dimarts, 25 novembre de 2014

NAUDOT, Jacques-Christophe (1690-1762) - Six Flute Concertos, Op. 11

Louis-Gabriel Blanchet - Presumed portrait of Edme Bouchardon (c.1728-1732)
Obra de Louis-Gabriel Blanchet (1701-1772), pintor francès (1)



- Recordatori de Jacques-Christophe Naudot -
En el dia de la commemoració del seu 242è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Louis-Gabriel Blanchet (Paris, 1705 - Rome, 1772) va ser un pintor francès, actiu a Roma. Va guanyar el segon lloc en el concurs del Prix de Roma el 1727 i, posteriorment, es va establir a Roma, on va gaudir del patrocini de Nicolas Vleughels, director de l'Acadèmia de França, i del duc de Saint-Aignan (1684-1776), que en aquest temps era ambaixador de França a la Santa Seu. El 1752, Blanchet va pintar La visió de Constantí (Louvre), una còpia del fresc de Giulio Romano a la Sala di Costantino al Vaticà. Tot i aquest extens treball, el seu gènere va ser el retrat. El seu retrat de Tolozan de Montfort (1756, Musée des Beaux-Arts) és un bon exemple del seu estil elegant, bastant nerviós i del seu ús distintiu del color. En el mateix any, Blanchet va executar un retrat del pintor contemporani Johann Mandelberg (1730-1786, Kongelige Danske Kunstakademi). El seu treball com a pintor de retrats s'ha comparat amb el del seu contemporani italià Pompeo Girolamo Batoni. Va morir a Roma el 1772.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Louis-Gabriel Blanchet (1701-1772) - Altres: Louis-Gabriel Blanchet (1701-1772)



Parlem de Música...

Jacques-Christophe Naudot (c.1690 - Paris, 26 de novembre de 1762) va ser un flautista, compositor i professor francès. Identificat erròniament com a Jean-Jacques, la primera referència del seu nom apareix en un document de matrimoni de 1719. A partir del 1726 va començar a publicar música, principalment composicions per a flauta. Segons paraules de Quantz, Naudot va ser un dels flautistes més actius de París tot i que es desconeix a on i sota les ordres de qui va interpretar la flauta. Es creu que probablement va tocar en ambients privats i aristocràtics. Les dedicacions de les seves partitures són el testimoni de la col·laboració amb l'alta noblesa. Va ser també un reputat professor de flauta, viola i possiblement musette, amb nombrosos alumnes. Entre els anys 1726 i 1742 va publicar el gruix de la seva obra, durant la dècada del 1742-1752 va ser més irregular i a partir de 1752 va tornar a publicar amb més regularitat. Va morir a París el novembre de 1762.

OBRA:

Instrumental:

published in Paris:
op.
1 [6] Sonates, fl, bc (1726, 2nd edn as Oeuvre contenant 6 sonates, n.d.)
2 Sonates, 2 fl, bc (1726)
3 Sonates, 2 fl (1727)
4 6 sonates, fl, bc (1728)
5 6 sonates, 2 fl (1728)
6 6 Sonates, 2 fl (c1728–30)
7 6 sonates et un caprice en trio, 2 fl/vn/ob, bc (c1730), 3 also for musettes/hurdy-gurdies/recs
8 6 fêtes rustiques, musette/hurdy-gurdy, fl/ob/vn, bc (c1732)
9 6 sonates, fl, bc (c1733), no.5 also for musette
Livre contenant diverses pieces, 2 hn/tpt/fl/ob (1733)
10 6 babioles, 2 hurdy-gurdies/musettes/rec/fl/ob/vn (by 1737)
11 6 concerto en 7 parties, fl, 3 vn, va, bn, bc (c1735–7)
12 Diverses pièces, fl/other inst, bc (by 1737)
13 6 sonates, fl, bc (c1737–40)
14 6 sonates, hurdy-gurdy, bc (c1737–40), 3 also for 2 hurdy-gurdies, bc, or hurdy-gurdy, vn, bc
15 6 sonates en trio, 2 fl/other insts, bc (1740)
16 6 sonates, fl, bc (1740)
17 6 concerto en 4 parties, hurdy-gurdy/musette/fl/rec/ob, 2 vn, bc (c1740–42)
[18] Les plaisirs de Champigny ou suite en trio, musette/hurdy-gurdy, fl, vn (c1742–51)

25 menuets, 2 hn/tpt/fl/ob/vn/pardessus de viole (1748)
Divertissement champêtre, en trio, musette/hurdy-gurdy, fl, vn (1749)
Airs choisis et connus en duo avec leurs variations, 2 fl/other insts (1752)
Noëls choisis et connus, avec leurs variations, 2 fl/other insts (1752)
1 chanson, 2 marches in Naudot, ed., Chansons notées de la très vénérable confrérie des maçons-libres (1737), various later edns; several other pieces in 18th-century anthologies

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Jacques-Christophe Naudot (1690-1762) - Altres: Jacques-Christophe Naudot (1690-1762)



Parlem amb veu pròpia...

Jacques-Christophe Naudot va ser un flautista vinculat als ambients privats de París on va fer fortuna com a intèrpret, professor i compositor. Menys conegut en aquest darrer aspecte de la seva vida, el seu repertori s'estructura en 18 opus, i altres obres no catalogades, la majoria d'elles per a flauta, comprensible tenint en compte la seva predilecció per aquest instrument. Si bé el seu cognom malviu en l'oblit, algunes de les seves partitures resulten especialment atractives. D'aquestes, les més importants van ser els seus Concerts Opus 11 per a flauta i orquestra. Publicats a París en una data compresa entre el 1735 i el 1737, són concerts on el model, clarament, va ser l'italià. Recordem que l'estela de Vivaldi va creuar tot el cel d'Europa i pel que sembla Naudot en va prendre bona nota ja que espiritualment els seus concerts són un reflex francès de la música del venecià. Tècnicament avançats, ens demostren la sòlida carrera compositiva d'un Naudot de qui no tenim cap referència formativa en aquest sentit. De tres moviments, la flauta es fa acompanyar de 3 violins, una viola, un fagot i baix continuo en uns concerts tonalment festius, expressius, de textura fàcil i inevitablement agradable i on els sis concerts segueixen un model idèntic pel que fa a la seva arquitectura formal. L'evidència ens obliga a reconèixer la descomunal importància d'un Vivaldi a qui molts melòmans sovint minimitzem per la permanent omnipresència arreu. Tanmateix, si alcem la mirada i observem el cel, amb sort, encara intuirem la seva estela, la mateixa que un bon dia va hipnotitzar màgicament a Jacques-Christophe Naudot!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Naudot: 6 Flute Concertos, Op. 11

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 24 novembre de 2014

PETRALI, Vincenzo Antonio (1830-1889) - Opere per Organo

Henri de Toulouse-Lautrec - At the New Circus, Papa Chrysanthemum (c.1894)
Obra d'Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), pintor francès (1) 



- Recordatori de Vincenzo Antonio Petrali -
En el dia de la commemoració del seu 125è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec (Albi, 24 de novembre de 1864 - Malromé, 9 de setembre de 1901) va ser un pintor francès que va destacar per la representació de la vida nocturna parisenca de finals del segle XIX. Toulouse-Lautrec va néixer a Albi en el si d'una de les famílies aristocràtiques més importants de França. Sent adolescent es va trencar les dues cames i, a causa d'una malaltia congènita que li provocava falta de calci, durant la resta de la seva vida va conservar un tors normal tot i que les cames no li van créixer. La seva habilitat per al dibuix va ser en principi estimulada pel seu oncle, el comte Charles de Toulouse- Lautrec, així com també per René Princeteau i John Lewis Brown, artistes aficionats amics de la família. Més tard va estudiar pintura amb els academicistes francesos Joseph Florentin Leon Bonnat i Fernand Cormon. Toulouse- Lautrec va freqüentar els coloristes i animats cabarets del districte parisenc de Montmartre, com el Moulin Rouge, i va atreure amb el seu enginy i loquacitat a un nodrit grup d'artistes i intel·lectuals entre els quals es trobaven l'escriptor irlandès Oscar Wilde, el pintor holandès Vincent van Gogh i el cantant francès Yvette Guilbert. Va visitar també amb assiduïtat el teatre, el circ i els bordells. Els records i impressions que treia d'aquests llocs i dels seus personatges més destacats els va plasmar amb gran mestratge en retrats i esbossos de sorprenent força i originalitat. 

Exemples característics són La Goulue entrant al Moulin Rouge (1892, Museu Toulouse - Lautrec, Albi), Jane Avril entrant al Moulin Rouge (1892, Courtland Gallery, Londres) i Al saló del carrer des Moulins (1894, Museu Tolouse - Lautrec, Albi). Lautrec va ser un artista molt prolífic. Va realitzar un gran nombre d'olis, dibuixos, aiguaforts, litografies i pòsters o cartells, així com també il·lustracions per a diversos periòdics de la seva època. Moltes de les seves obres es conserven al Museu Toulouse - Lautrec a Albi. El seu peculiar i personal estil va incorporar elements d'altres artistes de l'època, especialment dels pintors francesos Edgar Degas i Paul Gauguin. L'art japonès, de moda a París en aquells anys, va exercir també la seva influència en Toulouse- Lautrec, amb els seus contorns fortament marcats, la seva composició asimètrica i la utilització de taques de colors plans. La seva obra va inspirar a Vincent van Gogh, Georges SeuratGeorges Rouault i a tots aquells artistes interessats en el treball de les litografies i cartells. La seva vida desordenada, el seu alcoholisme i un atac de paràlisi el van portar a abandonar el seu estudi per refugiar-se amb la seva mare al castell de Malromé, propietat de la família, on el 9 de setembre de 1901 va morir. 




Parlem de Música...

Vincenzo Antonio Petrali (Crema, 22 de  gener de 1830 - Bèrgam, 24 de novembre de 1889) va ser un organista i compositor italià i probablement una de les principals eminències amb aquest instrument de la Itàlia del segle XIX. La seva etapa formativa es desconeix. Va ser organista a la Catedral de Cremona, a la Basílica de Santa Maria la Major de Bèrgam, mestre de capella de la Catedral de Brescia i de la Catedral de Crema, i, finalment, professor al Liceu Musicale de Pesaro. Tot i abraçar amb força la música d'orgue que fins aleshores es duia a terme a Itàlia, de perfil teatral i de melodies belcantistes, ràpidament es va decantar per una defensa aferrissada de la modernitat encarnada en aquell moment pel naixement del Moviment Cecilià. Va publicar un centenar d'obres per orgue, de la que en va destacar la Messa Solenne in Fa maggiore per a orgue sol, publicada el 1888, un any abans de la seva mort el novembre de 1889.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Vincenzo Antonio Petrali (1830-1889) - Altres: Vincenzo Antonio Petrali (1830-1889)



Parlem amb veu pròpia...

A vegades la realitat no és el que sembla i Petrali, hàbilment, m'ha confós per complert. M'explicaré, i ho faré amb la música que avui recuperem. En el seu dia, quan el vaig descobrir ho vaig fer amb la primera de les partitures que escoltarem, els Sei versetti per il gloria en Re major, probablement extreta de la seva Messa solenne en Re major per a orgue (c.1850), la qual ràpidament em va despertar l'èxtasi per la semblança amb dos autors que veritablement admiro com són Giovanni Morandi i el Padre Davide da Bergamo compositors de qui ja n'he parlat diverses vegades. Tanmateix, fins fa pocs dies, i en motiu de la commemoració del seu 125è aniversari de decés, no vaig decidir-me a explorar-lo en detall i a consciència com tota música exigeix. La sorpresa va ser el contrast majúscul que de sobte emergeix en el sí del seu repertori en funció de si parlem d'obres de joventut o de maduresa, res a veure. Obres com la que comentava, melòdica, orquestral, belcantista, teatral, imaginativa i en definitiva propera a l'òpera, és a dir, fidel als Da Bergamo, Morandi (Pietro i Giovanni), etc. No obstant, la Sonata en Re major es perfila d'una forma radicalment diferent en tots els sentits. Solidesa constructiva, refinament harmònic, cromatisme més fred i tonalitats més greus. Aquesta dualitat de Petrali neix, pel que sembla, pel seu progressiu esperit contradictori a l'hora de buscar nous models reformistes, propers al Cecilianisme i especulars de l'escola francesa d'orgue. Ell va creure en una nova modernitat en nom d'una música que fes majors honors a la inherent majestuositat de tot orgue, instrument amb el qual va dibuixar un nou camí a Itàlia!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Petrali: Opere per organo

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 23 novembre de 2014

CARDOSO, Manuel (1566-1650) - Requiem

Agnolo Bronzino - The Deposition of Christ (1553)
Obra d'Agnolo di Cosimo "Il Bronzino" (1503-1572), pintor italià (1) 



- Recordatori de Manuel Cardoso -
En el dia de la commemoració del seu 364è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Agnolo di Cosimo (Florència, 17 de novembre de 1503 - Florència, 23 de novembre de 1572), generalment conegut com Il Bronzino, o Agnolo Bronzino (erròniament, en el passat, també se li van atribuir els noms d'Agnolo Tori i d'Angelo (Agnolo) Allori), fou un pintor manierista italià de Florència. L'origen del seu sobrenom, Bronzino, és desconegut, però podria derivar del color bru de la seva pell, o bé de la forma que donava a molts dels seus retrats. S'ha suggerit que tenia la pell bruna com a símptoma de la malaltia d'Addison, una afecció de les glàndules adrenals que sovint causa una excessiva pigmentació de la pell. Segons el seu amic Vasari, inicialment va ser deixeble de Raffaellino del Garbo, i després de Pontormo, qui va ser la principal influència en el seu estil i a qui sempre va reverir. Pontormo el va retratar quan encara era un nen en el quadre Josep a Egipte, actualment a la National Gallery de Londres.

Les seves obres religioses presenten sovint posats i gestos elegants, com per exemple en El martiri de Sant Llorenç (1569), en la qual gairebé cadascuna de les extraordinàriament contorsionades postures pot ser resseguida en l'obra de Rafael o de Miquel Àngel, a qui Bronzino idolatrava. Quan va intentar transmetre una emoció intensa, el seu manierisme no resulta gens convincent, fregant l'academicisme. L'habilitat de Bronzino amb el nu es va desplegar completament en la cèlebre Venus, Cupid, la Follia i el Temps, que incorpora un punyent erotisme sota el pretext d'una al·legoria moralitzant. Entre altres obres importants cal citar els frescos per a la capella del Palazzo Vecchio i el disseny de diversos tapissos sobre La història de Josep, per al mateix palau. Va morir a Florencia el novembre de 1572.

Font: En català: Agnolo di Cosimo (1503-1572) En castellano: Agnolo di Cosimo (1503-1572) In english: Agnolo di Cosimo (1503-1572) - Altres: Agnolo di Cosimo (1503-1572) 



Parlem de Música...

Manuel Cardoso (Fronteira, 1566 - Lisboa, 24 de novembre de 1650) va ser un compositor portuguès. Des del 1574 o 1575 va estudiar música i teoria al cor de l'escola de la Catedral d'Évora, probablement amb Manuel Mendes. El dia 1 de juliol de 1588 va entrar al Convent do Carmo de Lisboa. Va assolir el càrrec de mestre de capella i de sub-prior del Carmo. El seu nom es va fer famós a Portugal per la seva música però també per la seva religiositat rebent l'honor públic del Rei João IV. El 1625 va dedicar el primer dels seus llibres de misses al Rei João IV. A partir d'aleshores va seguir publicant música en diverses col·leccions de misses i motets. Més endavant, en un viatge a Madrid el 1631, va aconseguir el patrocini del Rei Felip IV d'Espanya a qui va dedicar el seu tercer llibre de misses (1636). Moltes de les seves obres es van perdre durant el terratrèmol que va arrasar Lisboa el 1755. Va morir a Lisboa el novembre de 1650.

OBRA:

Vocal religiosa:

all printed works published in Lisbon:
Cantica BMV, 4, 5vv (1613); ed. in PM, ser.A, xxvi (1974)
Missae, 4–6vv, lib.1 (1625); ed. in PM, ser.A, v–vi (1962–3)
Missae, 4–6vv, lib.2 (1636); ed. in PM, ser.A, xx (1970)
Missae de BVM, 4–6vv, lib.3 (1636); ed. in PM, ser.A, xxii (1973)
Livro de varios motetes, officio da semana santa e outras cousas, 4–6vv (1648); ed. in PM, ser.A, xiii (1968)
6 motets, 4vv: Lisbon, Biblioteca do Museu Nacional de Arqueologia

Obra perduda:

5 masses;
Magnificat;
2 Te Deum settings;
Salve regina;
5 vesper psalms;
2 villancicos: listed in JoãoIL

Font: En català: Manuel Cardoso (1566-1650) En castellano: Manuel Cardoso (1566-1650) In english: Manuel Cardoso (1566-1650) - Altres: Manuel Cardoso (1566-1650)



Parlem amb veu pròpia...

Manuel Cardoso pertany a la desconeguda i tardana escola portuguesa de compositors renaixentistes. Tardana perquè la seva plenitud va esdevenir a mitjans del segle XVII, un temps en què les grans potències musicals europees ja havien mudat el seu estil vers a nous arguments, especialment enlluernats per Monteverdi i l'escola veneciana. Tot i que pocs països van quedar al marge d'aquestes innovacions musicals Portugal, geogràficament situada a l'extrem oest del continent, va seguir durant quasi un segle fidel, en termes generals, a l'herència de Palestrina. Dels quatre compositors més destacats d'aquell territori, Estêvao de Brito (c.1575-1641), Filipe de Magalhaes (c.1571-1652), Duarte Lôbo (1565-1646) i el Frare Manuel Cardoso (c.1566-1650), va ser precisament aquest últim qui millor va saber conjugar l'estil antic amb el primer ressò modernitzador dotant la seva música d'un estil característic i propi. La música de Cardoso, que podrem explorar en detall i extensament en aquest Rèquiem en Fa major a sis veus i de 1625, demostra la contínua vitalitat de les tècniques contrapuntístiques tradicionals juntament amb cànons més virtuosos tot i la contenció del conjunt. En essència, aquesta obra coral a capella és herència directa del stile antico i ens permet descobrir un fet diferencial dins de la història de la música, el de la velocitat amb què els diferents territoris van evolucionar musicalment, és a dir, de forma substancialment diferent!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Manuel Cardoso: Requiem

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 22 novembre de 2014

BENDA, František (1709-1786) - Symphonies

Samuel Scott - The Building of Westminster Bridge (c.1740)
Obra de Samuel Scott (1702-1772), pintor anglès (1)



- Recordatori de František Benda -
En el dia de la celebració del seu 305è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Samuel Scott (Londres, 1702 - Bath, 12 d'octubre de 1772) va ser un pintor anglès. Res se sap de la seva formació. No obstant això, és evident que va conèixer molt els temes marins del pintor del segle XVII Willem van de Velde. De fet, el catàleg de la subhasta dels seus béns a la seva mort inclou quatre pintures de Willem van de Velde el Jove (1633-1707). Inicialment, els treballs de Scott tendeixen als temes tradicionals de batalles navals i de transport marítim, escenes al Tàmesi i altres paisatges marítims i urbans. Des de l'any 1731-1732, li van fer encàrrecs per a pintar una sèrie de de vistes de l'East Índia Company, que va produir en col·laboració amb el pintor paisatgista George Lambert. L'arribada de Canaletto a Londres el 1746 el va portar a estendre el seu talent a vistes topogràfiques del Tàmesi i dels seus ponts. Scott va ser un bon pintor que va arribar a atresorar entre £200 i £800 a l'any per la seva feina. Va compartir amistat amb William Hogarth i va rebre el suport d'Horace Walpole. El 1766, malalt, va decidir abandonar Londres per instal·lar-se a Bath, ciutat on va morir l'octubre de 1772.

Font: En català: No disponible En castellano: Samuel Scott (1702-1772) In english: Samuel Scott (1702-1772) - Altres: Samuel Scott (1702-1772)



Parlem de Música...

František Benda (Staré Benátky, bap. 22 de novembre de 1709 - Nowawes, 7 de març de 1786) va ser un violinista i compositor. Fill de Jan Jiří Benda, la principal font d'informació de la seva vida sorgeix de la pròpia autobiografia que va escriure el 1763 en què detalla la seva pròpia vida però també, i detalladament, el context històric i la vida social del seu entorn. Durant la seva joventut, Benda va ser un cantant excel·lent motiu pel qual la seva primera formació fou en aquest sentit. El 1718 va entrar a estudiar a l'Església de Sant Nicolàs de Praga. El 1720 es va traslladar a Dresden on va continuar els seus estudis. El 1723 va retornar a Praga com a cantant i com a estudiant del Seminari Jesuïta de la ciutat. Allà va escriure les primeres composicions, la majoria d'elles perdudes, i va començar a actuar a les ordres de Johann Fux, en la seva òpera Costanza e Fortezza. Amb el canvi de veu va renunciar al cant i va començar a estudiar violí, concentrant-se en la forma italiana de Vivaldi.

Va viure durant un temps a Viena on va participar en concerts de l'alta aristocràcia i on va coincidir amb grans noms del món musical d'aleshores. Cansat de l'ambient de Viena, va assolir un càrrec d'Hofkapellmeister pel Comte Suchaczewsky de Varsòvia, càrrec que va mantenir durant dos anys. A partir d'aquell instant, Benda va esdevenir un personatge popular i el 1732 va ser convidar a formar part de l'orquestra de la cort reial de Varsòvia, un càrrec que gustosament va acceptar tot i que només el va mantenir durant un any. El 1733 va tornar a Dresden on va coincidir amb Frederic el Gran que el va invitar a unir-se a la seva orquestra. Allà va fer amistat amb Pisendel, CPE Bach i Goldberg amb qui va coincidir en nombrosos concerts. Instal·lat al servei de Frederic el Gran, va ser nomenat Konzertmeister de la Capella Reial el 1771. Va seguir en aquest càrrec fins el març de 1786, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal secular:

3 songs in Oden mit Melodien, i (Berlin, 1753)

Instrumental:

Concs.: 14 for vn/fl, str, l II:1–3, 6–10, 12–14, 16–18, A-M, Wgm, B-Bc, D-Bsb, Ds, Dl, KA, MÜu, SWl; E , vn, str, l II:5, B-Bc; ed. J. Čeleda (Prague, 1927); 3 for fl, str, l II:4, 11, 15, all in D-KA, ed. in MAB, lxxx (1979), excerpt from l II:11 arr. va da braccio, A-M; 3 for vn, str, doubtful, l II:19, by G. Benda, lII:20, probably by J. Riepel, l II:21, probably by J. Benda, B-Bc, D-Dl, SWl, S-SKma; 6 concs., fl/vn, str, known only through catalogue citations

Other orch: Sinfonia, C, str, l I:1, D-LEm; ed. H. Förster (Leipzig, 1960); 9 other sinfonias, str, l I:2–10, B-Bc, CZ-Pnm, D-LEm, Bsb, Dl, S-Skma; Dragonermarsch, wind insts, pr. in 1764, pr. in MMg, xxxii (1900), 162–3; 4 sinfonias, l I:11–14, A-KR, D-RUl, S-L, Skma, doubtful, probably by G. Benda; 3 sinfonias, B-Bc, US-Wc, spurious: l I:15–16, by J.G. Graun, l I-17, by J.A. Hasse

Solo sonatas: e, fl, b l III:57 (Berlin, 1756), ed. in MAB, lx (1963); 6 sonates à violon seul avec basse, op.1, l III:1, 47, 51, 95, 98, 121 (Paris, 1763/R 1991 in ECCS, v), l III:98 and 121 ed. in MAB, lvii (1962); A, vn, b, l III:103, in Musikalisches Allerley, ix (Berlin, 1763), ed. L. Salter (London, 1985); at least 135 others, vn/fl, b, A-M, Wgm, Wn, B-Bc, CZ-Pnm, D-Bsb, DS, MÜu, SWl, DK-Kk, S-Skma, US-BEm, Wc, incl. C, vn, b, l III:2, ed. S. Gerlach and Z. Pilková (Munich, 1982); l III:25, 34, 40, 59, 83, 105, ed. in RRMCE, xiii (1981); l III:9, 47, 63, 83, 114, 130, ed. S. Gerlach and K. Röhrig (Munich, 1991); F, vn, b, l III:71, ed. A. Schering (Leipzig, 1909); G, vn, b, l III:82, A, vn, b, l III:109, both ed. in MAB, lvii (1962); a, vn, b, l III:116, ed. E. Chaumont (Paris, 1924); C, fl, b, l III:6, ed. K. Janetzky (Leipzig, 1967); 19 others, fl/vn, b, attrib. ‘Benda’, doubtful; 18, fl/vn, b, known only through catalogue citations

Vn: 16 caprices in Etude de violon ou caprices … de Messieurs François et Joseph Benda, i–(ii) (Leipzig, 1804); 28 caprices in Exercises progressifs pour le violin, iii (Leipzig, 1806), facs. ed J. Müller-Blattau (Stuttgart, 1957); 23 further caprices, pubd in Hohe Schule des Violinspiels, ed. F. David (Leipzig, 1867), 12 essercizi, ed. G. de Angeles (Milan, n.d.), Studien für die Violin (Berlin, n.d.); 1 caprice ed. J. Čeleda (Prague, 1960); 21 caprices, A-Wgm, CZ-Pnm, D-Bsb, SWl; 2 caprices, D-SWl, Bsb, CZ-Pnm, doubtful; 41 caprices known only through catalogue citations; 22 duets, l V:1–22, S-Skma; 6 duets, l V:23–8, B-Bc, D-Bsb, probably by Johann Benda; Duet, l V:29, A-Wn, doubtful; 2 duets, lV:30–31, B-Bc, D-Bsb, probably by Johann Benda

Other chbr and kbd: Trio, G, 2 fl, b, l IV:1, ed. H. Ruf (Wilhelmshaven, 1977), Trio, A, 2 vn, b, l IV:2, D-MÜu; 2 trios, D, G, l IV:3–4, D-SWl, formerly attrib. Benda, by J.G. Graun; 6 trios, vn, b, l IV:5–10, known only through catalogue citations; piece for mechanical clock, D-Bsb [arr. of Caprice, G, l VI:48]; 6 Sonatas, pf/hpd, opp.3, 5 (Berlin, c1781, c1786), Sonata, kbd, 4 hands (c1783), 3 duets, 2 vn (Birmingham, n.d.), all attrib. ‘Benda’, doubtful

Font: En català: František Benda (1709-1786) En castellano: František Benda (1709-1786) In english: František Benda (1709-1786) - Altres: František Benda (1709-1786)



Parlem amb veu pròpia...

El cognom Benda, en bona part àmpliament ignorat a casa nostra, forma part obligadament de la història clàssica de l'Europa musical del segle XVIII ja que fins a 12 membres d'aquesta dinastia van ser músics. No obstant, els més destacats, per mèrits propis, van ser František Benda i Jiří Antonín Benda. Doncs bé, František, a qui avui celebrem, va compartir història amb importants músics, especialment en la seva darrera etapa com a violinista de la Cort de Frederic el Gran, aquell qui havia acollit quasi en "propietat" a Carl Philipp Emanuel Bach i a Johann Quantz, entre molts altres músics. Per tant, František va ser un respectat instrumentista (en la seva autobiografia afirma, potser en un excés d'eufòria, que havia acompanyat al Rei Frederic a més de 10000 concerts) que, com era costum en aquell temps, també va dedicar la seva vida a la composició de nombrosa música, majoritàriament instrumental. Aquesta va ser tot un exemple de la pulcritud galant més extrema, i alhora molt propera a la dels seus col·legues alemanys tot i que també hi podrem escoltar venecianes reminiscències de Vivaldi, a qui havia estudiat obcecadament durant la seva joventut.

En nom seu, he seleccionat una edició doble en què hi trobarem 10 de les simfonies que va compondre. D'aquestes, escoltarem la Simfonia en Do major No.3, la Simfonia en Re major i la Simfonia en Do major No.6. František, com a virtuós violinista que va ser, obliga a l'intèrpret d'aquest instrument al lluïment constant en unes simfonies quasi concertants per l'omnipresència del violí. L'expressivitat que assoleix, els cantabiles, els ritornellos i l'elegància inherent de totes elles ratifiquen la lloança "capaç de dominar el cor del seu públic" que de Benda en va fer  J.F. Reichardt (autor, per cert, de qui en celebrem el 300è aniversari de decés). No va ser l'únic ja que la crítica va ser equànime i va mostrar sempre un gran respecte i admiració pel "violinista Benda, instrument amb el qual va crear època". Curiosament, tot i les bones paraules, en vida de František van ser relativament poques les obres que es van publicar per la qual cosa es creu que el seu repertori va ser sensiblement més extens. Per altra banda, quatre dels seus fills van seguir el llinatge del seu pare i van ser músics; Maria Carolina Benda (1742-1820), cantant i compositora, Friedrich Wilhelm Heinrich Benda (1745-1814), violinista i compositor, Karl Hermann Heinrich Benda (1748-1836), violinista, i Bernhardine Juliane Benda (1752-1783), cantant i compositora i dona de J.F. Reichardt. Malauradament, és quasi impossible seguir la traça musical de cap d'ells, conseqüentment, ens haurem de conformar amb la música paterna, la del majestuós František Benda!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Benda F.: Symphonies

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 21 novembre de 2014

PASQUINI, Bernardo (1637-1710) - Motetti

Jean-Baptiste Santerre - Veiled Woman
Obra de Jean-Baptiste Santerre (1658-1717), pintor francès.



- Recordatori de Bernardo Pasquini -
En el dia de la commemoració del seu 304è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Jean-Baptiste Santerre (Magny-en-Vexin, 23 de març de 1651 - París, 21 de novembre de 1717) va ser un pintor francès. Va ser deixeble de Bon Boulogne i de François Lemaire. Va rebre el nomenament com acadèmic el 18 d'octubre de 1704, va exposar en els cèlebres Salons parisencs i va destacar per la seva creació a Versalles d'una acadèmia o escola per a dones, per a qui va dissenyar nombrosos models. Sens dubte, aquestes obres revelen el seu mestratge en el dibuix, tot i que també va saber mostrar un color ric i diversificat en tota la seva producció sobre tela. Dins de la seva activitat sobresurten els seus retrats, que van merèixer el reconeixement contemporani. Sense ser un clar enriquiment per al gènere, van assumir de manera adequada les aportacions que venien dels creatius pinzells d'Hyacinthe Rigaud o de Nicolas de Largillierre. Mereix especial esment entre la producció de Santerre la seva pintura religiosa, no solament per la seva indubtable qualitat sinó sobretot per un to sensual que va sorprendre i a vegades indignar els seus contemporanis. Una obra com Susana al bany (1704, Musée du Louvre), en què es presenta un nu femení juvenil i delicat, molt poc piadós i massa terrenal, és bon exemple d'això. Cal destacar que aquestes pintures s'han vist en ocasions com a precedents de les frivolitats rococó de François Boucher i dels nus, més casts, de Joseph-Marie Vien. Va morir a París el novembre de 1717.




Parlem de Música...

Bernardo Pasquini (Massa Valdinievole, ara Massa e Cozzile, 7 de desembre de 1637 - Rome, 22 de novembre de 1710) va ser un clavecinista, organista i compositor italià i possiblement el més important compositor de música per a teclat entre Frescobaldi i Domenico Scarlatti. Va ser deixeble de Loreto Vittori i Antonio Cesti i després, successivament, organista de la Chiesa Nuova (1661-1663), de Santa Maria d'Aracoeli (1664), Santa Maria La Major (1665-1667) i Sant Lluís dels Francesos (1673-1675). A més, entre els anys 1664 i 1685 va ser el primer organista de l'Oratori de SS. Crodiffiso. Les seves qualitats com a virtuós van fer que fos un dels més sol·licitats clavecinistes del seu temps, capaç d'atreure els principals protectors de la música. Va estar al servei del príncep Borghese com a director musical, va dirigir i va interpretar els concerts de la reina Cristina de Suècia, del Príncep Colonna i dels cardenals Pamphili i Ottoboni. També va ser mestre de clavecí al Teatre Capracina i va posar en escena nombrosos espectacles per a Ferran de Médicis.

Així mateix, va viatjar a París i Viena, on va ser intèrpret, respectivament, de les corts de Lluís XIV i de Leopold I. El 1706 va ser triat membre de l'Accademia Arcadia, on sota la seva direcció es van formar molts músics, com ara Krieger, Muffat, Casini, Gasparini i Zipoli. Pasquini va ser un destacat autor dramàtic que va continuar la tradició de Cesti. Li agradaven especialment els espectacles fastuosos i les àries llargues i melòdiques per, al final de la seva carrera, optar per un estil més dramàtic i més proper al d'Alessandro Scarlatti. En els seus oratoris i cantates es va mostrar com un músic bastant convencional, destacant la seva mestria sobretot en la seva música instrumental, en què el seu brillant virtuosisme li va permetre una major llibertat d'expressió. Va ser un dels principals compositors italians per a teclat així com un dels primers que van crear sonates per a dos clavicordis i sonates en dos moviments, i igualment un dels primers músics italians que van emprar la suite en la música per a clavecí. Va morir a Roma el novembre de 1710.

OBRA:

Vocal secular:

first performed in Rome unless otherwise stated
dm dramma per musica
La sincerità con la sincerità, overo Il Tirinto (favola drammatica per musica, G.F. Apolloni and other Accademici Sfaccendati), Ariccia, Palazzo Chigi, 20 Oct 1672, I-MOe
La forza d’amore (componimento drammatico rusticale, Apolloni), ?1672, B-Bc, GB-Cfm, Lcm, I-Fc
L’Amor per vendetta, overo L’Alcasta (dm, Apolloni), Tordinona, 27 Jan 1673, D-MÜs, I-MOe, arias in Nc
La donna ancora è fedele (dm, D.F. Contini), Palazzo Colonna, carn. 1676, I-MOe, arias in Bc, Nc and Rvat
[Il Trespolo tutore balordo] (commedia per musica, G.C. Villifranchi, rev. Bertucci), Palazzo Colonna, 10 Feb 1677, F-Pn
Dov’è amore è pietà (drama musicale, C. Ivanovich, after G.A. Moniglia: Ipermestra), Capranica, 6 Jan 1679, 1 aria in I-MOe
L’Idalma, overo Chi la dura la vince (commedia per musica, G.D. De Totis), Palazzo Capranica, 6 Feb 1680, F-Pn (facs. in IOB, ii, 1977), arias in Pc, I-Fbecherini, Folschki (see Bonaventura, 1906–8) and Vnm
Il Lisimaco (dm, ‘Comagio Baldosini’ [Giacomo Sinibaldi]), ?Palazzo Riario, carn. 1681, formerly D-Hs, WD, arias in I-Bsp and US-Su
La Tessalonica (dm, N. Minato), Palazzo Colonna, 31 Jan 1683, A-Wgm, arias D-MÜs, F-Pc, GB-Lbl, I-Nc, Rc, Rsc, Rvat, Vnm
La vita e un sogno di notte (commedia, 3, J. Cicogini), Palazzo Pamphili, 12 Feb 1684
L’Arianna (dm), Palazzo Colonna, 3 Feb 1685, arias in GB-Lbl, Ob, I-Bc and Rvat
Il silentio d’Arpocrate (dm, Minato), Palazzo Colonna, 26 Jan 1686, arias in F-Pn and I-Rvat
Santa Dimna, figlia del re d’Irlanda [Act 2] (sacred op, 3, B. Pamphili), Palazzo Pamphili, carn. 1687 [Act 1 by Alessandro Melani, Act 3 by A. Scarlatti], arias in GB-Lbl, I-Rvat
I giochi Troiani (dm, C.S. Capece), Palazzo Colonna, Feb 1688, 2 arias Rvat, 1 aria Bc
La caduta del regno dell’Amazzoni (festa teatrale, De Totis), Palazzo Colonna, before 15 Jan 1690, GB-Lbl, F-Pc (inc.), arias in I-Fc, MOe, Rli and Rvat
Alessio, Seminario Romano, 1690
Il Colombo, overo L’India scoperta (dm, P. Ottoboni), Tordinona, 28 Dec 1690, GB-Lbl, arias in D-MÜs, I-Bc, Rli and Rvat
Eudossia (A. Pollioni), Seminario Romano, 6 Feb 1692, arias in D-MÜs and I-Rsc

Vocal religiosa:

Oratorios
(music lost unless otherwise indicated)
Caino e Abel, 5vv (Apolloni), Rome, Cappella del Principe Borghese, 1671, I-Rvat
L’Agar (F.B. Nencini), Rome, Oratorio della Pietà, 17 March 1675
Assuero (Nencini), Rome, Oratorio della Pietà, 15 April 1675
Sant’Alessio (G.F. Bernini), Rome, Oratorio dei Filippini, 1675, A-Wn, I-MOe
Sant’Agnese (B. Pamphili), Vienna, 1678, A-Wn; Modena, 1685, I-MOe
Sant’Eufrasia (Lazarini), Rome, lib pubd 1678
Salutazione angelica, Messina, lib pubd 1681
Divae Clarae triumphus (A.F. Noceto), Rome, Oratorio del Crocifisso, 20 March 1682
L’idolatria di Salomone (?L’Orsini), Rome, Collegio Clementino, 1686; renamed La caduta di Salomone, Florence, Congregazione dell'Oratorio, 1693
I fatti di Mosè nel deserto (G.B. Giardini), Modena, 1687, MOe, B-Bc
Il martirio dei santi, Vito, Modesto e Crescenzio (D.F. Contini), Modena, lib pubd 1687, I-MOe
L’Abramo, Congregazione dell'Oratorio, Palermo, 1688; renamed L'Ismaele, Florence, Oratorio di S Filippo Neri, 1693
La sete di Cristo, Modena, 1689, MOe
S maria di Soria, 5vv, Rome, Cappella del Principe Borghese, March 1694
David trionfante contro Goliath, Florence, Oratorio di S Filippo Neri, 1694
Fermate, onde del Tebro, in lode di San Filippo Neri (MS, Biblioteca Oratoriana Girolamini, Naples)
Oratorio a 5 [on Cain and Abel], I-Rvat

Cantatas
Aplauso musicale, 5vv, c1679, I-Fc
Erminia in riva del Giordano (B. Pamphili), Rome, 1682; 1 aria ed. in Alte Meister des Bel Canto, i–ii (Leipzig, 1912)
Accademia per musica (A. Guidi), Rome, Palazzo Riaro, Feb 1687, to celebrate coronation of James II of England, music lost
Aplauso festivo (Guidi), Rome, probably Palazzo Pamphili, Feb 1687, music lost (mentioned in Montalto) [? = Accademia per musica]
Il colosso della costanza, 4vv, Rome, Seminario Romano, 15 April 1689, arias F-Pc
Sovra un’accesa pira, 1v, 2 vn, bc
Over 50 solo cants., some I-MOe

Solo motets, arias, D-MÜs, F-Pn, GB-Lbl, Ob, I-Bc, Fc, MOe, Nc, Rvat

Instrumental:

Toccatas: Prelude, 11 tastatas, 22 toccatas, Toccata con lo Scherzo del cucco (10 in GB-Lbl Add.36661, 1 in 16984, H 5–6
Dances: 17 suites, 3 allemandes, 22 arias, 4 bizzarias, corrente, 4 gigues, H 2
Variations: Partite del saltarello, Partite di bergamasca, Partite diversi di follia, Partite diversi sopra alemanda, Variationi capricciose, Variationi e inventione, Variationi fioritas, Variationi sopra la follia, 5 sets of variations, 4 movts with single variations, H 3–4
Sonatas: 4 for org (3 in c16978), H 1, 6; 14 for hpd (figured bass only), H 7; 14 for 2 hpd (figured bass only), H 7, ed. W. Kolneder, Vierzehn Sonaten (Lottstetten, 1987)
Other works: 3 canzonas (2 in Lbl Add.36661), 2 capriccios, fantasia, fuga, 2 ricercars, H 1; 4 passacaglias, bergamasca, H 3–4; 10 accadenze, 10 untitled pieces, 4 frags., H 7; 5 doubtful pieces from minor sources, H 7

Font: En català: Bernardo Pasquini (1637-1710) En castellano: Bernardo Pasquini (1637-1710) In english: Bernardo Pasquini (1637-1710) - Altres: Bernardo Pasquini (1637-1710)



Parlem amb veu pròpia...

Bernardo Pasquini va ser en primera instància un clavecinista i un gran mestre admirat i desitjat. La seva fama com a teclista i compositor van traspassar les fronteres dels Alps, i entre els distingits músics que van venir a Roma per estudiar amb ell, s'han d'incloure a Georg Muffat, Johann Philipp Krieger, Francesco Gasparini, Francesco Durante, Giovanni Maria Casini, Domenico Zipoli, Azzolino Bernardino della Ciaja i Tomasso Bernardo Gaffi. Va ser un d'ells, concretament Gasparini, qui va escriure: "Qui té l'oportunitat de practicar o estudiar a la famosa escola del senyor Bernardo Pasquini a Roma, o almenys l'han sentit o l'han vist tocar, se n'adonarà de la manera més real, bella i noble de tocar i acompanyar". Es precisament en la seves composicions per a teclat on Pasquini va demostrar el seu esplèndid art i alhora dues facetes molt diferents. Una, la de compositor modern, creador d'àries, suites i variacions que anticipen ja el clavecí galant del segle següent i l'altra, la de l'autor que mira amb respecte i admiració al passat, al seu venerat Frescobaldi, amb fantasies, tocates i recercares situats a mitjans del segle XVII.

El redescobriment de la música vocal de Pasquini és relativament recent tot i ser la més abundant del seu repertori. El progressiu interès a l'entorn de la seva música més dramàtica, especialment la que té a veure amb la litúrgia, ha comportat l'aparició d'algunes edicions en aquest sentit. La d'avui és una d'elles en què, conjuntament amb algunes de les seves peces d'orgue (aquí escoltarem la Variazioni en Sol menor), s'exploren tres motets per a veu sola i acompanyament instrumental. El motet Quaenam portenta per a soprano, violoncel, tiorba i orgue i el motet O benedicte Jesu per a mezzosoprano, arpa, violoncel i orgue, són les dues obres vocals que podrem escoltar en aquest espai juntament amb la preciosa Passagagli en Re menor per arpa i tiorba. La música vocal de Pasquini, en termes generals, segueix la pauta de la música italiana del segle XVII amb àries fluides, expressives i de gran sensibilitat tant per la necessària exigència vocal com pel dolç acompanyament d'instruments com l'arpa o la tiorba segons el cas. A Pasquini el van considerar, durant un temps (1665-1690), com el principal compositor dramàtic de Roma fins l'explosiva aparició en escena d'Alessandro Scarlatti i de tota una generació de nous compositors. Personalment, el seu nom em resultava bastant desconegut tanmateix aquesta carta de presentació és ideal per a introduir-nos en la seva música d'orgue i en alguns dels seus cants litúrgics els quals resulten, a oïdes neòfites i veteranes, uns més que apassionants al·licients!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Camilla De Falleiro (soprano); Cristina Rosário (mezzosoprano); Amélie Chemin (cello); Masako Art (harp); Giovanni Caruso (theorbo); Ensemble Alea Musica; Alexandra Nigito (organ & conductor)
TACTUS: Pasquini: Mottetti a voce sola e composizioni per organo

    Pasquini: Mottetti a voce sola e composizioni per organo

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!