirmar, Süssmayr va rebre bones crítiques i va gaudir de notable ressò tot i la voraç competència musical d'aleshores a Viena. El seu repertori, no enganya, i mostra una considerable producció d'òperes, sent les més populars Der Spiegel von Arkadien (1794) i Eipeldauer Briefe (1794). Fins i tot aquesta darrera va provocar una queixa del mateix Süssmayr el dia que casualment va descobrir com es venien còpies de la partitura sense el seu permís. L'èxit de Süssmayr queda demostrat, també, per les variacions de Beethoven (piano, woo76, 1799) d'un dels temes musicals de Solimann der Zweite (1799) o pel tema d'un ballet arranjat per Paganini en el seu Le streghe op.8. No oblidarem tampoc la seva música religiosa la qual es va interpretar amb regularitat a Àustria fins a mitjans del segle XIX i fins i tot avui dia és possible escoltar alguna de les seves misses en terres austríaques.

Misses com la d'avui recuperada d'una interpretació en viu i en directe a càrrec del prestigiós director Riccardo Muti. De fet, aquesta Missa Solemne en Re major per a solistes, cor i orquestra no la trobarem editada encara i la gravació que en el seu dia existia a Internet ja ha desaparegut. Per tant, com a relíquia d'un compositor sovint maltractat per haver-se atrevit a finalitzar un Rèquiem que no li corresponia, l'haurem de considerar i situar en la categoria de preuat tresor. La tonalitat de Re major és considerada pels entesos com la 'tonalitat de la glòria', definició adient per la marcada solemnitat i grandiloqüència continguda d'aquesta partitura de Süssmayr. Tot i que la interpretació aparenta ser bona, el cert és que la qualitat de l'enregistrament no ho és tant. Conseqüentment, el resultat se'n resen dramàticament tot i que no definitivament. Amb això vull dir que les restriccions, evidents, permeten fer-se una idea de la complexitat, recursos i formalitats d'una gran missa d'un autor a qui avui només recordem per la seva vinculació amb Mozart. Pel seu bé, potser seria hora de mirar-nos-el frontalment i deixar que la seva música s'expressi fruit del seu caràcter i no del record del seu mestre!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...
















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!