divendres, 24 octubre de 2014

DITTERSDORF, Joannes Carolus Diters (1739-1799) - Litaniae laurentanae

Ricard Urgell - Opera (1922)
Obra de David Roberts (1796-1864), pintor anglès (1)



- Recordatori de Joannes Carolus Diters von Dittersdorf -
En el dia de la commemoració del seu 215è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

David Roberts (StockbridgeEdimburg, 24 d'octubre de 1796 - Londres, 25 de novembre de 1864) va ser un pintor romàntic escocès conegut per les seves aquarel·les i gravats representant els monuments egipcis i espanyols. Va néixer en un suburbi d'Edimburg i els seus inicis com a artista van ser modestos: pintor de parets i escenògraf. No obstant això, la tasca de crear telons amb paisatges i arquitectures li va permetre dominar la perspectiva. El 1832-33, Roberts va travessar Espanya i va arribar fins a Tànger, prenent múltiples apunts que de tornada a Londres serien plasmats en litografies per altres artistes. Roberts realçava els racons que veia, mitjançant alteracions d'escala i sumant vegetació i altres elements que aportaven un toc romàntic i pintoresc a llocs ja de per si evocadors. Les imatges d'Espanya difoses per Roberts van aconseguir gran èxit i van imposar una imatge novel·lesca i exòtica d'Andalusia, igual que va fer la novel·la Carmen de Prosper Merimée. El pintor espanyol Jenaro Pérez Villaamil va acusar una clara influència de Roberts, i anys després, Gustave Doré recorreria Espanya emulant el seu precedent.

Però el major èxit de David Roberts es deu al seu viatge a Egipte i terres limítrofes, on va dibuixar múltiples temples i racons que després es plasmarien en aquarel·les, quadres i gravats. El mateix Roberts ha afirmat que aquest viatge li va assegurar el suport per a la resta de la seva vida ja que li va donar inspiració per a produir obres en gran quantitat. Les seves litografies sobre Egipte, executades per ajudants seguint els seus dissenys, idealitzaven les ruïnes d'Abu Simbel i altres monuments mitjançant l'ús del color i de textures borroses. Roberts no dubtava a afegir esfinxs, relleus i altres ornaments en les ruïnes que veia, i els donava una escala gegant per contrast amb les figures de vilatans que incloïa a escala diminuta. El conjunt de les seves 248 litografies s'ordena en sis volums, dedicats els tres primers a Egipte i Núbia. Com a reflex del seu èxit, Roberts va ser promocionat a la Royal Academy de Londres el 1841. Després de l'auge d'estimació que va experimentar en vida, David Roberts va ser subestimat posteriorment i les seves obres van passar de moda. Actualment, han recobrat valor al mercat de l'art, gràcies al col·leccionisme sorgit als països àrabs pel petroli. El Museu del Prado posseeix quatre pintures de Roberts, entre elles una Vista de Sevilla amb la Torre del Oro, un paisatge d'Alcalá de Guadaíra i un interior de la catedral de Burgos. Va morir a Londres el novembre de 1864.

Font: En català: No disponible En castellano: David Roberts (1796-1864) In english: David Roberts (1796-1864) - Altres: David Roberts (1796-1864) 



Parlem de Música...

Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (Viena, 2 de novembre de 1739 - Neuhof, Bohèmia, 24 d'octubre de 1799) va ser un compositor i violinista austríac. Representant i fèrtil compositor del període clàssic vienès, es va sentir atret, des dels primers anys, per la música i va formar part amb el violí, sent nen encara, de la orquestra de l'església dels Benedictins de Viena. Del 1751 al 1761, de la capella privada del príncep d'Hildburghausen, i després de l'abolició d'aquesta capella (1761), de la orquestra del Hoftheater de Viena. Sense deixar aquesta plaça de mestre, va fer un viatge a Itàlia (1763) on va assolir un èxit notable com a violinista. El 1764 va acabar el seu contracte amb aquest teatre i va ocupar la plaça de mestre de la capella episcopal de Grosswardein. El 1769 va entrar al servei del bisbe príncep de Breslau a Johannisberg amb l'encàrrec d'organitzar-hi una capella: allà es va formar en l'art de la composició musical i aviat es va donar a conèixer a Viena amb l'execució de les seves pròpies obres. Els seus oratoris Esther i Hiob (1773 i 1786) van rebre molt bones crítiques arreu d'Europa.

També va gaudir de gran reputació com a compositor instrumental (avui en dia és sobretot conegut per la seva música instrumental). Va escriure 32 òperes i singspiels, molts llibrets de les quals va escriure ell mateix. Una col·lecció ingent de música religiosa i instrumental. En aquest sentit va compondre més de 120 simfonies i nombrosos concerts, quartets, quintets, concerts de violí, piano, etc. En vida, el seu major èxit musical va ser l'òpera còmica singspiel, Doktor und Apotheker, (1786), la qual va obtenir un gran èxit no solament a Alemanya, sinó també a Anglaterra, creant-li una popularitat superior a la del mateix Mozart i Haydn. Igual èxit mereixeren moltes de les seves últimes òperes, especialment Hieronymus Knicker (1789). Tant bon punt va morir el comte Schaffgotsch, el seu mecenes (1796), se l'hi va atorgar una mòdica pensió, insuficient per viure, però gracies al baró de Stillfried, el qual el va adoptar en el seu castell de Bohèmia va poder gaudir de benestar i abundància, fins la fi dels seus dies. A banda de compositor i violinista, també se'l va conèixer com a escriptor d'obres com: Brief ueber die Grenzen des Komischen und Heroischen in der Musik, i Brief ueber die Behandlung italianischer Texte bei der Composition und ueber andere Gegenstaende. Pocs dies abans de morir va recitar al seu fill una interessant autobiografia que fou publicada a Leipzig el 1801. Va morir a Neuhof l'octubre de 1799.

OBRA:

Veure repertori aquí.

Font: En català: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) En castellano: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) In english: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) Altres: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) 



Parlem amb veu pròpia...

Inevitablement Dittersdorf va ser un compositor del seu temps. El seu repertori, ingent quantitativament (més de 1000 obres), explora la quasi totalitat del classicisme vienès i la seva obra és d'una importància a dia d'avui desconeguda ja que bona part de la seva producció roman inèdita pels oients. Accessible i atractiu, el seu estil és proper al dels seus contemporanis més coneguts i la seva producció, al seu temps, va gaudir de gran ressò i difusió, especialment en terres austríaques i bohèmies. Si bé al segle XXI se'l coneix com a un autor simfònic, més de 100 partitures l'avalen en aquest sentit, a la seva època va destacar per la nombrosa obra vocal teatral i religiosa. De fet, ell mateix així ho va remarcar en la seva autobiografia. La seva obra més desconeguda és, sempre fent referència al nostre espai-temps, la música religiosa. Aquesta, formada per nombroses misses, oratoris, rèquiems i inclassificable nombre de motets, himnes, salms, graduals, ofertoris, etc., va gaudir de notable presència en el segle XVIII i fins i tot el mateix Dittersdorf interpretava les parts del violí en moltes de les seves misses que sovint s'escoltaven. En aquest sentit, i per ara, cap d'elles ha estat estudiada i recuperada. El seu rèquiem, que podrem trobar en l'edició d'avui, és de les poques grans obres religioses, juntament amb alguns oratoris, editades.

Doncs bé, dins de l'univers sacre de Dittersdorf hi trobarem també i a banda de la corresponent diversitat, les dues obres restants que podrem escoltar avui. D'entrada, el Motetto pro Offertorio in honorem St. Joanis Nepomuceni per a baix, cor i orquestra, i el Litaniae laurentanae en Re major per a solistes, cor i orquestra. Obres menors i secundàries tot i la importància de la pregària del Litaniae laurentanae (lletanies) en el sí de l'església catòlica. Escrites probablement en la seva etapa de Grosswardein, on va succeir a Michael Haydn el 1765, són obres diferenciades, el motet ofertori té un perfil més contundent i festiu, especialment amb les trompetes i timbales del cor, i la lletania presentat un major equilibri tot i que parlem d'obres plenament clàssiques, per tant, clares en les formes, d'alegria subjacent i d'arquitectura ordenada. La interpretació, no obstant, pateix en certs moments l'efecte de la reverberació, és a dir, de vegades fa que sembli que l'orquestra i el cor es situïn lleugerament per darrere del ritme. Com a curiositat destacarem que el director, Georg Ratzinger, és el germà de Joseph Aloisius Ratzinger (Benet XVI). Si bé aquesta edició no farà justícia plenament al Dittersdorf més religiós, si que ens obrirà la porta a tot un món nou del qual n'espero, personalment, continuïtat en un futur proper!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Dittersdorf, C.D. von: Requiem / Offertorium / Litaniae lauretanae

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 23 octubre de 2014

CARNICER, Ramon (1789-1855) - Elena e Constantino

Ricard Urgell - Opera (1922)
Obra de Ricard Urgell (1873-1924), pintor català (1)



- Recordatori de Ramon Carnicer -
En el dia de la commemoració del seu 225è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Ricard Urgell i Carreras (Barcelona, 1874 - Barcelona, 1924) va ser un pintor català, fill i deixeble de Modest Urgell i Inglada. Va estudiar a l'Escola de la Llotja, on en va ser professor de dibuix artístic des del 1902. Va exposar per primer cop a la Sala Parés el 1889. Va començar pintant figures i retrats, caracteritzant-se en escenes de teatre, circ, música, etc. Va obtenir diversos premis en diverses exposicions de Barcelona (1896, 1907), Madrid (1897, 1910, 1917, 1920), Buenos Aires (1910) i a la internacional de Brussel·les. A l'exposició barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d'honor. Va ser, amb Anglada i Camarasa, un dels pocs pintors que va explorar a fons les possibilitats de la llum artificial i en el seu estudi de la Vila de Gràcia tenia una bateria d'il·luminació elèctrica. Pintor d'estil realista, es va dedicar al paisatge, però va destacar en la descripció d'ambients d'interiors públics, amb una certa tècnica postimpressionista. Actualment, a Catalunya hi ha obres d'aquest artista al Museu Nacional d'Art de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Va morir a Barcelona el 1924.

Font: En català: Ricard Urgell (1873-1924) En castellano: Ricard Urgell (1873-1924) In english: No disponible - Altres: No disponible



Parlem de Música...

Ramon Carnicer i Batlle (Tàrrega, 24 d'octubre del 1789 - Madrid, 17 de març del 1855) va ser compositor d'òpera, mestre de música i l'autor de l'himne nacional de Xile, tot i que mai va estar a Amèrica. Va iniciar els seus estudis musicals amb Bonaventura Feliu, mestre de capella de l'església de Tàrrega i, amb 7 anys va ingressar, per oposició, en el cor de la Catedral de la Seu d'Urgell. El 1806 es va traslladar a Barcelona, on va ser alumne de Carles Baguer i Francesc Queralt. El 1808 es va veure obligat a fugir a Maó on hi va romandre fins el 1814 treballant com a organista i professor de cant. De tornada a Barcelona, va ocupar la direcció del Teatre de la Santa Creu. És a Barcelona on entra en contacte amb les òperes de Cimarosa, Paisiello, Guglielmi, Paër, Mayr i Generali, experiència que li atorgarà un ampli coneixement del repertori, com posteriorment revelarà la seva obra operística. Precisament, el 1818 va escriure l'obertura d'El barber de Sevilla de Rossini per a la seva estrena a la ciutat comtal. Un any després va tenir lloc l'estrena de la seva òpera Adele di Lusignano, melodrama seriós. El 1821 es va estrenar amb gran èxit la seva Elena i Constantí, així com també va ser molt ben acollida pel públic la seva òpera Il dissoluto punito, o sia, Don Giovanni Tenorio, estrenada el 20 juny 1822.

El 1823, a la fi del Trienni Constitucional i a causa de les seves idees liberals, Ramon Carnicer i la seva família es van exiliar primer a París i, més endavant, a Londres. A la capital britànica va publicar diverses obres, entre elles, els seus Six Spanish Airs, Tres Nocturns i Il Sogno, i va conèixer a músics espanyols dels cercles liberals londinencs com Mariano Rodríguez de Ledesma, José Melchor Gomis o Ferran Sor. També a Londres va rebre l'encàrrec de compondre l'Himne Nacional de Xile. De tornada a Barcelona, per incorporar-se de nou al Teatre de la Santa Creu, va ser conduït a Madrid en qualitat de pres per ordre reial de Ferran VII, que el va obligar a establir-se a Madrid per a succeir Mercadante en la direcció dels principals teatres de la capital, el de la Creu i el del Príncep. Va dirigir aquests teatres durant set temporades en què va dignificar l'estat de l'escena musical madrilenya. El 1831 es va fer càrrec de la Càtedra de Composició del recentment creat Conservatori de Madrid, del que més endavant en seria director. El Divendres Sant de 1833 va dirigir l'estrena del Stabat Mater de Rossini a l'Església de Sant Felip de Madrid. A més de les òperes ja esmentades, podríem citar Elena e Constantino: Dramma eroico-cómico in due atti, Cristóforo Colombo, Laura y Don Gonzalo o Eufemia di Messina. Va compondre també cançons per incloure en les representacions d'altres compositors, música religiosa, peces instrumentals, diversos himnes i tonades amb les quals va aconseguir una gran popularitat. Van ser deixebles seus Barbieri i Gaztambide. Va morir a Madrid el març de 1855.

OBRA:

Vocal:

Secular:

Adele di Lusignano (melodramma semiserio, 2, F. Romani), Barcelona, S Cruz, 15 May 1819; I-Mr, excerpt E-Bc
Elena e Costantino (opera semiseria, 2, A.L. Tottola), Barcelona, S Cruz, 16 July 1821; lib (Madrid, 1827)
Don Giovanni Tenorio, ossia Il convitato di pietra (opera semiseria, 2, G. Bertati, after Da Ponte), Barcelona, S Cruz, 20 June 1822
Elena e Malvina (melodramma semiserio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 11 Feb 1829, Mn
Cristoforo Colombo (melodramma serio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 12 Jan 1831
Eufemio di Messina, ó Los sarracenos en Sicilia (melodramma serio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 14 Dec 1832; lib (Madrid, 1832)
Ismalia, ossia Morte ed amore (melodramma, 2, Romani), Madrid, S Cruz, 12 March 1838
Ipermestra (dramma, 3, P. Metastasio), Zaragoza, Liceo, early 1843 [this perf. is mentioned in AMZ, xlv (1843), 483]
Contrib. to: Los enredos de un curioso (melodrama lirico, 1), Madrid, Conservatorio, 6 May 1832

Other vocal: numerous Sp. songs, incl. El nuevo Serení (Madrid, ?1820); 6 Sp. Airs (London, 1826); La criada (Madrid, ?1830); El chairo (London, n.d.), Delia á sus amigos, in Colecció de peces d’opera, E-Bc; La currilla; El agua vá (for Elisir d’amore); El Caramba; El no se qué; 3 [It.] notturnos, 2vv, pf (London, 1826); Il sogno, terzettino notturno, S, A, B, pf (London, 1826); Dulce patria: hymno patriotico de Chile (London, 1828); 23 other hymns celebrating public events; 3 odes setting Sp. trans. of Anacreontic odes 16, 26, 30 (1832)

Religiosa:

Missa solemnis, 8vv, orch, 1828, Mp;
2 requiems, 4vv, orch, 1829, 1842;
Vigil of the Dead, for funeral of Fernando VII, 1833;
Tantum ergo, 5vv, orch;
Tota pulchra, 4vv, orch, 1814, Bc;
Libera me domine, 8vv;
Lamentations;
Hymns

Instrumental:

Ov. to Rossini: Il barbiere di Siviglia, Barcelona, 10 July 1818; part pubd in EMDC, I/iv (1920), 2310
Ov. to Rossini: Il turco in Italia, Barcelona, 9 June 1820; Bc
Llwyn An [‘The Ash Grove’], variations, pf (London, 1826);
Sinfonia, 3 orch, for opening of Masked Ball, 1838;
Sinfonia, D, orch;
military marches;
solos for various insts

Font: En català: Ramon Carnicer (1789-1855) En castellano: Ramon Carnicer (1789-1855) In english: Ramon Carnicer (1789-1855) Altres: Ramon Carnicer (1789-1855)



Parlem amb veu pròpia...

Ramon Carnicer, nascut a la urgellenca vila de Tàrrega, va ser una de les personalitats musicals més importants d'Espanya durant la primera meitat del segle XIX. La seva interessant obra teatral així com les seves cançons i música religiosa el situen en un dels cims musicals del nostre país. Tristament, un país on tendim massa sovint a obviar l'existència de ciutadans com el d'avui, que van triomfar en el seu temps i que en el nostre la seva realitat és la inexistència i el que possiblement sigui més dramàtic, la indiferència. Des d'aquí intentarem fer justícia amb alguna de les escasses obres que se n'han recuperat. Autor de simfonies, obertures, cançons, obra de cambra i fins i tot d'una grandiloqüent Missa solemne (1828) i de dos Rèquiems (1829, 1842), la seva recuperació hauria de ser una qüestió d'Estat, malauradament, Carnicer seguirà probablement en silenci...

En qualsevol cas, rascarem enèrgicament el sòl pedregós per explorar-ne l'escàs mineral del seu repertori editat. D'aquest en destaquen dues òperes, Don Giovanni Tenorio, ossia Il convitato di pietra (1822), i la que avui recuperarem, Elena e Costantino (1827). En un estil proper al de Rossini, Carnicer demostra un gran domini del belcantisme tot combinant cavatines, duets, àries i cors evidenciant el seu coneixement i domini de la tècnica compositiva. Alhora, tracta l'orquestra amb mestria i dóna gran importància escènica i musical al cor. En definitiva, una obra digne de qualsevol teatre i que precisament fou estrenada a Barcelona el 1821. N'escoltarem l'obertura, i tres àries les quals intercalarem amb unes breus partitures per a violoncel i guitarra, el nuevo sereni, la criada i el currillo. L'òpera, recuperada a Madrid el 2005 en versió concert, demostra per ella mateixa i sense necessitats d'afegir gaire retòrica, fins a quin punt Espanya però especialment Catalunya han abandonat la seva història musical. Estic segur que si Carnicer fos italià, probablement la totalitat de les seves òperes estarien editades i sovint representades. En un temps en què incomprensiblement les teles de tots colors dominen el paisatge, no entenc com no fem bandera de la nostra cultura, aquella que podríem feliçment compartir amb la resta del món, el nostre món!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

   Carnicer: Elena e Constantino

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 22 octubre de 2014

NAUMANN, Johann Gottlieb (1741-1801) - Zeit und Ewigkeit

Achille Etna Michallon - Goatherd Opposite the Falls of Tivoli (c.1817)
Obra d'Achille Etna Michallon (1796-1822), pintor francès (1)



- Recordatori de Johann Gottlieb Naumann -
En el dia de la commemoració del seu 213è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Achille-Etna Michallon (París, 22 d'octubre de 1796 - París, 24 de setembre de 1822) va ser un pintor francès. Fill de l'escultor Claude Michallon, va estudiar pintura amb Jacques-Louis David i Pierre-Henri de Valenciennes. El 1817 va guanyar el premi inaugural del Prix de Roma amb una pintura d'un paisatge. Va viatjar a Itàlia el 1818 on hi va romandre durant dos anys. La influència d'aquest viatge va quedar plasmada en diverses pintures de paisatges italians. Tot i l'enorme talent que va demostrar, fins i tot es creu que Jean Baptiste Corot va ser el seu alumne, la prematura mort, sobrevinguda per una pneumònia, va privar el món del seu esplèndid art. Va morir a París el setembre de 1822.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Achille Etna Michallon (1796-1822) - Altres: Achille Etna Michallon (1796-1822)



Parlem de Música...

Johann Gottlieb Naumann (Blasewitz, 17 d'abril de 1741 - Dresden, 23 d'octubre de 1801) va ser un director i compositor alemany. Es va educar a la Kreuzschule de Dresden i el maig de 1757 va anar a Itàlia com a company de viatge del violinista suec Anders Wesstrom. A Pàdua, Tartini es va interessar per l'alemany, igual que el pare Martini a Bolonya (1762) i Hasse a Venècia. El 1762 va fer el seu debut a Venècia com a compositor d'òperes amb l'intermezzo Il tesoro insidiato. Durant el Carnestoltes de 1764 va col·laborar amb altres dos compositors en l'òpera bufa Li creduti spiriti, i el mateix any, sota recomanació d'Hasse, va ser contractat com a segon compositor d'església a la cort de Dresden. Allà va ser promocionat com a compositor de cambra i d'església (1765) i finalment a mestre de capella el 1776. Va tornar a viatjar a Itàlia durant els anys 1765-68 i 1772-74 on les seves òperes van gaudir de gran èxit. Fins i tot el mateix Joseph Haydn va dirigir Le nozze disturbate el 1780.

El 1777, gràcies a les negociacions del Comte Löwenhjelm, el diplomàtic suec a Dresden, Naumann va rebre el nomenament per reformar la Stockholm Hovkapell i reorganitzar el panorama teatral del rei Gustavus III de Suècia. Els fruits del seu treball van culminar en dues de les seves obres mestres, l'òpera Cora och Alonzo (1782) i Gustaf Wasa (1786) inspirada en una idea del mateix rei i considerada, per molts contemporanis, com la millor òpera sueca de la història. El 1786 va ser amablement convidat per la direcció de l'òpera de Copenhaguen per a què iniciés la reforma de la Hofkapelle i reorganitzés l'òpera de la cort danesa. Precisament allà va estrenar, el 1786, l'òpera Orpheus og Eurydike. Tot i rebre una suculent oferta per part de la cort danesa, va decidir tornar a Dresden on va treballar, la resta de la seva vida, com a Oberkapellmeister. Allà va esdevenir tota una figura pública tot dirigint concerts i actuacions de grans oratoris. Va moure's per Alemanya a petició de Friedrich Wilhelm II i el 1788 va estrenar Medea i Protesilao al Teatre d'Òpera Reial de Berlín. El 1792 es va casar amb Catarina von Grodtschilling, filla d'un vice-almirall danès. Els seus néts Emil Naumann (1827-1888) i Karl Ernst Naumann (1832-1910) van ser també compositors. Va continuar la seva carrera de compositor fins l'octubre de 1801, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal:

Òperes:

Il tesoro insidiato, Intermezzo, 2 Teile (28. Dezember 1762, Venedig)
Li creduti spiriti, dramma giocoso, 3 Akte (18. Februar 1764,Venedig)
L’Achille in Sciro, dramma per musica, 3 Akte (5. September 1767, Palermo, Teatro Santa Cecilia)
Alessandro nelle Indie, dramma per musica, 3 Akte (nicht aufgeführt; 1768 für Venedig komponiert)
La clemenza di Tito, dramma per musica, 3 Akte (1. Februar 1769, Dresden)
Il vilano geloso, dramma giocoso, 3 Akte (20. November 1770, Dresden)
Solimano, dramma per musica, 3 Akte (Karneval 1773, Venedig)
L’isola disabitata, azione per musica, 2 Teile (Februar 1773, Venedig)
Armida, dramma per musica, 3 Akte (13. Juni 1773, Padua)
La villanella incostante, dramma giocoso, 3 Akte (Herbst 1773, Venedig)
wiederaufgeführt als Le nozze disturbate (16. November 1774, Dresden)
Ipermestra, dramma per musica, 3 Akte (1. Februar 1774, Venedig)
L’Ipocondriaco, dramma giocoso, 3 Akte (13. März 1776, Dresden)
Amphion, opéra-ballet, 1 Akt (24. Januar 1778, Stockholm)
Cora och Alonzo, tragédie lyrique, 3 Akte (30. September 1782, Stockholm)
Elisa, dramma per musica, 2 Akte (21. April 1781, Dresden)
Osiride, dramma per musica, 2 Akte (27. Oktober 1781, Dresden)
Tutto per amore, dramma giocoso, 2 Akte (5. März 1785, Dresden)
Gustaf Wasa, tragédie lyrique, 3 Akte (19. Januar 1786, Stockholm)
Orpheus og Eurydike, 3 Akte (31. Januar 1786, Kopenhagen)
La reggia d’Imeneo, festa teatrale, 1 Akt (21. Oktober 1787, Dresden)
Medea in Colchide, dramma per musica, 3 Akte (16. Oktober 1788, Berlin)
Protesilao, dramma per musica, 2 Akte (1. Akt von Johann Friedrich Reichardt; 26. Januar 1789, Berlin)
mit nachkomponiertem 1. Akt von Naumann (Februar 1793, Berlin)
La dama soldato, dramma giocoso, 2 Akte (30. März 1791, Dresden)
Amore giustificato, festa teatrale, 1 Akt (12. Mai 1792, Dresden)
Aci e Galaea, ossia I ciclopi amanti, dramma giocoso, 2 Akte (25. April 1801, Dresden)

Religiosa:

Orats (texts by Metastasio and for Easter Saturday performances in Dresden unless otherwise stated): La passione di Gesù Cristo, 1767, Padua, 1768, D-Bsb, Dlb, I-Pca, ed. in IO, xxvii (1986);
Isacco, figura del Redentore, 1772, D-Bsb, Dlb, GB-Lbl;
S Elena al calvario, 1775, D-Bsb, Dlb;
Giuseppe riconosciuto, 1777, Bsb, Dlb, LEm;
Il ritorno del figliolo prodigo (G. Migliavacca), 1785, Dlb;
La passione di Gesù Cristo, 1787, Bsb, ed. in IO, xxvii (1986);
La morte d’Abel, 1790, Dlb;
Davide in Terebinto, figura del Salvatore (C. Mazzolà), 1794, Bsb, Dlb;
I pellegrini al sepolcro, 1798, A-Wgm, D-Bsb, Dlb, MR, song arr. hp/hpd (Dresden, 1798), Eng. trans. (London, n.d.);
Il ritorno del figliolo prodigo (?Migliavacca), 1800;
Betulia liberata, 1805, Dlb;
Joseph reconnu de ses frères (after Metastasio), ?Paris, Dlb;
miscellaneous arias from orats, Bsb

Sacred choral cants. (composed for the court at Schwerin, texts by H.J. Tode):
Zeit und Ewigkeit, 1783, A-Wgm, Wn, D-MR, SWl, rev. 1797, Bsb;
Unsere Brüder, 1785, A-Wn, D-Dlb, SWl;
Gottes Wege, c1795, A-Wn, D-Bsb, Dlb, SWl;
3 others, Bsb

Masses: Missa solenne, A  (Vienna, 1804);
20 others, Dlb; copies and individual movts, most in Bsb, some in A-KN, Wgm, Wn, CH-E, D-LEt, SWl

Other works: Singet dem Herrn ein neues Lied (Leipzig, c1786);
Um Erden wandeln Monde, with Vater Unser (F.G. Klopstock), score and vs (Leipzig, c1798);
Lobe den Herrn, meine Seele, 4vv, orch (Vienna, n.d.);
20 offs; Si torrente, motet, S, orch; In coelo tam serena, motet, T, orch; Pange lingua, hymn, 4vv, orch; 9 vespers; many individual psalms for choir, soloists and orch; 19 Marian ants;
3 TeD;
2 lits: liturgical works catalogued in MS Verzeichniss derer sämtlichen Kirchen Musicalien so vom Herrn Capellmeister Naumann verfertiget worden sind, presumably 1801, Dlb;
most works in autograph in Dlb, copies in A-KN, Wn, B-Bc, D-Bsb, LEt, Mbs, SWl, Z, GB-Lbl, I-Baf, USSR-KAu

Miscel·lània vocal:

Lieder: Freimäurerlieder … zum Besten der neuen Armenschule (Leipzig, 1775);
40 Freymäurerlieder zum Gebrauch der teutschen auch französischen Tafellogen (Berlin, 1782, 2/1784);
Sammlung von [36] Liedern (Pförten, 1784), also pubd as Sammlung von [36] deutschen, französischen und italiänischen Liedern (Leipzig, n.d.);
12 von Elisens geistlichen Liedern (E. von der Recke) (Dresden, 1787);
6 neue Lieder, 1v, pf/hp (Berlin, c1795);
25 neue Lieder verschiedenen Inhalts (Recke) (Dresden, 1799);
at least 11 pubd separately, incl. Aedone und Aedi, oder Die Lehrstunde (Klopstock) (Dresden, 1786), Die Ideale (F. von Schiller) (Dresden, 1796), Elegie (Hartmann) (Dresden, n.d.), many in contemporary anthologies and periodicals; 2, A-Wn

Solo cants.: Versuch über … Ode an den Mai (C.A. Clodius) (Berlin, 1779); Cantatina an die Tonkunst (Kühnel) (Vienna and Leipzig, 1801); 12 in D-Dlb, incl. La Didone abbandonata (Maria Antonia Walpurgis), Fileno a Nice che parte, S, 2 vn, bc, De idolo mio trafitto, with orch

Other works: Canzonetta, Ecco quel fiero istante (Metastasio), S, 2 vn, hpd (Leipzig, 1778); 6 ariettes (F. Hartig) (Dresden, c1790); 6 ariettes … italiänisch, 6 ariettes … französisch, both (?1790); 12 Canons, 3vv, bc (Oranienburg, n.d.); Rundgesang (Brunswick, n.d.); Skalen mit unterlegtem Bass zur Übung der Stimme (Leipzig, 1805); many It. songs pubd separately; Bey der Tonkunst Hochaltar, canon, B-Bc, arias, rondos, trios, duets etc., A-Wgm, Wn, B-Bc, D-Bsb, Dlb, LEm, LÜh, Mbs, SWl, W, GB-Lbl, I-Mc, Pca, S-Uu, USSR-KAu

Instrumental:

Orch: Conc., hpd/pf, orch (Darmstadt, c1793);
12 syms., D-Bsb, LEm, RH, Rtt, RUl, SWl, Z, 4 others, lost, listed in Breitkopf catalogue and suppls., 1766–77;
some op ovs. also pubd as syms. (see thematic index of syms. in The Symphony 1720–1840, ser. C, x, New York, 1984)

Chbr: 6 Qts, hpd/pf, fl, vn, b, op.1 (Berlin and Amsterdam, 1786);
Airs françois, pf, gui (Hamburg, 1792);
6 Sonatas, kbd, vn, op.2 (Berlin, n.d.);
6 duos faciles, 2 vn (Leipzig, n.d.), ed. P. Bormann (Kassel, 1951);
Sonatina, hpd, (ob, bn)/(fl, b), D-Dlb;
2 trios, 2 vn, va, I-Pca, no.4 ed. E. Sauter (Gräfelfing, 1993), no.5 ed. P. Bormann (Hamburg, c1953);
sonatas, kbd, vn, 6 each in B-Bc, D-Bsb, 4 in Dlb, 1 each in W, I-Pca;
duo, lute, glass harmonica, D-Bsb

Kbd: [12] sonates, glass harmonica/pf, i–ii (Dresden, 1786–92), 3 ed. H. Eppstein (Stockholm, 1950); 6 sonates, pf/glass harmonica, op.4 (Berlin and Amsterdam, n.d.); Conc., 2 hpd, Dlb; 7 sonatas, Dlb; 3 movts, W

Font: En català: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) En castellano: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) In english: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) Altres: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801)



Parlem amb veu pròpia...

Johann Gottlieb Naumann és un dels grans mestres alemanys del classicisme a l'espera d'un major protagonisme ja que el seu repertori, per extensió i especialment per qualitat, està bullent de tresors. Autor de més de 20 òperes, 12 oratoris, 21 misses, 12 simfonies i nombrosa música vocal i instrumental, estem parlant d'un dels compositors més importants de la segona etapa del segle XVIII i del major exponent de la cort alemanya de Dresden entre Hasse i Weber. El seu estil, en els seus inicis proper a l'escola napolitana però també hereu del pare Martini, Paisiello i Galuppi, entre altres, evoluciona en les seves òperes més tardanes apropant-se a Gluck i a l'opera francesa amb la inclusió de ballets i grans cors. Fins i tot, la seva òpera Cora och Alonzo, anticipa la famosa Der Freischütz de Weber. Alhora, Naumann conscient de les manifestacions literàries del Sturm und Drang, introdueix idees romàntiques embrionàries en la música de la seva última etapa com a compositor, fent especial èmfasi en el culte a la naturalesa i en el valor de l'amistat.

Naumann, no obstant, en la seva labor de mestre de capella també va ser obligadament autor de nombroses obres religioses. Misses, algunes d'elles impressionants, oratoris, motets, ofertoris, etc., formen part també del seu repertori. I dins d'aquest també hi trobarem un capítol dedicat a la cantata alemanya, l'obra del seu repertori més propera, salvant les distàncies, a Bach però especialment al seu col·lega Homilius. La cantata "Zeit und Ewigkeit" per a solistes, cor i orquestra, i escrita pel teòleg Heinrich Julius Tode, estratificada de forma característica per recitatius (els he omès voluntàriament per centrar-me en la part musical, en qualsevol cas en la pertinent edició l'obra està completa), àries, cors i corals, és una de les obres més properes a la tradició musical germànica més conservadora de tot el repertori de Naumann. Estrenada probablement el dia 1 de gener de 1784, el text de la cantata fa referència al "contrast entre el mundà que es lliura al plaer sense preocupacions i al cristià que piadosament té en compte el final de la vida. Mentre que el primer, sorprès per la mort, es desespera, aquest últim l'acull amb satisfacció i veu la tomba com un lloc de repòs i de transició a l'última sentència i a l'anhelada vida eterna." Una obra madura, en certs moments fosca i dramàtica per acabar amb el jubili de la salvació. Són poques les reminiscències de Bach en l'obra de Naumann, no obstant, la d'avui la referència és obligada... i benvinguda sigui!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) - Zeit und Ewigkeit

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 21 octubre de 2014

LECLAIR, Jean-Marie (1697-1764) - 12 Concertos Op.7 & Op.10

Jean-Honoré Fragonard - Young Woman (c.1769)
Obra de Jean Honoré Fragonard (1732-1806), pintor francès (1)



- Recordatori de Jean-Marie Leclair -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Jean-Honoré Fragonard (Grasse, 5 d'abril de 1732 - París, 22 d'agost de 1806) va ser un pintor francès del període rococó, un dels artistes favorits de la cort de Lluís XV i Lluís XVI per les seves escenes amoroses de delicats colors, situades sovint en jardins i en frondosos boscos. Va començar a estudiar pintura als 18 anys a París amb Jean Baptiste Simeon Chardin, però el seu estil es va formar principalment a partir de l'obra del seu mestre posterior, François Boucher. El 1752 va guanyar el gran premi de Roma, després de ser deixeble durant tres anys del pintor francès Charles Van Loo, Fragonard va estudiar i va pintar durant sis anys a Itàlia, on va rebre la influència del mestre venecià Giovanni Battista Tiepolo. Al principi Fragonard va desenvolupar un estil d'acord amb la temàtica religiosa i històrica. No obstant això, després del 1765 va seguir l'estil rococó, que llavors estava de moda a França. Les obres d'aquesta última època, que són les més conegudes, reflecteixen l'alegria, frivolitat i voluptuositat del període. Es caracteritzen per la fluïdesa de línies, les vaporoses flors enmig d'un suau fullatge i les figures amb postures plenes de gràcia i elegància, normalment de dames amb els seus amants o de camperoles amb els seus fills. 

La Revolució Francesa, i els seus ideals frontalment oposats als del gust monàrquic, el van dur a la ruïna econòmica en perdre, la noblesa, la seva posició i per tant els nombrosos encàrrecs que rebia. Encara que va comptar amb l'ajuda de Jacques-Louis David, el pintor més important de la nova escola neoclàssica francesa, Fragonard no es va arribar a adaptar mai al nou estil. Les taules que li va encarregar Marie-Jeanne Barry, amant de Lluís XV, per decorar el seu palau de Louveciennes constitueixen la seva obra més important. En aquesta sèrie, coneguda com Els progressos de l'amor, es troben La persecució i L'amant coronat (ambdós de 1771-1773, Col·lecció Frick, Nova York). Al Louvre de París es conserven cinc obres seves, entre elles Les banyistes (c.1760) i L'estudi (1769). Altres obres notables són El gronxador (c.1766, Col·lecció Wallace, Londres) i La carta d'amor (c.1769-1770, Museu Metropolità d'Art, Nova York). Va morir en la pobresa l'agost de 1806 a París.




Parlem de Música...

Jean-Marie Leclair (Lyons, 10 de maig de 1697 - Paris, 22 d'octubre de 1764) va ser un violinista i compositor francès considerat el fundador de l'Escola de Violí Francesa. Sabater en els seus inicis, a més de coreògraf i ballarí, l'aparició el 1723 del seu "Primer llibre de Sonates per a violí" va determinar de l'esdevenir de la seva brillant carrera. El 1728 va debutar com a virtuós del violí al Concert Spirituel de París, aconseguint un èxit rotund. Aquest mateix any va publicar el seu "Segon llibre de Sonates per a violí". Violinista del rei Lluís XV el 1734, any de publicació del seu "Tercer llibre de Sonates per a violí", Leclair era ja considerat una de les figures preeminents de la història del violí francès. Aquell any va iniciar una sèrie de viatges per Europa i el 1738 va publicar el "Quart llibre de Sonates per a violí". El 1746 va publicar la que seria la seva única òpera, Scylla et Glaucus propera a l'estil de Rameau.

Leclair, figura transcendent en l'escena musical del seu temps, va suposar la superació del virtuosisme previ practicat a França per compositors com Bouvard i Francoeur, entre d'altres, adquirint el violí, amb la seva força, la maduresa tècnica, bé que sobre pressupostos sistemàtics abans inexistents, de pur intuïtius. La tècnica de Leclair, amb no poques reminiscències de l'art italià, del qual va mantenir l'inconfusible sentit melòdic procedent de Corelli, a qui admirava profundament, pren de l'estil francès la regularitat de la seva harmonia i l'equilibri en la forma. Compositor molt fèrtil, va deixar així mateix concerts, obertures, sonates per a dos violins i altres obres menors. Les seves obres per a flauta i baix continu, com la Deuxième Recreation de musique Op. 8, o les Sonates Op. 9, figuren entre les pàgines més notables produïdes a la França del segle XVIII dedicades a l'instrument. Leclair, que va passar els últims anys immers ens fosques dificultats, va morir assassinat, probablement pel seu nebot Guillaume-François Vial, el 23 d'octubre de 1764 a la porta de casa seva.

Font: En català: Jean-Marie Leclair (1697-1764) En castellano: Jean-Marie Leclair (1697-1764) In english: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - Altres: Jean-Marie Leclair (1697-1764)



Parlem amb veu pròpia...

Jean Marie Leclair va ser, sens dubte, el "Vivaldi francès". El reconeixement que de forma sòlida i contrastada se'n fa rau en el fet d'haver estat enginyosament capaç d'unificar o entrellaçar de forma intel·ligent l'estil sonata de Corelli i el gust rococó francès. Aquesta combinació tant evident de la música italiana i francesa el situa en un lloc prominent de l'escola francesa de violí i en general de la mateixa història de la música per la notable contribució d'unificació, sense malmetre, de dues escoles musicals europees. En síntesi, els seus concerts són propers a Vivaldi en els moviments ràpids i gustosament francesos en els moviments més lents. 250 anys ens separen de la seva mort i avui commemorar-lo no és una possibilitat sinó un deure per la irresistible bellesa de la seva música.

Aquesta edició, majúscula en tots els sentits i aparentment descatalogada, comprèn fins a dotze concerts de violí o flauta segons el cas dels seus opus 7 i 10. Enregistrats en la llunyana dècada dels anys 70, el cert és que ens trobem amb una edició d'una qualitat sonora immillorable, amb una interpretació de luxe i de música excelsa. La pirotècnia de Leclair és, d'entrada, enganyosa ja que ràpidament tendim a comparar-lo amb Vivaldi amb qui les similituds són evidents. Tanmateix, els seus concerts estan plens de gràcia i d'encant rococó. Orfebreria meravellosa que els sentits gaudeixen de principi a fi. El so del clavecí, dolç i delicat, "jugant" amb el violí és d'una elegància sublim. Per moments orquestra i per moments aparença d'obres de cambra, tot funciona a la perfecció. El virtuosisme és permanent tot i la paraula d'un violí que comparteix constantment el seu protagonisme amb els seus companys de concert. Leclair va ser un extraordinari violinista exigent amb sí mateix i amb aquells atrevits que afrontessin el seu repertori. Personalment, considero aquesta edició com un dels més grans descobriments d'aquest 2014, una meravella imprescindible per tots els cors enamorats del segle XVIII!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Gerard Jarry (violin); Christian Lardé (flute); Orchestre de Chambre Jean François Paillard; Jean François Paillard
IMSLP: Jean-Marie Leclair (1697-1764)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible
















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!