dimecres, 23 abril de 2014

WESLEY, Samuel Sebastian (1810-1876) - Anthems

Edward Robert Hughes - Night with her Train of Stars (1912)
Obra d'Edward Robert Hughes (1851-1914), pintor anglès (1)





Parlem de Pintura...

Edward Robert Hughes RWS (5 de novembre de 1851 - St Albans, 23 d'abril de 1914) va ser un pintor anglès d'influència prerafaelita. Nebot Arthur Hughes, va estudiar amb William Holman Hunt. Va treballar principalment l'aquarel·la i per aquest motiu va formar part, des del 1891, de la Royal Watercolour Society. De perfil perfeccionista, la seva tècnica va ser ambiciosa al llarg de la seva vida. Abans de pintar una obra es documentava amb rigor per tal de fer-la a consciència i amb la suficient acadèmia per poder-la exposar. Algunes de les seves obres més conegudes van ser Midsummer Eve (1908) i Night With Her Train of Stars (1912). La majoria de les seves obres es poden trobar en col·leccions públiques i en museus anglesos. Va morir l'abril del 1914.

Font: En català: No disponible En castellano: Edward Robert Hughes (1851-1914) In english: Edward Robert Hughes (1851-1914) - Altres: Edward Robert Hughes (1851-1914)



Parlem de Música...

Samuel Sebastian Wesley (Londres, 14 d'agost de 1810 - Gloucester, 19 d'abril de 1876) va ser un organista i compositor anglès. Fill del també compositor anglès Samuel Wesley, va ser l'organista més important a Anglaterra després de Purcell i abans de Stanford. Va ser educat musicalment des de ben petit. Admirador, com tota la seva família de Bach (de fet el  nom Sebastian és en homenatge a l'alemany), tan sols se l'ha de considerar romàntic des del punt de vista cronològic. Igual que altres membres de la seva família, va ser un compositor fonamentalment de música eclesiàstica, sent encara avui molt popular a Anglaterra, especialment en els oficis religiosos. Durant tota la seva vida va ocupar diversos càrrecs d'organista en algunes de les més importants catedrals angleses. En la seva producció predominen els salms, càntics i serveis, encara que també va compondre nombroses àries i peces per a orgue. Va escriure dues obres de música anglicana: The English Cathedral Service (1845) i Few Words on Cathedral Music (1849). Va ser autor, per tradició familiar i per obligació del seu càrrec, de nombrosos himnes litúrgics. Va morir l'abril del 1876.

Font: En català: No disponible En castellano: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876) In english: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876) - Altres: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876)



Parlem amb veu pròpia...

Samuel Sebastian Wesley, a qui el seu pare va regalar el nom de Sebastian en honor a Bach, va ser un dels organistes més importants d'Anglaterra. Actualment, en la seva geografia de vida i obra segueix sent un autor reconegut i interpretat, especialment durant els serveis litúrgics. Comprensiblement, el seu nom, més enllà d'Anglaterra, és certament desconegut. De família musical, Charles Wesley i Samuel Wesley són respectivament avi i pare, va seguir de ple la tradició musical d'aquests. L'orgue, amb el que va destacar com a intèrpret i compositor, va ser l'instrument amb el que va enlluernar en les diverses catedrals en les que va treballar. I en el seu cas, com en el de molts dels organistes que van viure en aquell temps a Anglaterra, no se l'ha de contextualitzar, tot i la cronologia, en el romanticisme ja que l'estil i les formes són més properes a la tradició musical anglesa dels segles XVII i XVIII i per extensió properes a l'escola alemanya d'orgue i al gran referent de tota la família Wesley, el germànic Johann Sebastian Bach.

Avui, i ja que amb anterioritat hem tractat a Charles Wesley i a Samuel Wesley, ens fixarem en la tercera generació d'aquesta eminent i il·lustre família anglesa per a recuperar alguns dels himnes litúrgics i peces d'orgue característiques de l'anglès. Els Anthems (himnes) que Wesley va escriure tenien certa llibertat en el text, és a dir, Wesley partia de les sagrades escriptures però tenia la possibilitat de modificar, alterar o fins i tot reescriure alguns versos per adaptar-los millor a la música. D'aquesta forma Wesley estructurava els himnes al seu gust afegint parts d'harmonia més fidel al seu estil i ometen passatges més superficials o que poguessin desdibuixar el conjunt. En definitiva, és possible que adaptés el text a una música prèviament ja escrita per ell mateix. El seu immediat referent, tot i tenir una família musical en la que inspirar-se, va ser, sens dubte, el gran mestre Henry Purcell. Com aquest, la seva música d'església parteix sovint de models de caràcter més popular o secular i no tant de la rigidesa religiosa. Del recull dels himnes que podem trobar en aquesta edició monogràfica, n'escoltarem dos: Ascribe unto the Lord (1851) i Thou wilt keep him in perfect peace per a cor (de veus blanques en aquesta interpretació) i orgue. Entre mig, escoltarem la Choral Song and Fugue per a orgue. Els Wesley, tot i ser desconeguts a casa nostra, ja formen part inesperadament de la nostra gran família musical. Bona diada de Sant Jordi!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Samuel Sebastian Wesley - Anthems

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 22 abril de 2014

ROLLA, Alessandro (1757-1841) - Violin Concerto in C Major

Guillaume Guillon Lethiere - Erminia and the Shepherds
Obra de Guillaume Guillon Lethière (1760-1832), pintor francès (1)



- Recordatori d'Alessandro Rolla -
En el dia de la celebració del seu 257è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Guillaume Guillon-Lethiere (Sainte-Anne (Guadalupe), 10 de gener de 1760 - París, 22 d'abril de 1832) va ser un pintor francès. Deixeble de Deschamps a Ruan i de Doyen a París, va passar algun temps a Roma, on va ser el director de l'Acadèmia Francesa de pintura. Al seu retorn a París, va ser nomenat membre i professor de Acadèmia de Belles Arts de la capital francesa. Va destacar en el camp paisatgístic clàssic així com en el tractament de fets històrics. El seu estil va ser el neoclàssic durant tota la seva obra. Algunes de les seves pintures principals són: Juno Brut fent ajusticiar als seus fills, Tractat de Leoben i Lucas i Dido sorpresos per una tempesta. El 1818 va ser condecorat amb la Legió d'Honor. Entre els seus nombrosos alumnes cal destacar a Louis Boulanger i Eugène Devéria.

Font: En català: No disponible En castellano: Guillaume Guillon Lethière (1760-1832) In english: Guillaume Guillon Lethière (1760-1832) - Altres: Guillaume Guillon Lethière (1760-1832)



Parlem de Música...

Alessandro Rolla (Pavia, 22 d'abril de 1757 - Milà, 15 de setembre de 1841) va ser un violinista i compositor italià. Va ser alumne de Conti i més endavant va ser mestre de Niccolò Paganini. Se'l va contractar com a primer violinista de l'Òpera Italiana de Viena, més tard va estudiar amb preferència la viola i va romandre diversos anys a Milà. El 1782 fou cridat a desenvolupar la plaça de viola a solo i músic de cambra de la cort de Parma. Posteriorment, va ser director de l'orquestra i el 1802 va passar a desenvolupar les mateixes funcions la La Scala de Milà. El 1805 es va convertir en el violinista del virrei Eugeni de Beauharnais i des de la fundació el 1808 del Conservatori de Milà en va ser professor de violí i viola. A partir del 1811 va ser també el director d'una Societat Cultural on s'interpretaven obres de música de cambra d'Haydn, Mozart i Beethoven, entre d'altres. També va freqüentar els salons de l'aristocràcia on va conèixer diversos artistes i poetes, interpretant i dedicant composicions per a tots ells. Va publicar nombrós material didàctic i acadèmic per aquests dos instruments. Va morir a Milà el setembre de 1841.

Com a compositor, tot i que Itàlia era dominada per la música d'òpera, Rolla va continuar escrivint música instrumental en la més pura de les tradicions clàssiques. Va escriure prop de 500 obres, des de composicions didàctiques a sonates, quartets, simfonies, concerts per a violí i, com a mínim, 13 concerts i altres obres per a viola i orquestra. També va ser significativa la seva contribució a la difusió de les obres de Beethoven a Itàlia i la seva familiaritat amb aquest i amb altres compositors d'altres escoles s'evidencia en la totalitat de les seves nombroses composicions. La seva fama va ser internacional i van ser diverses editorials les que van publicar les seves obres. Va ser un músic europeista que va adoptar els estils de les diferents escoles europees, però en preferència per l'Escola de Mannheim. El seu fill, Antonio Rolla (1798-1837), va ser també compositor tot i que amb menor fama que el seu pare.




Parlem amb veu pròpia...

Alessandro Rolla va ser un compositor italià certament reconegut tant per la seva abundant labor acadèmica com a professor de violí i viola a Milà com per la seva interessant i nombrosa obra formada, principalment, per música instrumental en la més característica de les formes clàssiques. Proper a l'estètica de Mannheim, la seva música és mou sota aquest esquema però explorant camins de virtuosisme especialment en els concerts i concretament en la instrumentació solista. L'exemple, aquest Concert en Do Major per a violí i orquestra de cordes, dos oboès i dues trompes. Escrit i publicat a Parma el 1796, la influència de l'estil clàssic vienès i, per extensió, dels concerts de Carl Stamitz (per citar un dels més clars exponents de Mannheim), és evident. Amb una obertura Allegro en sonata clàssica, es presenten dos temàtiques diferenciades i amb la predilecció de Rolla pel segon dels temes. El violí s'introdueix de forma lenta però decidida a mostrar-nos l'esplendor virtuós del seu recorregut concertant. El segon moviment, sensiblement més breu que el primer, crea un ambient més tranquil caracteritzat per un pianissimo. L'últim moviment Rondeau, proper a la forma francesa concertant, retorna a l'elegància festiva i alegre. Simple i dolç, potser els adjectius que millor defineixen a Alessandro Rolla!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Rolla: Violin Concerto in C Major - Adagio per l'amico Cavinatti - Sinfonia in D Major

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 18 abril de 2014

BACH, Carl Philipp Emanuel (1714-1788) - St. Luke Passion

Jan Gossaert - St. Luke Painting the Madonna (c.1515)
Obra de Jan Gossaert (1472-1533), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Carl Philipp Emanuel Bach -
En el marc de la celebració del seu 300è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jan Gossaert "Mabuse" (Maubege c.1478 - Anvers, 1532) va ser un pintor i gravador flamenc que el 1503 apareix com a mestre al Gremi de Pintors d'Anvers. En les seves primeres taules segueix la tradició de Jan van Eyck i Hugo van der Goes, el que per a alguns pressuposa una formació a Bruges. D'altra banda, el seu llenguatge gòtic tardà flamíger s'inscriu perfectament en el corrent del manierisme antuerpiense, com demostren els dibuixos signats Matrimoni místic de santa Caterina (Statens Museum for Kunst, Copenhaguen) i Visió de l'emperador August (Staatliche Museen, Kupferstichkabinet, Berlín). Un viatge a Itàlia el 1508, amb el seu protector Felip de Borgonya, va provocar un canvi important en la seva pintura. Visita Trento, Verona, Màntua, Florència i Roma, on rep l'encàrrec de copiar obres de l'Antiguitat clàssica. 

Dels dibuixos realitzats durant aquest viatge destaquen Coliseu (Staatliche Museen, Kupferstichkabinet, Berlín), Espinario i Decoracions clàssiques (Rijksuniversiteit, Prentenkabinet, Leiden) i Apol·lo Citharoedus (Accademia, Venècia). En l'època posterior al viatge (1509-1515) gairebé no va tenir el temps necessari per assumir el seu aprenentatge clàssic, perquè va rebre diversos encàrrecs d'abundant pintura religiosa, fortament arrelada en la tradició dels primitius flamencs: Crist entre la Mare de Déu i sant Joan Baptista (Museu del Prado, Madrid) i Adoració dels Mags (National Gallery, Londres), entre altres. Només des del 1515 va poder treure profit del seu repertori clàssic italià. Per a un palau d'estil renaixentista, Felip de Borgonya li va encarregar la decoració, amb temes profans que incloïen nus de mida natural, un fet sense precedents en la pintura dels Països Baixos. No sense raó va escriure Van Mander que Gossaert va introduir l'art del nu en la pintura flamenca, encara que fos a través de Dürer

Neptunus i Amphitrite (1516, Staatliche Museen, Berlín) és l'única obra que pot reflectir aquest conjunt monumental perdut. En aquest mateix any va dissenyar els esbossos del carro fúnebre per als funerals de Ferran el Catòlic a Brussel·les. Quan Felip de Borgonya va ser nomenat bisbe d'Utrecht el 1517, Jan Gossaert el va seguir a la seva nova residència, el castell de Duurstede. El 1523 va ser cridat a la cort de Malines per restaurar les taules de la col·lecció de Margarida d'Àustria i va ser allotjat a la casa de Conrad Meyt, escultor de la cort de Margarida. Després de la mort del seu protector, Jan Gossaert va tornar a Zelanda i Middelburg. Mentre el seu taller es dedicava a reproduir petits quadres en l'estil del mestre, Gossaert va treballar únicament per a una clientela important, per a la qual va fer retrats excel·lents amb un fons fosc, de vegades de perfil o en artifici, com havia après a Itàlia de models florentins. Destaquen els retrats de Jean Carondelet (porta d'un díptic, Musée du Louvre, París), Home al Rosari i Parella gran (National Gallery, Londres) i Els fills de Christian II de Dinamarca (Royal Collection, Hampton Court, Herefordshire). Mor a Anvers, al servei de Mencía de Mendoza, comtessa de Nassau, l'1 d'octubre de 1532. La seva família es va quedar a Middelburg (Països Baixos), on el seu fill, Pieter, va treballar igualment com a pintor. L'art de Gossaert, profundament personal i innovador, en prou feines va exercir influència en els artistes contemporanis, però sí en l'art de la següent generació .

Font: En català: Jan Gossaert (1472-1533) En castellano: Jan Gossaert (1472-1533) In english: Jan Gossaert (1472-1533) - Altres: Jan Gossaert (1472-1533)



Parlem de Música...

Carl Philipp Emanuel Bach (Weimar, 8 de març de 1714 - Hamburg, 14 de desembre de 1788) va ser un organista i compositor alemany i una de les figures més influents del segle XVIII. Va ser el tercer fill de Johann Sebastian Bach. Als 10 anys va ingressar a l'Escola de Sant Tomàs de Leipzig, de la que l'any 1723 el seu pare n'havia esdevingut cantor, i va continuar la seva educació com a estudiant de jurisprudència a les universitats de Leipzig (1731) i Frankfurt de l'Oder (1735). El 1738, amb 24 anys, va obtenir el grau, però va decidir abandonar la carrera de Lleis i va emprendre el camí de la música. Pocs mesos després va obtenir un lloc al servei de Frederic II de Prússia "Frederic el Gran", príncep hereu de la corona. Quan Frederic va ascendir al tron, l'any 1740, Carl Philipp esdevingué membre de la cort reial. En aquest temps va esdevenir un dels més reputats instrumentistes de teclat d'Europa. La seva reputació es va establir arran de la composició de dues sèries de sonates que va dedicar respectivament a Frederic el Gran i al gran duc de Württemberg.

L'any 1746 va assolir el lloc de músic de cambra, i durant 22 anys va compartir amb Carl Heinrich GraunJohann Joachim Quantz, i Johann Gottlieb Naumann el continu favor del rei. Mentre va viure a Berlín, va compondre un Magnificat (1749), en el que mostra una influència del seu pare major del que era habitual en les seves altres obres; una cantata de Pasqua (1756); diverses simfonies i obres concertants; almenys tres volums de cançons; i unes poques cantates seculars i altres peces. Però la seva obra principal va estar dedicada al clavicèmbal, instrument pel que va compondre 200 sonates i altres peces, incloent-hi la col·lecció Mit veränderten Reprisen (1760-1768). A més, es va situar com un dels teòrics capdavanters de l'instrument a Europa, amb l'edició del tractat Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen, que l'any 1780 ja havia assolit una tercera edició, i que va posar les bases per als futurs treballs teòrics de Muzio Clementi i Johann Baptist Cramer.

Va ser un dels compositors més representatius del empfindsamer Stil (estil expressiu) alemany que posava en relleu contrastos emocionals i anticipava trets representatius de l'estil clàssic. El seu Assaig sobre el veritable art de tocar instruments de tecla (dos volums, 1753-1762) és un important tractat que ens mostra la tècnica i forma de tocar durant el període barroc (les notes escrites en les partitures no sempre indiquen tot el que el compositor pretenia). L'any 1768 Bach va succeir a Georg Philipp Telemann com Kapellmeister a Hamburg, i com a conseqüència d'aquesta nova ocupació va començar a parar més atenció a la música religiosa. L'any següent va compondre el seu oratori Die Israeliten in der Wüste, una obra remarcable no només per la seva gran bellesa sinó per ser una les majors influències de l'oratori Elies (Elijah) de Felix Mendelssohn. A més, entre 1769 i 1788 va compondre vint obres sobre La Passió, i al voltant de setanta cantates, lletanies, motets, i altres peces litúrgiques. Al mateix temps, el seu geni per a la composició instrumental es va veure estimulat per la carrera de Joseph Haydn. Va morir a Hamburg el 14 de desembre de 1788.

Possiblement, la frase "Bach és el pare, nosaltres els fills", atribuïda a Mozart és el testimoni més eloqüent de la importància i de la influència de Carl Philipp Emanuel Bach al llarg de tota la seva vida.



Parlem amb veu pròpia...

Aprofitant el bon temps, recordant que Carl Philipp Emanuel Bach celebra el 300è aniversari i ja que estem immersos en plena Setmana Santa, m'agafaré uns dies de vacances...!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Bach, C.P.E.: St. Luke Passion

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 17 abril de 2014

ERLEBACH, Philipp Heinrich (1657-1714) - Sonate a due Violini col suo Basso Continuo

Michiel van Musscher - Groepsportret van Thomas Hees (-1692), Jan Hees (1670-1714) en Andries Hees (1662-1720)
Obra de Michiel van Musscher (1645-1705), pintor holandès



- Recordatori de Philipp Heinrich Erlebach -
En el dia de la commemoració del seu 300è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Michiel van Musscher (Rotterdam, gener de 1645 - Àmsterdam, 20 de juny de 1705) va ser un pintor holandès. Segons Houbraken, va demostrar tenir talent en el dibuix des de ben petit. Ben format, el seu primer mestre va ser Martinus Saeghmolen (1660) i posteriorment Abraham van den Tempel (1661). A partir del 1665 es va formar amb Gabriel Metsu i el 1667 se'n va anar a Haarlem on va conèixer a Adriaen van Ostade, amb qui va seguir la seva formació. Aquesta, com es pot veure, va durar molts anys i el va convertir en un pintor acadèmic que va poder desenvolupar el seu art arreu d'Holanda. Va treballar amb Jonas Witsen per a qui va pintar diversos retrats. Pocs cosa es coneix de l'èxit de les seves obres les quals, pel que sembla, van ser principalment retrats, escenes de gènere i algunes al·legories.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Michiel van Musscher (1645-1705) - Altres: Michiel van Musscher (1645-1705)



Parlem de Música...

Philipp Heinrich Erlebach (Esens, bap. 25 de juliol de 1657 - Rudolstadt, 17 d'abril de 1714) va ser un compositor alemany. Va ser un dels compositors principals d'Alemanya Central especialitzat, principalment, en música d'església i en concret en cantates de les que en va escriure centenars. Erlebach es va formar inicialment a la Cort de Frisia Oriental. Des d'alla, i per recomanació, se'l va enviar a Turíngia on va treballar durant els anys 1678-1679, primer com a músic i a partir del 1681 com a mestre de capella a la cort del comte Albert Anton von Schwarzburg-Rudolstadt. Allà va romandre-hi durant 33 anys com a mestre de capella. Durant aquest dilatat temps, va situar Turíngia en el mapa musical gràcies al notable èxit com a compositor. Va mantenir bona amistat i relació professional amb Johann Krieger, mestre de capella de la Cort de Weissenfels. El 1705 va participar, com a membre del seguici d'Albert Anton, en un acte d'homenatge a l'Emperador Josep I a Mühlhausen on,  amb l'orquestra de la cort Rudolstadt, va dirigir una obra cerimonial de gran format i que havia compost per a la ocasió. Els seus últims anys va rebre diverses mostres d'afecte i fins i tot de veneració. Johann Caspar Vogler, alumne de Bach, va ser un dels principals aprenents d'Erlebach. Després de la seva mort l'any 1714, la Cort de Rudolstadt va comprar la seva col·lecció de música a la seva vídua. Aquesta incloïa quantiosa obra sacra i secular. Malauradament, un incendi l'any 1735 va destruir la major part del repertori d'Erlebach. Només dues extenses col·leccions sobreviuen del que es creu que va ser la obra monumental del compositor alemany.

Erlebach va compondre en quasi bé la totalitat de formes comunes de l'època barroca alemanya. De les més de 120 obres instrumentals documentades fins ara es creu que només en sobreviuen sis suites, sis sonates i alguna partitura dispersa. La major de la seva producció va ser, no obstant, la música vocal. Òperes, la majoria d'elles perdudes, i cançons formen part del seu corpus secular. La música religiosa ocupa, per sí mateixa, un capítol a part ja que va ser l'element que va definir el seu treball. En aquest sentit va ser extraordinàriament prolífic. Va començar a escriure música religiosa el 1680 amb la qual es va donar a conèixer. Oratoris, Misses, Salms, Motets i centenars de cantates. La majoria d'aquesta obra roman perduda o desconeguda actualment. El seu nom, en la mesura que es documenta la seva obra, s'està redescobrint i dimensionant en relació al seu ponderant paper musical a l'Alemanya Central.

Font: En català: No disponible En castellano: Philipp Heinrich Erlebach (1657-1714) - In english: Philipp Heinrich Erlebach (1657-1714) - Altres: Philipp Heinrich Erlebach (1657-1714)



Parlem amb veu pròpia...

Ahir comentava que commemoràvem a Mattheson un dia abans del que tocava. El motiu, per "jerarquia cronològica", es devia a què avui tenim una commemoració significativa. Erlebach, a 300 anys vista del seu any de decés, en el "famosíssim" any 1714, va ser un compositor prou destacat contemporani, des d'una certa distància, del nostre autor d'ahir. I a diferència de Mattheson de qui afortunadament el seu repertori, tot i el rebombori cruel de la Segona Guerra Mundial, es va preservar, el d'Erlebach en prou feines malviu. De les més de 1000 partitures que va compondre, en prou feines se'n conserven una setantena. Una llàstima tenint en compte les nombroses referències literàries que en parlen, l'aplaudeixen i l'admiren. Nosaltres, haurem de fer un exercici d'imaginació per tal de poder contextualitzar la seva obra en nom de la poca existent i disponible. D'aquesta, avui posarem els nostres sentits en alerta i en veu de la seva obra secular instrumental.

Com es comenta, el seu corpus va ser la música religiosa, comprensible tenint en compte el seu càrrec de mestre de capella. Tot i això, també va tenir temps d'escriure alguna bella mostra instrumental de gran qualitat. La nostra selecció posarà l'accent en les sonates en trio, és a dir, dos violins i baix continuo (clavecí i violoncel). Les Sonate a due Violini col suo Basso Continuo, de les que escoltarem la Sonata Terza en La Major i la Sonata Quinta en Si bemoll Major són obres de confluència de gèneres musicals italians, francesos i alemanys. Melodies populars i tradicionals reduïdes a instrumentació. Alhora, en la Sonata Terza tenim el plaer d'escoltar-la en Scordatura, és a dir, la tècnica de canviar l'afinació normal de les cordes de l'instrument adequant-la a la tonalitat en la qual la composició està escrita assolint uns efectes sonors prou interessants i preciosistes. Uns efectes que augmenten gràcies a la bellíssima interpretació del conjunt espanyol i que ens permeten parlar en positiu d'Erlebach de qui avui, 300 anys després de la seva mort, commemorarem amb el màxim dels nostres respectes i amb la satisfacció de poder gaudir de la seva música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Philipp Heinrich Erlebach: 6 Sonate

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 16 abril de 2014

MATTHESON, Johann (1681-1764) - Das groste Kind & Brockes Passion

Domenico Fetti - Christ and the Tribute Money (c.1618-1620)
Obra de Domenico Fetti (c.1589-1623), pintor italià (1)



- Recordatori de Johann Mattheson -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Domenico Fetti (Roma, c.1589 - Venècia, 16 d'abril de 1623) va ser un pintor barroc italià. Va néixer a Roma fill d'un pintor poc conegut, Pietro Fetti. Pel que sembla, els seus inicis van ser amb Ludovico Cigoli, o amb el seu alumne Andrea Commodi, a Roma en els anys 1604-1613. Durant aquest període de formació inicial, va conèixer l'obra d'Adam Elsheimer que el va influir així com l'obra de Tintoretto. En aquell temps va rebre la protecció del cardenal Ferdinando Gonzaga, duc de Màntua. Va treballar durant molts anys al seu servei. També va realitzar treballs a Toscana i Venècia. En el seu estil s'aprecia la influència de Caravaggio, patent en la manera realista de representar les coses i en l'ús que fa de la llum. Però a més s'aprecia la influència de Rubens i dels mestres venecians, especialment del Veronés, evident en l'ús que fa del color. Destaquen entre les seves obres, La multiplicació dels pans i els peixos, del palau Ducal de Màntua, i els quadres d'assumpte mitològic conservats a Viena. És autor, a més, d'un gran nombre de pintures religioses.

Font: En català: No disponible En castellano: Domenico Fetti (c.1589-1623) In english: Domenico Fetti (c.1589-1623) - Altres: Domenico Fetti (c.1589-1623)



Parlem de Música...

Johann Mattheson (Hamburg, 28 de setembre de 1681 - Hamburg, 17 d'abril de 1764) va ser un compositor i organista alemany. L'únic supervivent de tres germans, va néixer a Hamburg. La seva vida es coneix, en gran part, gràcies a la pròpia autobiografia que va publicar. Va rebre una sòlida formació en moltes matèries. Dibuix, matemàtiques, esgrima, llengua anglesa, italiana i francesa i dansa. A banda, música amb el Kantor Joachim Gerstenbüttel. També va estudiar orgue i clavecí amb Johann Nicolaus Hanff, organista de la Catedral de Schleswig. Nen prodigi des de ben petit, va aprendre a tocar la viola de gamba, el violí, la flauta, l'oboè i el llaüt. Amb 9 anys ja tocava en públic l'orgue i cantava com a solista a les esglésies d'Hamburg. La seva adolescència la va passar cantant com a solista en diversos papers teatrals i per autors com Kusser o Keiser. El 1699 va compondre la que seria la primera de les seves òperes, Die Plejades. El 1703 va conèixer a Händel amb qui va mantenir una bona amistat en els següents tres anys. Ambdós, amb només quatre anys de diferència d'edat, es van influir mútuament. A més a més, Mattheson va promocionar-lo com a violinista i clavecinista a l'orquestra de l'òpera d'Hamburg. El 1704, va estrenar la segona de les seves òperes, Cleopatra, amb Mattheson com a cantant tenor i Händel en el clavicordi. Sembla ser que en el transcurs d'aquesta representació es va produir un greu altercat entre ambdós compositors que per poc li costa la vida a Händel. Pocs temps després, es van reconciliar i van seguir treballant plegats fins el 1705, últim any de la carrera teatral de Mattheson. A partir d'aleshores es va convertir en un virtuós organista. En aquest sentit va rebre ofertes des de diverses ciutats europees, una d'elles per ocupar el càrrec vacant de Buxtehude a Lubeck. Una plaça que va rebutjar en favor d'un càrrec d'organista a la Katharinenkirche d'Hamburg en substitució de Reincken.

El 1704 es va convertir en professor particular de Cyrill Wich, fill de l'ambaixador d'Anglès a Hamburg, Sir John Wich. Aquest fet va determinar la seva vida. El 1706 se'l va nomenar secretari personal de l'ambaixador anglès, un càrrec que ja va mantenir la resta de la seva vida. Com a secretari, va poder viatjar per tot Europa i va esdevenir indispensable per les relacions que es van establir entre Anglaterra i la ciutat d'Hamburg. El 1709 es va casar amb Catharina Mattheson Jennings, filla d'un ministre anglès. El 1715 es va convertir en director musical de la Catedral d'Hamburg, un lloc d'especial importància, per la qual va compondre moltes obres entre elles més de dues dotzenes d'oratoris. El 1728, degut a la sordesa, va haver d'abandonar aquest càrrec. El 1719 va ser nomenat mestre de capella de la Cort del Duc d'Holstein. Aquests anys, 1715-1740, van ser els més productius de la seva carrera. Partitures, tractats teòrics i traduccions de publicacions angleses són el llegat de la seva obra. Va traduir, també, novel·les, publicacions filosòfiques i articles per a diferents revistes. El 1741 Mattheson va rebre el títol de Secretari de la Legació del duc d'Holstein, i el 1744 va ser ascendit a "Legacions-Rat". Després de la mort de la seva esposa, va decidir donar la major part de la seva considerable fortuna, més de 44.000 marcs alemanys, a la Michaeliskirche d'Hamburg per a la reconstrucció del gran orgue destruït pel foc. A canvi va demanar que fos enterrat en aquesta església. Va morir el 17 d'abril del 1764 i el seu enterrament, el 25 d'abril, fou solemnement commemorat sota la direcció musical de Telemann i amb música del propi Mattheson (Das fröhliche Sterbelied, womit der nunmehro wolseelige Legations-Rath, Herr Johann Mattheson, ihm selbst, harmonisch und poetisch, im 83sten Jahre seines Alters, zu Grabe gesungen).

Mattheson va ser l'escriptor més important de música barroca alemanya. Va documentar, a un nivell de detall sense precedents, el món musical de tot el període barroc així com del pre-classicisme alemany. Malauradament, gran part de la seva producció musical es va perdre per sempre durant la Segona Guerra Mundial quan es va destruir la Stadtbibliothek d'Hamburg. Tot i això, alguna d'ella es va conservar miraculosament ja que algú l'havia preservat a la llunyana Armenia. El 1998 va retornar a Hamburg i la recuperació s'està duent a terme actualment. La seva història, molt important durant el segle XVIII alemany, té molt a veure amb la religió luterana la qual va difondre, preservar i enfortir amb la seva música. Els seus nombrosos oratoris, en un estil operístic, van tenir un ressò popular sense precedents a Alemanya. La seva òpera Cleopatra, tot i ser una obra de joventut, és un testimoni fidel del talent del compositor i del seu particular estil que va influir i determinar la posterior obra d'Händel. El seu repertori, a banda de les òperes de joventut, està format per nombrosos oratoris, entre ells, Das Lied des Lammes (Hamburg, 1723); Das Größte Kind in einem Oratorio auff weynacht (Hamburg, 1720); Der für die Sünde der Welt gemarterte und sterbende Jesus (Hamburg, 1718) o Der liebreiche und geduldige David (Hamburg, 1724). Instrumentalment, va compondre deu volums de peces de clavecí i orgue (Londres, 1714), 12 sonates de flauta i clavecí (1717) i altra obra de cambra. A banda de música, va escriure una cinquantena de publicacions i tractats teòrics de tot tipus.




Parlem amb veu pròpia...

La figura de Mattheson és sensiblement més important i providencial del que molts imaginem. Autor prolífic en música i literatura, va ser un talent musical des de ben petit. Compositor de desenes d'oratoris, en la més pura de les tradicions musicals luteranes, va desenvolupar la seva vida a Hamburg on va servir, a banda de la seva condició de kantor de la seva catedral, com a secretari personal de l'ambaixador anglès a la ciutat. Des d'aquest càrrec, tot i la progressiva sordesa que el va acabar incapacitant el 1735, va situar la bella ciutat alemanya al món. Mattheson, amic a mitges d'Händel, a qui va estar a punt d'assassinar, accidentalment, en l'entreacte de la representació de la seva òpera Cleopatra i per una situació aparentment absurda (una baralla pel clavicordi), va ser una de les personalitats més determinants de la música barroca alemanya i ho va ser, en gran part, pels tractats musicals teòrics que va publicar. A un dia de commemorar el seu 250è aniversari de decés (el fet que en parli avui té un sentit cronològic que demà entendrem), Mattheson va ser un autor anònim fins el 1998 quan, miraculosament, es va recuperar gran part del seu repertori. Aquest, preservat a Armènia, va sobreviure a la destrucció de la Biblioteca Nacional d'Hamburg durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, gran part de la seva història musical, més enllà de les cròniques i de la pròpia autobiografia, segueix sent desconeguda. 

Una de les majors produccions, per qualitat i acadèmia, i que avui recuperarem va ser un dels seus oratoris de Nadal, Das größte Kind. Publicat a Hamburg el 1720, tot i ser contemporani de Bach (amb qui pel que sembla no va tenir la més mínima relació), no té res a veure amb el famós oratori del gran Deu alemany. Tot i partir d'una base religiosa, el cert és que el text no té cap cita ni rastre de l'evangeli ja que el llibretista de l'obra, a qui desconeixem, va utilitzar un text poètic lliure que òbviament fa referència a Jesucrist i a certs personatges bíblics com Josep, Maria i els Pastors així com a nombroses figures al·legòriques. Situada a Betlem, la història canta lloances a Déu amb els pastors anunciant el naixement de Crist. Una història de sobres coneguda i que en nom de Mattheson rep un tractament més lliure, poètic i no tant estricte pel que fa a l'evangeli, absent en el text. Per a solistes, cor i orquestra, l'oratori (la nostra selecció omet els recitatius) és de gran bellesa, amb moments de gran solemnitat i celebració i altres de dramatisme, passió i emoció. Una obra ben recuperada, tant per criteri històric com pel conjunt d'intèrprets que la representen. I ja que commemorem una efemèride especial en plena Setmana Santa, en el fitxer de descàrrega pertinent també trobareu l'extensa Brockes Passion (3CDs). Personalment, fa temps que conec a Mattheson però el fet de re-escoltar el seu Oratori de Nadal m'ha despertat, encara més, la curiositat a l'entorn del seu nom. Per tot plegat, en seguirem parlant!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Susanne Rydén (soprano); Nele Gramß (soprano); Anne Schmid (alto); Melissa Hegney (alto); Gerd Türk (tenor); Thilo Dahlmann (bass); Kölner Akademie; Michael Alexander Willens (conductor)
INTÈRPRETS: Mechthild Bach (soprano); Dorothee Wolgemuth (soprano); Kai Wessel (alto); Wilfried Jochens (tenor); Gerd Türk (tenor); Ekkehard Abele (basse); Mottetenchor Speyer; Accademia Filarmonica Köln (ensemble); Marie Theres Brand (conductor)
ELARTEDELAFUGA: Mattheson: Das groste Kind
AMAZON: Johann Mattheson: Brockes Passion

    Johann Mattheson: Brockes Passion

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!